Wednesday, October 31, 2007

Hoa Lu i Tam Coc pictures!

Tam Coc i Hue

Hue

Hue: ciutat del sud que s'extén als marges de la ribera del perfum, un dels principals centres culturals i religiosos del país, escenari de les més cruentes batalles de l'ofensiva del tet on la ciutat va passar, alternativament, d'unes mans a les altres, però en qualsevol cas, va rebre, depenent de per qui estava assetjada, de tots dos costats.

Fem parada i fonda durant dos dies plujosos i ennuvolats, per complir amb els nostres deures de turistes incansables. Visitem la ciutadella que abriga el recinte imperial de Gia Long, una construcció també emmurallada amb una part derruïda per les bombes i l'altre colonitzada per un exercit de molsa i líquens que li donen l'aspecte d'estar ancorada al passat; la Torre de la bandera, que presumeix de ser el màstil més alt del país des d'on hi oneja un parrac vermell enorme amb una estrella groga al mig; la pagoda de Thien Mue, on s'hi pot veure el cotxe amb el qual varen portar al monjo Thich Quang Duc per autoimmolar-se calant-se foc com a protesta per la política del govern sud-vietnamita de Ngo Dinh Diem; passegem per la vora de la ribera del perfum on s'hi poden trobar relíquies de la recent guerra, des de medalles de soldats, a màscares antigàs, passant per fusells, granades i bombes oxidades i florides i, finalment visitem, motoritzats, les tombes imperials, mausoleus que s'escampen disseminats pels voltants de la ciutat, en selecciones només dos, (poc a poc i bona lletra) Khai Dinh, i la de Minh Mang.

Hoa Lu i Tam Coc

Des de Hanoi mateix, decidim allargar les nostres vacances i deixar-nos endur per les facilitats i el bon preu d'un tour organitzat, aquest cop de menys magnitud. En un dia visitem els temples de la ciutat de Hoa Lu, antiga capital de Vietnam sota la dinastia Dinh; i Tam Coc on dalt d'una canoa de fusta engreixem la llista de turistes que naveguen pel Ngo Dong, un riu que, pel tràfic que té, s'assembla més a una autopista. La barqueta ressegueix un tram de riu amunt per un ciucuit que ens du a travessar uns illots kàrstics, semblants als de Halong però d'aigua dolça, justament per sota aprofitant unes grutes naturals que foraden la roca com si fos un túnel.

Al mig del riu, en una zona de difícil escapatòria ens embesteix, com si fossin pirates a l'abordatge, un escamot de canoes plenes de qualsevol cosa que es pugui vendre. Els hi diem que no volem comprar però insisteixen que el remer té sed. Jo, educada que sóc, li allargo la meva ampolla d'aigua i la rebutja dient entre dents i amb una expressió que no m'acaba de convèncer que prefereix una coca cola. Tot plegat per completar el cicle d'una petita estafa, més vella que el anar a peu, documentada fins i tot a la guia de fa dos anys, que consisteix en comprar-li una llauna al capità i ell tot seguit revendre-la a la mateixa gent, guanyant, cada un, en l'operació mig dolar. Enmig de la confusió nàutica s'embarca una dona i una caixa d'on misteriosament van sortint camisetes, estovalles brodades, postals, gorres i mil virgueries més. La tossuderia de la dona no entén de llengües, ni de la seva pròpia, Kong Cam'on. Al final, d'avorriment, desisteix de fer negoci però encara té energia per demanar una propina no sabem ben be perquè.

Marxem cap a Hue en l'Exprés de la Reunificació, aiam si aconseguim ser alguna cosa més, encara que sigui poc, que un grapat de dolars.

PD: els taurons us els deixem per la costa catalana perquè 4 desalmats ignorants els maregin fins a matar-los. Lamentable.

PD2: Guillem, benvingut. Estava convençuda que t'havia passat el link. Hòstia! A qui més no li dec haver passat? Quan acabi aquesta aventura, si em dieu quan val i on es compra, em poso seny.

PD3: per cert, enhorabona a totes les "Veïnes" pel seu treball impecable que ha ajudat, definitivament, a aixecar una història feta de persones. Crec també que s'hauria de fer una menció especial per la gata de la veïna de dalt que amb el seu porte glamurós va brodar el seu paper en totes les tomes filmades. I quin moment va escollir per llepar-se, coqueta, a sota el coll. I aquell paseillo cap a càmara just després de sonar el mòbil (!!!?) i just abans de saltar del llit. És que està feta una starlet, la, mmmm, Nela, oi que es diu Nela?.

PD4: Takaaaaaaaaa!!!!! Wellcome in our blog. Keep in touch through e-mail. A big hug!!!!

Saturday, October 27, 2007

Les fotos del Tour d'Halong

Badia Halong

Badia d'Halong

Halong és una badia al golf de Tonking banyada pel mar de la Xina d'on emergeixen, com si fos acné virulent en un rostre rabiosament juvenil, milers d'illots càrstics que no son sinó, segons diuen les males llengües, les dents del llom d'un immens dragó que viu a les profunditats.

Hi arribem organitzats formant part d'un equip de 7 persones: l'Oriol, els majoreros Toto, Luís i Orlando i en Gori, un mallorquí. No vol dir que fins aleshores ho féssim tot a la babalà sinó que aquesta vegada de l'organització se n'ha encarregat una agència de Hanoi, pel mòdic preu de 36 dolars (3dies / 2nits) cosa que entomem com unes petites vacances on totes les decisions (on i què menjar / on dormir i què fer, a vegades tant esgotadores) estan preses amb antelació.

Arribem en un minibús farcit de güiris. Allà establim contacte amb una penya de bascos que de seguida s'estiren els cabells per haver pagat quasi bé el doble de preu pel mateix itinerari. Ai va la hòstia!. Pugem a una embarcació de fusta de tres nivells (camarots / restaurant i tumbones) on ens rebem amb una copa de suc de taronja i una tovalloleta fresca que un cop a les mans i sense saber què fer-ne aprofitem per eixugar-nos les aixelles. Dinem (rotllos vietnamites, sopa, amanida, porc amb pinya i peix recremat) mentre fem via a la primera parada: un illot foradat que enquibeix al seu interior unes coves espectaculars.

Passem la primera nit a l'illa de Cat Ba, hi arribem quan comença a vesprejar però això no ens impedeix anar a paso ligero fins una platja propera per batejar-nos dins les aigües del mar de Xina, ja a l'oceà pacific.

L'endemà ens espera una expedició al parc nacional de l'illa consistent a fer un treking suau per assolir una atalaia situada al capdamunt d'un turó des del qual poder contemplar els turons circumdants tapissats d'exuberant vegetació.

Tarda de caiac a la illa dels monos (que de monos en té això, el nom) on tonifiquem els bíceps a cops de rem.

Tornem a l'hotel per recollir les maletes per fer nit al vaixell. Com que la beguda no està inclosa en les despeses del tour, per iniciativa de l'Oriol i en Vado, previa assamblea general amb bascos, canaris i mallorquí, es decideix per unanimitat negociar un bidó de Bia Hoi. Aquest fet provoca l'expectació de tot aquell que ens veu passar carregats amb 25 l de cervesa fresca a pressió. Contra tot pronòstic ens el deixen pujar al barco i per falta de documentació escrita ens neguem a pagar qualsevol tipus de taxa. Havent sopat comença una festa amb tota la tripulació (menys la rata polisson que treu el cap de tant en tant, tímida ella, sense gosar afegir-se a la moguda) que es desenvolupa de manera tranquil·la i assenyada per falta de graduació alcohòlica de la birra que impedeix de beure'ns del tot l'enteniment.

L'endemà al matí ens deixondim amb un bany que posa punt i final a la nostra estada a la badia. Remuntem illots fins arribar a port. Preferim regalar el bidó buit abans que vendre'l a baix preu a una colla de homes que el reben amb un somriure estupefacte.

PD: sobre el tema del Titànic penso que hauríem de fer una reunió de caràcter urgent per decidir si la Neus i en Vadó, tenint en compte la seva malastrugança en qüestions nàutiques, poden pujar a bordu.

Thursday, October 25, 2007

SaPa

Sa Pa

Wednesday, October 24, 2007

Notícia breu de SaPa

Agafem un tren de nit on dormim plàcidament a les nostres lliteres dures per arribar de matinada a Lao Cai. D'allà, havent esmorçat un cafè amb llet (!!!), cop de minibús fins a SaPa, poblet habitat per diferents minories ètniques, situat en un paisatge espectacular ple de turons i terrasses d'arròs. Això darrer ho diu la guia i ens ho creiem però no ho podem contrastar per culpa d'una boira insolent amb pinta d'estar-hi des de fa temps i amb poques ganes d'escampar. Hi arribem amb l'Oriol un fenomenu de Barcelona que varem conèixer en un Bia Hoi del triangle d'Or de Hanoi (on sinó?) amb qui recuperem la llengua i la sensació de que qualsevol cosa, no només és possible, sinó ben fàcil.

Només baixar del minibús la realitat se'ns manifesta com una bufetada. Una bandada de dones i nenes de l'ètnia Black Hmong vestides amb el traje pertinent (i sospitosament pulcre i nou) ens atabalen amb tot tipus de souvenirs i, sense fer cas als nostres educats (en un priuncipi) kong ca'mon (no gràcies), ens segueixen com si fossin les nostres escortes fins ben bé a l'hostal, practicant fins l'últim moment totes les estratègies d'un comercial agressiu.

Un cop fet el chek in que n'hi diuen de ocupar les habitacions, lloguem unes motos per allunyar-nos de la perafernàlia turística i perdre'ns per poblets adjacents on segur que la gent deu tenir una vida pròpia i aliena al turisme. Arribem al poble de Ta Phin, de 4 cases, i just a l'entrada ens reben, amb els souvenirs oberts, una comitiva de dones de l'ètnia Dao i no se'ns desprenen en tota la passejada fins a una gruta, una passeig que es prometia tranquil, i que, en canvi, es converteix en cançó enfadosa amb un estribillo de "no, no, noooo", que coregem en tots els tons possibles.

Col·loquem l'esperança en una altre poble i mentre ens hi dirigim a cop de gas ens sorprèn un xàfec cada cop més intens que ens retorna de dret a l'hotel i xops com ànecs. El temps no promet i fem via cap un bar que es podria trobar en qualsevol lloc de grenyuts guays de Girona. Pel camí ens aborden iaiones, que en el recer de la nocturnitat, ens ofereixen opi, marihuana i el que faci falta amb la naturalitat del camell més expert de la Font de la Pólvora.

L'endemà la boira i un pluja tonta ens conviden a oblidar-nos del treking que havíem de fer i retornem (10h més) amb la cua entre cames i una mica decebuts cap a Hanoi.

No em trec del cap la imatge d'un cochinillu rostit en forma de gos i la visió d'unes potes fregides amb ungles i coixinets exactament iguals als de la Ruka.

PD: després de debatre la qüestio al davant d'una bia i d'un batut de papaya hem decidit contestar a la pel·lícula amb el nom de "El cazador". Dirigida per un tal Cimino i interpretada per un De Niro jovenet.

Monday, October 22, 2007

Sunday, October 21, 2007

Saturday, October 20, 2007

Una mica de Hanoi

Només de posar-hi els peus ens hi sentim a gust. Ideal per una temporada llarga o per venir a jubilar-s'hi. El casc antic s un entramat de carrers amb vida pròpia per on hi palpiten centenars de motos que, a cops de pitu, sortegen miraculosament turistes, venedors, bicicletes i tot el que envaeixi l'asfalt. Cada cop que l'hem de creuar em ve al cap d'aquell joc de màquines (quan valien 5 durus) en que una granota havia de creuar un riu sense mullar-se aprofitant per saltar sobre les diferents files de troncs que es desplacen surant sobre l'aigua per arribar a l'altre vorera. En el nostre cas seria el mateix però al revés. Primer un s'ha d'omplir d'un decidit esperit suïcida i avançar fent paradetes cada pocs metres per permetre que les motos, un cop ens detecten com a obstacles, ens esquivin amb una habilitat, de moment, rotunda.

Recuperem les baguettes, el cafè amb llet, les oreos i els kitkats, l'anglès, l'amabilitat, els somriures i allò que trobaven tant a faltar: el bar, espai de repòs i d'economia mental ideal per fer l'altu per pair les novetats. D'entre tots ells ens decantem, sense cap dubte pels Bia Hoi, uns baretus que envaeixen la vorera i part de la calçada amb tamborets de plàstic mida escolar i a on s'hi degusta una autèntica cervesa a pressió molt suau i de consum ràpid (ho acatem sense discussió) per manca de conservant i altres additius. Mentrestant, l'espectacle de la ciutat a ritme de gran prix desfila al davant nostre sense haver de pagar cap més entrada que un vas de birra fresca (!!!) que, per acabar-ho de rematar, costa 8 cèntims d'euro. Que n'aprenguin!!!!

Durant el dia combinem visites per diferents museus (d'història i de la dona) i temples, amb passejades vora el llac i poca cosa més. Quan s'acosta l'hora màgica practiquem una mena de botellon a una zona que no hem dubtat en batejar com triangle d'or, composada per tres Bia Hois farcits de vietnamites i blancs, ja siguin güiris que estan de pas, o bé d'altres que s'hi graten les pilotes després d'haver treballat "durament" en organismes de "cooperació" i d'altres que han perdut la noció dels temps enredats pel brevatge miraculós i que amb mirada escumosa observen la ciutat bombollejant com si fossin part de un decorat.

És així com Hanoi, ella sola, se'ns descobreix amb una energia desbordant que ens provoca un sotrac semblant a l'enamorament. Algun dia hi tornarem.

PD: en referència a l'endevinalla en Vadó Cisteller diu que es "apocalispi nau" on el coronel Kurtz és en Marlon Brando, el cunyat d'en Luck Skaiwalker és en Harrison Ford que hi surt poquet i en Willart és en Martin Xin. Jo, disculpeu-me, em sembla que no l'he vista. Quan torni vull fer immediatament un visionat de pelis del Vietnam que segur que n'hi ha moltes.... En Vadó també diu que la banda sonora de De Dors és genial i les conilletes estan molt bones.

Friday, October 12, 2007

Final de la primera etapa

A Beijing ens hi estem ben bé una setmaneta per complir amb els nostres deures de turista i per tramitar el visat i bitllet d'avió per anar cap a la Conchinchina (altrament dit: Vietnam) i acomiadar-nos definitivament de la Xina. Segons les previsions inicials el periple continuaria ara cap les províncies de Guanxi i Yunan (sud de la Xina), però les dificultats de comunicació i un tarannà que no hem acabat de comprendre ens conviden a fer un bordu i canviar de rumb. Decidim doncs allargar el nostre passeig pel sud-est asiàtic que, si en un principi passava pel nord del Vietnam, ara s'estén fins al sud, travessa Cambodja i va a petar a Tailandia.

Per tant podríem dir que hem acabat una primera etapa, un port de primera categoria, i n'encetem un altre que a grans trets seria la següent:

Hanoi - Hue - Hoi'an - Ho Chi Ming (Saigon) - Delta del Mekong - Phonm Penh - Siam Reap (Runes d'Ankor) - Nord de Tailandia - Bangkok

I no patiu pel temps, tenim connexió directe amb Céfiro, Vayu i inclús Quetzalcoal, que ens informen de tots els seus moviments.

BEIJING

Si a Xi'an ja estàvem escagarrinats d'haver de tractar amb 6 milions d'habitants, a Beijing la cosa es magnifica. A part dels 8 i escaig que déu tenir, se li han de sumar un fotimer més que s'han desplaçat a la capital aprofitant la setmana de vacances.

Abordem la ciutat amb seny. Abans de tot fem un pla d'atac seleccionant d'entre les múltiples zones d'interès turístic, les indispensables i les que ens criden l'atenció. Tot plegat queda reduït a 4 visites: la plaça Tiananmen, la Ciutat Prohibida, el Temple dels Lames i la Gran Muralla. D'aquesta manera ens evitem haver d'anar a contratemps amunt i avall per contemplar successions de palaus i temples que al final s'acaben confonent en qualsevol racó de la memòria. Aquesta jugada ens permet, de passada, més temps de passeig pels parcs i per quedar-nos enredats en la maranya de hutongs.

Ciutat prohibida

Visitem la Ciutat Prohibida a empentes i cops de colces agobiats per la hordes xineses que s'escampen com una marea per tot el recinte, aviat dit, tenint en compte les seves dimensions. Veiem els diferents palaus dels emperadors de resquitllada a través d'unes valles que impedeixen d'entrar-hi. Un cop quedem embafats de l'exhibició impúdica de tanta opulència anem a fer país a la sala d'exhibicions especials que esta dedicada, enguany, a la Real Armeria Espanyola (¡ole mis huevos!) i ens ofereix armadures, armes de foc i altres peces utilitzades en jocs de cacera o com a mostra del "poderio espanyol" durant les èpoques de Carles I i Felip II.

Tiananmen

La invasió xina s'extén fins a la plaça de Tiananmen on milers de visitants branden banderoles roges amb fervor patriòtic. Els observa el retrat del tiet Mao, que penja de la porta de la Pau Celestial, amb cara de bonachon (qui ho diria) i que es víctima de milers de objectius (de càmeres de fotografiar, s'entén) que l'apunten directament per obtenir una rèplica, en petit, al costat de la cara d'algun turista o conciutadà per acabar dins un àlbum de fotos de record. Més avall el seu cos momificat s'exhibeix alternant-se amb còpies de cera al seu Mausoleu, cosa que ja no hem gosat visitar perquè a hores d'ara encara estaríem fent cua. Ah! les cues xines!

Temple dels Lames

Visitem el Temple dels Lames on faig la meva peregrinació de rigor als budes del passat, present i futur. Em dedico en cos i ànima al buda del passat inalterable, li ofereixo sàndal i uns quants yuans; als del present i del futur els hi guinyo un ull xiuxiuejant que de moment no haig de menester la seva ajuda perquè puc comptar finalment amb mi.

Hutongs

Els hutongs són carrerons que s'amaguen entre l'asfalt de Beijing i que et transporten en pocs metres a una ciutat paral·lela, amb vivendes d'un sol pis amb patis interiors, lloc ideals per recuperar un clima de certa tranquil·litat enmig de la voràgine de la urbs. Val a dir que dels que hem visitat, la majoria han perdut la seva essència, víctimes de l'ímpetu del govern entestat en voler modernitzar la ciutat de cares a les olimpíades a cops de rajol i blocs de pisos. Els que romanen verges de ciment realment ens han entusiasmat. Cal dir que a Beijing no cal sortir pixat de casa perquè hi ha una xarxa de banys públics impecables escampats per tot arreu, amb indicacions que et faciliten arribar-hi sense tenir la bufeta a punt de rebentar. Ho agraïm perquè ens facilita enormement poder descobrir la ciutat amb calma.

Parcs

Els parcs, com la ciutat, són a lo grande: vastes extensions de zones enjardinades i d'estanys que envolten el temple el qual li dóna el nom. El top ten, el parc del Temple del Cel, zona d'esbarjo on s'hi concentra tot tipus de gents que s'entreté amb el diabolo, balls amb cintes, danses, jocs variats (domino, cartes, mahjong, xianqi), música; i a on els jubilats hi practiquen esport fent us d'uns aparells, amb l'aspecte de parc infantil, ideats per facilitar-los les flexions, abdominals i estiraments.

La Gran Muralla

Ens reservem la Gran Muralla per després de la setmana festiva, per no veure-la invaïda per la multitud autòctona.

Dels diferents trams per visitar-la triem el més proper a la capital i el més accessible a fer amb transport public. Hem de menester un autobús (1:30h) i un minibús (20') per plantar-nos al peu d'una muntanya on al capdamunt s'hi situa la menda, construïda fa uns 2000 anys, amb la finalitat de protegir la xina unificada de Qi Shi Huang dels enemics bàrbars del nord. El resultat és una muralla que a part de ser gran, és sobretot llarga i que transcorre serpentejant fins a perdre's de vista per entre muntanyes i turons.

Ens estalviem caminar de pujada una bona estona agafant un cablecar (telehuevo per entendre's) fins dalt de la muralla. El temps, estupendu, ens acompanya durant les tres hores que dura la passejada. Quan en tenim la pipa plena de tant rajol ens disposem a baixar. Ho fem per un tobogan güiri muntat per una companyia alemanya que ens clava 8 euros per la baixada. Desembutxaquem els quartus per satisfer un desig fort de recuperar sensacions perdudes des del paradís de la infància i ja ens teniu en una mena de plataforma lliscant rampa avall a tota pastillaaaaaaaaa!

Thursday, October 11, 2007

A Beijing

Beijing

Sunday, October 7, 2007

De Datong a Beijing

La dura experiència del viatge en tren des d'Urumqi a Dunhuang va ser un aperitiu comparat amb el que ens va venir a sobre.

Primer hem de caminar uns deu minuts per arribar al penúltim vagó, el nostre -l'últim de tots està destinat a les mercaderies. Els seients son d'escai marrons -tipus els que tenien rodalies de Renfe fa un temps- i estant disposats en dues fileres de 3 i 2, agrupats per parells al voltant d'una petita taula a modus de compartiment. Ens seiem, a diferència de l'altre cop, juntets. Com a companys de taula ens toquen dues noies 'fines com un pa de mel' que s'ignorem mútuament.

Tant bon punt arrenca el tren (tenim comprovat que és independent de l'hora) tothom considera que és el moment oportú per fer l'àpat del dia. Aleshores la gent comença a treure carmanyoles, pots de te, fruita, pollastres cuits i el que faci falta, deixant les tauletes plenes a vessar.

El plat estrella són les capses de noodles fetes exprés per aquest tipus de viatges: només cal afegir-hi aigua bullint que es pot trobar als extrems dels vagons per tenir la pasta feta a l'instant i contaminar el vagó amb un aroma de menjador escolar. El segon plat fort són les pipes, que són consumides compulsivament deixant el terra folrat amb una catifa de cloves. La noia fina del nostre davant sopa dues potes de pollastre ja cuites i plastificades i ens entretenim veient com les desungla a queixalades i com se les menja cruixents escopint de tant en tant falanges i metatarsos. Això a en Vadó no li sorprèn: es veu que a Sant Hilari i al seu temps era un fet habitual; però jo, ara ho confirmo, sóc de la generació on les llaminadures eren del tipus tigreton o bollicao, segur que menys equilibrats des del punt de vista nutritiu, però des del punt de vista del gust, ja se sap: tants caps, tants barrets.

Passem les dues primeres hores prou distrets amb dos estudiants entusiasmats en fer pràctiques d'un anglès més que macarrònic i que transmeten les preguntes dels passengers dels seients consecutius. Els hi costa ubicar d'on venim (Xipania) en el mapa (com nosaltres quan ens parlen de Gabon, Belice o Taijikistan). Un cop el situen, concretem: Bachelonaaa. A diferencia de l'Àsia Central, que quan sentien el nom de la ciutat immediatament ens cantaven l'alineació del Barça, aquí ens fan referència a la tauromàquia, posant-se els dits índex com a banyes i emetent sons guturals tipus "mu, muuu", escena que nosaltres, molt a desgrat, coregem amb un "olé, olé toro!".

Un cop ens tenen situats, saben la professió, els número de fills que tenim i que cony hi fem a la Xina, aprofito una pausa per treure l'àlbum familiar. L'objecte crida l'atenció dels passengers i els que fins aquell moments aixecaven el cap com un periscopi apuntant en la nostra direcció s'acosten fins a formar una rotllana d'unes 15 persones atentes a la descripció de cada membre de la família. L'àlbum rula com si fos un porro per les seves mans per copsar d'aprop el bon rotllo familiar mentre anem aclarint que els petits no són pas fills nostres sinó nebots.

Primera parada, els estudiants s'acomiaden excitats amb l'adreça del nostre blog com si fos un tresor, i es dóna per acabada la conversa per manca d'intèrprets. Comença aleshores el xou. El vagó es comença a omplir de paquets i gent (inclosa una remesa de quintos) saturant seients, passadissos, l'espai entre els vagons i els rentamans. Seguint escrupolosament la llei de Murphy, un cop estem tots encaixats com si fóssim figures del tetris (i no abans) a un li entra la pixera. Aleshores anar al lavabo es converteix en una cursa d'obstacles digne del l'heroi nacional Liu Xiang. Cal, doncs, anar sortejant bultos, persones que jeuen de cuclilles, els quintos que dormen drets repenjats als respatllers, cames i peus que surten de no se sap d'on fins arribar a la meta: el lavabo. Un cop allà cal tenir la sort que no hi hagi ningú dormint a dins (sincerament, s'ha de tenir valor).

Per animar l'espera la gent, que si al principi tenia cura d'anar a fumar a zones reservades (entre dos vagons), ara per manca de maniobrabilitat encén els cigarros allà on siguin, deixat un ambient, no apte per asmàtics, com si fos la cova del drac. Nomes faltarien unes quantes birres i musica de jazz. Les catifes de pipes completen la seva decoració amb les burilles de cigarret i, perquè no, de tant en tant, algun gargall.

L'ànima de la festa apareix esporàdicament. És el senyor revisor que passa vestit de gala amb un altaveu tipus The Wall increpant a la gent per detalls que considera inoportuns. Tipus nosaltres que (greu error) tenim la motxilla petita la damunt de la taula i l'aprenent de les SS ens penalitza amb una amonestació verbal que, amplificada pel fòtil que du davant de la boca, desperta en Vadó d'un son difícil de recuperar.

Arribem a Beijing a bona hora, les 5h de la matinada (8h mes tard). Els taxis ens volen ensarronar amb tarifes desorbitades com si acabéssim d'arribar. Discutim amb ells fins que assumim que tenen la paella pel mànec i per tant, decidim pagar 2 vegades més del que considerem just (3 vegades menys dels que ens demanaven) per anar a l'hotel, que ves per on ens el trobem ple (Golden Week altra cop). Ens indiquen que al capdavall del hutong n'hi ha un altre, al cap de 10 minuts hi arribem i un cop allà ens surt la vena garrepa i decidim esperar una horeta més (ja no ens ve d'aquí) per no pagar una nit que considerem ja passada. Quan comença a clarejar (quarts de set) ens donen la clau i correm a abraçarnos al llit. Per fi som a Beijing.

Saturday, October 6, 2007

Datong

Datong

Tuesday, October 2, 2007

Datong

Arribem a Datong [prov. de Shanxi] a les 12h de la nit i xops com ànecs. Des de Pingyao no hi ha connexió directe fins a Datong. Cal arribar primer a Taiyuan i canviar d'autobús. En condicions normals és una operació que pot durar una horeta, però érem a vigílies de l'1 d'octubre, diada nacional, dia en que Mao va proclamar a Beijing la República Popular Xina i tret de sortida de la Golden Week, una setmana de festa on milions de xinus es mobilitzen, col·lapsant carreteres, hotels i transports públics, per anar a descobrir les relíquies del seu país. Esperem 6 h a Taiyuan fins que agafem l'ultim bus, ple d'estudiants en plena efervescència, i posem rumb a Datong que ens rep amb un bon ruixat.

1 d'octubre
Al centre de Datong, i paradoxalment, són els grans comerços els encarregats de muntar espectacles destinats, més que a celebrar la victòria comunista, a fomentar els hàbits consumistes de la clientela. Ens trobem amb desfilades de models amb roba que pots comprar al magatzem del darrera, amb desfilades de mòbils duts per hostesses que es passegen amb gràcia i ensenyen l'aparell tot remenant el cul, amb cantants de karaoke, amb bandes musicals militars, amb les mascotes dels jocs olímpics mida gegant entretenint la mainada, amb actuacions d'escapisme, amb una noia acrobàtica fent voltar un gerro i una taula amb els peus, amb timbalers guarnits amb un uniforme de purpurina groga...
Ens passegem aprofitant el dia gris, que no plujós, esquivant la gent entre parades de menjar, de crispetes, de fruita caramel·litzada al moment i castanyes i nous torrades (una olor intensa que ens transporta de dret a les fires), entre paradetes de vidents (que utilitzen el I ching), de xuxes i de joguets. Acabem la vetllada amb els timpans lesionats per culpa de la guerra d'altaveus que consisteix en tenir-los rebentats a la màxima potència per fer de reclam i aconseguir el màxim de clients. Vicissituds d'un capitalisme incipient que es preveu, al ritme que van, ferotge.

2 octubre
Anem de visita turística, sembla que la mateixa idea se'ls ha ocorregut a cents de xinus, a les Coves de Yungang, que consisteixen en 1 km de grutes excavades a la base del turó de Wuzhou Shan. Com tipus cales coves a lo grande on, en comptes de hippiots, s'hi allotjen unes 50.000 estàtues budistes. Tenim la oportunitat de veure per primer cop i ens estat verge, sense restaurar, un tram de la "glan mulalla" situada la capdamunt i en la part posterior de les coves.
Acabem de passar la tarda precisament escrivint i penjant el blog tot esperant el tren de les 21h que ens durà, no sabem en quan de temps, cap a Beijing. Ens espera un viatge llaaaaaaaaaaaarg perquè altre cop ens hem quedat sense llitera (recordem que estem a la Golden Week) i ens toca anar al vago dels despistats. Aiam com ens quedarà el cul...