Quadern de viatge

Tancat per vacances

2007-12-19T11:39:00.000+01:00

Clausurem el blog perquè el viatge s'acaba, bé em refereixo a l'excursió, el viatge com a manera de viure, basada en la curiositat i la recerca continuarà sempre. Tornarem a casa per Nadal, com els Ferrero Roche, els Mon Cheri, el calvo de la loteria (encara hi és oi?), els anuncis de Freixenet i Codorniu, els de El Lobo, Antiu Xixona, i tota la gamma de perfums.

Ens reservem, però, la última setmana, per descansar vora el bressol de tots els blaus, a una illa que es diu Koh Tao. Diuen que precisament per allà podrem trobar en Nemo que resulta que viu en pecat amb la seva amiga Dory. Quin parell.

Haurem també de procurar que no ens caigui un coco al cap mentre fem la migdiada sota una palmera a tocar de la platja. A banda d'això aprofitarem fins l'últim moment la benevolència d'aquest clima tropical abans de tornar cap a l'hivern.

Gràcies a tots els que ens heu anat seguint, especialment a aquells que han interactuat amb nosaltres amb els seus comentaris. Ho hem agraït molt sobretot en aquelles etapes del viatge que han estat més dures.

De nou a Bangkok

2007-12-17T13:14:00.000+01:00

De Luang Prabang nem cap a Vientiane, capital de Laos, anoteu-ho. Ens hi estem un parell de dies abans de tornar cap a Bangkok amb un cop d'avió (els temps se'ns ha tirat a sobre i la carme li queden pocs dies).

Aqui van els retratus...

Bangkok

Luang Prabang (LAOS)

2007-12-15T10:59:00.000+01:00

Luang Prabang

De Chiang Khong a Luang Prabang: el Mekong

2007-12-12T09:06:00.000+01:00

Per arribar a Luang Prabang ens decantem per un slow boat que cobreix el trajecte amb la calma que ens demana el riu Mekong que baixa per entre turons, en general sense presses. Tot plegat vol dir dos dies de navegació amb parada i fonda a Pat Vengh. No ens descuidem de comprar, abans d'embarcar, un coixí per minimitzar l'impacte d'uns bancs de fusta durs i mal parits: més curts del compte per poder encabir més fileres. Donem gràcies a Bud a de ser de talla petita perquè el que es mou dins la normalitat, en concepte de l'alçada, es veu obligat a anar de través perquè senzillament no licaben les cames arreplegades per manca d'espai entre les dues fileres de bancs.

Dia 1: de Chiang Khong a Pat Vengh

El primer dia la navegació dura unes 7 hores que transcorren tranquil·les per entre bancs de sorra i roques en un entorn culminat pel verd.

Quan fosqueja arribem a Pat Vengh on un estol de nens ens aborda com pirates per carretejar-nos les motxilles a preu d'or. Un cop recuperem l'equipatge ens instal·lem en el primer guesthouse que ens ofereixen amb unes pancartes que mostren unes fotos impecables de l'habitació, anem a sopar i caiem rendits al llit quan els generadors de llum del poble encara funcionen.

Mekong 1: de Chian Khong a Pat Vengh

Dia 2: de Pat Vengh a Luang Prabang

A les 8 del matí salpem en un vaixell una mica més petit, bastant més ple i encara que ens sembli impossible molt més incòmode. La tripulació en total suma més de 110 persones. Com que fem tard no tenim massa opció per triar on encabir-nos. La Carme troba un banc que comparteix al costat d'un neoyorquí que es deplaça amb la bicicleta a coll (hi ha gent per tot). En Vadó i jo ens situem a directament a terra, a la part de proa, lloc destinat a la gent autòctona, la proporció de la qual no arriba ni a un 0,7 per cent. Semblem un autocar abarrotat de turistes en una excursió de final de curs.

El dia 2 naveguem durant unes 7 hores que discorren traaaaaaanquil·les i en un entorn igual d'espectacular que el dia 1. Quan la rampa de les cames i el dolor lumbar sembla insostenible arribem a la ciutat. Desembarquem d'una manera ordenada, sense haver de patir per bosses extraviades, quan el dia cau sobre el Mekong, oferint-nos una posta espectacular com a recompensa per la duresa d'un trajecte que, malgrat tot, ha valgut la pena.

Mekong 2 - De Pat Vengh a Luang Prabang

Chiang Mai Citty

2007-12-08T11:04:00.001+01:00

Chiang Mai Citty

Thai massage - Chiang Mai

2007-12-08T10:57:00.000+01:00

El massatge tradicional Thai és una barreja de osteopatia, massatge i combat de boxa. Primer ens habituallen amb una roba de fil baldera i còmoda i ens instal·len estirades de panxa amunt en unes colxonetes. Abans de començar les massatgistes ajunten els dos palmells i reciten uns mantres a no sabem qui, cosa que, d'entrada, em provoca cert neguit al pensar que no en fan prou amb les seves mans i s'han d'encomanar a alguna divinitat perquè tot surti be.

Comencen pels peus, sempre de la vida, part essencial i mirall de la resta del cos. S'hi entretenen esprement-los com si volguessin fer suc de taronja, pressionant el taló i el pont per, en definitiva, aconseguir una espècie de relaxació inicial.

Continuen amb la resta del cos. Deixen caure el pes del seu cos sobre les seves mans per aixafar-te contra el matalàs amb tant d'ímpetu que em fa l'efecte que quan ens aixequem la nostra silueta haurà quedat gravada en la superfície com si fos una petjada sobre l'asfalt tendre. Després manipulen les cames fent-les flexionar, els genolls fins arran de nas, i rodar per finalitzar amb un massatge bastant dur on utilitzen a part de les mans i els dits, els peus, els colces i l'avantbraç. Continuen amb els braços, mans i dits procedint amb el mateix ritual de flexió, extensió i massatge.

Ens conviden a posar-nos de bocaterrosa per treballar la part posterior. Apliquen una pressió forta a l'esquena, com si ens volguessin planxar. Em revenen aleshores totes les històries de massatges mal gestionats amb final contracturat que la gent explica que que li ha passat a un amic d'un conegut. A més a més, el meu estómac, precisament avui no està fi i sembla que la concentració de gasos és superior a la seva capacitat, cosa que em fa témer que a mig fer i de tant apretar-me surtin sense cap discreció pel la sortida més pudenta, ja m'enteneu. Intento relaxar-me respirant fondo, deixant la ment en blanc (?) i procurant deixar-me endur però el cos a vegades es rebel·la agarrotant-se per contrarestar la sensació d'angúnia que em provoquen els dits del terapeuta quan insisteixen en certs punts (energètics s'entén) delicats.

És l'hora d'asseure'ns per encarar la recta final. Es situen al nostre darrera per amassar espatlles i coll. Agraeixo les fregues que permeten al meu coll recuperar la posició inicial després d'estar 20 minuts completament girat, com si volgués mirar per sobre l'espatlla, en una posició que els qui dormim panxa enlaire no hi estem a acostumats, i que, amb una mica més de pràctica, em faria apte per fer el casting de la noia del exorcista. Sento una barreja de plaer i rebuig depenent de l'emfasi en que s'aplica la tècnica.

Passem finalment al cap. El massatge em recorda a una sessió de rentat de cabell a la perruqueria tret que en aquest cas no hi ha ni xampú ni suavitzant, que lubriqui la fricció que provoquen els meus cabells, ressecs i nuats, contra el cuir cabellut disminueix, per tant, la sensació de relax.

Finalment amb les mans juntes en posició de resar ens colpegen cap, espatlles i esquena com si fos la traca final d'un espectacle de focs d'artificis. Ens donen les gràcies "jop kun ka" i decidim que el següent serà relaxant més que no pas el tradicional massatge terapèutic.

Retratus de Phitsanulok i Sukhothai

2007-12-08T10:55:00.000+01:00

Sukhothai

Foot massage - Phitsasnulok

2007-12-08T07:22:00.000+01:00

Primer ens estoven els peus deixant-los en remull en una palangana, tot seguit ens els netegen amb un sabó granulat tipus defoliador (la veritat no sé si ho fan a tothom o és una tractament especial que em fan després d'escoltar les cobles que cantaven a "grito pelao" els meus peus al desenfundar-los de les bambes). Un cop eixugats ens apliquen ungüent de tigre, amb els vapors del qual aprofitem per desembussar les vies respiratòries superiors.

Estem a Phitsanulok, escarxofades en unes butaques d'uns xiringuitos vora el riu, amb els corresponents certificats decorant les parets, que ofereixen massage per 1 euro l'hora. Després de passar el matí pedalant per la l'antiga ciutat històrica de Sukhothai, a la qual hi hem arribat en un autobús de línia, creiem que les nostres cames i peus ben bé que es mereixen un homenatge.

Hi ha un preludi de fregues suaus, com si pastessin per fer pa, que engloben tot el peu. A continuació amb una eina de fusta semblant a un punxo ens premem aquells punts del peu que, com si fossin un comandament a distància, connecten amb la resta d'òrgans del cos (cervell, pituitària, ulls, orelles, plexe solar, ronyo, estomac, úter, pàncrees, ovaris...) Aquesta operació, que no es mou del peu, beneficia directament a les diferents parts del cos. Resolutiu i sintètic, sí senyor!

Concentro tota la meva atenció en el treball de la massatgista, que prem l'estri contra la carn com si la volgués foradar, intentant detectar algun tipus d'indici revelador (més dolor?, més angúnia?, més pessigolles?) d'alguna mena de dolència. Retinc i memoritzo els punt que m'han semblat conflictiu per més tard comprovar, a través del pòster de les plantes dels peus pintades de diferents colors que hi ha a l'entrada del local, de quina part del cos coixejo. Me'n surten vàries, entre elles l'spleen, que resulta que, en anglés, es deu referir a algun òrgan, quin serà?.

Acabats els peus, ara ja respiren tranquils, passem a les cames que, una mica agarrotades, cedeixen a la pressió dels dits, colces i avantbraços de la massatgista.

Ens acomiaden decidides a provar de nou aquesta costum tant sana i habitual (i barat, que és important) que es fer-te un massatge aquí a Tailàndia.

Ayuthaya i Lobpuri

2007-11-29T13:08:00.001+01:00

De Suvarnabhumi (aeroport de Bangkok) nem fins a Akasvayu, perdó, a Atahualpa, ai no que la Carme em diu que es diu Ayuthaya (ja ho veieu, aprofitem la seva estada per baixar la guàrdia i deixar-nos guiar per ella). Ens hi estem dos dies a aquesta antiga capital del regne de Siam, per veure un munt de wats (temples) que s'escampen per la ciutat i que conformen un parc històric declarat patrimoni per la humanitat; per donar una volta pel riu que encercla la ciutat i que ens permet gaudir al capvespre de la visió de temples més moderns i en actiu; i també de la operació de neteja dels elefants perquè l'endemà estiguin nets i polits per rebre al capdamunt noves fornades de turistes.

D'aquí, un cop de tren ens transporta a Lobpuri, on ens hi aturem per visitar un casal d'okupes (és que mira si ens som d'alternatius!). Estan instal·lats a 5 minuts de l'estació de tren en un barri molt cèntric. S'ho tenen ben muntat. Cap al captard famílies senceres s'esbargeixen al Wat Prang Sam Yot mentre la mainada aprofita les instal·lacions per entretenir-se com si fossin a Port Aventura. Alguns fins i tot hi passen la nit, mentre que la majoria opten per pernoctar als diferents edificis que envolten el temple.

Tenen una relació singular amb la gent autòctona del poble. A diferencia dels okupes d'allà, aquí se'ls tracta a cos de rei, vaja com si fossin els fills del Deu hindu Kala. Tenen els gastos d'allotjament i manutenció (buffet lliure on s'hi pot trobar de tot) pagats i no paguen impostos. Tenen el vist-i-plau de la població per les seves activitats diàries. De fet podríem dir que gairebé els adoren tot i que se'ls ha hagut d'imposar centres condicions. Com que son molt anarkos els ciutadans han hagut de protegir la seva propietat privada a base de reixes a les finestres i portes per evitar un abús de confiança i se'ls intal·lessin a mateix llit. Ja se sap: els dones un dit i t'agafen el braç. També s'ha hagut de combatre la seva intensa mania d'apropiar-se d'allò que no és seu a cops de pedra, llançades amb una arma blanca en vies d'extinció (un tiraxines). És així com la gent munta guàrdies davant la roba estesa amb l'arma a la mà, o eviten robatoris als xiringuitos de menjar més propers al seu radi d'acció o controlen que amb els seus jocs una mica punkarres no destrossin del tot el mobiliari privat i urbà.

En són molts, potser uns 2000, i tenen la ciutat ben bé ocupada, com si fossin gremlins xops de dalt a baix, es passegen desvergonyits per totes bandes, als teulats, ràfecs, a les antenes (també protegides), aires condicionats, cables, semàfors, faroles, toldos, finestres, cotxes i fins i tot diuen que alguns han agafat el trens, sense pagar bitllet, per anar a fer una volta i tornar quan se n'han cansat.

Quan els veig no puc evitar saber que a més de ser uns ocupes són els nostres parents, ho veig en certes actituds seves, les més primitives per exemple em recorden alguna sobretaula de dinars familiars (amb tot el carinyo ;), quan veig l'actitud de les mares protegint als crios evidentment em ve al cap la meva de marona i inevitablement els crios salvatges fent trastades a tort i a dret em recorden als meus nebots: en Xavier, l'Arnau i en David. Em sento propera, còmplice, d'aquest casal d'okupes que han invaït Lobpuri deixant-la com si fos el mismíssim Planeta de los Simios, perdó, en aquest cas de Macacos. Voldria informar-me a on s'ha d'anar per fer-se soci de la entitat. Segur que aquests si que m'hi voldrien!

Els parents okupes

2007-11-29T13:07:00.001+01:00

Quina Monada

2007-11-29T13:06:00.000+01:00

Lopburi

2007-11-29T13:04:00.000+01:00

Lobpuri

Ayuthaya

2007-11-29T13:02:00.000+01:00

Ayuthaya

L'arribada de la Carme

2007-11-27T16:13:00.000+01:00

La Carme

Bangkok

2007-11-24T07:47:00.000+01:00

A la capital de la terra tai ens hi porten dos autobusos des de Siam Reap. Fins a la frontera de Cambodja circulem dins una carraca, bastant apretats, per una carretera sense asfaltar. Són 6 horetes que ens passen prou bé, almenys a nosaltres que després del viatge a Sea Monorom tenim callus al cul i a part de l'esperit, que es mostra indiferent als petits sotracs que sembla que molesten tant als altres. Un cop travessada la frontera apareix un autocar decent i l'asfalt. Al cap d'unes 4 hores ens endinsem a Bangkok a través d'un entramat d'autopistes construïdes en diferents nivells com si fossin pisos. L'autobús grimpa fins al tercer pis i des d'allà la ciutat se'ns ofereix farcida d'edificis punxeguts que amenacen de rebentar el cel nocturn, imatge que em transporta al mon del còmic i les ciutats futuristes i sense voler-ho busco impacient cotxes voladors o, almenys, la protecció d'un focus projectat al cel amb la imatge d'un ratpenat siluetejat. L'autobús baixa fins allà on els edificis tenen la porta i ens escup a tots vora Kaho San, zona dels hostals baratos, per entendre'ns. El carrer ens acull desfasat, atapeït de gent i de cartells que competeixen entre si per anunciar -més gros i més lluminós que els altres- bars, restaurants, strong coctails, hostals, thai massages, live music, com si fóssim a Les Vegues. Un carrer pecaminós, verge santa!, d'alcohol, roba barata i rock and roll. Ens hi passegem amb les motxilles a l'espatlla, descol·locats i amb cara de bosquerols perduts a la megalòpolis, a la recerca d'un allotjament. Anem a petar a un hostal en ple merder de manera que les dues nits que hi passem ens adormim en companyia dels rollings, led zeppeling, the doors, and so on, com si tinguéssim actuació en directe a la capçalera del llit.

Ens preguntareu que hi hem vingut a fer. Semblaria que a conèixer la ciutat, doncs no, arribem aquí amb la missió més important de tot el viatge. Recollir l'emissària procedent del nostre pam de terra que queda a un racó del mapa mundi des del punt de vista asiàtic, i que ens porta notícies del món on hi viu la gent que estimem. Vivim un dia que no fa res més que destorbar, esperant l'arribada de la Carme amb la il·lusió del nen petit que espera el regal de reis. Finalment el dia passa i tot arriba...

A Alfredo: Tunísia em va robar el cor i va ser important. Va ser un lloc on vaig recuperar una mica la confiança en mi mateixa i em va donar l'energia per començar a viatjar un altre cop. No va ser fa tant, l'any 2000. Es un país que el recordo de manera molt especial i on vaig experimentar una sensació que podria ser semblant a la felicitat.

Siem Reap: Angkor i demes pedrots

2007-11-21T12:59:00.000+01:00

Siem Reap

Kratie i Sen Monorom

2007-11-21T12:57:00.000+01:00

Kratie i Mondulkiri

Phonm Penh

2007-11-21T12:56:00.000+01:00

Phonm Penh

CAMBODJA

2007-11-16T12:52:00.000+01:00

Sen Monorom, província de Mondolkiri
10 de novembre de 2007
Parlant amb el Sr. Dhavid

Expliqueu que el meu país és molt bonic, tenim els temples d'Angkor, la platja de Sihanoukville, la jungla. Encara és una mica pobre si ho compares amb els països veïns per això és bo que vinguin els turistes, ajuden a aixecar el país i, a més, no fan fum com altres empreses... bé, només els del tabac, és clar!, de veritat, que no facin cas a qui diu que és perillós perquè hi ha mines, si que és veritat, però no estan pas a les zones dels turistes, n'hi ha sobretot a la zona fronterera amb Tailanda però ara companyies estrangeres ens estan ajudant a desactivar-les, poc a poc... si potser també n'hi ha a les zones més properes a Vietnam però allà, el que hi ha, son, sobretot, bombes que no varen explotar, del temps de la guerra del Vietnam contra els Estats Units ... però a les zones turístiques no hi ha problema, ja ho veieu, expliqueu lo maco que es el meu país i que ara estem bé, hi ha pau... es veritat que no hi ha gaires infraestructures, ja veus com esta la carretera per arribar fins aquí, no fa pas gaire que estàvem molt més bé, que Cambodja era un país ric, comparable amb Corea i Singapur! però llavors varen venir els Khmers Rouges i van destrossar-ho tot. Sabeu?, al meu pare el varen matar en aquell temps, també el meu oncle i algunes de les meves ties. Buenu, de fet, varen matr a molta gent, moltíssima, prop de la quarta part de la població, uns dos milions de persones, durant els 3 anys, 8 mesos i 20 dies que va durar el regim. La meva família vivíem a Phnom Penh, quan va entrar l'exèrcit a tots els que vivíem a la ciutat ens varen batejar amb el nom de ciutadans del 17 d'abril, (just el dia en que varen entrar) i ens varen enviar a tots cap als camps de les regions mes allunyades del país. Jo d'això no me'n recordo, era petit, ara tinc 34 anys. Ah, som quasi de la mateixa edat ? Jo soc de l'any del Toro, tu deus ser... si! rata... Si aneu a Phonm Penh i visiteu el museu Tuol Sleng veureu fotos de la capital completament deserta, sembla increïble ... ah!, que ja hi heu estat? al museu també? Doncs tot el que vareu veure és veritat, creieu-me, va ser una bogeria, de centres de detenció com aquests (S-21) n'hi havien més, i tant!, escampats pel país, espantós. A la gent sospitosa els portaven alla per interrogar-los, confessaven qualsevol cosa que els soldats volguessin després de ser torturats durant el temps que fes falta, a la gent els hi arrencaven les ungles, els hi posaven electricitat al cos, els penjaven pels peus fins que perdien el coneixement i després els reanimaven submergint-los el cap en un bidó d'aigua podrida per continuar amb l'interrogatori, tot és veritat, un cop havien confessat, si no havien mort ja, els portaven amb els ulls embenats als camps de la mort i un cop alla els mataven a garrotades per estalviar-se de fer-ho amb les seves preuades bales... hi heu anat als killing fields? ja, amb el museu en vareu tenir prou... no te sentit, nosaltres érem part del poble, varen matar al propi poble, tots érem khemrs. No ho entenc.
Quan varen entrar a Phnom Penh varem haver d'omplir un qüestionari amb el nostre perfil, nom, edat, professió. Digueu la veritat, no us passara res, ens varen dir. El meu pare va posar que era policia, el meu oncle també va dir la veritat: que era professor de matemàtiques. No se sabia encara, però qualsevol persona que tingues algun tipus de coneixement era sistemàticament eliminat, professors, metges, infermeres, policies, monjos, escriptors, estudiants, cantants, actors inclús la gent que portava ulleres, increïble no?
Al principi de tot al meu tiu no li va passar res, perquè tenia idees, va col·laborar amb els Khmers en la primera etapa explicant com podien obtenir més bon rendiment de les llavors, com evitar que els animals es mengessin els brots de cultiu i moltes coses més.. però no, de seguida varen considerar-lo perillós i el varen traslladar a treballar al camp on va morir de gana... si, la gent es moria de gana, és estrany oi? ja veieu que tenim peix, arròs, bestiar i molts fruiters... nosaltres ens varen translladar a l'oest, prop de la frontera amb Thailandia, si aneu cap a Thailanda amb autobus, si ? doncs fixeu-vos’hi, veureu la zona a on ens varen portar, jo d'això no me'n recordo, però la meva mare m'ho va explicar, viviem apilonats amb 3000 persones més, ens feien treballar al camps en jornades de 12 a 14 hores diaries i sense cap descans setmanal, ens donaven de menjar dos cops al dia, feiem cua davant una perola de sopa d'arròs, ens tocava un cullerot per cap, si tenies sort i grataven amb la cullera el fons del recipient et tocava una sopa més espesa sinó podia ser practicament només caldo. Jo vivia allà amb la meva mare, la meva àvia i les meves dues tietes, es veu que cadascuna em donava una culleradeta del seu plat per poder-me alimentar. La meva mare sempre em diu que soc un home amb molta sort, es veu que de les 3000 persones que érem em varem sobreviure unes 200. Jo això no ho recordo, era petit, tenia dos o tres anys, la meva mare m'ho explica, es veu que alguna vegada, fins i tot, m'havia donat d'amagat una mica del menjar que els soldats donaven als porcs... de veritat, és veritat, m'ho va exlicar la meva mare. De menjar, n'hi havia, molt, de fet les families traballavem presisament en el cultiu d'arròs i de verdures, pero no eren per nosaltres, que estàvem desnutrits, es veu que eren per la Xina perque havien de saldar comptes de les armes que els hi havien donat. Els rius estaven plens de peixos pero no es podien pescar, els soldats comptaven les fruites dels arbres que voltaven els campament per mirar que l'endemà no n'hi faltés cap! La gent més dèbil, els nadons, els avis, els que estaven malalts, varen ser els primers en morir. De tant en tant ens convocaven a un reunio, ens preguntaven si estavem bé, si estavem tips. Si algun feia algun comentari inapropiat cap al capvespre se l'enduien i no tornava més. La mare, es veu que m'explicava que els duien a treballar en altres camps pero no era veritat, els empressonaven i els mataven... soc afortunat em diu la meva mare, només 200 persones varem sobreviure, els altres els varen matar o varen morir de gana o de malalties, es que no hi havia metges, enlloc del pais, els havien matat a tots perque eren enemics, perque estaven contaminats per la cultura estragera, va ser una bogeria, viviem tots junts en aquell camps pero no podiem parlar, passavem gana, la mare m'explica que la gent treballava com esclaus i després en prou feines els hi donaven menjar, aleshores la gent casava insectes, llangardaixos, qualsevol cosa que es mogues per menjar-s'ho tot... no te sentit, erem Khmers com ells, no puc entendre que volien aconseguir... qualsevol persona per qualsevol motiu es considerava traidor i enemic i el mataven, Varen reclutar la gent de les classes socials mes baixes i amb menys cultura, els que vivien al camp eren el model a seguir perque no estaven contaminats per l'ambient urba, molts dels soldats eren nens, nomes crios. Al meu pare el varen matar per ser policia, jo no el recordo, era petit pero la meva mare me'n parla... tothom, totohom, tothom aqui a cambodja ha perdut familiars durant el regim de Pol Pot... jo, la veritat, estic una mica enfadat amb el mon, no entenc com no sabien que passava aqui, com se'ls hi va escapar a les nacions unides i als EEUU.. els Xinos si, aquest si que no sabien pero a ells l'unic que els interessava era fer negocis el que passes al poble els hi era igual... sabeu?, en aquell temps nomes varen deixar un aeroport obert amb un vol diari, a Beijing!, i nomes funcionava una linea ferrea per transportar tot l’arros i verdura que cultivavem fins l’aeroport .... mes tard varen arrencar els travessers de les vies del tren i les varen subtituir per fusta per enviar ferro a la xina... per aixo ara el sistema ferroviari es tant dolent a Cambodja, abans estava mes be! pero els Khmers Rouge varen desruitr el pais, tot!, varen abolir les escoles, els hospitals, la religio, la radio, el correu, la moneda, les universitats... deien que la universitat es resumia en dos punts: treballar el camp i matar l'enemic... tot va perdre valor, no hi havia moneda, l'unic que tenia preu era l'arros, i prou, ah si!, potser tambe els rellotges, als soldats els hi agradaven molt, els hi podies donar el teu i potser estaven contents, alguns en portaven dos, un a cada canell encara que a l'hora de la veritat no sabien llegir les busques...
Però ara estem be, expliqueu-ho, podríem estar molt millor, és veritat, jo tinc moltes idees però no tinc pas poder, jo he estudiat per ser professor, durant un temps ho vaig ser, però ho vaig deixar, no volia ser pobre, sabeu que cobra un professor al mes?,… 30 dolars !, ja ho veieu, no arriba per res, recordo que les famílies ens donaves calers als mestres per ajudar-nos, jo no els volia, aleshores un dia em varen donar un gosset, increïble, i que volien que en fes !!!, durant un temps em vaig comprar una moto i per les tardes treballava de taxista a Phnom Penh, als vespres anava cada dia una hora a classes d’angles, per això dieu que m’expresso tant be, a secundaria no en ensenyaven pas l’anglès, ni el francès, jo vaig aprendre una mica el rus i el vietnamita... però ara ja no me'n recordo... l’anglès es important, m'ha permès trobar una feina en una companyia japonesa, treballo de taxista per ells, be, faig el que faci falta, els porto en cotxe, faig d'interpret, els hi porto les maletes, els hi obro la porta, no em fa res, es la meva feina i estan contents però a mi els que m’agrada es ensenyar a la mainada, per no vull ser pobre !, sabeu ?... potser algun dia vaig als Estats Units, es el meu somni… el meu sogre viu allà, miraré si puc obtenir un visat, això voldria dir separar-me de la meva dona durant un temps però m’agradaria anar-hi, sobretot per la mainada, tinc dos fills jo, mireu, aquí estan, la nena te 10 anys i el nen 7, vols dir que s'hi assembla a mi, potser si... sabeu, es per ells que m'agradaria viure un temps allà, perquè ells aprenguessin l’anglès, jo mentre treballaria fort per guanyar diners, després tornaria perquè a mi m’agrada viure aquí, jo m’estimo molt el meu país... no se... potser si tot va be... aquí encara som pobres, varem haver de començar de nou, costa aixecar-ho tot, cal tenir paciència, pas a pas, potser jo ja no ho veuré... va tot massa lent, sabeu encara no s'ha jutjat a cap líders dels Khmers Rouges, ara ja seria massa tard, molts ja han mort i d’altres tenen, que se jo, potser 80 anys, no entenc perquè tot ha anat tant lent, o potser si, molta gent esta implicada, molts interessos per alentir-ho tot,... l’any que ve hi haurà eleccions però no crec que canvii res, ... es una llàstima i es injust, molt injust... però ara estem be, hi ha pau, espero que duri molt, que tot el que ha passat ens serveixi de llisó per no repetir-ho, expliqueu-ho als vostres amics, a la gent, però també expliqueu que Cambodja es un país molt bonic i segur, tenim els temples d’Angkor, les platges del sud : Sihanoukville, Kep, Kampot, els dofins d’aigua dolça de Kratie, el riu Mekong, la jungla de Mondolkiri i Kataraki. Expliqueu-ho, que el meu país és molt bonic, que val la pena venir-hi...

Cambodia Mine action Centre: http://www.cmac.org.kh/index.asp
Centre de Documentacio (del genocidi) de Cambodja: http://www.dccam.org/

El juliol de 2007 va ser jutjat Kang Kek Ieu, més conegut per Duch, responsable del centre de tortures S-21 on hi varen morir unes 14.0oo persones. Va ser imputat per crims contra la humanitat.
El 19 de setembre de 2007 varen detenir Nuon Chea, el camarada nçumero dos dels Khmers Rouge, acusat de crims de guerra i crims contra la humanitat.
El 12 de novembre de 2007, han detingut a l’ex-ministre d’assumptes exteriors del règim, Ieng Sary i la seva dona, Ieng Thirith, ministra d’acció social i educació ( ?) i cunyada de Pol Pot). Estan acusats de crims de guerra i crims contra a humanitat.

El Delta del Mekong

2007-11-13T05:45:00.000+01:00

Delta del Mekong

La ruta pel delta [del Mekong] va durar tres dies. Arribem a Phonm Penh [Cambodja] baldats però completament entusiasmats amb l'excursió. Diuen que les imatges valen més que mil paraules. M'adhereixo a la dita entre d'altres coses perquè se m'han acabat les paraules per descriure la vida vora al riu. Aquí teniu les fotos!

Mekong Delta Tour

2007-11-13T05:39:00.000+01:00

SINH CAFE SAIGON

CAI BE - VINH LONG - CAN THO - CAI RANGLONG XUYEN - CHAU DOC - PHNOMPENH (3 DAYS/2 NIGHTS - DAILY)

Day 1: Depart at 7:45 AM from our office in Saigon to Cai Be by air- conditioned bus. Have a motorized boat ride to see round Cai Be floating market with local people being selling, buying, exchanging goods from their boats. Walk around to see orchard, rice paper making, rice crispiest producing process…Stop for a rest, a free Vietnamese lunch including tropical fruits, traditional music. Boat through a village to see peaceful tranquil life of villagers, admire marvelous natural setting of Mekong delta region. Take a boat trip through some islands and cross Mekong river to Vinh Long. Crossing lower Mekong river to view Can Tho city by ferry. Overnight in Can Tho.

Day 2: Three hours boat trip to discover the beautiful Cai Rang floating market and its surroundings. Visit a vermicelli making shop, a rice husking mill, fruit gardens. Enjoy tropical fruit. See the peaceful life in the rural area. Have lunch before going to Chau Doc. Stop to see the making of insence sticks. Overnight in Chau Doc.

Day 3: Do a 2 hour rowing boat trip to visit Floating Houses with caged figh breeding a village of Cham ethnic minority, Moslem mosque towel weaving. Take a 2 hour boat trip to the Vinh Xuong boarder. Crossing the boarder, take 1 hour high speed boat to LEK LUANG. Then land transfer to Phnom Penh by bus. Finish tour at Capitol office. Departure: 7:45AM - Arrive PhnomPenh: 3:00PM

Price: Ac bus ticket: US$ 32/person Inclusive of entrance

Un tomb per Ho Chi Min / Saigon

2007-11-13T04:11:00.000+01:00

I les fotus...

2007-11-08T13:33:00.000+01:00

Temple de Cao Dai i Tunels de Cu Chi

2007-11-08T13:28:00.001+01:00

Tay Ninh – Temple de Cao Dai

A Tay Ninh hi anem de peregrinació a visitar el Temple més important de la religió caodaista, moviment ambiciós que va néixer el 1926 de la ma de Ngo Minh Chieu, i que pretén sintetitzar en una sola lo bo i millor del budisme, taoisme, confucianisme, l’animisme vietnamita, el cristianisme i l'islam. Sí senyor!

A grans trets:
Creuen en un sol Déu, en la comunicació amb els esperits, en el culte als ancestres, mediten i són vegetarians. El seu símbol és un ull diví dins d'un triangle. L’objectiu de la pràctica de la religió és escapar del cicle de reencarnacions i assolir el nirvana.

Creuen que hi ha hagut tres trobades entre Déu i els homes:
Durant la primera Déu li va revelar la veritat i tota la veritat a Lao Tse.
En la segona Déu va transmetre el seu missatge a través dels seus representants, a saber: Buda, Confuci, Mahoma, Jesús i Moisès; missatge que posteriorment va ser pervertit per la fragilitat humana.
La darrera reunió es va produir durant el segle XX i en el marc de la religió Caodaista. Diferents esperits, entre ells una representació internacional composada per Joana d’Arc, Descartes, Lenin, Shakespeare, Pasteur i Victor Hugo (aquest darrer, després de contactes reiterats, va ser considerat a títol pòstum, és clar, cap espiritual de les missions estrangeres) es varen revelar als mèdiums de la secta per donar les instruccions del que seria la última revelació de la veritat divina sobre la terra, converses transcrites i recopilades formant les escriptures de la religió.

Encoratgem als alumnes de Valldemossa a aprofundir en aquesta religió buscant mes informació a través de la xarxa!

A part de visitar el temple assistim a una missa solemne on els diferents monjos, vestits de diferents colors, preguen al ritme de la música vietnamita.

Túnels de Cu Chi

Els túnels de Cuchi són una basta extensió de sòl foradat, uns 250 km aprox., d'unes galeries que deuen mesurar uns 40 cm d'alt per 40 d'ample, i que permetien comunicar els diferents enclaus, aïllats en territori enemic, del vietcong. Al mateix temps que els servia de refugi, era el lloc des d'on realitzaven incursions i atacs sorpresa, per esfumar-se tot seguit sense deixar rastre i provocant el desconcert de l'exèrcit del Vietnam del Sur i d'Estats Units d'Amèrica. Un cop es va descobrir el truco -i després d'intentar destruir-los en va, el sistema de túnels per mitjans convencionals, gossos, exèrcit terrestre, etc...- la zona va ser víctima dels atacs aeris més devastadors on a part de bombes s'hi abocava tota mena d'armes químiques per enverinar o destruir qualsevol cosa que pogués servir per nodrir als talps del vietcong.

Actualment el recinte s'ha convertit en una part més de la ruta turística de la Guerra del Vietnam. Els guies mostren amb orgull el terra foradat, que pot arribar a tenir fins a tres nivells de profunditat, les trampes enginyoses utilitzades per caçar americans com si fossin bestiar i els hangars soterrats on sobrevivia el vietcong. Com a atracció macabre tens la oportunitat , si vols, de disparar per un dolar una bala amb fusells (M16, AK47...) autèntics d'aquell temps -cosa que provoca el furor d'uns quants turistes que disparen com si estiguessin en una parada del tiro a fires, pero a lo grande i omplen l'espai d'un ambient ensordidor que en cas de ser real t'acabaria de donar l'empenta per endinsar-te fins al racó més fosc i asfixiant del qualsevol dels túnels soterrats.

A Cu Chi i contra tot pronòstic ens trobem amb un grup d'Isads (dit d'aquell nascut a Sant Hilari Sacalm) que saluden efusivament a en Vadó Cisteller i el posen al corrent del poble i els seus habitants. Un xerrada intensa que quasi ens fa perdre l'autobús de tornada. "Després d'anys de no veure'ns, nada menus, ens trobem a Vietnam. Qui ho hagués dit. Ai caramba"

Quy Nhon

2007-11-06T11:34:00.000+01:00

Quy Nhon

2007-11-06T11:24:00.000+01:00

Un autobús ple de turistes que van a Nha Trang ens abandona a la 1 de la matinada a quatre arreplegats a peu de carretera, allà a on hi hauria d’haver l’estació d'autobusos de Quy Nhon i que, si hi és, no la veiem, a no ser que sigui aquell sofà dues places, d’escai verd oliva col·locat estratègicament a sota una marquesina atrotinada. Afortunadament unes motos ens esperen i ens duen carregats amb les motxilles fins a l’hotel, a uns 10 km.

Hem vingut a petar a Quy Nhon amb la intenció de fer un altu a qualsevol lloc que no estigui massificat pel turisme. El mètode emprat ha estat agafar la guia i escollir un poble sense massa ‘interès’. I ho hem aconseguit. Podríem dir que, encara que fa molt que hi som, per fi hem arribat a Vietnam.

És un poble gran que ressegueix una badia enorme i amb una intensa activitat tant pesquera com de mercaderies. Aprofitem la treva climatològica (la pluja quan cau és fina i dura poc) per llogar una moto durant dia i mig i, ara sí, perdre’ns una mica per carreteres secundàries, d’aquelles que sembla que no portin enlloc.

Enmig dels palmerars d’una platja a les afores descobrim la vida d’un poblet de 4 carrers. Primer ens estudiem mútuament: la mainada es deixa anar i s’entreté amb nosaltres rient i fent ganyotes a la càmera per poder-se contemplar després a la petita pantalla; escena pintoresca i festiva que emmascara una discussió grotesca que un mutilat manté, a cops de roc, amb la seva família. Un contrast que ens deixa amb el cor encongit.

Visitem diferents monuments del regne de Champa que s’escampen vora la ciutat i un turó situat a uns 30 km i que substitueixen, amb més tranquil·litat, la visita que no varem fer a My Son, prop de Hoian. Ens podem passejar completament sols en un recinte de lliure entrada. En tornant ens desviem per corriols que transcorrem entre els arrossars on s’hi passegen els búfals i els martinets blancs.

Cap a la 1 de la tarda i vora la platja s’amunteguen, com si fos la verge del Carme, un grapat de barques de pesca enfeinades a descarregar el peix a unes embarcacions fetes de bambú, rodones com si fossin cloves de nous, que el transporten a cops de rem fins arran de platja. A la sorra la multitud es congrega per celebrar el que seria més o menys la subhasta del peix. Un eixam de barrets cònics pul·lulen amunt i avall negociant amb més o menys agressivitat el preu de la venta mentre les peixateres destrien, escaten i netegen el peix i marisc fresc. Ens passegem impressionats incapaços de decidir on fixar la mirada en un espectacle que es renova contínuament, es com si estiguéssim a dins un formiguer.

Mentre correm per la carretera principal que voreja la costa ens crida l'atenció uns vaixell ancorats que semblen desafiar els esculls rocallosos a pocs metres de la costa. La mar, alterada, els sacseja violentament mentre que de les closques de nous es desprenen joves amb ulleres de buceig que desapareixen sota l’aigua durant una bona estona a la recerca de no sabem què. Ens afegim a un grup de gent que, per uns moments, desvien la mirada de l’espectacle de risc directament cap a les meves cames. Se’ls dibuixa una expressió d'angúnia que constato universal i que es repeteix ja estigui a les carpes de la devesa, al desert del Taklamakan o a la Conxinxina. Els hi comento, amb gestos i onomatopeies vàries que soc víctima dels mosquits i de les meves ungles però que no pateixin que ara, encara que no els hi ho sembli, les tinc prou bé perquè, encara que n’hi hagi, no m’ha picat cap mosquit.

Resolem l’enigma dels pescadors suïcides quan ens aturem a un poblet de pescadors i veiem a la platja com un parell de vaixells descarreguen la ferralla d’un vaixell que es devia enfonsar prop de la costa. Passem la tarda jugant amb la mainada mentre el poble esta abocat a la troballa, els soldadors tallen les peces, es pesen en diferent bascules per calcular els quilos de metall i es transporten per repartir-ho entre les diferents famílies.

Per fi, en aquest poble, ens atipem de sentir arran de pell una vida que transcorre independent a aquells grups de gent, que sovint van en manada, col·leccionistes àvids de sensacions i paisatges exòtics, impacients per poder ensenyar a la tornada en les soporífers sessions de fotos que acompanyen el típic sopar del viatge on el protagonista dissecciona l’aventura en un relat minuciós on sovint hi posa més pa que formatge. O, perquè no, per penjar en algun lloc del ciberespai. I a què ve això ara?!

Hoian

2007-11-06T11:23:00.000+01:00

Hoian

Per cert, per l'Anna, en Guille i en Javi, demanem un punt mes a l'examen pel seu interès i bona disposició.

Tornarem aviat, les fotos les fem tots dos i ens es dificil tricar cap pais en concret. Potser el Monestir de Labrang m'hi quedaria per reflexionar una estona més.

Hoian

2007-11-04T13:24:00.000+01:00

Au village, sans prétention,

J'ai mauvaise réputation.
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi,

Je pass' pour un je-ne-sais-quoi!
Je ne fait pourtant de tort à personne,

En suivant mon chemin de petit bonhomme.

Mais les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux...

Estem al port de Hoian prenent una tiger i un suc de pinya natural al ritme monòton de 4 acords de guitarra i la veu rogallosa den George Brassens. Mentre cau una pluja que, com si fossin records, ho cobreix tot d'una nostàlgia ( traïdora!) de recuperar aquella rutina tant insidiosa i temptadora al mateix temps, dins la qual, a vegades, s'hi descansa tant a gust (vaja, la historia de les cadires, que canten). El pòster de Brassens, Ferré i Brel, que penja a la paret del meu davant, dins el bar del Café des Amis, intensifiquen la sensació alleugeridora de trobar-me espaterrada al sofà del menjador de casa meva.

Els barrets cònics que passen, les motos carregades amb tres o quatre persones, les iaies davant el canal insistint en trobar passatgers, l'olor de peix fresc i fruita tropical, la xafogor intensa en ple mes d'octubre em resituen: estic a Hoian i me n'alegro.

Hoian es un poble portuari que va tenir el seu esplendor durant els segles XVII i XIX competint directament i com a centre neuràlgic en el tràfic de mercaderies amb Macau i Malàisia. Porta d'accés de diferents civilitzacions que varen deixar la seva empremta en els diferents edificis històrics que es poden contemplar, dels primers missioners cristians que a part de la religió varen llegar la cal·ligrafia romanitzada de la llengua vietnamita i d'algun fanàtic de la chanson fransaise.

Actualment és un poble turístic, malgrat tot, tranquil i acollidor, que podria ser Platja d'Aro per la concentració de botigues de roba per metre quadrat que s'escampen com una taca d'oli pel centre de la ciutat. Aquí però, les venedores estan a peu de porta bramant, plis com in, per oferir-te com en un autoservei, roba feta a la teva mida. El procés consisteix en triar el teixit i el model en un llibre on hi ha milers de patrons que escarneixen tots els estils, des del mes playeru fins a l'última tendència de la passarel·la Gaudí, i un sastre, després de repassar-te les mides de dalt a baix passant pel mig, te'l te enllestit per l'endemà. En el cas del calçat l'operació és més ràpida i en una hora pots tenir aquell parell de sabates que feia tant que buscaves (marona aquest cop tampoc hi ha hagut sort!).

El mal temps ens impedeix de realitzar l'escapada que teníem previst fer, consistent en llogar una moto per perdre'ns pels pobles col·lindants i platges. Aprofitem per anar a la perruqueria per rebaixar la mata de cabells que comença a tenir vida pròpia. Ens deixen la mar de guapus després d'utilitzar la màquina de rapar, les tisores, les normals i les de buidar, totes dues oxidades, i fins i tot una navaja per fer retocs. Per passejar per el mercat vora el riu i l'espècie de moll on les peixateres netegen i venen el peix. A la nit, cel·lebrem amb ells la festa de la lluna plena, quan encara la luna s'ha d'emplenar del tot, veient com deixen anar fanalets amb espelmes que desfilen seguint la corrent del riu i arribant a misses dites als dos espectacles de música tradicional fets expressament.

Ens hi estem un dia més del necessari perquè ens ve de gust i aprofitem per veure com la gent continua indiferent amb la seva vida ignorant el fet que les aigües traspassen el moll arribant fins al primer carrer del poble. Es veu que es un fet habitual que el riu, després d'un període de pluges, es desbordi; de manera que ho tenen ben assumit.

Bé, no us atabalo mes i així podeu acabar d'escoltar la cançó.

Non les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux,

Tout l'mond' viendra me voir pendu,

Sauf les aveugles, bien entendu.

Hoa Lu i Tam Coc pictures!

2007-10-31T13:54:00.000+01:00

Tam Coc i Hue

Hue

2007-10-31T13:38:00.000+01:00

Hue: ciutat del sud que s'extén als marges de la ribera del perfum, un dels principals centres culturals i religiosos del país, escenari de les més cruentes batalles de l'ofensiva del tet on la ciutat va passar, alternativament, d'unes mans a les altres, però en qualsevol cas, va rebre, depenent de per qui estava assetjada, de tots dos costats.

Fem parada i fonda durant dos dies plujosos i ennuvolats, per complir amb els nostres deures de turistes incansables. Visitem la ciutadella que abriga el recinte imperial de Gia Long, una construcció també emmurallada amb una part derruïda per les bombes i l'altre colonitzada per un exercit de molsa i líquens que li donen l'aspecte d'estar ancorada al passat; la Torre de la bandera, que presumeix de ser el màstil més alt del país des d'on hi oneja un parrac vermell enorme amb una estrella groga al mig; la pagoda de Thien Mue, on s'hi pot veure el cotxe amb el qual varen portar al monjo Thich Quang Duc per autoimmolar-se calant-se foc com a protesta per la política del govern sud-vietnamita de Ngo Dinh Diem; passegem per la vora de la ribera del perfum on s'hi poden trobar relíquies de la recent guerra, des de medalles de soldats, a màscares antigàs, passant per fusells, granades i bombes oxidades i florides i, finalment visitem, motoritzats, les tombes imperials, mausoleus que s'escampen disseminats pels voltants de la ciutat, en selecciones només dos, (poc a poc i bona lletra) Khai Dinh, i la de Minh Mang.

Hoa Lu i Tam Coc

2007-10-31T13:16:00.000+01:00

Des de Hanoi mateix, decidim allargar les nostres vacances i deixar-nos endur per les facilitats i el bon preu d'un tour organitzat, aquest cop de menys magnitud. En un dia visitem els temples de la ciutat de Hoa Lu, antiga capital de Vietnam sota la dinastia Dinh; i Tam Coc on dalt d'una canoa de fusta engreixem la llista de turistes que naveguen pel Ngo Dong, un riu que, pel tràfic que té, s'assembla més a una autopista. La barqueta ressegueix un tram de riu amunt per un ciucuit que ens du a travessar uns illots kàrstics, semblants als de Halong però d'aigua dolça, justament per sota aprofitant unes grutes naturals que foraden la roca com si fos un túnel.

Al mig del riu, en una zona de difícil escapatòria ens embesteix, com si fossin pirates a l'abordatge, un escamot de canoes plenes de qualsevol cosa que es pugui vendre. Els hi diem que no volem comprar però insisteixen que el remer té sed. Jo, educada que sóc, li allargo la meva ampolla d'aigua i la rebutja dient entre dents i amb una expressió que no m'acaba de convèncer que prefereix una coca cola. Tot plegat per completar el cicle d'una petita estafa, més vella que el anar a peu, documentada fins i tot a la guia de fa dos anys, que consisteix en comprar-li una llauna al capità i ell tot seguit revendre-la a la mateixa gent, guanyant, cada un, en l'operació mig dolar. Enmig de la confusió nàutica s'embarca una dona i una caixa d'on misteriosament van sortint camisetes, estovalles brodades, postals, gorres i mil virgueries més. La tossuderia de la dona no entén de llengües, ni de la seva pròpia, Kong Cam'on. Al final, d'avorriment, desisteix de fer negoci però encara té energia per demanar una propina no sabem ben be perquè.

Marxem cap a Hue en l'Exprés de la Reunificació, aiam si aconseguim ser alguna cosa més, encara que sigui poc, que un grapat de dolars.

PD: els taurons us els deixem per la costa catalana perquè 4 desalmats ignorants els maregin fins a matar-los. Lamentable.

PD2: Guillem, benvingut. Estava convençuda que t'havia passat el link. Hòstia! A qui més no li dec haver passat? Quan acabi aquesta aventura, si em dieu quan val i on es compra, em poso seny.

PD3: per cert, enhorabona a totes les "Veïnes" pel seu treball impecable que ha ajudat, definitivament, a aixecar una història feta de persones. Crec també que s'hauria de fer una menció especial per la gata de la veïna de dalt que amb el seu porte glamurós va brodar el seu paper en totes les tomes filmades. I quin moment va escollir per llepar-se, coqueta, a sota el coll. I aquell paseillo cap a càmara just després de sonar el mòbil (!!!?) i just abans de saltar del llit. És que està feta una starlet, la, mmmm, Nela, oi que es diu Nela?.

PD4: Takaaaaaaaaa!!!!! Wellcome in our blog. Keep in touch through e-mail. A big hug!!!!

Les fotos del Tour d'Halong

2007-10-27T13:45:00.000+02:00

Badia Halong

Badia d'Halong

2007-10-27T13:28:00.000+02:00

Halong és una badia al golf de Tonking banyada pel mar de la Xina d'on emergeixen, com si fos acné virulent en un rostre rabiosament juvenil, milers d'illots càrstics que no son sinó, segons diuen les males llengües, les dents del llom d'un immens dragó que viu a les profunditats.

Hi arribem organitzats formant part d'un equip de 7 persones: l'Oriol, els majoreros Toto, Luís i Orlando i en Gori, un mallorquí. No vol dir que fins aleshores ho féssim tot a la babalà sinó que aquesta vegada de l'organització se n'ha encarregat una agència de Hanoi, pel mòdic preu de 36 dolars (3dies / 2nits) cosa que entomem com unes petites vacances on totes les decisions (on i què menjar / on dormir i què fer, a vegades tant esgotadores) estan preses amb antelació.

Arribem en un minibús farcit de güiris. Allà establim contacte amb una penya de bascos que de seguida s'estiren els cabells per haver pagat quasi bé el doble de preu pel mateix itinerari. Ai va la hòstia!. Pugem a una embarcació de fusta de tres nivells (camarots / restaurant i tumbones) on ens rebem amb una copa de suc de taronja i una tovalloleta fresca que un cop a les mans i sense saber què fer-ne aprofitem per eixugar-nos les aixelles. Dinem (rotllos vietnamites, sopa, amanida, porc amb pinya i peix recremat) mentre fem via a la primera parada: un illot foradat que enquibeix al seu interior unes coves espectaculars.

Passem la primera nit a l'illa de Cat Ba, hi arribem quan comença a vesprejar però això no ens impedeix anar a paso ligero fins una platja propera per batejar-nos dins les aigües del mar de Xina, ja a l'oceà pacific.

L'endemà ens espera una expedició al parc nacional de l'illa consistent a fer un treking suau per assolir una atalaia situada al capdamunt d'un turó des del qual poder contemplar els turons circumdants tapissats d'exuberant vegetació.

Tarda de caiac a la illa dels monos (que de monos en té això, el nom) on tonifiquem els bíceps a cops de rem.

Tornem a l'hotel per recollir les maletes per fer nit al vaixell. Com que la beguda no està inclosa en les despeses del tour, per iniciativa de l'Oriol i en Vado, previa assamblea general amb bascos, canaris i mallorquí, es decideix per unanimitat negociar un bidó de Bia Hoi. Aquest fet provoca l'expectació de tot aquell que ens veu passar carregats amb 25 l de cervesa fresca a pressió. Contra tot pronòstic ens el deixen pujar al barco i per falta de documentació escrita ens neguem a pagar qualsevol tipus de taxa. Havent sopat comença una festa amb tota la tripulació (menys la rata polisson que treu el cap de tant en tant, tímida ella, sense gosar afegir-se a la moguda) que es desenvolupa de manera tranquil·la i assenyada per falta de graduació alcohòlica de la birra que impedeix de beure'ns del tot l'enteniment.

L'endemà al matí ens deixondim amb un bany que posa punt i final a la nostra estada a la badia. Remuntem illots fins arribar a port. Preferim regalar el bidó buit abans que vendre'l a baix preu a una colla de homes que el reben amb un somriure estupefacte.

PD: sobre el tema del Titànic penso que hauríem de fer una reunió de caràcter urgent per decidir si la Neus i en Vadó, tenint en compte la seva malastrugança en qüestions nàutiques, poden pujar a bordu.

SaPa

2007-10-25T13:11:00.000+02:00

Sa Pa

Notícia breu de SaPa

2007-10-24T04:05:00.000+02:00

Agafem un tren de nit on dormim plàcidament a les nostres lliteres dures per arribar de matinada a Lao Cai. D'allà, havent esmorçat un cafè amb llet (!!!), cop de minibús fins a SaPa, poblet habitat per diferents minories ètniques, situat en un paisatge espectacular ple de turons i terrasses d'arròs. Això darrer ho diu la guia i ens ho creiem però no ho podem contrastar per culpa d'una boira insolent amb pinta d'estar-hi des de fa temps i amb poques ganes d'escampar. Hi arribem amb l'Oriol un fenomenu de Barcelona que varem conèixer en un Bia Hoi del triangle d'Or de Hanoi (on sinó?) amb qui recuperem la llengua i la sensació de que qualsevol cosa, no només és possible, sinó ben fàcil.

Només baixar del minibús la realitat se'ns manifesta com una bufetada. Una bandada de dones i nenes de l'ètnia Black Hmong vestides amb el traje pertinent (i sospitosament pulcre i nou) ens atabalen amb tot tipus de souvenirs i, sense fer cas als nostres educats (en un priuncipi) kong ca'mon (no gràcies), ens segueixen com si fossin les nostres escortes fins ben bé a l'hostal, practicant fins l'últim moment totes les estratègies d'un comercial agressiu.

Un cop fet el chek in que n'hi diuen de ocupar les habitacions, lloguem unes motos per allunyar-nos de la perafernàlia turística i perdre'ns per poblets adjacents on segur que la gent deu tenir una vida pròpia i aliena al turisme. Arribem al poble de Ta Phin, de 4 cases, i just a l'entrada ens reben, amb els souvenirs oberts, una comitiva de dones de l'ètnia Dao i no se'ns desprenen en tota la passejada fins a una gruta, una passeig que es prometia tranquil, i que, en canvi, es converteix en cançó enfadosa amb un estribillo de "no, no, noooo", que coregem en tots els tons possibles.

Col·loquem l'esperança en una altre poble i mentre ens hi dirigim a cop de gas ens sorprèn un xàfec cada cop més intens que ens retorna de dret a l'hotel i xops com ànecs. El temps no promet i fem via cap un bar que es podria trobar en qualsevol lloc de grenyuts guays de Girona. Pel camí ens aborden iaiones, que en el recer de la nocturnitat, ens ofereixen opi, marihuana i el que faci falta amb la naturalitat del camell més expert de la Font de la Pólvora.

L'endemà la boira i un pluja tonta ens conviden a oblidar-nos del treking que havíem de fer i retornem (10h més) amb la cua entre cames i una mica decebuts cap a Hanoi.

No em trec del cap la imatge d'un cochinillu rostit en forma de gos i la visió d'unes potes fregides amb ungles i coixinets exactament iguals als de la Ruka.

PD: després de debatre la qüestio al davant d'una bia i d'un batut de papaya hem decidit contestar a la pel·lícula amb el nom de "El cazador". Dirigida per un tal Cimino i interpretada per un De Niro jovenet.

Les fotos de Hanoi

2007-10-22T14:28:00.000+02:00

Hanoi

Hanoi des del minibus

2007-10-21T19:02:00.000+02:00

Una mica de Hanoi

2007-10-20T14:49:00.000+02:00

Només de posar-hi els peus ens hi sentim a gust. Ideal per una temporada llarga o per venir a jubilar-s'hi. El casc antic s un entramat de carrers amb vida pròpia per on hi palpiten centenars de motos que, a cops de pitu, sortegen miraculosament turistes, venedors, bicicletes i tot el que envaeixi l'asfalt. Cada cop que l'hem de creuar em ve al cap d'aquell joc de màquines (quan valien 5 durus) en que una granota havia de creuar un riu sense mullar-se aprofitant per saltar sobre les diferents files de troncs que es desplacen surant sobre l'aigua per arribar a l'altre vorera. En el nostre cas seria el mateix però al revés. Primer un s'ha d'omplir d'un decidit esperit suïcida i avançar fent paradetes cada pocs metres per permetre que les motos, un cop ens detecten com a obstacles, ens esquivin amb una habilitat, de moment, rotunda.

Recuperem les baguettes, el cafè amb llet, les oreos i els kitkats, l'anglès, l'amabilitat, els somriures i allò que trobaven tant a faltar: el bar, espai de repòs i d'economia mental ideal per fer l'altu per pair les novetats. D'entre tots ells ens decantem, sense cap dubte pels Bia Hoi, uns baretus que envaeixen la vorera i part de la calçada amb tamborets de plàstic mida escolar i a on s'hi degusta una autèntica cervesa a pressió molt suau i de consum ràpid (ho acatem sense discussió) per manca de conservant i altres additius. Mentrestant, l'espectacle de la ciutat a ritme de gran prix desfila al davant nostre sense haver de pagar cap més entrada que un vas de birra fresca (!!!) que, per acabar-ho de rematar, costa 8 cèntims d'euro. Que n'aprenguin!!!!

Durant el dia combinem visites per diferents museus (d'història i de la dona) i temples, amb passejades vora el llac i poca cosa més. Quan s'acosta l'hora màgica practiquem una mena de botellon a una zona que no hem dubtat en batejar com triangle d'or, composada per tres Bia Hois farcits de vietnamites i blancs, ja siguin güiris que estan de pas, o bé d'altres que s'hi graten les pilotes després d'haver treballat "durament" en organismes de "cooperació" i d'altres que han perdut la noció dels temps enredats pel brevatge miraculós i que amb mirada escumosa observen la ciutat bombollejant com si fossin part de un decorat.

És així com Hanoi, ella sola, se'ns descobreix amb una energia desbordant que ens provoca un sotrac semblant a l'enamorament. Algun dia hi tornarem.

PD: en referència a l'endevinalla en Vadó Cisteller diu que es "apocalispi nau" on el coronel Kurtz és en Marlon Brando, el cunyat d'en Luck Skaiwalker és en Harrison Ford que hi surt poquet i en Willart és en Martin Xin. Jo, disculpeu-me, em sembla que no l'he vista. Quan torni vull fer immediatament un visionat de pelis del Vietnam que segur que n'hi ha moltes.... En Vadó també diu que la banda sonora de De Dors és genial i les conilletes estan molt bones.

Final de la primera etapa

2007-10-12T20:17:00.000+02:00

A Beijing ens hi estem ben bé una setmaneta per complir amb els nostres deures de turista i per tramitar el visat i bitllet d'avió per anar cap a la Conchinchina (altrament dit: Vietnam) i acomiadar-nos definitivament de la Xina. Segons les previsions inicials el periple continuaria ara cap les províncies de Guanxi i Yunan (sud de la Xina), però les dificultats de comunicació i un tarannà que no hem acabat de comprendre ens conviden a fer un bordu i canviar de rumb. Decidim doncs allargar el nostre passeig pel sud-est asiàtic que, si en un principi passava pel nord del Vietnam, ara s'estén fins al sud, travessa Cambodja i va a petar a Tailandia.

Per tant podríem dir que hem acabat una primera etapa, un port de primera categoria, i n'encetem un altre que a grans trets seria la següent:

Hanoi - Hue - Hoi'an - Ho Chi Ming (Saigon) - Delta del Mekong - Phonm Penh - Siam Reap (Runes d'Ankor) - Nord de Tailandia - Bangkok

I no patiu pel temps, tenim connexió directe amb Céfiro, Vayu i inclús Quetzalcoal, que ens informen de tots els seus moviments.

BEIJING

2007-10-12T08:48:00.000+02:00

Si a Xi'an ja estàvem escagarrinats d'haver de tractar amb 6 milions d'habitants, a Beijing la cosa es magnifica. A part dels 8 i escaig que déu tenir, se li han de sumar un fotimer més que s'han desplaçat a la capital aprofitant la setmana de vacances.

Abordem la ciutat amb seny. Abans de tot fem un pla d'atac seleccionant d'entre les múltiples zones d'interès turístic, les indispensables i les que ens criden l'atenció. Tot plegat queda reduït a 4 visites: la plaça Tiananmen, la Ciutat Prohibida, el Temple dels Lames i la Gran Muralla. D'aquesta manera ens evitem haver d'anar a contratemps amunt i avall per contemplar successions de palaus i temples que al final s'acaben confonent en qualsevol racó de la memòria. Aquesta jugada ens permet, de passada, més temps de passeig pels parcs i per quedar-nos enredats en la maranya de hutongs.

Ciutat prohibida

Visitem la Ciutat Prohibida a empentes i cops de colces agobiats per la hordes xineses que s'escampen com una marea per tot el recinte, aviat dit, tenint en compte les seves dimensions. Veiem els diferents palaus dels emperadors de resquitllada a través d'unes valles que impedeixen d'entrar-hi. Un cop quedem embafats de l'exhibició impúdica de tanta opulència anem a fer país a la sala d'exhibicions especials que esta dedicada, enguany, a la Real Armeria Espanyola (¡ole mis huevos!) i ens ofereix armadures, armes de foc i altres peces utilitzades en jocs de cacera o com a mostra del "poderio espanyol" durant les èpoques de Carles I i Felip II.

Tiananmen

La invasió xina s'extén fins a la plaça de Tiananmen on milers de visitants branden banderoles roges amb fervor patriòtic. Els observa el retrat del tiet Mao, que penja de la porta de la Pau Celestial, amb cara de bonachon (qui ho diria) i que es víctima de milers de objectius (de càmeres de fotografiar, s'entén) que l'apunten directament per obtenir una rèplica, en petit, al costat de la cara d'algun turista o conciutadà per acabar dins un àlbum de fotos de record. Més avall el seu cos momificat s'exhibeix alternant-se amb còpies de cera al seu Mausoleu, cosa que ja no hem gosat visitar perquè a hores d'ara encara estaríem fent cua. Ah! les cues xines!

Temple dels Lames

Visitem el Temple dels Lames on faig la meva peregrinació de rigor als budes del passat, present i futur. Em dedico en cos i ànima al buda del passat inalterable, li ofereixo sàndal i uns quants yuans; als del present i del futur els hi guinyo un ull xiuxiuejant que de moment no haig de menester la seva ajuda perquè puc comptar finalment amb mi.

Hutongs

Els hutongs són carrerons que s'amaguen entre l'asfalt de Beijing i que et transporten en pocs metres a una ciutat paral·lela, amb vivendes d'un sol pis amb patis interiors, lloc ideals per recuperar un clima de certa tranquil·litat enmig de la voràgine de la urbs. Val a dir que dels que hem visitat, la majoria han perdut la seva essència, víctimes de l'ímpetu del govern entestat en voler modernitzar la ciutat de cares a les olimpíades a cops de rajol i blocs de pisos. Els que romanen verges de ciment realment ens han entusiasmat. Cal dir que a Beijing no cal sortir pixat de casa perquè hi ha una xarxa de banys públics impecables escampats per tot arreu, amb indicacions que et faciliten arribar-hi sense tenir la bufeta a punt de rebentar. Ho agraïm perquè ens facilita enormement poder descobrir la ciutat amb calma.

Parcs

Els parcs, com la ciutat, són a lo grande: vastes extensions de zones enjardinades i d'estanys que envolten el temple el qual li dóna el nom. El top ten, el parc del Temple del Cel, zona d'esbarjo on s'hi concentra tot tipus de gents que s'entreté amb el diabolo, balls amb cintes, danses, jocs variats (domino, cartes, mahjong, xianqi), música; i a on els jubilats hi practiquen esport fent us d'uns aparells, amb l'aspecte de parc infantil, ideats per facilitar-los les flexions, abdominals i estiraments.

La Gran Muralla

Ens reservem la Gran Muralla per després de la setmana festiva, per no veure-la invaïda per la multitud autòctona.

Dels diferents trams per visitar-la triem el més proper a la capital i el més accessible a fer amb transport public. Hem de menester un autobús (1:30h) i un minibús (20') per plantar-nos al peu d'una muntanya on al capdamunt s'hi situa la menda, construïda fa uns 2000 anys, amb la finalitat de protegir la xina unificada de Qi Shi Huang dels enemics bàrbars del nord. El resultat és una muralla que a part de ser gran, és sobretot llarga i que transcorre serpentejant fins a perdre's de vista per entre muntanyes i turons.

Ens estalviem caminar de pujada una bona estona agafant un cablecar (telehuevo per entendre's) fins dalt de la muralla. El temps, estupendu, ens acompanya durant les tres hores que dura la passejada. Quan en tenim la pipa plena de tant rajol ens disposem a baixar. Ho fem per un tobogan güiri muntat per una companyia alemanya que ens clava 8 euros per la baixada. Desembutxaquem els quartus per satisfer un desig fort de recuperar sensacions perdudes des del paradís de la infància i ja ens teniu en una mena de plataforma lliscant rampa avall a tota pastillaaaaaaaaa!

A Beijing

2007-10-11T09:12:00.000+02:00

Beijing

De Datong a Beijing

2007-10-07T11:09:00.000+02:00

La dura experiència del viatge en tren des d'Urumqi a Dunhuang va ser un aperitiu comparat amb el que ens va venir a sobre.

Primer hem de caminar uns deu minuts per arribar al penúltim vagó, el nostre -l'últim de tots està destinat a les mercaderies. Els seients son d'escai marrons -tipus els que tenien rodalies de Renfe fa un temps- i estant disposats en dues fileres de 3 i 2, agrupats per parells al voltant d'una petita taula a modus de compartiment. Ens seiem, a diferència de l'altre cop, juntets. Com a companys de taula ens toquen dues noies 'fines com un pa de mel' que s'ignorem mútuament.

Tant bon punt arrenca el tren (tenim comprovat que és independent de l'hora) tothom considera que és el moment oportú per fer l'àpat del dia. Aleshores la gent comença a treure carmanyoles, pots de te, fruita, pollastres cuits i el que faci falta, deixant les tauletes plenes a vessar.

El plat estrella són les capses de noodles fetes exprés per aquest tipus de viatges: només cal afegir-hi aigua bullint que es pot trobar als extrems dels vagons per tenir la pasta feta a l'instant i contaminar el vagó amb un aroma de menjador escolar. El segon plat fort són les pipes, que són consumides compulsivament deixant el terra folrat amb una catifa de cloves. La noia fina del nostre davant sopa dues potes de pollastre ja cuites i plastificades i ens entretenim veient com les desungla a queixalades i com se les menja cruixents escopint de tant en tant falanges i metatarsos. Això a en Vadó no li sorprèn: es veu que a Sant Hilari i al seu temps era un fet habitual; però jo, ara ho confirmo, sóc de la generació on les llaminadures eren del tipus tigreton o bollicao, segur que menys equilibrats des del punt de vista nutritiu, però des del punt de vista del gust, ja se sap: tants caps, tants barrets.

Passem les dues primeres hores prou distrets amb dos estudiants entusiasmats en fer pràctiques d'un anglès més que macarrònic i que transmeten les preguntes dels passengers dels seients consecutius. Els hi costa ubicar d'on venim (Xipania) en el mapa (com nosaltres quan ens parlen de Gabon, Belice o Taijikistan). Un cop el situen, concretem: Bachelonaaa. A diferencia de l'Àsia Central, que quan sentien el nom de la ciutat immediatament ens cantaven l'alineació del Barça, aquí ens fan referència a la tauromàquia, posant-se els dits índex com a banyes i emetent sons guturals tipus "mu, muuu", escena que nosaltres, molt a desgrat, coregem amb un "olé, olé toro!".

Un cop ens tenen situats, saben la professió, els número de fills que tenim i que cony hi fem a la Xina, aprofito una pausa per treure l'àlbum familiar. L'objecte crida l'atenció dels passengers i els que fins aquell moments aixecaven el cap com un periscopi apuntant en la nostra direcció s'acosten fins a formar una rotllana d'unes 15 persones atentes a la descripció de cada membre de la família. L'àlbum rula com si fos un porro per les seves mans per copsar d'aprop el bon rotllo familiar mentre anem aclarint que els petits no són pas fills nostres sinó nebots.

Primera parada, els estudiants s'acomiaden excitats amb l'adreça del nostre blog com si fos un tresor, i es dóna per acabada la conversa per manca d'intèrprets. Comença aleshores el xou. El vagó es comença a omplir de paquets i gent (inclosa una remesa de quintos) saturant seients, passadissos, l'espai entre els vagons i els rentamans. Seguint escrupolosament la llei de Murphy, un cop estem tots encaixats com si fóssim figures del tetris (i no abans) a un li entra la pixera. Aleshores anar al lavabo es converteix en una cursa d'obstacles digne del l'heroi nacional Liu Xiang. Cal, doncs, anar sortejant bultos, persones que jeuen de cuclilles, els quintos que dormen drets repenjats als respatllers, cames i peus que surten de no se sap d'on fins arribar a la meta: el lavabo. Un cop allà cal tenir la sort que no hi hagi ningú dormint a dins (sincerament, s'ha de tenir valor).

Per animar l'espera la gent, que si al principi tenia cura d'anar a fumar a zones reservades (entre dos vagons), ara per manca de maniobrabilitat encén els cigarros allà on siguin, deixat un ambient, no apte per asmàtics, com si fos la cova del drac. Nomes faltarien unes quantes birres i musica de jazz. Les catifes de pipes completen la seva decoració amb les burilles de cigarret i, perquè no, de tant en tant, algun gargall.

L'ànima de la festa apareix esporàdicament. És el senyor revisor que passa vestit de gala amb un altaveu tipus The Wall increpant a la gent per detalls que considera inoportuns. Tipus nosaltres que (greu error) tenim la motxilla petita la damunt de la taula i l'aprenent de les SS ens penalitza amb una amonestació verbal que, amplificada pel fòtil que du davant de la boca, desperta en Vadó d'un son difícil de recuperar.

Arribem a Beijing a bona hora, les 5h de la matinada (8h mes tard). Els taxis ens volen ensarronar amb tarifes desorbitades com si acabéssim d'arribar. Discutim amb ells fins que assumim que tenen la paella pel mànec i per tant, decidim pagar 2 vegades més del que considerem just (3 vegades menys dels que ens demanaven) per anar a l'hotel, que ves per on ens el trobem ple (Golden Week altra cop). Ens indiquen que al capdavall del hutong n'hi ha un altre, al cap de 10 minuts hi arribem i un cop allà ens surt la vena garrepa i decidim esperar una horeta més (ja no ens ve d'aquí) per no pagar una nit que considerem ja passada. Quan comença a clarejar (quarts de set) ens donen la clau i correm a abraçarnos al llit. Per fi som a Beijing.

Datong

2007-10-06T22:51:00.000+02:00

Datong

2007-10-02T19:33:00.000+02:00

Arribem a Datong [prov. de Shanxi] a les 12h de la nit i xops com ànecs. Des de Pingyao no hi ha connexió directe fins a Datong. Cal arribar primer a Taiyuan i canviar d'autobús. En condicions normals és una operació que pot durar una horeta, però érem a vigílies de l'1 d'octubre, diada nacional, dia en que Mao va proclamar a Beijing la República Popular Xina i tret de sortida de la Golden Week, una setmana de festa on milions de xinus es mobilitzen, col·lapsant carreteres, hotels i transports públics, per anar a descobrir les relíquies del seu país. Esperem 6 h a Taiyuan fins que agafem l'ultim bus, ple d'estudiants en plena efervescència, i posem rumb a Datong que ens rep amb un bon ruixat.

1 d'octubre

Al centre de Datong, i paradoxalment, són els grans comerços els encarregats de muntar espectacles destinats, més que a celebrar la victòria comunista, a fomentar els hàbits consumistes de la clientela. Ens trobem amb desfilades de models amb roba que pots comprar al magatzem del darrera, amb desfilades de mòbils duts per hostesses que es passegen amb gràcia i ensenyen l'aparell tot remenant el cul, amb cantants de karaoke, amb bandes musicals militars, amb les mascotes dels jocs olímpics mida gegant entretenint la mainada, amb actuacions d'escapisme, amb una noia acrobàtica fent voltar un gerro i una taula amb els peus, amb timbalers guarnits amb un uniforme de purpurina groga...

Ens passegem aprofitant el dia gris, que no plujós, esquivant la gent entre parades de menjar, de crispetes, de fruita caramel·litzada al moment i castanyes i nous torrades (una olor intensa que ens transporta de dret a les fires), entre paradetes de vidents (que utilitzen el I ching), de xuxes i de joguets. Acabem la vetllada amb els timpans lesionats per culpa de la guerra d'altaveus que consisteix en tenir-los rebentats a la màxima potència per fer de reclam i aconseguir el màxim de clients. Vicissituds d'un capitalisme incipient que es preveu, al ritme que van, ferotge.

2 octubre

Anem de visita turística, sembla que la mateixa idea se'ls ha ocorregut a cents de xinus, a les Coves de Yungang, que consisteixen en 1 km de grutes excavades a la base del turó de Wuzhou Shan. Com tipus cales coves a lo grande on, en comptes de hippiots, s'hi allotjen unes 50.000 estàtues budistes. Tenim la oportunitat de veure per primer cop i ens estat verge, sense restaurar, un tram de la "glan mulalla" situada la capdamunt i en la part posterior de les coves.

Acabem de passar la tarda precisament escrivint i penjant el blog tot esperant el tren de les 21h que ens durà, no sabem en quan de temps, cap a Beijing. Ens espera un viatge llaaaaaaaaaaaarg perquè altre cop ens hem quedat sense llitera (recordem que estem a la Golden Week) i ens toca anar al vago dels despistats. Aiam com ens quedarà el cul...

Pingyao

2007-09-30T15:32:00.000+02:00

A Pingyao plou. És una conclusió derivada de tres dies d'experiència i sabem que pot ser precipitada perquè el numero d'observacions no és significatiu estadísticament. Des del punt de vista vivencial però, arribem a una certesa: que plogui a Pingyao és una putada.

Pingyao és un poble encantador al mig de la província de Shanxi. El barri vell està protegit per 6 km de muralla i conserva encara l'aspecte original (si un pot abstreure's de restaurants, bars, llums de neó i venedors de souvenirs) de l'època de les dinasties Ming i Qing, quan va esdevenir un centre mercantil i seu dels primers bancs de Xina. Aquest fet queda demostrat en la exhibició de vàries residències d'antigues famílies, forrades de calers, relacionades amb el món financer.

Pingyao semblaria que està feta expressament per perdre-s'hi, per vaguejar pels seus carrerons estrets, per passejar sense presses intentant destriar l'aroma del passat d'entre munions de tours de xinus dedicats a seguir una guia (amb altaveu inclosa) que desfila al capdavant amb una banderola, encendre tranquil·lament sàndal als temples taoistes i confusians, confessar-se a una de les dues esglésies catòliques, perdre el temps en les incomptables cases tradicionals amb pati inclòs i disposades segons els feng-shui.

Però, ja ho hem dit, a Pingyao plou i per tant hem hagut de fer el mateix però a paso ligero, amb corredisses incloses, buscant aixopluc cada cop que la pluja augmentava, passant llargues estones als bars amb una cervesa local i un banana shake, contemplant el poble a través del vidre, posant a prova la impermeabilitat del calçat i la motxilla, navegant per internet fins quedar marejats, jugant al Majhong, atipant l'esperit literari amb les poesies melangioses, tant a to amb el temps, de l'obi wuan kenobi.

Ens n'anem de Pingyao amb el cor una mica encongit de la humitat d'una pluja mandrosa, que no es deixa caure del tot i amb l'humor empeltat d'un cel blanc, avorrit i tediós.

Després d'aquesta "temporada de pluja i més pluja" esperem amb ànsia trobar-nos amb l'escalfor del sol. Aiam si això ens refà!

PD1: A l'alfredo. La búsqueda como motor de la vida, aquí i allí, en las cosas nimias y en las que parecen extraordinarias. Todas la terapias personales (incluida la nuestra supongo) son bienvenidas y nunca "pesadas". Esperamos oirte de nuevo!

PD2: A la mari mar. A les plantes, independentment que siguin margarites, buganvílies o cactus, els hi agrada que les mimin i que les cuidin. Tan SENZILL com això.

PD3: Als pujolistes ofesos: ep! que ho deia amb tot el carinyo i simpatia que em caracteritza...

Excursió a Hua San

2007-09-27T10:14:00.000+02:00

Excursio a Hua San

A Xi'an

2007-09-27T10:13:00.000+02:00

Xi'an

4 pincellades de Xi'an

2007-09-27T09:23:00.000+02:00

Fem camí cap a Xi'an província de Shaanxi i punt més oriental de la ruta de la seda on partien o arribaven les caravanes. Sabem què ens espera segons un e-mail rebut del mismíssim Qin Shi Huang juntament amb 6 milions de ciutadants que habiten la metròpolis. Com a Catalunya, a l'època del iaiu Pujol que per sort ja ha quedat enrera, això sí que tocava...

El centre

Malgrat l'enormitat de la ciutat, el centre, que es reconeix per estar delimitat per unes muralles construides durant la dinastia Tang, és prou acollidor i assequible per recorre'l a peu. Passem els dos primers dies tantejant-lo i arribem a la conclusió que estem a Xi'an com podriem estar a Barcelona, Portal de l'Àngel en plena campanya de Nadal. S'han acostumat ràpid al ritme frenètic i la febre consumista (si el tiet Mao aixequés el cap...). Ens deixem portar per la riuada de gent i de tant en tant la corrent ens porta, com per sorpresa, dins d'edificis comercials i descomunals i boutiques de moda on contemplem, amb cara de pagerols i aspecte d'haver sortit de les cavernes, productes chics a preus europeus.

Guerrers de Terracota

L'any 1974 (fa 4 dies) un pagès, foradant la terra per excavar-hi un pou, va trobar un tros de ceràmica. Si hagués foradat 20 metres al voltant d'hagués trobat directament un cap de un dels 6000 soldats que s'amagaven sota el seu camps. No sabem que va passar amb el pagès però el que abans era un paisatge rural ara s'ha convertit en 3 hangars enormes que amaguen un dels descobriments arqueológics més importants del segle XX: un exèrcit de guerrers de terracota. Varen ser construits amb la ambiciosa missió de protegir les despulles de Qin Shi Huang, primer emperador del territori unificat de la Xina, responsable de regularitzar l'escriptura, els pesos i mesures, de construir la gran muralla, d'afavorir la circulació de mercaderies i de perseguir els dissidents, cremar llibres i iniciar exhaustives purgues contra la població.

Altra cop questió d'expectatives. L'hangar 1, és l'únic que val la pena, però les dimensions del recinte, tipus palau Sant Jordi, fa que vegis les figures desde la distància i és una prova de foc per comprovar que no t'ha augmentat la miopia . Més que entreteni-rse amb els detalls, un es sorèn de la increïble quantitat d'aquestes figures (tamany real) a punt per atacar a qualsevol intrús.

En la visita al museu ens quedem amb dos carros de batalla amb tots els detalls haguts i per haver esculpits en bronze.

Piscines de Huaqing

Passem una tarda passejant per les piscines de Huaqing, complexe d'aigües termals on durant la dinastia Tang (com la beguda!) els emperadors i les seves concubines es posaven en remull. Posteriorment, ja entrat el segle XX, s'hi varen reunir dirigents del Partit Nacionalista (KMT) i del partit counista (PCCh) per mirar d'unir forces per aturar la invasió japonesa. L'aliança, però, no va durar el suficient com per impedir-ho.

Mercat de grills

Carreró dedicat al merchandising de tot allò relacionat amb els grills. Semblaria que és poca cosa; doncs no: grills de tota clase i tamanys, cerebrets per pescar-los, diferents tipus de gàbies per guardar-los, potets per posar-hi el seu menjar i bastonets amb plomes o filets en un dels extrems que serveix per encabronar-los fent-los pessigolles a les antenes (com varem poder comprovar al treure el cap entre rotllanes de gent i veient una capseta al mig amb dos d'aquests animals barallant-se).

Mercat de peix

Just al centre de Xi'an, amagat entre botigues de moda i cadenes de fast food s'hi amaga un mercat que ens va deixar embadalits. Un cop passades les primeres parades de fruits secs, arriben els peixaters. A part del peix comú trobem vàries llaminadures vivents: gripaus, tortugues, tot tipus de cranc, krill, cucs marins, crisàlides marines i un tipus de peix amb forma de serp que pelaven i netejaven deixant al peixater esquitxat de sang de dalt a baix.

Hua San

Feia temps que corria per internet un power point de "senderismo por china". Francament em pensava qe era un trucatge. Doncs no: eren fotos de la pujada a peu a Hua San, quatre pics sagrats taoistes a dues hores de Xi'an. Després de l'experiència de les coves de Maiji hi anavem amb el cul apretat i decidits, òbviament, a pujar amb el telefèric, que amb 5 minuts et du al pic nord de 2000m.

Un cop allà comença la caminada fins a la resta dels pics. Tot i haver algun punt crític, assolim el pic central després de passar 3h pujant per unes inacabables escales que s'adapten a tots els obstacles que els hi posa la muntanya: travessen carenes pronunciades, salven desnivells, serpentejen entre boscos.

L'endemà agafem un dia de baixa turística per refer-nos de les seqüeles de la muntanya: tenim els bessons durs com un roc i sembla que als genolls els hi falta lubricant.

Fotos de Tianshui

2007-09-23T12:36:00.000+02:00

Thian Shui

Tianshui

2007-09-23T12:32:00.000+02:00

Després d'un dia de viatge infernal, una llauna amb aspecte d'autobús ens escup a Tianshui. Ens refem omplint el pap amb uns shuijao, raviolis artesanals fets al vapor farcits de carn, ceba i altres verdures que s'amaneixen amb pebrot picant, all emulsionat, vinagre i salsa de soja. Aiam si això acaba de desembussar algun que altre conducte!.

Al matí següent ens espera una excursió (agafem la carmanyola i les xiruques) a la Muntanya de Maijishan Shiku. És una paret sagrada que cau, o s'aixeca, vertical (depèn de l'angle amb que t'ho mires) amb aspecte de rusc: plena de petites depressions excavades a la roca per donar aixopluc a cents d'estàtues relacionades amb el budisme. Tant bon punt arribo procedeixo amb el ritual del pelegrí cremant 2 paquets d'incens, papers amb mantres escrits i encenent una traca de dues fileres de 20 petards com per anunciar a l' il·luminat que ja som aquí.

Deixant de banda la part historico-cultural, el circuit per visitar-la és digne de comparar amb la més arriscada atracció de fires. Es tracta de passejar-se per un circuit de passadisos i escales, que recorre les diferents coves, fins a 190, i que està col·locat a modus de bastida sobresortint del penyasegat. Per més inri, hi ha dos grups de coves i per accedir al segon grup el circuit travesa justament la part més alta de la muntanya. No és apte, per tant, per malalts del cor i per gent amb una sana aversió a les alçades.

Sembla però que aquestes característiques no les compleix ningú tret de mi, que a una alçada d'uns 100m em ve la pajara i em quedo paralitzada. Aprofito que estic al davant d'una cova amb un buda i dos bodithsavas per fer un petit preg i diposito amb fervor religiós un yuan dins una bústia de donatius, aiam si això m'acaba de donar l'empemta necessària per assolir el meu destí. Una mica si que me'n dóna, justet per atravessar una petita cova i passar a una altra cara de la muntanya. Allà s'estén un passadís que a moments es fa més estret i que permet fer-se la idea que un està suspès al buit. Tiro l'ancora i m'encallo aquest cop arrapada a la paret. Procuro repassar el principi físic pel qual la força d'atracció que la massa del pedrot exerceix sobre mi és inversament proporcional a la distància a la que em trobo i que, encara que no m'ho sembli, ha de ser superior a la força de la fórmula psicòlogica que diu que l'atracció hipnòtica que m'empeny cap al precipici és directament proporcional a l'alçada d'aquest. En Vadó s'avança com un globus sonda per inspeccionar la pista i em confesa que francament impressiona. Aprofito l'estat de shok i de tossuda quietud per reflexionar sobre el punt on em trobo, un balconet d'un metro i mig d'amplada amb un pam de gruix que em separa d'un abisme d'uns 100m. Arribo a la conclusió de que gaudeixo d'una por, no pas patològica (tipus fòbia) sinó sana, fruit de milers d'anys d'evolució, i que finalment i després de que hagin sobreviscut molts aptes, ens ha conformat com a humans i no pas com a cabres. Reculo amb pas vacil·lant, evitant la tentació de tombar-me bocaterrosa i avançar com un llangardaix (reptant), precisament per no contradir-me amb les meves reflexions anteriors. Em pregunto però com és que l'evolució no ha afectat a la resta de xinus que es passejen como pedro por su casa i inclús es repengen a la barana per admirar amb certa distància el treball fet a la roca. Potser tenen incrustat algun gen especial que els immunitza contra les alçades?

Finalment arribem a terra ferma. Ens quedem doncs sense poder veure el segon grup de coves, amb la sensació de ser uns penitents que no han acabar de completar el calvari pero amb la ferma convicció de que qui fa tot el que pot no està obligat a més; i això, per força, ha d'estar contemplat en el manual del bon religiós.

Ens refem de la castració remuntant unes escales de pedra que, a través d'un bosc dens, ens duen fins al jardí botànic. La meva mirada distreta s'il·lumina quan, al marge del camí, enmig de 4 fullaraques, ensopega amb uns colors i formes ben conegudes: lactarius deliciosus: els primers de la temporada!!!! M'empipa no poder comentar exhautivament la jugada amb l'esbart boletaire de la politècnica i encara ens empipa més no tenir a mà una paella, all, julivert i una botifarra de senglar per poder completar el cicle vital dels exemplars que acaba, com us podeu imaginar, al nostre estomac. Llamp-ma-mati.

Retornem a Tianshui on hi passem la tarda. Anem a fer la peregrinació d'en Vadó al temple taoista de Fu Xi. Al voltant del temple una música ens crida l'atenció i passem una estona encantats envoltats de jubilats que s'entretenen tocant instruments i cantant. La visita al temple és fructífera, en Vadó se sent immediatament identificat amb la naturalesa de bosquirol d'en Fu Xi i em comenta que d'entre les possibles opcions li sembla que l'ha encertada. Es queda meditatiu i deixa acabar de fluir la tarda.

PD: a la bella y la bestia: amb aquesta jugada m'has fet escac i mat. M'equivoco? Vadó.

El monestir de Labrang

2007-09-20T09:13:00.001+02:00

El monestir de Labrang es un recinte d'uns 3 km2 que s'estén al nord del poble de Xiahe. Va ser fundat al 1709, per Jamyang Zhaypa. Conté temples, residències dels monjos i 6 instituts: medicina, astrologia, dret, budisme i dos de teologia; tot plegat perquè es distreguin, com si fos un internat, els 2000 monjos que hi viuen. Pertany al budisme tibetà (lamaisme) i conctretament a la penya dels Gelupa, del qual en Dalai Lama n'és el cap.

El recinte està envoltat per fileres de rodes de pregària (1174 en total), espècie de cilindre amb sutres i símbols inscrits que els peregrins van voltant mentre reciten mantres i hi passen el rosari budista (de 108 grans). Per pura intuició decideixo afegir-m'hi i és així que completo la volta, sempre en el sentit de les agulles del rellotge, fins al punt que els bíceps del braç dret, de tantes estrebades, semblen els d'en Popeye. Sense saber-ho, es veu que la sola energia de rotació ja exercieix una influència benèfica i purificadora. Vaja que dóna bon Karma. Aprofito també per donar tres voltes a tots els elements que ens anem trobant pel camí dels peregrins. Sobretot a les estupes: símbol tridimensional del Dharma (no l'Elèctrica, sinó l'ensenyament de Buda), que a través de diferents elements geomètrics reflexe la ment il·luminada. Resulta que el sol fet d'estar en contacte amb ella, i amb més emfasi si la rodejes, quedes empeltat d'una energia que et neteja les negativitats i et purifica de penes, patiments i dolors. Després d'haver fet la peregrinació considero que el benefici que m'ha reportat, sense saber-lo, és superior al que mai de la vida hagués gosat demanaar. Em resulta llaminer.

Investigant una mica més, de seguida percebo que la religió em va com un guia. L'objectiu, atenció, es controlar el desig (això sempre, des de Grècia ja), per tal de alliberar-se dels lligams de l'existència (la meva, tu, que esta super nuada), que vol dir desprendre's de l'enveja, la ira, la peresa... (vaja, allò tan empipador que al mateix temps ens fa tant humans). Quin alleugeriment. És just això el que volia ara mateix. Per tant, recitant 4 mantres d'elaboració pròpia intento conectar amb el meu lòbul temporal esquerra, aiam si rebo conexió del meu buda interior. Bon rotllo.

Passem a temes pràctics:

- L'uniforme ja m'agrada, almenys té més vida que el negre de les monges.
- Les dones van amb el cap pelat, ja tinc mitja feina feta; la resta, cop de tisores i a part del benefici de la comoditat resulta que sempre vas ben pentinada.
- L'ambient de l'internat es veu francament distès. Els monjos amaguen entre les túniques mòbils, xuxes,... i alguns calcen puma i adidas. Te'ls trobes rient, jugant i fins i tot jugant al Doom a internet (increïble).
- Se'ls veu refets, de vida, vaja que no passen gana.
- El meu nebot Arnau, que si no és un petit buda, poc n'hi falta, segur que em facilita l'entrada.
- Es dediquen a l'estudi, cosa que mantindrà ocupada la meva ment que sempre demana més i més (acumular, ja ho havia dit).
- Alhora de desxifrar mantres, símbols i textes sagrats escrits en llenguatge simbòlic puc aprofitar la pràctica hermenèutica que he fet desentranyant els misteris de la fe Lacaniana (ep, amb tot el carinyo).
- Almenys el Lamaisme t'ofereix diverses vides, com els gats, de manera que si no l'ensopegues en l'actual encara tens temps d'adreçar-ho en les seguents abans d'arribar al nirvana.
- Parlant de gnts, he vist diversos monjos que en tenen, per tant no crec que hi hagués cap problema per endur-me la Nela, que passaria perfectament com una boddhitsava.

La conclusió és evident. Sento la crida. Vull començar immediatament a buidar-me de totes les negativitats fins quedar ben neta i lluent. A més podria seguir en contacte amb en Vadó ja que les dues religions (taosime i budime tibetà) han rebut influències mutues. Per tant segur que trobaríem una zona d'intersecció a on poder practicar juntets tots els rituals que facin falta.

Així doncs, ja ho tenim pel tros. Ara us deixo que em retiro a meditar uns moments....

PD: torno a demananr perdó, per si un cas, a tots els déus i budes.
PD2: el que he escrit de la religió està simplificat, cada qual sabrà com trobar més informació en cas que li interessi.

Una mica de budisme

2007-09-17T15:12:00.000+02:00

Xiahe

Xiahe. Dia 1

2007-09-17T14:18:00.000+02:00

Arribem a Xiahe pensant que hem atravessat alguna porta interestelar que ens ha catapultat al cor del Perú per l'aparença de la gent que no són monjos.

Pels cartells ininteligibles en xinès i Sanscrit deduïm que encara som a la Xina. Per tant, o bé està farcida de figurants pel rodatge d'alguna pel·lícula sobre el Perú o bé són els tibetans: morenos, baixets, les dones amb llarguíssimes trenes i amb els petits carregats a les espatlles. Ens decantem per la darrera opció.

Semblaria que el poble ens rep de festa major perquè tothom va vestit amb els trajos regionals.

Els tibetans amb batins folgats (talla XXL) amb l'interior forrat de pell i amb brodats a tot volt, collats per la cintura amb cinturons de cuir amples plens de taches. Només els hi faltaria una espasa per semblar samurais. Es cobreixen el cap amb diverses clases de barrets i les dones van enjoiadissimes.

Els monjos amb una indumentaria que cobreix tota la gamma dels vermells. Consta de 3 parts: una part que cobreix les cames fins als peus, una altra que cobreix el tors (sense mànigues) i finalment una enorme capa que els embolcalla de dalt a baix i que varia en el color: grana, rosa fucsia o grana i blanc (com si fos una bandera).

Ni és festa major, ni un decorat de pel·lícula. És la seva vida real.

Fem parada i fonda en aquest poble tranquil, situat a 3.000 metres d'alçada i envoltat de muntanyes i prats als que s'hi arriba en una passejada. El poble, definitivament ens "llama". A en Vadó (quiet) per deixar fluir l'existència en harmonia amb la natura i jo per anar com una fletxa al monestir de Labrang aiam si trobo respostes als meus dubtes existencials.

Les fotos de Linxia

2007-09-17T14:15:00.000+02:00

Linxia

2007-09-16T17:46:00.000+02:00

Haviem dit que deixavem l'islamisme per endinsar-nos en territori budista. Rectifiquem, com els savis.

Linxia, ciutat gens turística del sud-est de Gansu, és coneguda com la Meca de la Xina. Al barri Hui (com s'anomenen els musulmans xinus) entre dues mesquites, n'hi ha una altra. Ens crida l'atenció, però, la seva varietat, des de les contruccions més "saudites" amb cúpules i minarets, fins a les més empeltades de l'estil xinès. En les darreres els minarets, són substituits per una espècie de pagoda situada al costat de la sala de pregàries amb el teulat típic de l'arquitectura tradicional xinesa: a 4 aigües, amb els ràfecs arroplegats cap amunt i les diagonals, que uneixen les diferents vessants, curvades. En quan a l'ornamentació de les parets ens sorprèn veure dibuixos de flors, muntanyes i prats a diferència de les mesquites a les que estem acostumats, on només hi ha traces geomètriques. Distingim que són mesquites per dos detalls: les mitjes llunes coronant els teulats i l'altaveu situat al capdamunt del minaret-pagoda que, amb un so suau i captivador, ens convida, 5 cops al dia, a anar a resar. A Linxia ens hi estem un dia més del que toca per perdren'ns, aquest cop amb calma, pel barri Hui. Apreciem a les dones vels, un tipus de vel molt diferent al que estàvem acostumats. Més que un mocador és una espècie de passamuntanyes negre amb el que s'oculten, apart del cap, el coll. També en veiem algunes que porten una mena de barret cilíndric, una mica aparatós, que els hi dóna l'aspecte a mig camí entre una pastissera i una hostessa d'avió. Els homes es tapen la coronilla amb un barret senzill i blanc.

La ciutat amaga també un complexe taoista amb diferents temples construits de manera esgraonada i ocupant tot el vessant d'un turó. Al capdamunt de tot: l'espigada pagoda.

I per fi comencen a distingir els monjos budistes pel toc de color que aporten les seves túniques granates i rosa fucsia.

Tot aquest matxambrat de religions ja ens va bé perquè feia dies que parlàvem de, com a mètode d'integració, convertir-nos, encara que sigui de manera transitòria, a alguna religió. Que ja seria hora de recuperar la fe.

Vàrem descartar l'islam, no pas per qüestions discriminatòries, sinó per qüestiones pràctiques. Tot i que en Vadó li feia gracia un paradís desbordant de verges, menjar, or i plata i tot allò que un home pugui desitjar, hi ha la pega, greu, de l'abstemisme i d'haver de matinar a trenc d'alba per anar a fer la pregària. Pel que fa a mi, descartar el pernil ibèric i el llom arrebossat de la marona, a més a més d'haver de cobrir el meu estupendu cabell pantene, no m'acaba de fer el pes.

El confucionisme l'eliminem ràpidament pel seu emfasi a la submissió al superior immediat. Tot i que reconeixem que tenim que acabar d'investigar-lo.

Amb el principi de no-acció del taoisme en Vadó de seguida si sent a gust. Recordem que el taoisme es la filosofia fundada per Lao Tse, amb 3 forces: el ying, el yang (interdependents) i el principi integrador el Tao (concepte abstracte, espai buit on tot es manifesta). Li acaba d'anar bé l'objectiu de la longevitat en plenitud i de viure en harmonia amb la natura (com a isard que és, ja hi està mig integrat). Quietut, traquilitat, silenci, deixar fluir... per compensar la dura vida de la parella. Observació de l'entorn (ja té la mirada del fotògraf!), no fer res per fer-ho tot. A més a més la filosofia està resumida en un llibre: el Tao Te King, de poques planes, i que ja se l'ha llegit, feina feta. Per tant semblaria que ja tenim en Vadó convertit.

Per la meva banda no m'acabo de decidir, em sembla que em desesperaria tanta quietud, perquè puc parar el cos fàcilment tumbant-me a la bartola però, i el cap, com aturar-lo? A més entre el blanc i el negre i les dualitats del ying-yang hi trobo a faltar tota l'àmplia gamma de grisos que tant temps m'ha costat d'apreciar. Em sembla que el budisme em pot donar una resposta i per això prefereixo esperar a decidir-me a la pròxima parada: Xiahe on hi ha el monestir de Labrang, un dels 6 més importants del grup dels gorros grocs del Tibet.

PD: per si un cas, demano perdó a tots els deus, en cas que s'hagin sentit ofesos.

PD2: tot el que he escrit de les religions està simplificat.

A l'Alfredo: estamos encantados de que "viajes" con nosotros y te agradecemos la energia que nos has trasmitido con tu mensaje. Tu reflexión sobre la discriminación es muy acertada. Muchas gracias de nuevo.

A la WU LI: li preguem que es dirigiexi al nostre representant legal: al senyor blooger. Pel que fa a nosaltres no ens fem responsables de les nostres pròpies opinions.

A la nurieta: ho sento, em pensava que te l'havia enviaaaaaat!!!!!

Zhangye

2007-09-14T20:59:00.000+02:00

Entre dues cadenes muntanyoses (al sud el Qilian Shan -les estibacions de l'altiplà del Tíbet- i al nord les carenes de Mazou entre d'altres) i el desert de Gobi hi ha un llengua de territori anomenada corredor de Hexi, per on passaven les antigues caravanes per accedir a la Xina més oriental. Just al mig, com el dijous, trobem Zhangye. Hi tirem l'ancora uns dies.

Allà veiem un complexe budista amb una cafetera-pagoda, 30m d' estàtua d'un buda dormint flanquejat per un exèrcit d'aspirants al nirvana, i una pagoda de fusta que a la nit guanya potència amb una il·luminació una mica hippieota: combinació de blau i lila.

La ciutat ens ofereix el caliu dels bars, cal dir que és el primer lloc on trobem aquests recintes de la perdició dedicats a fer una copichuela i, si s'esdevé, el pencu. Les dones comencen a fumar i per tant ja no em miren de manera estranya. Mentres fem una birra Tsingtao tenim l'opotunitat de repassar els numeros de l'1 al 10 (yi / ar / san / su / uuu / chiou / che / ba / liou) gràcies a la col·laboració dels autòctons que juguen, ni més ni menys, que als xinos. Qui ho hagues dit! És una variant diferent a la nostra: en comptes de monedes utilitzen els dits d'una mà de manera que de cop les estenen marcant un número (com si juguessin al piedra-papel-tijera) al mateix temps que criden (perquè realment criden) un altre número que per anar bé hauria de ser la suma dels 2 números que marquen les mans. Qui perd beu uns xupitus de cervesa.

En un parc descobrim una munió de gent gran dedicats a desencarcarar el cos fent una mena de ball, en rotllana o de dos en dos (en qualsevol cas més avorrit que una sardana), mentres van ventant uns vanos enormes a l'aire. Ens quedem amb les ganes de saber si són activitats d'entreteniment d'un casal de jubilats o algun altre mena de ritual. Cony d'idioma!.

Ens comprem per fi roba d'abric per encarar la propera parada, ja a les muntanyes. En Vadó troba un anorak calent d'un vermell cridaner que li dona un aspecte a mig camí de pisteur de Font-Romeu i treballador de la brigada de la neteja (depenent de si es posa les ulleres de sol o no). Jo em compro un polar Fashion Tiaonjiao Sport que sembli que acabi de sortir de l'instuitut tenint el record de ser la més repetidora.

El comiat de Zhangye coincideix amb la primera pluja que veiem. Un autobús llitera (sleeper) ens duu en 11 hores a Lanzhou coneguda per ser una de les ciutats més contaminades del món. Durant el trajecte els de les primeres lliteres em demanen una estona els walkmans i es dediquen a passar-se'ls d'orella a orella mentre escolten en Lluís Lach (mira que son cumbas!).

De Lanzhou, sense perdre ni un segon, empalmem amb un autobús que ens du a Linxia, al sud-est de la província de Gansu.

Miscel·lània xina

2007-09-13T14:36:00.000+02:00

* Els xinos no son pas grocs a no ser que tinguin alguna afecció hepàtica.
* No duen trena i de moment no hem vist mandarines
* Malgrat que per proximitat en podria haver-n'hi no hi ha puzzles japonesos ni sudokus.
* De moment no mengen carn de gos, sinó que els treuen de passeig amb una corretja perquè corrin i facin les caques al carrer. Si que m'ha cridat l'atenció, però, trobar en un mercat d'aviram gàbies amb gatets, o bé tots sols o bé al mig de les gallines o dels coloms. No vaig gosar preguntar que en feien amb el felí.
* Efectivament els xinos son baixets; suposo que per poder cabre a les lliteres dels autobusos.
* Realment és impossible la comunicació. D'entrada no tenen paraules simples per designar el sí i el no, ni moviments amb el cap. Per tant si els hi fas una pregunta (guia en mà) que requereix com a resposta, i segons els nostre idioma, un monosíl·lab ja l'has cagat. No saps ben bé si et diuen que sí o que no fins al cap de deu minuts de debat. De fet ells deuen pensar que tenim algun tic al coll, o som una mica tourettians, perquè movem el cap amb enfasi en direcció afirmativa o negativa tot esperant que entenguin el gest i ens el confirmin. Doncs no. També crec, o almenys m'ho transmeten així, que a la majoria els hi falta la voluntat de comunicació que per exemple tenien a l'Àsia central, que sense entendre'ns de res almenys hi havia més bona sintonia.
* A la xina hi ha censura i ho estem vivint en carn pròpia: tenen prohibit el blogger, per sort nosaltres el podem veure a traves de dues planes web dedicades especialment a esquivar la censura: pkblogs i anonymouse. No podem consultar la wikipedia també "capada". Escrivim el blog a traves d'un intermediari que ens penja els textos dels e-mails [Hola a tothom. Sóc en Xabier, el germà petit de la Marta, i com a intermediari us volia saludar]. Podeu consultar els llocs censurats a traves del web Great firewall of china.
* Creiem que sou una colla de sosos perquè trobem a faltar els vostres comentaris, el feedback ens fa molta il·lusió. Trobem a faltar els comentaris de l'assídua Mar i de l'incògnit Al-mut'amid.
* Tamerlan: ja has destrossat l'ordinador ;) ?
* Companys de feina econòmics: podeu aprofitar per fer comentaris quan la jefa se'n vagi a esmorçar i així podeu alliberar tensions per continuar treballant per aixecar el país.
* Companys turistes: podeu demanar a la jefa dedicar 20 minuts al dia a la lectura i comentaris del blog perquè en definitiva esta relacionat amb el turisme i per tant revertiria positivament en la nostra-vostra empresa.
* En quant al menjar el ranking se l'emporta en Vadó amb una sopa de cap de cabra per esmorçar (com els altres). En el segon lloc varem compartir carn de burro amb fideus. A partir d'aquí cada cop busco amb més enfasi la cadena xinesa de fastfood Dicos per entretenir-me amb un pollastre amb patates. Els que em coneixeu ja sabeu que soc una llemeca refotuda amb el tema del menjar.

Dunhunag i Zhangye

2007-09-11T13:50:00.000+02:00

Dunhunag i Zhangye

Dunhuang

2007-09-09T20:20:00.000+02:00

Le coves de Mogao, patrimoni mundial per l'Unesco, estan situades a uns 30 km de Dunhuang [província de Gansu] a les parets de les montanya de Mingsha. Les grutes més antigues daten del l'any 366 dC, on la gent no va parar de excavar fins al punt que al segle VII ja se'n comptaven unes mil (quines ganes de comptar!). Això fa que el penyassegat, d'uns 2 km de llarg, sembli un formatge gruyere [emmental]. Les coves estan plenes de murals i figures relacionades amb el budisme: bodhitsatvas (sers que estan en camí de la budeitat), apsares (mena de personatges voladors relacionats amb la música), divinitats, monjos, figures protectores (tot al voltant del gran protagonista: en Buda) de tots el tamanys (el més alt fa 30 metes) i tendències (budes hindú, tibetans i xinesos). El fet que les diferents dinasties xines redecoressin les grutes afegint-li uns elements del seu gust fa que es produeixin barreges sorprenents. La que ens deixa més parats és veure un buda panxacontent (Maitreya: el buda que tots tenim el cap i que representa el que vindrà en el futur com a succesor de Siddartrha Gautama) al costat de Lao Tse (fundador de la filosofia/religió del Taoisme).

Altres elements d'interés a Dunhuang són les muntanyes de dunes (la més alta fa 1700 metres, tant enorme com el preu per entrar al recinte fet expressament per veure-les i on ens hi arribem amb un cop de bicicleta), les patates fregides (un bàlsam pel meu paladar de llemeca), la carn de burro (aiam si començarem a tirar coces!), el mercat nocturn (güirilandia) i les comoditats que ens ofereix aquest poble abocat al turisme, sobretot d'interior (després d'aquest temps francament ho he agrait).

Ens preparem per entrar al corredor de Hexi on a partir d'aquí deixarem enrenra l'islamisme per endinsar-nos en la religió budista. Que qui sigui ens agafi confesats!

[7-8 de setembre]

Urumqi-Dunhuang

2007-09-09T11:09:00.000+02:00

Abandonem Urumqi abans que la metròpolis amb els seus gratacels i 2 milions de ciutadants ens aixafi. Entrem en contacte amb el món ferroviari. Per comprar el bitllet que ens du cap a Dunhuang [província de Gansu] fem ben bé una hora de cua procurant que no se'ns coli ningú. Pel dia següent no hi ha lliteres dures; l' inexperiència en porta a agafar els seients. Ens esperem a una waiting room que sembla més la sala d'espera d'un aeroport que no pas de l'estació de trens. Embarquem mitja hora abans de sortir. Caminem 10 minuts fins l'últim vagó de tots, que és l'únic que té seients. Demanem al revisor de pagar un recàrec per anar a les lliteres, però està tot ple, ple. Dins del vagó ens toca la zona més colapsada i animada. Ens toca a prop de tres lloques adictes a les cartes. Necessiten un quart company i això fa que diferents candidats es vagin tornant i juntament amb la posició inicial de la gent al seus seients. Aquest fet ens afavoreix perquè d'estar en un principi separats acabem el viatge anant juntets, que sempre es pateix més a gust. Són les 22 hores, tenim per davant unes 8 hores per intentar trobar alguna postura que ens pugui semblar prou còmode per fer un cop de cap i matar el temps abans de que ell ens mati a nosaltres. No la trobem. Encara que semblava impossible finalment arribem al destí. Allà encara hem d'agafar un minibús que ens durà per una carretera plena de sotracs a Dunhuang, parada clau a la ruta de la seda abans de travessar el dessert del Takla Makan. És un poble acollidor on el turisme d'interior hi arriba en massa atrets per les coves de Mogao, declarades patrimoni mundial per l'Unesco.

[5 de setembre]

Hotan fotos

2007-09-04T22:11:00.000+02:00

Hotan

De Hotan a Urumqi

2007-09-04T22:09:00.000+02:00

La nau que salpa de Hotan té 12 m d'eslora i per sort no té premsa estopa (descartem doncs haver d'achicar sorra). La travessia fins a Urumqi cobreix una distància d'unes 600 milles i està previst arribar-hi amb 20h si les corrents són favorables. Al començament naveguem amb una derrota de 80 graus. Al cap d'unes 5h fem un bordo rumb nord per encarar el canal que parteix el Takla Makan en dues meitats. Tenim un ventet favorable que ens empeny per l'aleta de babor i a estones ens fa escorar una mica. El canal trancorre per onades de dunes que es multipliquen infinit enllà i que fan l'efecte d'un temporal de llevant estàtic. Algunes crestes es desprenen pel vent i fan que la nau quedi xopa de sorra. Per sort el camarot està ben segellat. Es poden veure bancs d'animals que en comptes d'aletes tenen dues gepes i fan cara de bon jan. De tant en tant ancorem en petites cales per anar a fer el riu (a pixar, ja m'enteneu) de rigor. Aleshores la tripulació surt en estampida per buscar algun accident geogràfic per arrecerar-se de les mirades inoportunes. Com que hi ha pocs accidents i la pixera fa estona que apreta i com que el sentit de la privacitat a la Xina definitivament no està de moda, s'opta per compartir el ritual amb aquells del mateix genere. Al cap i a la fi tots som fills de Déu/Alà/Buda o qui sigui.

La cabina interior està farcida de lliteres. Ens toquen les de popa, les pitjors, sense espai per aixecar le cap. Diria que l'adjectiu que s'ajusta millor a la descripció de l'espai es clautrofòbic. Sí senyor.

Arribem senses cap averia al cap de 22 hores al port d'Urumqi, conegut per ser el lloc del planeta més allunyat del mar, cosa que ens garantitza que qualsevol moviment que fem serà encertat.

[2-3 de setembre]

Fotos del Karakul

2007-09-04T22:07:00.000+02:00

Karakul Lake

Hotan

2007-09-03T08:43:00.000+02:00

Hem de menester 2 dies per arribar a Hotan, oasis situat al sud de la província de Xinjiang. Al nord està flanquejat pel segon dessert més gran del món, el Takla Makan, i al sud per l'altiplà del Tibet. Fem una parada i fonda del tot inecessària a Kirguilik on el feng-shui no ens va ser favorable. L'endemà continuem el trajecte per una carretera recta sense sortides que semblava que no portes enlloc. Al fondo de tot apareix Hotan.

Ens hi entretenim anant a fer un volt per les dunes del dessert.

Anem a visitar, per fi després del disgust de Marguilan, una fàbrica tradicional de seda on comprovem, de primera mà, que efectivament l'extreuen dels capolls de les erugues de seda: aquells cucs que tothom recorda portant al cole a dins d'una caixa plena de forats. Prèviament cal escaldar-los durant uns 30 minuts perquè s'estovin i per enretirar els ineptes. Amb una branca es remenen i es comencen a treure fils que es passen a una màquina que els fila. Després ve el tintatge i finalment es passa al teler on s'hi poden estar dues setmanes teixint tranquilament. Amb les crisàlides mortes en fan medicaments. No varen precisar si se les unten o se les mengen; en qualssevol dels casos prefereixo l'aloe.

Anant a gratar pel riu, seguint el costum local, aiam si ensopegavem amb algun jade o algun altre tipus de pedra similar a les que constantment ens volen vendre, ja sigui en ple carrer, en paradetes al mercat o en les grans botigues de luxe regentades per xinesos a on els jades, jutjant pel preu, deuen ser els autèntics. Després d'endur-nos 4 còdols malparits del riu i vist el fracàs, ens conformem a comprar dos collarets amb dues pedres que poden ser qualsevol cosa pels qui tenen imaginació.

A Hotan tanbé varem ensopegar amb un festa, potser relacionada amb les olimpíades (ningú parlava en català i no ens ho varen poder explicar), que es va celebrar a la plaça major, a sota l'estàtua (que nosaltres li diem de la concòrdia) del tiet Mao donant la ma a un uigur. Era com una exposició de dances tradicionals uigurs, de cantants en play-back barrejat amb una entrega de premis i de diplomes a una colla de ciutadant uigurs que desfilaven acompanyats d'una música que semblava més una marxa militar.

Deixem Hotan en un autobús que ens durà a Urumqi travessant el desset del Takla Makan. Aiam que serà....

Stage al Karakul Lake

2007-08-31T20:17:00.000+02:00

Deixem transitòriament Kashgar [prov. Xinjiang] per fer un stage a l'alta muntanya. Ens hi du l'autocar que va al Pakistan. Ben aviat comencem a deixar el dessert i ens endinsem en la serralada del Pamir seguint una carretera asfaltada que aprofita el curs fluvial del riu Ghez. El bus s'enfila sense presses, com si ho fes expressament per deixar-nos badar amb el paisatge. Val a dir que és l'únic paisatge que ha aconseguit neutralitzar l'inevitable somnolència que em provoca el traqueteig del bus i que em transporta directament a l'època dels cotxets i dels bressols, on un moviment similar em catapultava a un son profund i tranquil.

Les muntanyes creixen en alçada, ens envolten parets verticals, comencem a veure pics cada cop més nevats. De sobte el paisatge s'eixampla. És una meseta enorme i humida amb bestiar (cabres, camells) pasturant al peu d'unes muntanyes plenes de dunes de sorra, com un miratge. Finalment ens aturem al llac Karakul, que no és cap insult, amb el certificat de ser el més gran i de més alsada (3600m) del Pamir.

L'espectacle que el rodeja ens deixa "con las paticas colgando" que diuen els de Noguerones. Palplantades, quasi a tocar, inmenses muntanyes nevades foraden el cel. En destaquen dues: el pic Muztagh-ata i el Kongur. En Vadó els veu de 7546m i 7719m respectivament. Jo els veig 3600m més baixos ja que calculo la diferència respecta a l'alçada a on em trobo. Aquest fet, però, no desqualfica gens cap dels metres que s'alcen impertinents en contra la gravetat. Per acabar de coronar el pastís les veiem duplicades ja que es reflexen de caps per avall a les tranquiles aigües del llac.

Passem la nit en un yurta per nosaltres sols. Ens posem tota la roba com si fossin capes de ceba per combatre el fred. Ens en sortim prou bé. La nit s'ennuvola i ens perdem el possible espectacle estelar.

Retornem l'endemà després d'esperar, 3h al peu d'una carretera, un autobús que ja havia passat. Un taxi ens recull i ens torna a Kashgar. Fem parada tècnica. He arreplegat un virus que em té enfebrada al llit bevent té i menjant arròs. Això de les muntanyes, pels que no som llenyataires de Sant Hilari, resulta perillós. A la pròxima potser que em compri un anorak, oi?

Fotos de la Xina

2007-08-29T18:10:00.000+02:00

XINA - Kashgar

Kashgar

2007-08-29T18:00:00.000+02:00

Kashgar [prov. Xinjiang] són dues ciutats en una. El casc antic i la part central està poblat bàsicament per uigurs, ètnia que recorda molt més als països de l'àsia central que no pas a la Xina. A partir d'aquest nucli s'estén cirncundant-lo una mena de todo a cien gegant que és la part xinesa. Les dues parts en prou feines es barregen, viuren de costat però són dos mons diferents per molt que el govern i els guies políticament correctes s'entestin a dir que es porten tan i tan bé.

Constatem que aquí la salut dental mereix una importància cabdal ja que a cada cantonada els dentistes paren la consulta, com si fos una botiga, amb un cartell enorme mostrant unes dents blanquíssimes, tipus somriure profident, i des del carrer estant pots contemplar al pacient estirat a la cadira dels horrors mentre el dentista li inspecciona la boca.

Mercat (uigur) dominical de bestiar

Al mercat dominical hi ha dos tipus d'animals: els autòctons i els turistes.

D'entre els turistes trobem varies categories:

Homo Alpinus: procedents de regions muntanyoses del Karakorum Highway, vestits a l'última amb roba tècnica, rellotges amb altímetre i ulleres de sol dernier crit. El grau de cremades de la cara determina l'alcada a on han arribat. Estan sans i hidratats i la carn es dura i fibrosa.

Homo Gregarius: van en ramats de 10 ó 20 unitats i tots segueixen al líders, com en un estol d'ànecs, que es situa al capdavant brandant una banderola. És una espècie de carn madura, ben engreixada tot i que una mica alta en colesterol.

Homo Freakie: sols o en parella, espècie variopinta amb exemplars de tots els gustos, en conjunt una mica atrotinats, peluts i amb panxeta.

Tots ells es caracteritzen per l'avidesa amb que cerquen capturar els instants a través d'un apèndix electrònic que, sense cap mena de pudor ni vergonya, planten al davant de la cara d'algú que consideren prou exòtic com per mereixer ser plasmat en una fotografia. S'ha de dir que ens encomanem una mica d'aquest deliri fotogràfic, tot i que procurem respectar les distàncies, demanar permís i donar les gràcies: normes elementals de la bona educació.

Entre el bestiar autòcton trobem:

Secció ovina: cabres i xais ben pentinats, amb tot el cos esquilat menys la part del cul on els hi deixen un coixinet de llana. Els compradors les examinen mirant el cul i pessigant el pellejo per veure el grau d'hidratació (com la Nela quan va al veterninari).

Secció equina: burros i cavalls.
Burros: la revisió consisteix en mirar-los la dentadura, pessigar-los la cuixa i fer-los córrer una mica.
Cavalls: engalanats de diumenge amb escallerincs i selles amb les millors teles. Un té els dret (a part de remenar-li la boca) de comprovar l'ímpetu amb que estiren dels carros.

Seccio bovina: vaques, vedells i sementals. Aquests darrers es caracteritzen pel seuy tamany, el doble que els altres. Tots plegats es caracteritzen per fer sobretot muu, muu.

[25-26 d'agost]

Kashgar: punt singular a l'espai-temps

2007-08-27T23:13:00.000+02:00

A Kashgar [Xinjiang], punt singular a l'espai-temps, en comptes de cel hi ha un núvol de pols en suspensió que difon una llum tinyosa i opaca que no canvia en tot el dia. Sense la referència solar sembla com si vivíssis la mateixa hora a cada moment, com si s'hagués suspès el temps.

El problema temporal s'agreuja pel fet que els kashgarincs no tenen hora pròpia. Els rellotges anuncíen la de Beijing, a dos fusos de distància. Com si els temps fos una mesura absoluta i la capital en tingués l'exclusiva, recordant a la província que va dues hores de retard.

Així que a la pregunta de "quina hora és" et responen "les 12, beijing time".
I a nosaltres que ens importa l'hora de Beijing? Doncs sí que ens ha d'importar perquè els horaris oficials dels banks, busos, trens i empreses públiques, viuen al ritme que marquen les busques de la gran capital; tot i que per quadrar l'horari comencen i acaben de treballar dues hores més tard. Surrealista.

Vista la trifulca i per tenir el màxim de control, amb en Vadó ens hem repartit els horaris. Ell va amb l'horari oficial i jo amb el local. D'aquesta manera en Vadó s'aixeca a les 10 i jo a les 8, ell dina a les 4 i jo a les 2 i així passem tot el dia fent les coses simultaniament però amb dues hores de desfase.

[23-24 d'agost]

De Osh a Kashgar

2007-08-27T22:40:00.000+02:00

A les 20h vàrem enfilar-nos a un autobús-dormitori a Osh rumb a Kashgar.

L'interior estava didivit en tres files de lliteres dobles a on, si tenies el tamany adequat, més aviat del gènere petit, quedaves enclaustrat com un difunt dins del taüt. El trajecte ens va dur per un camí pedregòs i sense asfaltar fins a l'Irkeshtam Pass, coll d'uns 2841m que limita amb Xina. Si et descuidaves, en un sotrac podies acabar dormint al terra.

Els tràmits fronterers varen ser lents, sobretot a la part xinesa: ens varen comprovar rigorosament 4 cops els passaports, una màquina ens va mesurar la temperatura (qüestions del refredat de l'aviram) a través dels ulls (35,8 i 35,9 en Vadó que va més calent), tots a peu dret ens varen fer posar les maletes al davant a punt per ser revisades. El nostre aspecte polsegós i amb cara d'haver passat una nit moguda recordava la d'un grup de deportats. Els policíes, nets i endreçats, feien un treball de xinos repassant minuciosament l'equipatge. Als kirguissos els varen desfer totes les maletes, obrir tots els pots i farcells que portaven, i els punxaven les saques de menjar amb un punxo afilat deixant traus per on regalimaven atmetlles i altres fruits secs. Era com qui comprova amb un escuradents si el pastís de xocolata està ben cuit.

Amb nosaltres i un parell de güiris es varen entretenir amb els llibres, que intelectuals! El meu el varen repassar escrupulosament. "García Márquez", els hi dic amb el dit polse amunt. El hi va cridar l'atencio l'album de fotos familiars. Van ensopegar amb la Marona. "Està bona, eh?" li dic mentre li assenyalo indicant, "My mother". Continuen amb la Neus, en Xavier i l'Arnau. Quan ja estava emocionada, a punt de començar a presentar i a descriure la idiosincràcia de cada personatge, va i tanca l'album. Em va ofendre el seu poc interés, la veritat. Amb en Vadó els hi va interessar la màquina de retratar. Veient d'una hora lluny que tractaven amb un bon fotògraf es varen distrure admirant els seus magnifics treballs.

La frontera es va saldar amb una víctima, una dona amb un nen de 4 ó 5 mesos que la varen fer baixar a terra de ningú a l'espera que algun camioner o el pròxim autobús la retornés a Osh. A la part xina, de dia, de baixada i asfaltada, l'autobús va agafar més velocitat. Incrustada a la llitera, boca amunt, t'havies d'agafar amb les mans a les barres laterals per no derrapar amb el desnivell. Tot plegat provocava la sensació d'estar participant en una prova olímpica de bobsleigh.

A les 16h, 20 hores mes tard, varem arribar puntualment a Kashgar.

[22 d'agost]

Més fotos

2007-08-27T22:34:00.000+02:00

Kirguistan

Osh de nou

2007-08-22T13:31:00.000+02:00

En relaxem a Osh a l'espera de l'autobús que en dura ens 24h a la Xina.

Ens recuperem de la invasió de les puces, que a diferència de les de la Nela, sembla que inoculen un verí que un cop a dins es va desintegrant com un isòtop radioactiu provocant onades intermitents d'una picor rabiosa.

Recuperem la dignitat perduda a Bukhara guanyant una partida d'escacs, jugant amb negres, després d'una jugada magistral d'en Vadó que sacrifica un cavall per guanyar posicions al tauler i rematar la feina 5 jugades més tard.

Ens fem la manicura que ja començàvem a semblar aligots.

En Vadó s'afaita la barba després de veure que no li serveix de camuflatge perquè, a part de besavis i rebesavis de pèl blanc i aura sàvia, l'únic que la porta és ell. No sabem perquè però l'hi han preguntat dues vegades si és d'Israel assenyalant la clapa de pèl que li cobreix la cara, ell! que volia passar desapercebut. Preferim estalviar-nos aquests malentesos. A més a més de posar-se a to amb els xinesos que més aviat deuen ser imberbs i calbs (com a màxim amb una treneta que li curt de la cucurota). Ja ho veurem!

Comprem fum a un noi i ens amara amb una dosi generosa equivalent a 5 paquets de tabac mentre ens beneeix.

Fem un toc amb en Hiro Nakamura (sense olleres ni catana), el seu inseparable amic Ando tots dos disfressats de Kirguissos i amb dues amigues.

Ens trobem per fi catalans, bé castellonencs, acabats de baixar del pic Lenin, sopant a Osh i anant de cul per agafar l'avió al cap de dos dies a Biskek, quin estrès...

[19-22 d'agost]

Arlanbob (II)

2007-08-22T11:42:00.000+02:00

Arlanbob - Dia dos - Güiri tur

En Vadó em confesa que als cavalls i altre bestiar d'aquesta magnitud sempre se'ls ha mirat amb respecte i des d'abaix.

"Mai és tard si el cor és jove" li responc. I en Vadó, donant fe de la joventut del seu cor, es calça un cavall entre cama i cama.

I ja el tens allà dalt com un galant cavaller amb la càmera envainada.

Se'n recorda que a la Xina li tocarà fer un curs de flexibilitat perquè les ingles estirades al màxim donen l'obertura justa per cobrir el dors de l'animal.

El güiri tour ens porta a vistar dferents llocs: la cascada petita, el prat amb vista panoràmica, els boscos de nogueres centenàries, fem un altu per preparar un dinar rupestre, tot seguit la gran catarata (un salt d'aigua de 80 metres a una alçada de 2100 metres) i la visita a una jailo (barraca on viuen els nomades).

Durants els trams empinats de corriols estrets i predregosos, una veu, de tant en tant, trenca el silenci:

- Ep, nano, agafa'm aquesta bèstia que passa massa arran del barranc. Cony que encara li picarà una abella al cul i arrencarà a córrer.

Ja ho sap que els cavalls no solen ensopegar quan caminen i que no es coneix notícia que s'hagin tirat barranc avall, però a vegades la nostra pròpia inseguretat es transmet als elements del voltant i es barreja de tal manera que ens resulta difícil destriar-la.

El cavall de'n Vadó, a part de caganer, és un carpanta i de tant en tant s'atura sense contemplacions i ajoca el cap fins al terra a mastegar herba enduent-se les regnes amb ell. Aleshores en Vadó queda suspès al seu lloc de tal manera que, sense la referència de les regnes, la sella es converteix en l'únic punt d'anclatge on s'hi aferra apassionadament mentre crida: shu, shuuuu, shu (equivalent Uzbek del arri, arri) shuuu, agafa-me'l nanu.

Al baixar del cavall un cop s'ha acabat el tour, que tot plegat ha durat unes 8 hores, caminem una bona estona amb les cames aixerrancades com si fóssim toreros mentre la muscultura torna a poc a poc a recuperar la posició inicial.

En Vadó encara no se n'ha fet una opinió exacte sobre el que ha passat: tot un dia fent de genet recalcitrant a un ritme que hagués fet tranquil·lament a peu.

- Mentre hi hagi tracció quadrúpeda deixa el bipedisme endreçat per quan faci falta, que ja en tindrem ocasió.

No n'esta masssa convençut del meus raonaments, però el que s'ha de fer per tenir la dona contenta!!

- La pròxima crec que ja està preparat per agafar un camell.

Em mira amb la cara del penitent que troba que la sentència d'absolució és desproporcionada respecte als pecats confesats.

[17 d'agost]

Arlanbob - Dia tres - Relax

L'excursió a cavall s'ha saldat amb agulletes a músculs que no sabiem ni que existien, amb un herpes labial que m'ha deixat el llavi com un mandinga (m'hauré de plantejar comprar un d'aquests protectors solars de color blanc dels quals me n'he enfotut no fa pas gaire), un constipat que déu ni do (els que no som de l'espècie llenyataire tanta puresa en l'aire ens deu fer mal) i amb un escamot de puces, que amb la mateixa mala llet que Amir Timur o Gengis Khan, han colonitzat en temps rècord les estepes de la nostra carn tendra (comparada amb l'equina, òbviament) i fa que tinguem les cames i cuixes puntejades com un joc de daus. Amb això darrer, però, ja hi estàvem entrenats i fa que el greuge inicial es converteixi en una dolsa nostàlgia de la Nela.

[18 d'agost]

Colònies a Arslanbob (I)

2007-08-21T10:00:00.000+02:00

El paissatge ha canviat. 5 hores, dos autobusos i un taxi compartit ens situen a 1700m d'altura rodejats de muntanyes, arbres i rierols [Arslanbob]. Ens sentim com si fossim dins un pot de vip vaporup: la frescor ens eixampla els pulmons. Esperem al vespre, amb la mateixa il.lusio que si en Tomàs Molina pronostiques una baixada de temperaturs després de dies de calor asfixiant per posarnos una màniga i dormir arraulits sota una manteta.

Arlanbob - Dia 1

Passejem pel poble per acabar de matar la tarda, trobem el repós en una chaikhana, ens hi apalanquem amb un chai al davant i ens dediquem a la vida contemplativa.

Veiem algun turista estranger, pocs. Per l'aparença (calçat salomon, roba north face, ulleres de sol cridaneres i protector solar de color blanc) deduim que al llarg del dia deuen entretenir-se grimpant com cabretes muntnaya amunt (el pic que veiem aquí al davant, el més alt i tacat de neu fa uns 4000m) per sumar un cim més a la coleccio (be, ni ha que colecciones pics, altres roba, calers, segells, cases, cultura i també viatges. La qüestió és acumular per tal d'omplir aquell espai on sempre hi romandrà la Falta).

Acabem el dia entaulats amb una colla de jubilats que ens conviden a provar una plov estil Andijna que preparen alla mateix. Entaulats es un dir perquè aquí la penya menja al damunt d'unes estructures de fusta en forma de llit de matrimoni. El tipus de teixit determina la utilitat de l'espai: uns coixins llargs i plans es disposen als extrems (és a on la gent s'hi asseu descalça i amb les cames arroplegades) i un mantell central al mateix nivell (que és a on s'hi posa el menjar). Els que no hi estem acostumats hem d'anar en compte quan se'ns enrampen les cames de tant tenir-les cargolades. Per fer els estiraments hem de procurar no traspassar la zona dedicada al menjar.

Els pensionistes, uns 10, han vingut de peregrinació a Arslanbob, lloc sagrat, destí freqüent de turisme interior. La seva amistat es remunta a l'època de l'escola, per tant seria com una espècie d'associació d'exestudiants sense la part forçada dels que insisteixen a allargar uns vincles que fa temps es varen trencar. Tota una vida de visicituts i direccions contràries no ha estat suficient per esborrar-los el camí de tornada, aquell record que et porta directament a la infància.

Entre les diferents professions trobem venedors, un director (no sabem de què), un clergue, un profe de geografia que coneix Catalunya (!!!!!) però que la situa, anticipant-se en el temps o retrocedint a l'època de Macià, com una república independent, i un profe d'angles que és el que evidentment ens ha facilitat tota la comunicació.

Es comença a fer fosc. A través d'un CBT trobem allotjament a la casa d'uns uzbeks, situada a un kilòmetre del poble. Donem gràcies a Alà pel menjar i aprofitem el moment que els hi toca pregar per acomiadar-nos. Ens n'hem d'anar, fem fotos, agafem adreces i els hi donem les gràcies emocionats.

[16 d'agost]

Osch

2007-08-20T12:05:00.000+02:00

De Fergana anem directament a Osch (Kyrgistan). Finalment ens excusem a la boda perquè hem passat dues nits a l'hotel del terror i no hem acabat de descansar.

M'estalvio l'incident a l'hora de sortir del país, a la frontera Uzbeka. Guardaré un espai on parlaré especialment dels fills de puta. Aquest és el segon i tots dos policies.

Per nosaltres Osch és:

Resistències / bujies / herbes remeieres / uzbeks / kirguissos / rusos / tàrtars / pastilles a granel / amulets / arrossos de 15 varietats diferents / peix sec, fregit i fresc (?) / carn / caps de xai esberlats / pastissos / mel cristalitzada / safra, cumí, fonoll i 1001 espècies / cordes i cordills / cargols, aixetes, frontisses, interruptors, bombetes / potes de vaca peludes (pel caldo?) / sal en pedra / bàscules on t'hi pots pesar per 2 cèntims (no m'he aprimat!!!!) / langhman (noodles) / escombres de bruc / derivats de la llet: iogurt / formatge fresc / mató / boles de iogurt deshidratat (kurut) / salomon's throne / plantilles per sabates / venedores de fum que cremen una especies de canem (?!) per donar bona sort / passejar / quioscos de begudes fortes (vodka..) / pinyols de arbercoc assecats / productes de neteja: sanex, dove (!), palmolive / condons / barrets / nescafé en bossetes / lavabos a 10 cèntims, curiosos, et saludes amb la companya mentres t'aixugues el cul / nan / carrets de fotos / tinys per roba /piscines de plàstic (!) / estatua de lenin / flors naturals i plastificades / làmpares de fantasia / targetes telefòniques / llibres / rosaris / mapes / llibres / estibes de xancletets / mocadors / texans / colgate / esponeges / juguets / videos / compreses a granel / quioscos de mercat negre de canvi (agrupats en un sector com si fos wall street) / teteres / ulleres de col / pins antics de l'epoca soviètica / esmoladors de fulla / relax / xupitus de vodka / teles a metros / capses de cerilles / tabac / roba / chaikhanes / bisuteria / ventiladors / jocs de te / corans / fruita / verdura / xatarra...

[13-15 d'agost]

Les primeres fotos

2007-08-15T23:49:00.000+02:00

uzbekistan

Fergana

2007-08-14T16:06:00.000+02:00

Arribem a Fergana, dels tres hotels ens quedem amb el del mig, econòmicament parlant. Una habitació en un 4rt pis d'un mamotreco soviètic. Decadent, fosc, brutot i amb vida pròpia. Si no, no entenem les múltiples erupcions que ens han sortit a la pell després de dormir-hi la primera nit.

A Fergana ens sorpén veure titis amb mini, shorts i pantalons arrapats, en una zona que la guia menciona com a particularment "integrista". Son les russes, territori apart, gent procedent de successives onades d'emigracions que es remunten a l'època zarista, passant per emigracions de russos que fugien dels nazis, fins la darrera, després de la II guerra mundial quan Stalin va traslladar gran part de la industria de part d'Ucraïna cap als territoris de l'Àsia central, amb els treballadors incorporats. En fi, que se les veu de seguida i al seu pas deixen tota una rastellera d'homes amb torticolis i ben trempats (paraula de Vadó)

Excusrsió a Marguilan [12 d'agost]

Per fi podrem veure com fan la seda artesanalment. Cop de taxi i ens deixa davant la porta de la Silk Factory. Chapat, som diumenge!!!! És que no sabem en quin dia vivim. Ens deixem caure abatuts pel bazaar que hi ha al costat. De seguida és vist. Ens entretenim amb un chai (te) fins que se'ns acosta un home que ens diu alguna cosa. El seguim amb inèrcia, aiam què!. Ens endinsem per un carrer lateral, es comença a sentir música i de seguida ensopeguem amb una mena de envelat quadrangular plantificat al mig del carrer, tapissat d'alfombres i de taules on s'hi amunteguen un grapat de dones. Potser un centenar. És com entrar en un calidoscopi, un deliri de colors i estampats tant dels vestits com dels mocadors. La varietat és infinita i les combinacions també: rosa i marró; verd fluorescent i taronja; groc, marró i rosa; vert i blau (que aquí no fa papau!). Tots guarden una harmonia que posa en evidencia els dictats de la moda occidental, tant sosa, que ens diu quin color casa amb l'altre. Una mica més d'alegria i imaginació senyors dissenyadors, que sembla que anem restrets (comentari de bon rotllo).

Ens empenyen cap dins i ens situen a la taula de la primera fila. La compartim amb 6 persones més. Com reis. La taula vessa de menjar: fruites (peres, pomes, meló, xíndria, raïm), iogurts, nan (pa típic de centre Àsia), bombons, caramels, fregits. La culminació és un plat de plov (exquisit arrós amb pastanaga / carbassa i carn).

Ens trobem arran de l'orquestra composada per un percussionista (timbal), una cantant amb un micro i un encarregat de posar la resta d'orquestra en playback. La pista de ball ocupa una 2 m2 i hi surten a ballar les dones, alternant-se les diferents taules. M'hi afegeixo amb esperit guiri tot imitant els seus gests, sobretot el de una iaiona d'uns 60 que se m'acosta amb complicitat mostrant-me com es fa això de remenar els braços i els melucs. Diria que em falta la seva sensualitat però, què cony!, a en Vadó ja li va bé. Resulta que el tenim fent la seva tasca de reportero dicharachero prenent mostres de l'esdeveniment, tant al·lucinat que no sap ni per quin forat mirar.

Corren, de tant en tant, bitllets de 200 sooms (15 cèntims) de mà en mà fins arribar a la pandereta dels musics. No sabem pas que passa: festival de l'Imserso, secció femenina?, el dia internacional del matriarcat? un comiat de solteres? un club de feministes?. La resposta la sabem de seguida un cop la gent ha omplert el pap. Llavors engalanen la pista de ball amb catifes i apareixen dues noies vestides de núvia. Es situen l'una al costat de l'altre. La gent s'apilona entorn d'elles amb regals a les mans, com si fossin els pastors i els tres reis anant a donar la benvinguda al nounat. El primer regal es un pa (nan) per a cada una. Aquestes, en una mena de ritual, se'l passen per sota les aixelles. El pa és una cosa "sagrada" tant a l'Àsia central com a molta part del món. Li toca el torn al sac de farina. Les núvies s'agenollen i se'ls entrega farina. Aleshores s'entretenen grapejant-la dins del mateix sac. La resta ja són el regals típics d'un aixovar: ventiladors, teteres, tasses de te, catifes, especiers, bocerts, planxes i, fins i tot, una tele (per tenir el marit distret?). Les dues noies, en mostra d'agraïment, no paren de fen reverències doblegant la cintura com si tinguessin una molla. Deuen tenir unes abdominals que ni un mes al gimnàs. De tant en tant algú els hi aixeca el vel i el hi fa petons i fins i tot alguna àvia fervent les abraça i les aixeca del terra fent petites sacsejades, elles es deixen fer.

La festa s'acaba i ens n'anem tots. Tornem a Fergana a passar-hi la tarda. Estem esverats. No sabem com agrair tanta hospitalitat.

[11-13 d'agost]

De Khiva a Kokand

2007-08-14T15:46:00.000+02:00

Cop d'avió fins a Taskent. Compartim taxi des de l'aeroport fins a Kokand, ja a la vall de Fergana, amb dues svetlanes alemanes que hem conegut en els típics hotels de "bon rotllo tiussh", plens de motxillerus peluts, tots ells fets amb un motlle únic (nosaltres inclosos). De fet amb les teutones ens vàrem ignorar des del principi, o més ben dit, elles a nosaltres, que de tota la tropa erem els freakies marginats (qüestions de l'idioma). Finalment, qui ho hagues dit!, vàrem acabar compartint part del viatge amb la resignació típica de quan et toca fer un treball amb algú que no et cau be de la classe.

Un cop a Kokand i després de comprovar que l'únic hotel està closed, baixem del taxi un cop veiem un bar (Chaikhana que en diuen). Ens acomiadem de les svetlanes que continuen fent camí i encomanem una piva (cervesa) i una coca-cola (la vida s'il·lumina!). No hi deuen haver gaires turistes en aquest poble perquè la gent ens fa fotos amb el mòbil, com un parell de personatges pintorescos carregats amb motxilles en un poble sense pensions. Hi ha un senyor que considera que la foto no és suficient i ens grava amb el seu mòbil, "dernier crit". Ens convida a parlar perquè quedi constància que el nostre llenguatge és diferent al d'ells i amb cara de circumstància saludem a casa (marona inclosa) i a tot Catalunya, com si fos una càmera de TV que retransmetés a nivell internacional. Aquest mateix home, un cop enllestida la feina de reporter, se'ns apropa i comença a fer senyals. Assenyala amb l'índex successivament a nosaltres i a ell mateix. Pronuncia DOM, mentre amb les mans i la punta dels dits fa una mena de teulat i inclina el cap lateralment amb els ulls clucs sobre les mans com s'hi dormís. Atenció, aquest deu voler dir: Dormir / Casa / vosaltres i jo. Poz vale. El seguim.

Ens porta a casa seva, una casa amb patí interior emporxat, bastant grossa i arreglada. Ens presenta tota la família, ens porta a veure els 4 pedrots de la ciutat amb el seu cotxe i un parell de fills, ens convida a berenar, sopar, i resupó (de fet no paren de treure'n des de que entrem) i ens convida al casament que tindra lloc el dia 13. D'anglès només en sap la filla, saber-ne és un dir, i això fa que estiguem llargues estones senzillament comtemplant-nos, amb cara d'encantats i somriures de cortesia, com si amb aquest fet es pogués transmetre part dels pensaments via telepàtica.

Més tard arriba el tiet amb un cotxe antic de col·leccionista que han llogat pel proper casament. Carrosseria implacable, de color fosc amb elements decoratius tipus lleopard al capdavant del capó; una mena de Cadillac enorme, estil rus, digne d'haver-s'hi passejat el mateix Kruschev 50 anys enrera. Ens porta a fer un volt i aprofita per presentar-nos la iaia, els tiets, nebots, cosins i la resta de parentela.

Acabem la nit dormint al porxo que s'hi està més fresc, una mica saturats de tanta vida social.

[10 d'agost]

Khiva

2007-08-12T18:26:00.000+02:00

Ens trobàvem com si fóssim barrufets vivint dins del mateix cor històric de Khiva. Ciutat oasis en què la part vella consisteix en un espai emmurallat, d'un km2 aproximadament, amb 4 portes situades segons els punts cardinals.

Ens fa l'efecte que a Bukara ens devíem posar alguna vacuna que ens havia immunitzat dels monuments perquè ens els miràvem ja amb certa indiferència o, millor dit, cert empatx. Tu diràs: estàvem rodejats, literalment, de madrasses, de mausoleus, de caravanserais, de cúpules, de minarets i d'alters pedrots convenientment col·locats, testimonis de la historia.

Durant gran part del dia plovia foc, per això la gent anava amb paraigües. No hi ha arbres. Per tant gran part del dia el sol cau zenitalement i no projecta cap ombra per refugiar-nos. Es per això que ens veiem obligats a fer llargues migdiades a l'habitació, amb l'aire acondiacionat (versió prehistòrica) a tota hòstia. La calor ronda els 45 graus i és seca. La humitat la hi posem les persones que sembla que ens anem evaporant de mica en mica. "Ma e troppo caldo" que deia en Mario, un amic italià.

Com a anècdota, la pujada al minaret, que ens va deixar tres dies d'agulletes, i dos partits de voleyball amb uns xavalins que no es devien creure que m'interessessin més que els pedrots inerts.

Dia 10. Tornem a Taskent per encarar la vall de Fergana.

[7-10 d'agost]

Bukhara – Khiva

2007-08-12T18:08:00.000+02:00

El trajecte Bukhara - Khiva se'ns presentava complicat. 7 hores dins un shared taxi travessant el desert del Kyzylkum. Sabíem que no podia ser pitjor que el viatge que vàrem fer de Mali a Bobo-diolasso (Burkina), 9 hores dins un furgo patera amb cabra inclosa al sostre. L'experiència d'aquella excursió ens va fer carregar prou aigua per 2 dies i menjar per anar picant.

Contra tot pronòstic vàrem tenir una llet de "cuions". El jefe de l'hotel ens va arreglar un taxi. Quan el vàrem veure vam pensar: estem salvats!!! Un Hyundai monovolum (de 8 places), amb aire acondicionat (que funcionava) i nevera (incredible!). Tot per nosaltres, com uns senyors. El xofer havia d'anar igualment a Khiva a recollir uns guiris i va aprofitar per carregar-nos i fer-se un sobresou. "Good bisnis" , que en diuen.

[7 d'agost]

Bukhara. Escac al rei

2007-08-08T12:11:00.000+02:00

P4R

Muralla de Bukhara. 40 graus a l'ombra. L'home fa el saque amb la contundència d'un escac. El tauler tremola i amb ell tota la meva rastellera de peons negres que empal·lideixen fins al punt que es confonen amb l'enemic. Encara no he començat a jugar i ja he perdut. Refaig la tropa i ordeno un P4R, que cony! El peó avança dues caselles amb les calces avall i cagat de por.

P4D, implacable, amb el mateix gest decidit. Sense conèixer-me de res ja sap que utilitzant la tàctica psicològica ja té la partida guanyada. Recordo les paraules den Cruyff a la final de la champions: "sortiu i disfruteu". Miro de fer-ho, des d'aquí, a dalt d'una muralla del segle XV, envoltada de mil i una madrasses, caravanserais, mesquites, i les cúpules de rigor. Li marco decidida un P3D, que avança amb gosadia per cobrir la posició del seu amic.

PxP. Joc agressiu, si senyor.

PxP, intercanvi de peons.

L'home sembla que es vulgui venjar perquè no li he comprat les postals antigues de Bukhara, perquè juga agressiu, estil conqueridor. DxD. Se'm fot la la reina, llamp me mati!

RxD. Intercanvi de dames a la tercera jugada. Ai senyor, que patirem.

L'obertura ha estat clara al seu favor, tot i haver intercanviat les mateixes peces, la posició del rei, desemparada I sense possibilitat d'enrocar-se em va fer prendre la decisió de canviar d'estratègia. Provarem la de Starwars: un C3PO I algun R2D2, aiam si el despisto.

Alço el cap de tant en tant per recordar que estic a Bukhara, ciutat mítica de la ruta de la seda, on els monuments, a diferència de Samarcanda, apareixen com a erols de carlets. Més preparada pels turistes, més petitona i més plena de güiris, per tant hem d'anar a buscar els autòctons al bazaar, situat a uns 5 km. Efectivament la penya està allà, feinejant, regatejant, cridant, i menjant. Ens deixem endur per una senyora amb aspecte de marona, que fa estona que
gesticula i intenta dir-nos alguna cosa. La seguim fina a casa seva. Ens presenta a tota la família, ens invita a dinar, ens ensenya la col·lecció antiga de segells del seu home i a fer pa Taijik, ens regala una peca, també un mocador pel cap i a sobre ens dóna les gràcies. A través de la filla petita que mira de parlar anglès li expressem la nostra gratitud. Ens duen en cotxe al barri vell, prop de l'hotel, i adéu siau.

Les gotes de suor em regalimen front avall, suportar temperatures de més de 40 graus i sota pressió no em facilita la jugada, que sembla, d'entre totes les possibles, la pitjor. No em fot el mate del pastor de miracle. El seu joc és ràpid, com si preveies cada moviment meu abans de fer-lo. El meu joc és lent i feixuc, entre d'altres coses perquè m'és difícil distingir els alfils dels cavalls decapitats.

Després de 4 jugades malparides i d'intercanviar diverses peces, arriba un punt en què tinc un peó davant de l'altre com camells en caravana. Un peó blanc més xulo que un 8 els hi barra el pas. Em fa vergonya i tot!. Asfixiats estan, pobrics. Mentrestant, al flanc esquerra, un parell de peons blancs avancen como pedro por su casa cap al fons del tauler. No hi ha jugada que impedeixi la seva transformació en reina ja que la resta de peces brinquen amunt i avall protegint el rei que fa estona que està en escac. Abans d'una humiliació sense precedents, el rei recupera la dignitat, entrega el territori i es deixa caure.

És hora de marxar. Ens premem les mans, li faig una reverència, tot i recordant-li que tenia cert avantatge per haver jugat amb blanques. Li pico l'ullet. Entén perfectament que li estic parlant de broma.

Es hora d'anar cap a Khiva...

Samarcanda

2007-08-04T16:22:00.000+02:00

A Samarcanda hem confirmat la importància de les expectatives, com quan vas al cine i et repeteixen insistentment lo dolenta que es una peli. Resulta que hi vas i un cop arribes als crèdits finals resulta que, què cony!, t'ha agradat. La previsió que un té construïda a base de rumors benintencionats, es tradueix en un biaix que pot jugar-te a favor o en contra però que en qualsevol cas et posiciona des d'una mirada concreta atenta a confirmar o desmentir l'opinió dels altres.

Doncs ha estat fabulós. Els comentaris de "no n'hi ha per tant" no els assumim com a propis. Som conscient que venim de Taskent, per tant, qualsevol cosa es millorable.

Samarcanda és una ciutat de dimensions humanes, passejable, propera, que ens transmet per fi la màgia d'ali baba, de catifes voladores, de sultans, d'Aladins i de Simbats.

Enmig dels inevitables cagarrus soviètics escampats aquí i allà ens trobem els monuments típics, madrasses, mausoleus, mesquites, que ens impressionen ben igual com si ens trobéssim passejant pel bosc i, enmig d'una clariana, un o dos siurenys de quilo i mig.

Dels monuments ens quedem amb el mausoleu Shahr-I-Zindah, lloc de peregrinatge musulmà, on vàrem tenir la llet d'arribar dues hores abans que un autobús ple de nipons armats fins les dents de vídeos i càmeres fotogràfiques. Això ens va permetre "confondre'ns" entre els peregrins procedents de diferents parts de l'Uzbekistan, resar amb ells, passejar entre les tombes dels grans senyors-senyors (familiars de Timur, gent santa...) i entre les petites làpides del cementiri annex, làpides gravades amb el nom i el retrat del difunt que et saluda des de la tomba amb cara de bon humor. L'altre monument estaria construït amb moviment, olors, gests, i coloraines, s'endevina que parlem del Bazaar, un mercat on la gent de Samarcanda hi fa vida i que no deixem de visitar almenys un cop al dia.

El problema de la comunicació ja el sabíem però no per això ens deixa de fer ràbia. Sense el rus, qualsevol interacció es converteix en un caos de signes, gest, xapurreigs de paraules, que et deixa baldat i fet pols, perquè el desig de saber és franc per cada una de les bandes però l'idioma es converteix en un camí tortuós on l'única sortida possible es un resignat rajmat / svasiva / thanks i jair / svidania / good bye. De totes maneres, agosarats que som, a vegades ens deixem anar per la intuició i, de les tres preguntes que ens fan insistentment, amb un rus pronunciat lentament i amb vocalitzacio perfecte, responem ordenadament i d'aquesta manera: Espanya / Yes / No. No sabem si contestem les preguntes pertinents (D'on sou? Sou parella? Teniu fills?) però sembla que les nostres respostes els hi quadren. Ens quedem tots tan amples i avall.

Com anècdota: un interview a la tele Uzbeka.

"Mira Vadó, se'ns acosten uns paparazzi per preguntar com és que la directora de Veïnes els honora amb la seva visita" Doncs no, resulta que ens confonen amb simples turistes i tant sols ens volem preguntar sobre la nostra visita a Samarkand.

Es varen sorprendre una mica que el nostre monument preferit fos el Bazaar. "Historical monuments" ens torna a preguntar l'entrevistadora vestida de diumenge. Ens veiem incapaços de recordar cap dels noms dels pedrots majestuosos que hem vist. Ens excusem, "the name is very dificult, don't remember". Esperem que no sigui un programa tipus Buenafuente & Co perquè realment, vist amb perspectiva, s'hi podrien abonar amb el nostre aspecte de pagerols il·luminats i el nostre anglès que, si ja de per si és macarrònic, davant la càmera i sota pressió, és de l'estil: "Tu Tarzan, Yo Chita"

En fi, very good Samarkand i good bye, "jair" que es diu en Uzbek.

Taskent - Lost in Translation

2007-08-02T18:48:00.000+02:00

Ciutat plana, de desenvolupament horitzontal, saltant-se les lleis més elementals de l'especulació del sól, farcida amb mamotrecos tipus cúpules vàries, palaus decadents, galeries última "moda", edificis burocràtics, grans avingudes de 5 carrils per banda, jardins i parcs a "lo grande". Tots ells mamotrecos espantosos records de l'època soviètica. La història és clara: un terratrèmol va fotre enlaire gran part de la ciutat (uns 300.000 uzbeks es varen quedar sense casa). La impressió que ens dóna és que en plena era soviètica, i tenint en compte la importància de Taskent com a centre d'espionatge, la solidaritat comunista va aportar braços i tecnologia per reconstruir la capital. Amb orgull patriòtic es va aixecar amb la pretensió d'esdevenir una ciutat moderna en ple cor de l'àsia central. Resultat: ortopèdia, gegantisme, desproporció, excessiu.
Tot això ens porta a vaguejar per la ciutat sentint-nos com si estiguéssim sempre a la perifèria d'alguna cosa, a la recerca cada cop més obsessiva de trobar algun tipus de barri vell (old town) que ens doni una mica d'escalfor. El trobem a mitges. Si veiem la ciutat deserta és perquè tots estan al mercat. Allà ens hi trobem a gust. Allà i casi que prou. Ens hem de quedar per fer tràmits pel visat del Kirguizistan. Després farem un canvi de ruta. Anirem primer a Semencarda, ai! Samarcanda.

2007-07-30T17:20:00.000+02:00

3whyjiybdudn

Barcelona - Taskent (Odisea a l’Espai)

2007-07-30T16:37:00.000+02:00

Cobrim el viatge en unes 15 hores. Fabulós.

4 hores fins a Moscú. L’avió contra tot pronòstic i just al final de la pista es rendeix a les lleis de l'aerodinàmica I com aquell qui res arrenca el vol. Sembla mentida.

Obrim els ulls a Moscú. Objectiu: canvi d’avió i facturar altra cop l'equipatge. En atansem a un mostrador que posa Trànsit. Devem ser nosaltres. Ens adrecem a una iaiona que llegeix una revista de cotilleo, aixeca el cap i ens renya amb la mirada, ho veieu que em molesteu. De seguida una rossa més jove ens atén. Les vostres maletes?, un moment. Agafa el telèfon i com aquell qui res ens diu que les maletes estan a Madrid. Ens mirem amb cara de lluç i ara sí, ens depertem del tot. Cacarejem, no pot ser… me la miro amb un aire de gos apallissat aiam si això pot canviar el destí de les nostres maletes. Amb anglès macarrònic intentem entendre què ha passat. Amb un rus perfecte la noia ens contesta que estan a Madrid i "san se acabo". Una trucada miracle d’última hora l’avisa que, ai no!, no estan pas a Madrid, ja les han trobades i que cap problema. Bufff!!!. Acabam de fer la nova facturació i ens disposem a gaudir d’unes minivacances de 5h a la terminal de Moscú. Nem a fer un Vodka, Vadó!!

La terminal ens ofereix dos espais recreatius per entretenir-nos: dues sales de fumadors d’uns 15 metres quadrats a on més de 20 persones s’hi apilonen com si fos un vagó de metro. Un petit extractor intenta extreure un fum que necessitaria més aviat una mànega de bombers. La gent hi està de pas i es dedica al seu ritual sense gaire entusiasme. M’adormo en una cadira, recargolada sobre la motxilla de ma (em faig el propòsit que a Xina m'apuntaré a ioga aiam si guanyo elasticitat) En Vadó es pensa que em desperta a l'hora dembarcar. Jo em desperto ja a Taskent [capital de Uzbekistan].

3h a Taskent. El vol vola (insisteixo) fins a la capital i aterra amb presició matemàtica entre aquelles dues línies d’asfalt que des de l'avio s'acosten perillosament. A l’aeroport mateix fem el visat. A la terminal aprenem que les files no són indies (un darrera l’altre) sinó uzbeques (tots enxovats i a cops de colze). A tenir paciència davant la parsimonia dels funcionaris d’immigració i a detectar les zones de fumadors que justament es trobem sota una gran cartell de "No smoking". Ho endevinem perquè allà s’hi acosta discretament la gent a fumar, policia inclosa i perquè és el lloc on hi ha els cendrers plens a vessar.

2007-07-25T16:22:00.000+02:00

Comencem a tenir la maleta a punt amb la sensació de que ens deixem alguna cosa que a més a més es important. Resumint:

Vadó:
3 kg de material fotogràfic
1,5 kg d'adaptadors electrics pel material fotogràfic
1,5 kg de bon calçat (made in xina curiosament)
400 gr de roba
1 kg de llibres
600 gr de protecció solar

Marta:
3 kg de medicaments anti qualsevol cosa
1 kg de fetitxos varis
500 gr de musica
500 gr de roba
1 kg de calçat curiosament made in xina
1,5 kg de llibres
200 gr de tampons (que a la primera part està fotut)
800 grams de nicotinell per deixar de fumar (aiam què)

Comencen els comiats

2007-07-21T12:56:00.001+02:00

...de la feina!!!

2007-07-09T11:30:00.000+02:00

Mite-la que maca la nela!!!

Questions