Barcelona - Taskent (Odisea a l’Espai)

Cobrim el viatge en unes 15 hores. Fabulós.

4 hores fins a Moscú. L’avió contra tot pronòstic i just al final de la pista es rendeix a les lleis de l'aerodinàmica I com aquell qui res arrenca el vol. Sembla mentida.

Obrim els ulls a Moscú. Objectiu: canvi d’avió i facturar altra cop l'equipatge. En atansem a un mostrador que posa Trànsit. Devem ser nosaltres. Ens adrecem a una iaiona que llegeix una revista de cotilleo, aixeca el cap i ens renya amb la mirada, ho veieu que em molesteu. De seguida una rossa més jove ens atén. Les vostres maletes?, un moment. Agafa el telèfon i com aquell qui res ens diu que les maletes estan a Madrid. Ens mirem amb cara de lluç i ara sí, ens depertem del tot. Cacarejem, no pot ser… me la miro amb un aire de gos apallissat aiam si això pot canviar el destí de les nostres maletes. Amb anglès macarrònic intentem entendre què ha passat. Amb un rus perfecte la noia ens contesta que estan a Madrid i "san se acabo". Una trucada miracle d’última hora l’avisa que, ai no!, no estan pas a Madrid, ja les han trobades i que cap problema. Bufff!!!. Acabam de fer la nova facturació i ens disposem a gaudir d’unes minivacances de 5h a la terminal de Moscú. Nem a fer un Vodka, Vadó!!

La terminal ens ofereix dos espais recreatius per entretenir-nos: dues sales de fumadors d’uns 15 metres quadrats a on més de 20 persones s’hi apilonen com si fos un vagó de metro. Un petit extractor intenta extreure un fum que necessitaria més aviat una mànega de bombers. La gent hi està de pas i es dedica al seu ritual sense gaire entusiasme. M’adormo en una cadira, recargolada sobre la motxilla de ma (em faig el propòsit que a Xina m'apuntaré a ioga aiam si guanyo elasticitat) En Vadó es pensa que em desperta a l'hora dembarcar. Jo em desperto ja a Taskent [capital de Uzbekistan].

3h a Taskent. El vol vola (insisteixo) fins a la capital i aterra amb presició matemàtica entre aquelles dues línies d’asfalt que des de l'avio s'acosten perillosament. A l’aeroport mateix fem el visat. A la terminal aprenem que les files no són indies (un darrera l’altre) sinó uzbeques (tots enxovats i a cops de colze). A tenir paciència davant la parsimonia dels funcionaris d’immigració i a detectar les zones de fumadors que justament es trobem sota una gran cartell de "No smoking". Ho endevinem perquè allà s’hi acosta discretament la gent a fumar, policia inclosa i perquè és el lloc on hi ha els cendrers plens a vessar.