Pingyao

A Pingyao plou. És una conclusió derivada de tres dies d'experiència i sabem que pot ser precipitada perquè el numero d'observacions no és significatiu estadísticament. Des del punt de vista vivencial però, arribem a una certesa: que plogui a Pingyao és una putada.

Pingyao és un poble encantador al mig de la província de Shanxi. El barri vell està protegit per 6 km de muralla i conserva encara l'aspecte original (si un pot abstreure's de restaurants, bars, llums de neó i venedors de souvenirs) de l'època de les dinasties Ming i Qing, quan va esdevenir un centre mercantil i seu dels primers bancs de Xina. Aquest fet queda demostrat en la exhibició de vàries residències d'antigues famílies, forrades de calers, relacionades amb el món financer.

Pingyao semblaria que està feta expressament per perdre-s'hi, per vaguejar pels seus carrerons estrets, per passejar sense presses intentant destriar l'aroma del passat d'entre munions de tours de xinus dedicats a seguir una guia (amb altaveu inclosa) que desfila al capdavant amb una banderola, encendre tranquil·lament sàndal als temples taoistes i confusians, confessar-se a una de les dues esglésies catòliques, perdre el temps en les incomptables cases tradicionals amb pati inclòs i disposades segons els feng-shui.

Però, ja ho hem dit, a Pingyao plou i per tant hem hagut de fer el mateix però a paso ligero, amb corredisses incloses, buscant aixopluc cada cop que la pluja augmentava, passant llargues estones als bars amb una cervesa local i un banana shake, contemplant el poble a través del vidre, posant a prova la impermeabilitat del calçat i la motxilla, navegant per internet fins quedar marejats, jugant al Majhong, atipant l'esperit literari amb les poesies melangioses, tant a to amb el temps, de l'obi wuan kenobi.

Ens n'anem de Pingyao amb el cor una mica encongit de la humitat d'una pluja mandrosa, que no es deixa caure del tot i amb l'humor empeltat d'un cel blanc, avorrit i tediós.

Després d'aquesta "temporada de pluja i més pluja" esperem amb ànsia trobar-nos amb l'escalfor del sol. Aiam si això ens refà!

PD1: A l'alfredo. La búsqueda como motor de la vida, aquí i allí, en las cosas nimias y en las que parecen extraordinarias. Todas la terapias personales (incluida la nuestra supongo) son bienvenidas y nunca "pesadas". Esperamos oirte de nuevo!

PD2: A la mari mar. A les plantes, independentment que siguin margarites, buganvílies o cactus, els hi agrada que les mimin i que les cuidin. Tan SENZILL com això.

PD3: Als pujolistes ofesos: ep! que ho deia amb tot el carinyo i simpatia que em caracteritza...

Excursió a Hua San

Excursio a Hua San

A Xi'an

Xi'an

4 pincellades de Xi'an

Fem camí cap a Xi'an província de Shaanxi i punt més oriental de la ruta de la seda on partien o arribaven les caravanes. Sabem què ens espera segons un e-mail rebut del mismíssim Qin Shi Huang juntament amb 6 milions de ciutadants que habiten la metròpolis. Com a Catalunya, a l'època del iaiu Pujol que per sort ja ha quedat enrera, això sí que tocava...

El centre

Malgrat l'enormitat de la ciutat, el centre, que es reconeix per estar delimitat per unes muralles construides durant la dinastia Tang, és prou acollidor i assequible per recorre'l a peu. Passem els dos primers dies tantejant-lo i arribem a la conclusió que estem a Xi'an com podriem estar a Barcelona, Portal de l'Àngel en plena campanya de Nadal. S'han acostumat ràpid al ritme frenètic i la febre consumista (si el tiet Mao aixequés el cap...). Ens deixem portar per la riuada de gent i de tant en tant la corrent ens porta, com per sorpresa, dins d'edificis comercials i descomunals i boutiques de moda on contemplem, amb cara de pagerols i aspecte d'haver sortit de les cavernes, productes chics a preus europeus.

Guerrers de Terracota

L'any 1974 (fa 4 dies) un pagès, foradant la terra per excavar-hi un pou, va trobar un tros de ceràmica. Si hagués foradat 20 metres al voltant d'hagués trobat directament un cap de un dels 6000 soldats que s'amagaven sota el seu camps. No sabem que va passar amb el pagès però el que abans era un paisatge rural ara s'ha convertit en 3 hangars enormes que amaguen un dels descobriments arqueológics més importants del segle XX: un exèrcit de guerrers de terracota. Varen ser construits amb la ambiciosa missió de protegir les despulles de Qin Shi Huang, primer emperador del territori unificat de la Xina, responsable de regularitzar l'escriptura, els pesos i mesures, de construir la gran muralla, d'afavorir la circulació de mercaderies i de perseguir els dissidents, cremar llibres i iniciar exhaustives purgues contra la població.

Altra cop questió d'expectatives. L'hangar 1, és l'únic que val la pena, però les dimensions del recinte, tipus palau Sant Jordi, fa que vegis les figures desde la distància i és una prova de foc per comprovar que no t'ha augmentat la miopia . Més que entreteni-rse amb els detalls, un es sorèn de la increïble quantitat d'aquestes figures (tamany real) a punt per atacar a qualsevol intrús.

En la visita al museu ens quedem amb dos carros de batalla amb tots els detalls haguts i per haver esculpits en bronze.

Piscines de Huaqing

Passem una tarda passejant per les piscines de Huaqing, complexe d'aigües termals on durant la dinastia Tang (com la beguda!) els emperadors i les seves concubines es posaven en remull. Posteriorment, ja entrat el segle XX, s'hi varen reunir dirigents del Partit Nacionalista (KMT) i del partit counista (PCCh) per mirar d'unir forces per aturar la invasió japonesa. L'aliança, però, no va durar el suficient com per impedir-ho.

Mercat de grills

Carreró dedicat al merchandising de tot allò relacionat amb els grills. Semblaria que és poca cosa; doncs no: grills de tota clase i tamanys, cerebrets per pescar-los, diferents tipus de gàbies per guardar-los, potets per posar-hi el seu menjar i bastonets amb plomes o filets en un dels extrems que serveix per encabronar-los fent-los pessigolles a les antenes (com varem poder comprovar al treure el cap entre rotllanes de gent i veient una capseta al mig amb dos d'aquests animals barallant-se).

Mercat de peix

Just al centre de Xi'an, amagat entre botigues de moda i cadenes de fast food s'hi amaga un mercat que ens va deixar embadalits. Un cop passades les primeres parades de fruits secs, arriben els peixaters. A part del peix comú trobem vàries llaminadures vivents: gripaus, tortugues, tot tipus de cranc, krill, cucs marins, crisàlides marines i un tipus de peix amb forma de serp que pelaven i netejaven deixant al peixater esquitxat de sang de dalt a baix.

Hua San

Feia temps que corria per internet un power point de "senderismo por china". Francament em pensava qe era un trucatge. Doncs no: eren fotos de la pujada a peu a Hua San, quatre pics sagrats taoistes a dues hores de Xi'an. Després de l'experiència de les coves de Maiji hi anavem amb el cul apretat i decidits, òbviament, a pujar amb el telefèric, que amb 5 minuts et du al pic nord de 2000m.

Un cop allà comença la caminada fins a la resta dels pics. Tot i haver algun punt crític, assolim el pic central després de passar 3h pujant per unes inacabables escales que s'adapten a tots els obstacles que els hi posa la muntanya: travessen carenes pronunciades, salven desnivells, serpentejen entre boscos.

L'endemà agafem un dia de baixa turística per refer-nos de les seqüeles de la muntanya: tenim els bessons durs com un roc i sembla que als genolls els hi falta lubricant.

Fotos de Tianshui

Thian Shui

Tianshui

Després d'un dia de viatge infernal, una llauna amb aspecte d'autobús ens escup a Tianshui. Ens refem omplint el pap amb uns shuijao, raviolis artesanals fets al vapor farcits de carn, ceba i altres verdures que s'amaneixen amb pebrot picant, all emulsionat, vinagre i salsa de soja. Aiam si això acaba de desembussar algun que altre conducte!.

Al matí següent ens espera una excursió (agafem la carmanyola i les xiruques) a la Muntanya de Maijishan Shiku. És una paret sagrada que cau, o s'aixeca, vertical (depèn de l'angle amb que t'ho mires) amb aspecte de rusc: plena de petites depressions excavades a la roca per donar aixopluc a cents d'estàtues relacionades amb el budisme. Tant bon punt arribo procedeixo amb el ritual del pelegrí cremant 2 paquets d'incens, papers amb mantres escrits i encenent una traca de dues fileres de 20 petards com per anunciar a l' il·luminat que ja som aquí.

Deixant de banda la part historico-cultural, el circuit per visitar-la és digne de comparar amb la més arriscada atracció de fires. Es tracta de passejar-se per un circuit de passadisos i escales, que recorre les diferents coves, fins a 190, i que està col·locat a modus de bastida sobresortint del penyasegat. Per més inri, hi ha dos grups de coves i per accedir al segon grup el circuit travesa justament la part més alta de la muntanya. No és apte, per tant, per malalts del cor i per gent amb una sana aversió a les alçades.

Sembla però que aquestes característiques no les compleix ningú tret de mi, que a una alçada d'uns 100m em ve la pajara i em quedo paralitzada. Aprofito que estic al davant d'una cova amb un buda i dos bodithsavas per fer un petit preg i diposito amb fervor religiós un yuan dins una bústia de donatius, aiam si això m'acaba de donar l'empemta necessària per assolir el meu destí. Una mica si que me'n dóna, justet per atravessar una petita cova i passar a una altra cara de la muntanya. Allà s'estén un passadís que a moments es fa més estret i que permet fer-se la idea que un està suspès al buit. Tiro l'ancora i m'encallo aquest cop arrapada a la paret. Procuro repassar el principi físic pel qual la força d'atracció que la massa del pedrot exerceix sobre mi és inversament proporcional a la distància a la que em trobo i que, encara que no m'ho sembli, ha de ser superior a la força de la fórmula psicòlogica que diu que l'atracció hipnòtica que m'empeny cap al precipici és directament proporcional a l'alçada d'aquest. En Vadó s'avança com un globus sonda per inspeccionar la pista i em confesa que francament impressiona. Aprofito l'estat de shok i de tossuda quietud per reflexionar sobre el punt on em trobo, un balconet d'un metro i mig d'amplada amb un pam de gruix que em separa d'un abisme d'uns 100m. Arribo a la conclusió de que gaudeixo d'una por, no pas patològica (tipus fòbia) sinó sana, fruit de milers d'anys d'evolució, i que finalment i després de que hagin sobreviscut molts aptes, ens ha conformat com a humans i no pas com a cabres. Reculo amb pas vacil·lant, evitant la tentació de tombar-me bocaterrosa i avançar com un llangardaix (reptant), precisament per no contradir-me amb les meves reflexions anteriors. Em pregunto però com és que l'evolució no ha afectat a la resta de xinus que es passejen como pedro por su casa i inclús es repengen a la barana per admirar amb certa distància el treball fet a la roca. Potser tenen incrustat algun gen especial que els immunitza contra les alçades?

Finalment arribem a terra ferma. Ens quedem doncs sense poder veure el segon grup de coves, amb la sensació de ser uns penitents que no han acabar de completar el calvari pero amb la ferma convicció de que qui fa tot el que pot no està obligat a més; i això, per força, ha d'estar contemplat en el manual del bon religiós.

Ens refem de la castració remuntant unes escales de pedra que, a través d'un bosc dens, ens duen fins al jardí botànic. La meva mirada distreta s'il·lumina quan, al marge del camí, enmig de 4 fullaraques, ensopega amb uns colors i formes ben conegudes: lactarius deliciosus: els primers de la temporada!!!! M'empipa no poder comentar exhautivament la jugada amb l'esbart boletaire de la politècnica i encara ens empipa més no tenir a mà una paella, all, julivert i una botifarra de senglar per poder completar el cicle vital dels exemplars que acaba, com us podeu imaginar, al nostre estomac. Llamp-ma-mati.

Retornem a Tianshui on hi passem la tarda. Anem a fer la peregrinació d'en Vadó al temple taoista de Fu Xi. Al voltant del temple una música ens crida l'atenció i passem una estona encantats envoltats de jubilats que s'entretenen tocant instruments i cantant. La visita al temple és fructífera, en Vadó se sent immediatament identificat amb la naturalesa de bosquirol d'en Fu Xi i em comenta que d'entre les possibles opcions li sembla que l'ha encertada. Es queda meditatiu i deixa acabar de fluir la tarda.

PD: a la bella y la bestia: amb aquesta jugada m'has fet escac i mat. M'equivoco? Vadó.

El monestir de Labrang

El monestir de Labrang es un recinte d'uns 3 km2 que s'estén al nord del poble de Xiahe. Va ser fundat al 1709, per Jamyang Zhaypa. Conté temples, residències dels monjos i 6 instituts: medicina, astrologia, dret, budisme i dos de teologia; tot plegat perquè es distreguin, com si fos un internat, els 2000 monjos que hi viuen. Pertany al budisme tibetà (lamaisme) i conctretament a la penya dels Gelupa, del qual en Dalai Lama n'és el cap.

El recinte està envoltat per fileres de rodes de pregària (1174 en total), espècie de cilindre amb sutres i símbols inscrits que els peregrins van voltant mentre reciten mantres i hi passen el rosari budista (de 108 grans). Per pura intuició decideixo afegir-m'hi i és així que completo la volta, sempre en el sentit de les agulles del rellotge, fins al punt que els bíceps del braç dret, de tantes estrebades, semblen els d'en Popeye. Sense saber-ho, es veu que la sola energia de rotació ja exercieix una influència benèfica i purificadora. Vaja que dóna bon Karma. Aprofito també per donar tres voltes a tots els elements que ens anem trobant pel camí dels peregrins. Sobretot a les estupes: símbol tridimensional del Dharma (no l'Elèctrica, sinó l'ensenyament de Buda), que a través de diferents elements geomètrics reflexe la ment il·luminada. Resulta que el sol fet d'estar en contacte amb ella, i amb més emfasi si la rodejes, quedes empeltat d'una energia que et neteja les negativitats i et purifica de penes, patiments i dolors. Després d'haver fet la peregrinació considero que el benefici que m'ha reportat, sense saber-lo, és superior al que mai de la vida hagués gosat demanaar. Em resulta llaminer.

Investigant una mica més, de seguida percebo que la religió em va com un guia. L'objectiu, atenció, es controlar el desig (això sempre, des de Grècia ja), per tal de alliberar-se dels lligams de l'existència (la meva, tu, que esta super nuada), que vol dir desprendre's de l'enveja, la ira, la peresa... (vaja, allò tan empipador que al mateix temps ens fa tant humans). Quin alleugeriment. És just això el que volia ara mateix. Per tant, recitant 4 mantres d'elaboració pròpia intento conectar amb el meu lòbul temporal esquerra, aiam si rebo conexió del meu buda interior. Bon rotllo.

Passem a temes pràctics:

- L'uniforme ja m'agrada, almenys té més vida que el negre de les monges.
- Les dones van amb el cap pelat, ja tinc mitja feina feta; la resta, cop de tisores i a part del benefici de la comoditat resulta que sempre vas ben pentinada.
- L'ambient de l'internat es veu francament distès. Els monjos amaguen entre les túniques mòbils, xuxes,... i alguns calcen puma i adidas. Te'ls trobes rient, jugant i fins i tot jugant al Doom a internet (increïble).
- Se'ls veu refets, de vida, vaja que no passen gana.
- El meu nebot Arnau, que si no és un petit buda, poc n'hi falta, segur que em facilita l'entrada.
- Es dediquen a l'estudi, cosa que mantindrà ocupada la meva ment que sempre demana més i més (acumular, ja ho havia dit).
- Alhora de desxifrar mantres, símbols i textes sagrats escrits en llenguatge simbòlic puc aprofitar la pràctica hermenèutica que he fet desentranyant els misteris de la fe Lacaniana (ep, amb tot el carinyo).
- Almenys el Lamaisme t'ofereix diverses vides, com els gats, de manera que si no l'ensopegues en l'actual encara tens temps d'adreçar-ho en les seguents abans d'arribar al nirvana.
- Parlant de gnts, he vist diversos monjos que en tenen, per tant no crec que hi hagués cap problema per endur-me la Nela, que passaria perfectament com una boddhitsava.


La conclusió és evident. Sento la crida. Vull començar immediatament a buidar-me de totes les negativitats fins quedar ben neta i lluent. A més podria seguir en contacte amb en Vadó ja que les dues religions (taosime i budime tibetà) han rebut influències mutues. Per tant segur que trobaríem una zona d'intersecció a on poder practicar juntets tots els rituals que facin falta.

Així doncs, ja ho tenim pel tros. Ara us deixo que em retiro a meditar uns moments....

PD: torno a demananr perdó, per si un cas, a tots els déus i budes.
PD2: el que he escrit de la religió està simplificat, cada qual sabrà com trobar més informació en cas que li interessi.

Una mica de budisme

Xiahe

Xiahe. Dia 1

Arribem a Xiahe pensant que hem atravessat alguna porta interestelar que ens ha catapultat al cor del Perú per l'aparença de la gent que no són monjos.

Pels cartells ininteligibles en xinès i Sanscrit deduïm que encara som a la Xina. Per tant, o bé està farcida de figurants pel rodatge d'alguna pel·lícula sobre el Perú o bé són els tibetans: morenos, baixets, les dones amb llarguíssimes trenes i amb els petits carregats a les espatlles. Ens decantem per la darrera opció.

Semblaria que el poble ens rep de festa major perquè tothom va vestit amb els trajos regionals.

Els tibetans amb batins folgats (talla XXL) amb l'interior forrat de pell i amb brodats a tot volt, collats per la cintura amb cinturons de cuir amples plens de taches. Només els hi faltaria una espasa per semblar samurais. Es cobreixen el cap amb diverses clases de barrets i les dones van enjoiadissimes.

Els monjos amb una indumentaria que cobreix tota la gamma dels vermells. Consta de 3 parts: una part que cobreix les cames fins als peus, una altra que cobreix el tors (sense mànigues) i finalment una enorme capa que els embolcalla de dalt a baix i que varia en el color: grana, rosa fucsia o grana i blanc (com si fos una bandera).

Ni és festa major, ni un decorat de pel·lícula. És la seva vida real.

Fem parada i fonda en aquest poble tranquil, situat a 3.000 metres d'alçada i envoltat de muntanyes i prats als que s'hi arriba en una passejada. El poble, definitivament ens "llama". A en Vadó (quiet) per deixar fluir l'existència en harmonia amb la natura i jo per anar com una fletxa al monestir de Labrang aiam si trobo respostes als meus dubtes existencials.

Les fotos de Linxia

Linxia

Linxia

Haviem dit que deixavem l'islamisme per endinsar-nos en territori budista. Rectifiquem, com els savis.

Linxia, ciutat gens turística del sud-est de Gansu, és coneguda com la Meca de la Xina. Al barri Hui (com s'anomenen els musulmans xinus) entre dues mesquites, n'hi ha una altra. Ens crida l'atenció, però, la seva varietat, des de les contruccions més "saudites" amb cúpules i minarets, fins a les més empeltades de l'estil xinès. En les darreres els minarets, són substituits per una espècie de pagoda situada al costat de la sala de pregàries amb el teulat típic de l'arquitectura tradicional xinesa: a 4 aigües, amb els ràfecs arroplegats cap amunt i les diagonals, que uneixen les diferents vessants, curvades. En quan a l'ornamentació de les parets ens sorprèn veure dibuixos de flors, muntanyes i prats a diferència de les mesquites a les que estem acostumats, on només hi ha traces geomètriques. Distingim que són mesquites per dos detalls: les mitjes llunes coronant els teulats i l'altaveu situat al capdamunt del minaret-pagoda que, amb un so suau i captivador, ens convida, 5 cops al dia, a anar a resar. A Linxia ens hi estem un dia més del que toca per perdren'ns, aquest cop amb calma, pel barri Hui. Apreciem a les dones vels, un tipus de vel molt diferent al que estàvem acostumats. Més que un mocador és una espècie de passamuntanyes negre amb el que s'oculten, apart del cap, el coll. També en veiem algunes que porten una mena de barret cilíndric, una mica aparatós, que els hi dóna l'aspecte a mig camí entre una pastissera i una hostessa d'avió. Els homes es tapen la coronilla amb un barret senzill i blanc.

La ciutat amaga també un complexe taoista amb diferents temples construits de manera esgraonada i ocupant tot el vessant d'un turó. Al capdamunt de tot: l'espigada pagoda.

I per fi comencen a distingir els monjos budistes pel toc de color que aporten les seves túniques granates i rosa fucsia.

Tot aquest matxambrat de religions ja ens va bé perquè feia dies que parlàvem de, com a mètode d'integració, convertir-nos, encara que sigui de manera transitòria, a alguna religió. Que ja seria hora de recuperar la fe.

Vàrem descartar l'islam, no pas per qüestions discriminatòries, sinó per qüestiones pràctiques. Tot i que en Vadó li feia gracia un paradís desbordant de verges, menjar, or i plata i tot allò que un home pugui desitjar, hi ha la pega, greu, de l'abstemisme i d'haver de matinar a trenc d'alba per anar a fer la pregària. Pel que fa a mi, descartar el pernil ibèric i el llom arrebossat de la marona, a més a més d'haver de cobrir el meu estupendu cabell pantene, no m'acaba de fer el pes.

El confucionisme l'eliminem ràpidament pel seu emfasi a la submissió al superior immediat. Tot i que reconeixem que tenim que acabar d'investigar-lo.

Amb el principi de no-acció del taoisme en Vadó de seguida si sent a gust. Recordem que el taoisme es la filosofia fundada per Lao Tse, amb 3 forces: el ying, el yang (interdependents) i el principi integrador el Tao (concepte abstracte, espai buit on tot es manifesta). Li acaba d'anar bé l'objectiu de la longevitat en plenitud i de viure en harmonia amb la natura (com a isard que és, ja hi està mig integrat). Quietut, traquilitat, silenci, deixar fluir... per compensar la dura vida de la parella. Observació de l'entorn (ja té la mirada del fotògraf!), no fer res per fer-ho tot. A més a més la filosofia està resumida en un llibre: el Tao Te King, de poques planes, i que ja se l'ha llegit, feina feta. Per tant semblaria que ja tenim en Vadó convertit.

Per la meva banda no m'acabo de decidir, em sembla que em desesperaria tanta quietud, perquè puc parar el cos fàcilment tumbant-me a la bartola però, i el cap, com aturar-lo? A més entre el blanc i el negre i les dualitats del ying-yang hi trobo a faltar tota l'àmplia gamma de grisos que tant temps m'ha costat d'apreciar. Em sembla que el budisme em pot donar una resposta i per això prefereixo esperar a decidir-me a la pròxima parada: Xiahe on hi ha el monestir de Labrang, un dels 6 més importants del grup dels gorros grocs del Tibet.

PD: per si un cas, demano perdó a tots els deus, en cas que s'hagin sentit ofesos.

PD2: tot el que he escrit de les religions està simplificat.

A l'Alfredo: estamos encantados de que "viajes" con nosotros y te agradecemos la energia que nos has trasmitido con tu mensaje. Tu reflexión sobre la discriminación es muy acertada. Muchas gracias de nuevo.

A la WU LI: li preguem que es dirigiexi al nostre representant legal: al senyor blooger. Pel que fa a nosaltres no ens fem responsables de les nostres pròpies opinions.

A la nurieta: ho sento, em pensava que te l'havia enviaaaaaat!!!!!

Zhangye

Entre dues cadenes muntanyoses (al sud el Qilian Shan -les estibacions de l'altiplà del Tíbet- i al nord les carenes de Mazou entre d'altres) i el desert de Gobi hi ha un llengua de territori anomenada corredor de Hexi, per on passaven les antigues caravanes per accedir a la Xina més oriental. Just al mig, com el dijous, trobem Zhangye. Hi tirem l'ancora uns dies.

Allà veiem un complexe budista amb una cafetera-pagoda, 30m d' estàtua d'un buda dormint flanquejat per un exèrcit d'aspirants al nirvana, i una pagoda de fusta que a la nit guanya potència amb una il·luminació una mica hippieota: combinació de blau i lila.

La ciutat ens ofereix el caliu dels bars, cal dir que és el primer lloc on trobem aquests recintes de la perdició dedicats a fer una copichuela i, si s'esdevé, el pencu. Les dones comencen a fumar i per tant ja no em miren de manera estranya. Mentres fem una birra Tsingtao tenim l'opotunitat de repassar els numeros de l'1 al 10 (yi / ar / san / su / uuu / chiou / che / ba / liou) gràcies a la col·laboració dels autòctons que juguen, ni més ni menys, que als xinos. Qui ho hagues dit! És una variant diferent a la nostra: en comptes de monedes utilitzen els dits d'una mà de manera que de cop les estenen marcant un número (com si juguessin al piedra-papel-tijera) al mateix temps que criden (perquè realment criden) un altre número que per anar bé hauria de ser la suma dels 2 números que marquen les mans. Qui perd beu uns xupitus de cervesa.

En un parc descobrim una munió de gent gran dedicats a desencarcarar el cos fent una mena de ball, en rotllana o de dos en dos (en qualsevol cas més avorrit que una sardana), mentres van ventant uns vanos enormes a l'aire. Ens quedem amb les ganes de saber si són activitats d'entreteniment d'un casal de jubilats o algun altre mena de ritual. Cony d'idioma!.

Ens comprem per fi roba d'abric per encarar la propera parada, ja a les muntanyes. En Vadó troba un anorak calent d'un vermell cridaner que li dona un aspecte a mig camí de pisteur de Font-Romeu i treballador de la brigada de la neteja (depenent de si es posa les ulleres de sol o no). Jo em compro un polar Fashion Tiaonjiao Sport que sembli que acabi de sortir de l'instuitut tenint el record de ser la més repetidora.

El comiat de Zhangye coincideix amb la primera pluja que veiem. Un autobús llitera (sleeper) ens duu en 11 hores a Lanzhou coneguda per ser una de les ciutats més contaminades del món. Durant el trajecte els de les primeres lliteres em demanen una estona els walkmans i es dediquen a passar-se'ls d'orella a orella mentre escolten en Lluís Lach (mira que son cumbas!).

De Lanzhou, sense perdre ni un segon, empalmem amb un autobús que ens du a Linxia, al sud-est de la província de Gansu.

Miscel·lània xina

* Els xinos no son pas grocs a no ser que tinguin alguna afecció hepàtica.
* No duen trena i de moment no hem vist mandarines
* Malgrat que per proximitat en podria haver-n'hi no hi ha puzzles japonesos ni sudokus.
* De moment no mengen carn de gos, sinó que els treuen de passeig amb una corretja perquè corrin i facin les caques al carrer. Si que m'ha cridat l'atenció, però, trobar en un mercat d'aviram gàbies amb gatets, o bé tots sols o bé al mig de les gallines o dels coloms. No vaig gosar preguntar que en feien amb el felí.
* Efectivament els xinos son baixets; suposo que per poder cabre a les lliteres dels autobusos.
* Realment és impossible la comunicació. D'entrada no tenen paraules simples per designar el sí i el no, ni moviments amb el cap. Per tant si els hi fas una pregunta (guia en mà) que requereix com a resposta, i segons els nostre idioma, un monosíl·lab ja l'has cagat. No saps ben bé si et diuen que sí o que no fins al cap de deu minuts de debat. De fet ells deuen pensar que tenim algun tic al coll, o som una mica tourettians, perquè movem el cap amb enfasi en direcció afirmativa o negativa tot esperant que entenguin el gest i ens el confirmin. Doncs no. També crec, o almenys m'ho transmeten així, que a la majoria els hi falta la voluntat de comunicació que per exemple tenien a l'Àsia central, que sense entendre'ns de res almenys hi havia més bona sintonia.
* A la xina hi ha censura i ho estem vivint en carn pròpia: tenen prohibit el blogger, per sort nosaltres el podem veure a traves de dues planes web dedicades especialment a esquivar la censura: pkblogs i anonymouse. No podem consultar la wikipedia també "capada". Escrivim el blog a traves d'un intermediari que ens penja els textos dels e-mails [Hola a tothom. Sóc en Xabier, el germà petit de la Marta, i com a intermediari us volia saludar]. Podeu consultar els llocs censurats a traves del web Great firewall of china.
* Creiem que sou una colla de sosos perquè trobem a faltar els vostres comentaris, el feedback ens fa molta il·lusió. Trobem a faltar els comentaris de l'assídua Mar i de l'incògnit Al-mut'amid.
* Tamerlan: ja has destrossat l'ordinador ;) ?
* Companys de feina econòmics: podeu aprofitar per fer comentaris quan la jefa se'n vagi a esmorçar i així podeu alliberar tensions per continuar treballant per aixecar el país.
* Companys turistes: podeu demanar a la jefa dedicar 20 minuts al dia a la lectura i comentaris del blog perquè en definitiva esta relacionat amb el turisme i per tant revertiria positivament en la nostra-vostra empresa.
* En quant al menjar el ranking se l'emporta en Vadó amb una sopa de cap de cabra per esmorçar (com els altres). En el segon lloc varem compartir carn de burro amb fideus. A partir d'aquí cada cop busco amb més enfasi la cadena xinesa de fastfood Dicos per entretenir-me amb un pollastre amb patates. Els que em coneixeu ja sabeu que soc una llemeca refotuda amb el tema del menjar.

Dunhunag i Zhangye

Dunhunag i Zhangye

Dunhuang

Le coves de Mogao, patrimoni mundial per l'Unesco, estan situades a uns 30 km de Dunhuang [província de Gansu] a les parets de les montanya de Mingsha. Les grutes més antigues daten del l'any 366 dC, on la gent no va parar de excavar fins al punt que al segle VII ja se'n comptaven unes mil (quines ganes de comptar!). Això fa que el penyassegat, d'uns 2 km de llarg, sembli un formatge gruyere [emmental]. Les coves estan plenes de murals i figures relacionades amb el budisme: bodhitsatvas (sers que estan en camí de la budeitat), apsares (mena de personatges voladors relacionats amb la música), divinitats, monjos, figures protectores (tot al voltant del gran protagonista: en Buda) de tots el tamanys (el més alt fa 30 metes) i tendències (budes hindú, tibetans i xinesos). El fet que les diferents dinasties xines redecoressin les grutes afegint-li uns elements del seu gust fa que es produeixin barreges sorprenents. La que ens deixa més parats és veure un buda panxacontent (Maitreya: el buda que tots tenim el cap i que representa el que vindrà en el futur com a succesor de Siddartrha Gautama) al costat de Lao Tse (fundador de la filosofia/religió del Taoisme).

Altres elements d'interés a Dunhuang són les muntanyes de dunes (la més alta fa 1700 metres, tant enorme com el preu per entrar al recinte fet expressament per veure-les i on ens hi arribem amb un cop de bicicleta), les patates fregides (un bàlsam pel meu paladar de llemeca), la carn de burro (aiam si començarem a tirar coces!), el mercat nocturn (güirilandia) i les comoditats que ens ofereix aquest poble abocat al turisme, sobretot d'interior (després d'aquest temps francament ho he agrait).

Ens preparem per entrar al corredor de Hexi on a partir d'aquí deixarem enrenra l'islamisme per endinsar-nos en la religió budista. Que qui sigui ens agafi confesats!

[7-8 de setembre]

Urumqi-Dunhuang

Abandonem Urumqi abans que la metròpolis amb els seus gratacels i 2 milions de ciutadants ens aixafi. Entrem en contacte amb el món ferroviari. Per comprar el bitllet que ens du cap a Dunhuang [província de Gansu] fem ben bé una hora de cua procurant que no se'ns coli ningú. Pel dia següent no hi ha lliteres dures; l' inexperiència en porta a agafar els seients. Ens esperem a una waiting room que sembla més la sala d'espera d'un aeroport que no pas de l'estació de trens. Embarquem mitja hora abans de sortir. Caminem 10 minuts fins l'últim vagó de tots, que és l'únic que té seients. Demanem al revisor de pagar un recàrec per anar a les lliteres, però està tot ple, ple. Dins del vagó ens toca la zona més colapsada i animada. Ens toca a prop de tres lloques adictes a les cartes. Necessiten un quart company i això fa que diferents candidats es vagin tornant i juntament amb la posició inicial de la gent al seus seients. Aquest fet ens afavoreix perquè d'estar en un principi separats acabem el viatge anant juntets, que sempre es pateix més a gust. Són les 22 hores, tenim per davant unes 8 hores per intentar trobar alguna postura que ens pugui semblar prou còmode per fer un cop de cap i matar el temps abans de que ell ens mati a nosaltres. No la trobem. Encara que semblava impossible finalment arribem al destí. Allà encara hem d'agafar un minibús que ens durà per una carretera plena de sotracs a Dunhuang, parada clau a la ruta de la seda abans de travessar el dessert del Takla Makan. És un poble acollidor on el turisme d'interior hi arriba en massa atrets per les coves de Mogao, declarades patrimoni mundial per l'Unesco.

[5 de setembre]

Hotan fotos

Hotan

De Hotan a Urumqi

La nau que salpa de Hotan té 12 m d'eslora i per sort no té premsa estopa (descartem doncs haver d'achicar sorra). La travessia fins a Urumqi cobreix una distància d'unes 600 milles i està previst arribar-hi amb 20h si les corrents són favorables. Al començament naveguem amb una derrota de 80 graus. Al cap d'unes 5h fem un bordo rumb nord per encarar el canal que parteix el Takla Makan en dues meitats. Tenim un ventet favorable que ens empeny per l'aleta de babor i a estones ens fa escorar una mica. El canal trancorre per onades de dunes que es multipliquen infinit enllà i que fan l'efecte d'un temporal de llevant estàtic. Algunes crestes es desprenen pel vent i fan que la nau quedi xopa de sorra. Per sort el camarot està ben segellat. Es poden veure bancs d'animals que en comptes d'aletes tenen dues gepes i fan cara de bon jan. De tant en tant ancorem en petites cales per anar a fer el riu (a pixar, ja m'enteneu) de rigor. Aleshores la tripulació surt en estampida per buscar algun accident geogràfic per arrecerar-se de les mirades inoportunes. Com que hi ha pocs accidents i la pixera fa estona que apreta i com que el sentit de la privacitat a la Xina definitivament no està de moda, s'opta per compartir el ritual amb aquells del mateix genere. Al cap i a la fi tots som fills de Déu/Alà/Buda o qui sigui.

La cabina interior està farcida de lliteres. Ens toquen les de popa, les pitjors, sense espai per aixecar le cap. Diria que l'adjectiu que s'ajusta millor a la descripció de l'espai es clautrofòbic. Sí senyor.

Arribem senses cap averia al cap de 22 hores al port d'Urumqi, conegut per ser el lloc del planeta més allunyat del mar, cosa que ens garantitza que qualsevol moviment que fem serà encertat.

[2-3 de setembre]

Fotos del Karakul

Karakul Lake

Hotan

Hem de menester 2 dies per arribar a Hotan, oasis situat al sud de la província de Xinjiang. Al nord està flanquejat pel segon dessert més gran del món, el Takla Makan, i al sud per l'altiplà del Tibet. Fem una parada i fonda del tot inecessària a Kirguilik on el feng-shui no ens va ser favorable. L'endemà continuem el trajecte per una carretera recta sense sortides que semblava que no portes enlloc. Al fondo de tot apareix Hotan.

Ens hi entretenim anant a fer un volt per les dunes del dessert.

Anem a visitar, per fi després del disgust de Marguilan, una fàbrica tradicional de seda on comprovem, de primera mà, que efectivament l'extreuen dels capolls de les erugues de seda: aquells cucs que tothom recorda portant al cole a dins d'una caixa plena de forats. Prèviament cal escaldar-los durant uns 30 minuts perquè s'estovin i per enretirar els ineptes. Amb una branca es remenen i es comencen a treure fils que es passen a una màquina que els fila. Després ve el tintatge i finalment es passa al teler on s'hi poden estar dues setmanes teixint tranquilament. Amb les crisàlides mortes en fan medicaments. No varen precisar si se les unten o se les mengen; en qualssevol dels casos prefereixo l'aloe.

Anant a gratar pel riu, seguint el costum local, aiam si ensopegavem amb algun jade o algun altre tipus de pedra similar a les que constantment ens volen vendre, ja sigui en ple carrer, en paradetes al mercat o en les grans botigues de luxe regentades per xinesos a on els jades, jutjant pel preu, deuen ser els autèntics. Després d'endur-nos 4 còdols malparits del riu i vist el fracàs, ens conformem a comprar dos collarets amb dues pedres que poden ser qualsevol cosa pels qui tenen imaginació.

A Hotan tanbé varem ensopegar amb un festa, potser relacionada amb les olimpíades (ningú parlava en català i no ens ho varen poder explicar), que es va celebrar a la plaça major, a sota l'estàtua (que nosaltres li diem de la concòrdia) del tiet Mao donant la ma a un uigur. Era com una exposició de dances tradicionals uigurs, de cantants en play-back barrejat amb una entrega de premis i de diplomes a una colla de ciutadant uigurs que desfilaven acompanyats d'una música que semblava més una marxa militar.

Deixem Hotan en un autobús que ens durà a Urumqi travessant el desset del Takla Makan. Aiam que serà....