De Suvarnabhumi (aeroport de Bangkok) nem fins a Akasvayu, perdó, a Atahualpa, ai no que la Carme em diu que es diu Ayuthaya (ja ho veieu, aprofitem la seva estada per baixar la guàrdia i deixar-nos guiar per ella). Ens hi estem dos dies a aquesta antiga capital del regne de Siam, per veure un munt de wats (temples) que s'escampen per la ciutat i que conformen un parc històric declarat patrimoni per la humanitat; per donar una volta pel riu que encercla la ciutat i que ens permet gaudir al capvespre de la visió de temples més moderns i en actiu; i també de la operació de neteja dels elefants perquè l'endemà estiguin nets i polits per rebre al capdamunt noves fornades de turistes.
D'aquí, un cop de tren ens transporta a Lobpuri, on ens hi aturem per visitar un casal d'okupes (és que mira si ens som d'alternatius!). Estan instal·lats a 5 minuts de l'estació de tren en un barri molt cèntric. S'ho tenen ben muntat. Cap al captard famílies senceres s'esbargeixen al Wat Prang Sam Yot mentre la mainada aprofita les instal·lacions per entretenir-se com si fossin a Port Aventura. Alguns fins i tot hi passen la nit, mentre que la majoria opten per pernoctar als diferents edificis que envolten el temple.
Tenen una relació singular amb la gent autòctona del poble. A diferencia dels okupes d'allà, aquí se'ls tracta a cos de rei, vaja com si fossin els fills del Deu hindu Kala. Tenen els gastos d'allotjament i manutenció (buffet lliure on s'hi pot trobar de tot) pagats i no paguen impostos. Tenen el vist-i-plau de la població per les seves activitats diàries. De fet podríem dir que gairebé els adoren tot i que se'ls ha hagut d'imposar centres condicions. Com que son molt anarkos els ciutadans han hagut de protegir la seva propietat privada a base de reixes a les finestres i portes per evitar un abús de confiança i se'ls intal·lessin a mateix llit. Ja se sap: els dones un dit i t'agafen el braç. També s'ha hagut de combatre la seva intensa mania d'apropiar-se d'allò que no és seu a cops de pedra, llançades amb una arma blanca en vies d'extinció (un tiraxines). És així com la gent munta guàrdies davant la roba estesa amb l'arma a la mà, o eviten robatoris als xiringuitos de menjar més propers al seu radi d'acció o controlen que amb els seus jocs una mica punkarres no destrossin del tot el mobiliari privat i urbà.
En són molts, potser uns 2000, i tenen la ciutat ben bé ocupada, com si fossin gremlins xops de dalt a baix, es passegen desvergonyits per totes bandes, als teulats, ràfecs, a les antenes (també protegides), aires condicionats, cables, semàfors, faroles, toldos, finestres, cotxes i fins i tot diuen que alguns han agafat el trens, sense pagar bitllet, per anar a fer una volta i tornar quan se n'han cansat.
Quan els veig no puc evitar saber que a més de ser uns ocupes són els nostres parents, ho veig en certes actituds seves, les més primitives per exemple em recorden alguna sobretaula de dinars familiars (amb tot el carinyo ;), quan veig l'actitud de les mares protegint als crios evidentment em ve al cap la meva de marona i inevitablement els crios salvatges fent trastades a tort i a dret em recorden als meus nebots: en Xavier, l'Arnau i en David. Em sento propera, còmplice, d'aquest casal d'okupes que han invaït Lobpuri deixant-la com si fos el mismíssim Planeta de los Simios, perdó, en aquest cas de Macacos. Voldria informar-me a on s'ha d'anar per fer-se soci de la entitat. Segur que aquests si que m'hi voldrien!
Thursday, November 29, 2007
Tuesday, November 27, 2007
Saturday, November 24, 2007
Bangkok
A la capital de la terra tai ens hi porten dos autobusos des de Siam Reap. Fins a la frontera de Cambodja circulem dins una carraca, bastant apretats, per una carretera sense asfaltar. Són 6 horetes que ens passen prou bé, almenys a nosaltres que després del viatge a Sea Monorom tenim callus al cul i a part de l'esperit, que es mostra indiferent als petits sotracs que sembla que molesten tant als altres. Un cop travessada la frontera apareix un autocar decent i l'asfalt. Al cap d'unes 4 hores ens endinsem a Bangkok a través d'un entramat d'autopistes construïdes en diferents nivells com si fossin pisos. L'autobús grimpa fins al tercer pis i des d'allà la ciutat se'ns ofereix farcida d'edificis punxeguts que amenacen de rebentar el cel nocturn, imatge que em transporta al mon del còmic i les ciutats futuristes i sense voler-ho busco impacient cotxes voladors o, almenys, la protecció d'un focus projectat al cel amb la imatge d'un ratpenat siluetejat. L'autobús baixa fins allà on els edificis tenen la porta i ens escup a tots vora Kaho San, zona dels hostals baratos, per entendre'ns. El carrer ens acull desfasat, atapeït de gent i de cartells que competeixen entre si per anunciar -més gros i més lluminós que els altres- bars, restaurants, strong coctails, hostals, thai massages, live music, com si fóssim a Les Vegues. Un carrer pecaminós, verge santa!, d'alcohol, roba barata i rock and roll. Ens hi passegem amb les motxilles a l'espatlla, descol·locats i amb cara de bosquerols perduts a la megalòpolis, a la recerca d'un allotjament. Anem a petar a un hostal en ple merder de manera que les dues nits que hi passem ens adormim en companyia dels rollings, led zeppeling, the doors, and so on, com si tinguéssim actuació en directe a la capçalera del llit.
Ens preguntareu que hi hem vingut a fer. Semblaria que a conèixer la ciutat, doncs no, arribem aquí amb la missió més important de tot el viatge. Recollir l'emissària procedent del nostre pam de terra que queda a un racó del mapa mundi des del punt de vista asiàtic, i que ens porta notícies del món on hi viu la gent que estimem. Vivim un dia que no fa res més que destorbar, esperant l'arribada de la Carme amb la il·lusió del nen petit que espera el regal de reis. Finalment el dia passa i tot arriba...
A Alfredo: Tunísia em va robar el cor i va ser important. Va ser un lloc on vaig recuperar una mica la confiança en mi mateixa i em va donar l'energia per començar a viatjar un altre cop. No va ser fa tant, l'any 2000. Es un país que el recordo de manera molt especial i on vaig experimentar una sensació que podria ser semblant a la felicitat.
Ens preguntareu que hi hem vingut a fer. Semblaria que a conèixer la ciutat, doncs no, arribem aquí amb la missió més important de tot el viatge. Recollir l'emissària procedent del nostre pam de terra que queda a un racó del mapa mundi des del punt de vista asiàtic, i que ens porta notícies del món on hi viu la gent que estimem. Vivim un dia que no fa res més que destorbar, esperant l'arribada de la Carme amb la il·lusió del nen petit que espera el regal de reis. Finalment el dia passa i tot arriba...
A Alfredo: Tunísia em va robar el cor i va ser important. Va ser un lloc on vaig recuperar una mica la confiança en mi mateixa i em va donar l'energia per començar a viatjar un altre cop. No va ser fa tant, l'any 2000. Es un país que el recordo de manera molt especial i on vaig experimentar una sensació que podria ser semblant a la felicitat.
Wednesday, November 21, 2007
Friday, November 16, 2007
CAMBODJA
Sen Monorom, província de Mondolkiri
10 de novembre de 2007
Parlant amb el Sr. Dhavid
Expliqueu que el meu país és molt bonic, tenim els temples d'Angkor, la platja de Sihanoukville, la jungla. Encara és una mica pobre si ho compares amb els països veïns per això és bo que vinguin els turistes, ajuden a aixecar el país i, a més, no fan fum com altres empreses... bé, només els del tabac, és clar!, de veritat, que no facin cas a qui diu que és perillós perquè hi ha mines, si que és veritat, però no estan pas a les zones dels turistes, n'hi ha sobretot a la zona fronterera amb Tailanda però ara companyies estrangeres ens estan ajudant a desactivar-les, poc a poc... si potser també n'hi ha a les zones més properes a Vietnam però allà, el que hi ha, son, sobretot, bombes que no varen explotar, del temps de la guerra del Vietnam contra els Estats Units ... però a les zones turístiques no hi ha problema, ja ho veieu, expliqueu lo maco que es el meu país i que ara estem bé, hi ha pau... es veritat que no hi ha gaires infraestructures, ja veus com esta la carretera per arribar fins aquí, no fa pas gaire que estàvem molt més bé, que Cambodja era un país ric, comparable amb Corea i Singapur! però llavors varen venir els Khmers Rouges i van destrossar-ho tot. Sabeu?, al meu pare el varen matar en aquell temps, també el meu oncle i algunes de les meves ties. Buenu, de fet, varen matr a molta gent, moltíssima, prop de la quarta part de la població, uns dos milions de persones, durant els 3 anys, 8 mesos i 20 dies que va durar el regim. La meva família vivíem a Phnom Penh, quan va entrar l'exèrcit a tots els que vivíem a la ciutat ens varen batejar amb el nom de ciutadans del 17 d'abril, (just el dia en que varen entrar) i ens varen enviar a tots cap als camps de les regions mes allunyades del país. Jo d'això no me'n recordo, era petit, ara tinc 34 anys. Ah, som quasi de la mateixa edat ? Jo soc de l'any del Toro, tu deus ser... si! rata... Si aneu a Phonm Penh i visiteu el museu Tuol Sleng veureu fotos de la capital completament deserta, sembla increïble ... ah!, que ja hi heu estat? al museu també? Doncs tot el que vareu veure és veritat, creieu-me, va ser una bogeria, de centres de detenció com aquests (S-21) n'hi havien més, i tant!, escampats pel país, espantós. A la gent sospitosa els portaven alla per interrogar-los, confessaven qualsevol cosa que els soldats volguessin després de ser torturats durant el temps que fes falta, a la gent els hi arrencaven les ungles, els hi posaven electricitat al cos, els penjaven pels peus fins que perdien el coneixement i després els reanimaven submergint-los el cap en un bidó d'aigua podrida per continuar amb l'interrogatori, tot és veritat, un cop havien confessat, si no havien mort ja, els portaven amb els ulls embenats als camps de la mort i un cop alla els mataven a garrotades per estalviar-se de fer-ho amb les seves preuades bales... hi heu anat als killing fields? ja, amb el museu en vareu tenir prou... no te sentit, nosaltres érem part del poble, varen matar al propi poble, tots érem khemrs. No ho entenc.
Quan varen entrar a Phnom Penh varem haver d'omplir un qüestionari amb el nostre perfil, nom, edat, professió. Digueu la veritat, no us passara res, ens varen dir. El meu pare va posar que era policia, el meu oncle també va dir la veritat: que era professor de matemàtiques. No se sabia encara, però qualsevol persona que tingues algun tipus de coneixement era sistemàticament eliminat, professors, metges, infermeres, policies, monjos, escriptors, estudiants, cantants, actors inclús la gent que portava ulleres, increïble no?
Al principi de tot al meu tiu no li va passar res, perquè tenia idees, va col·laborar amb els Khmers en la primera etapa explicant com podien obtenir més bon rendiment de les llavors, com evitar que els animals es mengessin els brots de cultiu i moltes coses més.. però no, de seguida varen considerar-lo perillós i el varen traslladar a treballar al camp on va morir de gana... si, la gent es moria de gana, és estrany oi? ja veieu que tenim peix, arròs, bestiar i molts fruiters... nosaltres ens varen translladar a l'oest, prop de la frontera amb Thailandia, si aneu cap a Thailanda amb autobus, si ? doncs fixeu-vos’hi, veureu la zona a on ens varen portar, jo d'això no me'n recordo, però la meva mare m'ho va explicar, viviem apilonats amb 3000 persones més, ens feien treballar al camps en jornades de 12 a 14 hores diaries i sense cap descans setmanal, ens donaven de menjar dos cops al dia, feiem cua davant una perola de sopa d'arròs, ens tocava un cullerot per cap, si tenies sort i grataven amb la cullera el fons del recipient et tocava una sopa més espesa sinó podia ser practicament només caldo. Jo vivia allà amb la meva mare, la meva àvia i les meves dues tietes, es veu que cadascuna em donava una culleradeta del seu plat per poder-me alimentar. La meva mare sempre em diu que soc un home amb molta sort, es veu que de les 3000 persones que érem em varem sobreviure unes 200. Jo això no ho recordo, era petit, tenia dos o tres anys, la meva mare m'ho explica, es veu que alguna vegada, fins i tot, m'havia donat d'amagat una mica del menjar que els soldats donaven als porcs... de veritat, és veritat, m'ho va exlicar la meva mare. De menjar, n'hi havia, molt, de fet les families traballavem presisament en el cultiu d'arròs i de verdures, pero no eren per nosaltres, que estàvem desnutrits, es veu que eren per la Xina perque havien de saldar comptes de les armes que els hi havien donat. Els rius estaven plens de peixos pero no es podien pescar, els soldats comptaven les fruites dels arbres que voltaven els campament per mirar que l'endemà no n'hi faltés cap! La gent més dèbil, els nadons, els avis, els que estaven malalts, varen ser els primers en morir. De tant en tant ens convocaven a un reunio, ens preguntaven si estavem bé, si estavem tips. Si algun feia algun comentari inapropiat cap al capvespre se l'enduien i no tornava més. La mare, es veu que m'explicava que els duien a treballar en altres camps pero no era veritat, els empressonaven i els mataven... soc afortunat em diu la meva mare, només 200 persones varem sobreviure, els altres els varen matar o varen morir de gana o de malalties, es que no hi havia metges, enlloc del pais, els havien matat a tots perque eren enemics, perque estaven contaminats per la cultura estragera, va ser una bogeria, viviem tots junts en aquell camps pero no podiem parlar, passavem gana, la mare m'explica que la gent treballava com esclaus i després en prou feines els hi donaven menjar, aleshores la gent casava insectes, llangardaixos, qualsevol cosa que es mogues per menjar-s'ho tot... no te sentit, erem Khmers com ells, no puc entendre que volien aconseguir... qualsevol persona per qualsevol motiu es considerava traidor i enemic i el mataven, Varen reclutar la gent de les classes socials mes baixes i amb menys cultura, els que vivien al camp eren el model a seguir perque no estaven contaminats per l'ambient urba, molts dels soldats eren nens, nomes crios. Al meu pare el varen matar per ser policia, jo no el recordo, era petit pero la meva mare me'n parla... tothom, totohom, tothom aqui a cambodja ha perdut familiars durant el regim de Pol Pot... jo, la veritat, estic una mica enfadat amb el mon, no entenc com no sabien que passava aqui, com se'ls hi va escapar a les nacions unides i als EEUU.. els Xinos si, aquest si que no sabien pero a ells l'unic que els interessava era fer negocis el que passes al poble els hi era igual... sabeu?, en aquell temps nomes varen deixar un aeroport obert amb un vol diari, a Beijing!, i nomes funcionava una linea ferrea per transportar tot l’arros i verdura que cultivavem fins l’aeroport .... mes tard varen arrencar els travessers de les vies del tren i les varen subtituir per fusta per enviar ferro a la xina... per aixo ara el sistema ferroviari es tant dolent a Cambodja, abans estava mes be! pero els Khmers Rouge varen desruitr el pais, tot!, varen abolir les escoles, els hospitals, la religio, la radio, el correu, la moneda, les universitats... deien que la universitat es resumia en dos punts: treballar el camp i matar l'enemic... tot va perdre valor, no hi havia moneda, l'unic que tenia preu era l'arros, i prou, ah si!, potser tambe els rellotges, als soldats els hi agradaven molt, els hi podies donar el teu i potser estaven contents, alguns en portaven dos, un a cada canell encara que a l'hora de la veritat no sabien llegir les busques...
Però ara estem be, expliqueu-ho, podríem estar molt millor, és veritat, jo tinc moltes idees però no tinc pas poder, jo he estudiat per ser professor, durant un temps ho vaig ser, però ho vaig deixar, no volia ser pobre, sabeu que cobra un professor al mes?,… 30 dolars !, ja ho veieu, no arriba per res, recordo que les famílies ens donaves calers als mestres per ajudar-nos, jo no els volia, aleshores un dia em varen donar un gosset, increïble, i que volien que en fes !!!, durant un temps em vaig comprar una moto i per les tardes treballava de taxista a Phnom Penh, als vespres anava cada dia una hora a classes d’angles, per això dieu que m’expresso tant be, a secundaria no en ensenyaven pas l’anglès, ni el francès, jo vaig aprendre una mica el rus i el vietnamita... però ara ja no me'n recordo... l’anglès es important, m'ha permès trobar una feina en una companyia japonesa, treballo de taxista per ells, be, faig el que faci falta, els porto en cotxe, faig d'interpret, els hi porto les maletes, els hi obro la porta, no em fa res, es la meva feina i estan contents però a mi els que m’agrada es ensenyar a la mainada, per no vull ser pobre !, sabeu ?... potser algun dia vaig als Estats Units, es el meu somni… el meu sogre viu allà, miraré si puc obtenir un visat, això voldria dir separar-me de la meva dona durant un temps però m’agradaria anar-hi, sobretot per la mainada, tinc dos fills jo, mireu, aquí estan, la nena te 10 anys i el nen 7, vols dir que s'hi assembla a mi, potser si... sabeu, es per ells que m'agradaria viure un temps allà, perquè ells aprenguessin l’anglès, jo mentre treballaria fort per guanyar diners, després tornaria perquè a mi m’agrada viure aquí, jo m’estimo molt el meu país... no se... potser si tot va be... aquí encara som pobres, varem haver de començar de nou, costa aixecar-ho tot, cal tenir paciència, pas a pas, potser jo ja no ho veuré... va tot massa lent, sabeu encara no s'ha jutjat a cap líders dels Khmers Rouges, ara ja seria massa tard, molts ja han mort i d’altres tenen, que se jo, potser 80 anys, no entenc perquè tot ha anat tant lent, o potser si, molta gent esta implicada, molts interessos per alentir-ho tot,... l’any que ve hi haurà eleccions però no crec que canvii res, ... es una llàstima i es injust, molt injust... però ara estem be, hi ha pau, espero que duri molt, que tot el que ha passat ens serveixi de llisó per no repetir-ho, expliqueu-ho als vostres amics, a la gent, però també expliqueu que Cambodja es un país molt bonic i segur, tenim els temples d’Angkor, les platges del sud : Sihanoukville, Kep, Kampot, els dofins d’aigua dolça de Kratie, el riu Mekong, la jungla de Mondolkiri i Kataraki. Expliqueu-ho, que el meu país és molt bonic, que val la pena venir-hi...
- Cambodia Mine action Centre: http://www.cmac.org.kh/index.asp
- Centre de Documentacio (del genocidi) de Cambodja: http://www.dccam.org/
- El juliol de 2007 va ser jutjat Kang Kek Ieu, més conegut per Duch, responsable del centre de tortures S-21 on hi varen morir unes 14.0oo persones. Va ser imputat per crims contra la humanitat.
- El 19 de setembre de 2007 varen detenir Nuon Chea, el camarada nçumero dos dels Khmers Rouge, acusat de crims de guerra i crims contra la humanitat.
- El 12 de novembre de 2007, han detingut a l’ex-ministre d’assumptes exteriors del règim, Ieng Sary i la seva dona, Ieng Thirith, ministra d’acció social i educació ( ?) i cunyada de Pol Pot). Estan acusats de crims de guerra i crims contra a humanitat.
Tuesday, November 13, 2007
El Delta del Mekong
 |
| Delta del Mekong |
La ruta pel delta [del Mekong] va durar tres dies. Arribem a Phonm Penh [Cambodja] baldats però completament entusiasmats amb l'excursió. Diuen que les imatges valen més que mil paraules. M'adhereixo a la dita entre d'altres coses perquè se m'han acabat les paraules per descriure la vida vora al riu. Aquí teniu les fotos!
Mekong Delta Tour
SINH CAFE SAIGON
CAI BE - VINH LONG - CAN THO - CAI RANGLONG XUYEN - CHAU DOC - PHNOMPENH (3 DAYS/2 NIGHTS - DAILY)
Day 1: Depart at 7:45 AM from our office in Saigon to Cai Be by air- conditioned bus. Have a motorized boat ride to see round Cai Be floating market with local people being selling, buying, exchanging goods from their boats. Walk around to see orchard, rice paper making, rice crispiest producing process…Stop for a rest, a free Vietnamese lunch including tropical fruits, traditional music. Boat through a village to see peaceful tranquil life of villagers, admire marvelous natural setting of Mekong delta region. Take a boat trip through some islands and cross Mekong river to Vinh Long. Crossing lower Mekong river to view Can Tho city by ferry. Overnight in Can Tho.
Day 2: Three hours boat trip to discover the beautiful Cai Rang floating market and its surroundings. Visit a vermicelli making shop, a rice husking mill, fruit gardens. Enjoy tropical fruit. See the peaceful life in the rural area. Have lunch before going to Chau Doc. Stop to see the making of insence sticks. Overnight in Chau Doc.
Day 3: Do a 2 hour rowing boat trip to visit Floating Houses with caged figh breeding a village of Cham ethnic minority, Moslem mosque towel weaving. Take a 2 hour boat trip to the Vinh Xuong boarder. Crossing the boarder, take 1 hour high speed boat to LEK LUANG. Then land transfer to Phnom Penh by bus. Finish tour at Capitol office. Departure: 7:45AM - Arrive PhnomPenh: 3:00PM
Price: Ac bus ticket: US$ 32/person Inclusive of entrance
CAI BE - VINH LONG - CAN THO - CAI RANGLONG XUYEN - CHAU DOC - PHNOMPENH (3 DAYS/2 NIGHTS - DAILY)
Day 1: Depart at 7:45 AM from our office in Saigon to Cai Be by air- conditioned bus. Have a motorized boat ride to see round Cai Be floating market with local people being selling, buying, exchanging goods from their boats. Walk around to see orchard, rice paper making, rice crispiest producing process…Stop for a rest, a free Vietnamese lunch including tropical fruits, traditional music. Boat through a village to see peaceful tranquil life of villagers, admire marvelous natural setting of Mekong delta region. Take a boat trip through some islands and cross Mekong river to Vinh Long. Crossing lower Mekong river to view Can Tho city by ferry. Overnight in Can Tho.
Day 2: Three hours boat trip to discover the beautiful Cai Rang floating market and its surroundings. Visit a vermicelli making shop, a rice husking mill, fruit gardens. Enjoy tropical fruit. See the peaceful life in the rural area. Have lunch before going to Chau Doc. Stop to see the making of insence sticks. Overnight in Chau Doc.
Day 3: Do a 2 hour rowing boat trip to visit Floating Houses with caged figh breeding a village of Cham ethnic minority, Moslem mosque towel weaving. Take a 2 hour boat trip to the Vinh Xuong boarder. Crossing the boarder, take 1 hour high speed boat to LEK LUANG. Then land transfer to Phnom Penh by bus. Finish tour at Capitol office. Departure: 7:45AM - Arrive PhnomPenh: 3:00PM
Price: Ac bus ticket: US$ 32/person Inclusive of entrance
Thursday, November 8, 2007
Temple de Cao Dai i Tunels de Cu Chi
Tay Ninh – Temple de Cao Dai
A Tay Ninh hi anem de peregrinació a visitar el Temple més important de la religió caodaista, moviment ambiciós que va néixer el 1926 de la ma de Ngo Minh Chieu, i que pretén sintetitzar en una sola lo bo i millor del budisme, taoisme, confucianisme, l’animisme vietnamita, el cristianisme i l'islam. Sí senyor!
A grans trets:
Creuen en un sol Déu, en la comunicació amb els esperits, en el culte als ancestres, mediten i són vegetarians. El seu símbol és un ull diví dins d'un triangle. L’objectiu de la pràctica de la religió és escapar del cicle de reencarnacions i assolir el nirvana.
Creuen que hi ha hagut tres trobades entre Déu i els homes:
Durant la primera Déu li va revelar la veritat i tota la veritat a Lao Tse.
En la segona Déu va transmetre el seu missatge a través dels seus representants, a saber: Buda, Confuci, Mahoma, Jesús i Moisès; missatge que posteriorment va ser pervertit per la fragilitat humana.
La darrera reunió es va produir durant el segle XX i en el marc de la religió Caodaista. Diferents esperits, entre ells una representació internacional composada per Joana d’Arc, Descartes, Lenin, Shakespeare, Pasteur i Victor Hugo (aquest darrer, després de contactes reiterats, va ser considerat a títol pòstum, és clar, cap espiritual de les missions estrangeres) es varen revelar als mèdiums de la secta per donar les instruccions del que seria la última revelació de la veritat divina sobre la terra, converses transcrites i recopilades formant les escriptures de la religió.
Encoratgem als alumnes de Valldemossa a aprofundir en aquesta religió buscant mes informació a través de la xarxa!
A part de visitar el temple assistim a una missa solemne on els diferents monjos, vestits de diferents colors, preguen al ritme de la música vietnamita.
Túnels de Cu Chi
Els túnels de Cuchi són una basta extensió de sòl foradat, uns 250 km aprox., d'unes galeries que deuen mesurar uns 40 cm d'alt per 40 d'ample, i que permetien comunicar els diferents enclaus, aïllats en territori enemic, del vietcong. Al mateix temps que els servia de refugi, era el lloc des d'on realitzaven incursions i atacs sorpresa, per esfumar-se tot seguit sense deixar rastre i provocant el desconcert de l'exèrcit del Vietnam del Sur i d'Estats Units d'Amèrica. Un cop es va descobrir el truco -i després d'intentar destruir-los en va, el sistema de túnels per mitjans convencionals, gossos, exèrcit terrestre, etc...- la zona va ser víctima dels atacs aeris més devastadors on a part de bombes s'hi abocava tota mena d'armes químiques per enverinar o destruir qualsevol cosa que pogués servir per nodrir als talps del vietcong.
Actualment el recinte s'ha convertit en una part més de la ruta turística de la Guerra del Vietnam. Els guies mostren amb orgull el terra foradat, que pot arribar a tenir fins a tres nivells de profunditat, les trampes enginyoses utilitzades per caçar americans com si fossin bestiar i els hangars soterrats on sobrevivia el vietcong. Com a atracció macabre tens la oportunitat , si vols, de disparar per un dolar una bala amb fusells (M16, AK47...) autèntics d'aquell temps -cosa que provoca el furor d'uns quants turistes que disparen com si estiguessin en una parada del tiro a fires, pero a lo grande i omplen l'espai d'un ambient ensordidor que en cas de ser real t'acabaria de donar l'empenta per endinsar-te fins al racó més fosc i asfixiant del qualsevol dels túnels soterrats.
A Cu Chi i contra tot pronòstic ens trobem amb un grup d'Isads (dit d'aquell nascut a Sant Hilari Sacalm) que saluden efusivament a en Vadó Cisteller i el posen al corrent del poble i els seus habitants. Un xerrada intensa que quasi ens fa perdre l'autobús de tornada. "Després d'anys de no veure'ns, nada menus, ens trobem a Vietnam. Qui ho hagués dit. Ai caramba"
A Tay Ninh hi anem de peregrinació a visitar el Temple més important de la religió caodaista, moviment ambiciós que va néixer el 1926 de la ma de Ngo Minh Chieu, i que pretén sintetitzar en una sola lo bo i millor del budisme, taoisme, confucianisme, l’animisme vietnamita, el cristianisme i l'islam. Sí senyor!
A grans trets:
Creuen en un sol Déu, en la comunicació amb els esperits, en el culte als ancestres, mediten i són vegetarians. El seu símbol és un ull diví dins d'un triangle. L’objectiu de la pràctica de la religió és escapar del cicle de reencarnacions i assolir el nirvana.
Creuen que hi ha hagut tres trobades entre Déu i els homes:
Durant la primera Déu li va revelar la veritat i tota la veritat a Lao Tse.
En la segona Déu va transmetre el seu missatge a través dels seus representants, a saber: Buda, Confuci, Mahoma, Jesús i Moisès; missatge que posteriorment va ser pervertit per la fragilitat humana.
La darrera reunió es va produir durant el segle XX i en el marc de la religió Caodaista. Diferents esperits, entre ells una representació internacional composada per Joana d’Arc, Descartes, Lenin, Shakespeare, Pasteur i Victor Hugo (aquest darrer, després de contactes reiterats, va ser considerat a títol pòstum, és clar, cap espiritual de les missions estrangeres) es varen revelar als mèdiums de la secta per donar les instruccions del que seria la última revelació de la veritat divina sobre la terra, converses transcrites i recopilades formant les escriptures de la religió.
Encoratgem als alumnes de Valldemossa a aprofundir en aquesta religió buscant mes informació a través de la xarxa!
A part de visitar el temple assistim a una missa solemne on els diferents monjos, vestits de diferents colors, preguen al ritme de la música vietnamita.
Túnels de Cu Chi
Els túnels de Cuchi són una basta extensió de sòl foradat, uns 250 km aprox., d'unes galeries que deuen mesurar uns 40 cm d'alt per 40 d'ample, i que permetien comunicar els diferents enclaus, aïllats en territori enemic, del vietcong. Al mateix temps que els servia de refugi, era el lloc des d'on realitzaven incursions i atacs sorpresa, per esfumar-se tot seguit sense deixar rastre i provocant el desconcert de l'exèrcit del Vietnam del Sur i d'Estats Units d'Amèrica. Un cop es va descobrir el truco -i després d'intentar destruir-los en va, el sistema de túnels per mitjans convencionals, gossos, exèrcit terrestre, etc...- la zona va ser víctima dels atacs aeris més devastadors on a part de bombes s'hi abocava tota mena d'armes químiques per enverinar o destruir qualsevol cosa que pogués servir per nodrir als talps del vietcong.
Actualment el recinte s'ha convertit en una part més de la ruta turística de la Guerra del Vietnam. Els guies mostren amb orgull el terra foradat, que pot arribar a tenir fins a tres nivells de profunditat, les trampes enginyoses utilitzades per caçar americans com si fossin bestiar i els hangars soterrats on sobrevivia el vietcong. Com a atracció macabre tens la oportunitat , si vols, de disparar per un dolar una bala amb fusells (M16, AK47...) autèntics d'aquell temps -cosa que provoca el furor d'uns quants turistes que disparen com si estiguessin en una parada del tiro a fires, pero a lo grande i omplen l'espai d'un ambient ensordidor que en cas de ser real t'acabaria de donar l'empenta per endinsar-te fins al racó més fosc i asfixiant del qualsevol dels túnels soterrats.
A Cu Chi i contra tot pronòstic ens trobem amb un grup d'Isads (dit d'aquell nascut a Sant Hilari Sacalm) que saluden efusivament a en Vadó Cisteller i el posen al corrent del poble i els seus habitants. Un xerrada intensa que quasi ens fa perdre l'autobús de tornada. "Després d'anys de no veure'ns, nada menus, ens trobem a Vietnam. Qui ho hagués dit. Ai caramba"
Tuesday, November 6, 2007
Quy Nhon
Un autobús ple de turistes que van a Nha Trang ens abandona a la 1 de la matinada a quatre arreplegats a peu de carretera, allà a on hi hauria d’haver l’estació d'autobusos de Quy Nhon i que, si hi és, no la veiem, a no ser que sigui aquell sofà dues places, d’escai verd oliva col·locat estratègicament a sota una marquesina atrotinada. Afortunadament unes motos ens esperen i ens duen carregats amb les motxilles fins a l’hotel, a uns 10 km.
Hem vingut a petar a Quy Nhon amb la intenció de fer un altu a qualsevol lloc que no estigui massificat pel turisme. El mètode emprat ha estat agafar la guia i escollir un poble sense massa ‘interès’. I ho hem aconseguit. Podríem dir que, encara que fa molt que hi som, per fi hem arribat a Vietnam.
És un poble gran que ressegueix una badia enorme i amb una intensa activitat tant pesquera com de mercaderies. Aprofitem la treva climatològica (la pluja quan cau és fina i dura poc) per llogar una moto durant dia i mig i, ara sí, perdre’ns una mica per carreteres secundàries, d’aquelles que sembla que no portin enlloc.
Enmig dels palmerars d’una platja a les afores descobrim la vida d’un poblet de 4 carrers. Primer ens estudiem mútuament: la mainada es deixa anar i s’entreté amb nosaltres rient i fent ganyotes a la càmera per poder-se contemplar després a la petita pantalla; escena pintoresca i festiva que emmascara una discussió grotesca que un mutilat manté, a cops de roc, amb la seva família. Un contrast que ens deixa amb el cor encongit.
Visitem diferents monuments del regne de Champa que s’escampen vora la ciutat i un turó situat a uns 30 km i que substitueixen, amb més tranquil·litat, la visita que no varem fer a My Son, prop de Hoian. Ens podem passejar completament sols en un recinte de lliure entrada. En tornant ens desviem per corriols que transcorrem entre els arrossars on s’hi passegen els búfals i els martinets blancs.
Cap a la 1 de la tarda i vora la platja s’amunteguen, com si fos la verge del Carme, un grapat de barques de pesca enfeinades a descarregar el peix a unes embarcacions fetes de bambú, rodones com si fossin cloves de nous, que el transporten a cops de rem fins arran de platja. A la sorra la multitud es congrega per celebrar el que seria més o menys la subhasta del peix. Un eixam de barrets cònics pul·lulen amunt i avall negociant amb més o menys agressivitat el preu de la venta mentre les peixateres destrien, escaten i netegen el peix i marisc fresc. Ens passegem impressionats incapaços de decidir on fixar la mirada en un espectacle que es renova contínuament, es com si estiguéssim a dins un formiguer.
Mentre correm per la carretera principal que voreja la costa ens crida l'atenció uns vaixell ancorats que semblen desafiar els esculls rocallosos a pocs metres de la costa. La mar, alterada, els sacseja violentament mentre que de les closques de nous es desprenen joves amb ulleres de buceig que desapareixen sota l’aigua durant una bona estona a la recerca de no sabem què. Ens afegim a un grup de gent que, per uns moments, desvien la mirada de l’espectacle de risc directament cap a les meves cames. Se’ls dibuixa una expressió d'angúnia que constato universal i que es repeteix ja estigui a les carpes de la devesa, al desert del Taklamakan o a la Conxinxina. Els hi comento, amb gestos i onomatopeies vàries que soc víctima dels mosquits i de les meves ungles però que no pateixin que ara, encara que no els hi ho sembli, les tinc prou bé perquè, encara que n’hi hagi, no m’ha picat cap mosquit.
Resolem l’enigma dels pescadors suïcides quan ens aturem a un poblet de pescadors i veiem a la platja com un parell de vaixells descarreguen la ferralla d’un vaixell que es devia enfonsar prop de la costa. Passem la tarda jugant amb la mainada mentre el poble esta abocat a la troballa, els soldadors tallen les peces, es pesen en diferent bascules per calcular els quilos de metall i es transporten per repartir-ho entre les diferents famílies.
Per fi, en aquest poble, ens atipem de sentir arran de pell una vida que transcorre independent a aquells grups de gent, que sovint van en manada, col·leccionistes àvids de sensacions i paisatges exòtics, impacients per poder ensenyar a la tornada en les soporífers sessions de fotos que acompanyen el típic sopar del viatge on el protagonista dissecciona l’aventura en un relat minuciós on sovint hi posa més pa que formatge. O, perquè no, per penjar en algun lloc del ciberespai. I a què ve això ara?!
Hem vingut a petar a Quy Nhon amb la intenció de fer un altu a qualsevol lloc que no estigui massificat pel turisme. El mètode emprat ha estat agafar la guia i escollir un poble sense massa ‘interès’. I ho hem aconseguit. Podríem dir que, encara que fa molt que hi som, per fi hem arribat a Vietnam.
És un poble gran que ressegueix una badia enorme i amb una intensa activitat tant pesquera com de mercaderies. Aprofitem la treva climatològica (la pluja quan cau és fina i dura poc) per llogar una moto durant dia i mig i, ara sí, perdre’ns una mica per carreteres secundàries, d’aquelles que sembla que no portin enlloc.
Enmig dels palmerars d’una platja a les afores descobrim la vida d’un poblet de 4 carrers. Primer ens estudiem mútuament: la mainada es deixa anar i s’entreté amb nosaltres rient i fent ganyotes a la càmera per poder-se contemplar després a la petita pantalla; escena pintoresca i festiva que emmascara una discussió grotesca que un mutilat manté, a cops de roc, amb la seva família. Un contrast que ens deixa amb el cor encongit.
Visitem diferents monuments del regne de Champa que s’escampen vora la ciutat i un turó situat a uns 30 km i que substitueixen, amb més tranquil·litat, la visita que no varem fer a My Son, prop de Hoian. Ens podem passejar completament sols en un recinte de lliure entrada. En tornant ens desviem per corriols que transcorrem entre els arrossars on s’hi passegen els búfals i els martinets blancs.
Cap a la 1 de la tarda i vora la platja s’amunteguen, com si fos la verge del Carme, un grapat de barques de pesca enfeinades a descarregar el peix a unes embarcacions fetes de bambú, rodones com si fossin cloves de nous, que el transporten a cops de rem fins arran de platja. A la sorra la multitud es congrega per celebrar el que seria més o menys la subhasta del peix. Un eixam de barrets cònics pul·lulen amunt i avall negociant amb més o menys agressivitat el preu de la venta mentre les peixateres destrien, escaten i netegen el peix i marisc fresc. Ens passegem impressionats incapaços de decidir on fixar la mirada en un espectacle que es renova contínuament, es com si estiguéssim a dins un formiguer.
Mentre correm per la carretera principal que voreja la costa ens crida l'atenció uns vaixell ancorats que semblen desafiar els esculls rocallosos a pocs metres de la costa. La mar, alterada, els sacseja violentament mentre que de les closques de nous es desprenen joves amb ulleres de buceig que desapareixen sota l’aigua durant una bona estona a la recerca de no sabem què. Ens afegim a un grup de gent que, per uns moments, desvien la mirada de l’espectacle de risc directament cap a les meves cames. Se’ls dibuixa una expressió d'angúnia que constato universal i que es repeteix ja estigui a les carpes de la devesa, al desert del Taklamakan o a la Conxinxina. Els hi comento, amb gestos i onomatopeies vàries que soc víctima dels mosquits i de les meves ungles però que no pateixin que ara, encara que no els hi ho sembli, les tinc prou bé perquè, encara que n’hi hagi, no m’ha picat cap mosquit.
Resolem l’enigma dels pescadors suïcides quan ens aturem a un poblet de pescadors i veiem a la platja com un parell de vaixells descarreguen la ferralla d’un vaixell que es devia enfonsar prop de la costa. Passem la tarda jugant amb la mainada mentre el poble esta abocat a la troballa, els soldadors tallen les peces, es pesen en diferent bascules per calcular els quilos de metall i es transporten per repartir-ho entre les diferents famílies.
Per fi, en aquest poble, ens atipem de sentir arran de pell una vida que transcorre independent a aquells grups de gent, que sovint van en manada, col·leccionistes àvids de sensacions i paisatges exòtics, impacients per poder ensenyar a la tornada en les soporífers sessions de fotos que acompanyen el típic sopar del viatge on el protagonista dissecciona l’aventura en un relat minuciós on sovint hi posa més pa que formatge. O, perquè no, per penjar en algun lloc del ciberespai. I a què ve això ara?!
Hoian
 |
| Hoian |
Per cert, per l'Anna, en Guille i en Javi, demanem un punt mes a l'examen pel seu interès i bona disposició.
Tornarem aviat, les fotos les fem tots dos i ens es dificil tricar cap pais en concret. Potser el Monestir de Labrang m'hi quedaria per reflexionar una estona més.
Sunday, November 4, 2007
Hoian
Au village, sans prétention,
J'ai mauvaise réputation.
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi,
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi,
Je pass' pour un je-ne-sais-quoi!
Je ne fait pourtant de tort à personne,
Je ne fait pourtant de tort à personne,
En suivant mon chemin de petit bonhomme.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Estem al port de Hoian prenent una tiger i un suc de pinya natural al ritme monòton de 4 acords de guitarra i la veu rogallosa den George Brassens. Mentre cau una pluja que, com si fossin records, ho cobreix tot d'una nostàlgia ( traïdora!) de recuperar aquella rutina tant insidiosa i temptadora al mateix temps, dins la qual, a vegades, s'hi descansa tant a gust (vaja, la historia de les cadires, que canten). El pòster de Brassens, Ferré i Brel, que penja a la paret del meu davant, dins el bar del Café des Amis, intensifiquen la sensació alleugeridora de trobar-me espaterrada al sofà del menjador de casa meva.
Els barrets cònics que passen, les motos carregades amb tres o quatre persones, les iaies davant el canal insistint en trobar passatgers, l'olor de peix fresc i fruita tropical, la xafogor intensa en ple mes d'octubre em resituen: estic a Hoian i me n'alegro.
Hoian es un poble portuari que va tenir el seu esplendor durant els segles XVII i XIX competint directament i com a centre neuràlgic en el tràfic de mercaderies amb Macau i Malàisia. Porta d'accés de diferents civilitzacions que varen deixar la seva empremta en els diferents edificis històrics que es poden contemplar, dels primers missioners cristians que a part de la religió varen llegar la cal·ligrafia romanitzada de la llengua vietnamita i d'algun fanàtic de la chanson fransaise.
Actualment és un poble turístic, malgrat tot, tranquil i acollidor, que podria ser Platja d'Aro per la concentració de botigues de roba per metre quadrat que s'escampen com una taca d'oli pel centre de la ciutat. Aquí però, les venedores estan a peu de porta bramant, plis com in, per oferir-te com en un autoservei, roba feta a la teva mida. El procés consisteix en triar el teixit i el model en un llibre on hi ha milers de patrons que escarneixen tots els estils, des del mes playeru fins a l'última tendència de la passarel·la Gaudí, i un sastre, després de repassar-te les mides de dalt a baix passant pel mig, te'l te enllestit per l'endemà. En el cas del calçat l'operació és més ràpida i en una hora pots tenir aquell parell de sabates que feia tant que buscaves (marona aquest cop tampoc hi ha hagut sort!).
El mal temps ens impedeix de realitzar l'escapada que teníem previst fer, consistent en llogar una moto per perdre'ns pels pobles col·lindants i platges. Aprofitem per anar a la perruqueria per rebaixar la mata de cabells que comença a tenir vida pròpia. Ens deixen la mar de guapus després d'utilitzar la màquina de rapar, les tisores, les normals i les de buidar, totes dues oxidades, i fins i tot una navaja per fer retocs. Per passejar per el mercat vora el riu i l'espècie de moll on les peixateres netegen i venen el peix. A la nit, cel·lebrem amb ells la festa de la lluna plena, quan encara la luna s'ha d'emplenar del tot, veient com deixen anar fanalets amb espelmes que desfilen seguint la corrent del riu i arribant a misses dites als dos espectacles de música tradicional fets expressament.
Ens hi estem un dia més del necessari perquè ens ve de gust i aprofitem per veure com la gent continua indiferent amb la seva vida ignorant el fet que les aigües traspassen el moll arribant fins al primer carrer del poble. Es veu que es un fet habitual que el riu, després d'un període de pluges, es desbordi; de manera que ho tenen ben assumit.
Bé, no us atabalo mes i així podeu acabar d'escoltar la cançó.
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout l'mond' viendra me voir pendu,
Sauf les aveugles, bien entendu.
Subscribe to:
Posts (Atom)
