Friday, August 31, 2007

Stage al Karakul Lake

Deixem transitòriament Kashgar [prov. Xinjiang] per fer un stage a l'alta muntanya. Ens hi du l'autocar que va al Pakistan. Ben aviat comencem a deixar el dessert i ens endinsem en la serralada del Pamir seguint una carretera asfaltada que aprofita el curs fluvial del riu Ghez. El bus s'enfila sense presses, com si ho fes expressament per deixar-nos badar amb el paisatge. Val a dir que és l'únic paisatge que ha aconseguit neutralitzar l'inevitable somnolència que em provoca el traqueteig del bus i que em transporta directament a l'època dels cotxets i dels bressols, on un moviment similar em catapultava a un son profund i tranquil.
Les muntanyes creixen en alçada, ens envolten parets verticals, comencem a veure pics cada cop més nevats. De sobte el paisatge s'eixampla. És una meseta enorme i humida amb bestiar (cabres, camells) pasturant al peu d'unes muntanyes plenes de dunes de sorra, com un miratge. Finalment ens aturem al llac Karakul, que no és cap insult, amb el certificat de ser el més gran i de més alsada (3600m) del Pamir.
L'espectacle que el rodeja ens deixa "con las paticas colgando" que diuen els de Noguerones. Palplantades, quasi a tocar, inmenses muntanyes nevades foraden el cel. En destaquen dues: el pic Muztagh-ata i el Kongur. En Vadó els veu de 7546m i 7719m respectivament. Jo els veig 3600m més baixos ja que calculo la diferència respecta a l'alçada a on em trobo. Aquest fet, però, no desqualfica gens cap dels metres que s'alcen impertinents en contra la gravetat. Per acabar de coronar el pastís les veiem duplicades ja que es reflexen de caps per avall a les tranquiles aigües del llac.
Passem la nit en un yurta per nosaltres sols. Ens posem tota la roba com si fossin capes de ceba per combatre el fred. Ens en sortim prou bé. La nit s'ennuvola i ens perdem el possible espectacle estelar.
Retornem l'endemà després d'esperar, 3h al peu d'una carretera, un autobús que ja havia passat. Un taxi ens recull i ens torna a Kashgar. Fem parada tècnica. He arreplegat un virus que em té enfebrada al llit bevent té i menjant arròs. Això de les muntanyes, pels que no som llenyataires de Sant Hilari, resulta perillós. A la pròxima potser que em compri un anorak, oi?

Wednesday, August 29, 2007

Fotos de la Xina

XINA - Kashgar

Kashgar

Kashgar [prov. Xinjiang] són dues ciutats en una. El casc antic i la part central està poblat bàsicament per uigurs, ètnia que recorda molt més als països de l'àsia central que no pas a la Xina. A partir d'aquest nucli s'estén cirncundant-lo una mena de todo a cien gegant que és la part xinesa. Les dues parts en prou feines es barregen, viuren de costat però són dos mons diferents per molt que el govern i els guies políticament correctes s'entestin a dir que es porten tan i tan bé.

Constatem que aquí la salut dental mereix una importància cabdal ja que a cada cantonada els dentistes paren la consulta, com si fos una botiga, amb un cartell enorme mostrant unes dents blanquíssimes, tipus somriure profident, i des del carrer estant pots contemplar al pacient estirat a la cadira dels horrors mentre el dentista li inspecciona la boca.


Mercat (uigur) dominical de bestiar

Al mercat dominical hi ha dos tipus d'animals: els autòctons i els turistes.

D'entre els turistes trobem varies categories:

Homo Alpinus: procedents de regions muntanyoses del Karakorum Highway, vestits a l'última amb roba tècnica, rellotges amb altímetre i ulleres de sol dernier crit. El grau de cremades de la cara determina l'alcada a on han arribat. Estan sans i hidratats i la carn es dura i fibrosa.

Homo Gregarius: van en ramats de 10 ó 20 unitats i tots segueixen al líders, com en un estol d'ànecs, que es situa al capdavant brandant una banderola. És una espècie de carn madura, ben engreixada tot i que una mica alta en colesterol.

Homo Freakie: sols o en parella, espècie variopinta amb exemplars de tots els gustos, en conjunt una mica atrotinats, peluts i amb panxeta.

Tots ells es caracteritzen per l'avidesa amb que cerquen capturar els instants a través d'un apèndix electrònic que, sense cap mena de pudor ni vergonya, planten al davant de la cara d'algú que consideren prou exòtic com per mereixer ser plasmat en una fotografia. S'ha de dir que ens encomanem una mica d'aquest deliri fotogràfic, tot i que procurem respectar les distàncies, demanar permís i donar les gràcies: normes elementals de la bona educació.

Entre el bestiar autòcton trobem:

Secció ovina: cabres i xais ben pentinats, amb tot el cos esquilat menys la part del cul on els hi deixen un coixinet de llana. Els compradors les examinen mirant el cul i pessigant el pellejo per veure el grau d'hidratació (com la Nela quan va al veterninari).

Secció equina: burros i cavalls.
Burros: la revisió consisteix en mirar-los la dentadura, pessigar-los la cuixa i fer-los córrer una mica.
Cavalls: engalanats de diumenge amb escallerincs i selles amb les millors teles. Un té els dret (a part de remenar-li la boca) de comprovar l'ímpetu amb que estiren dels carros.

Seccio bovina: vaques, vedells i sementals. Aquests darrers es caracteritzen pel seuy tamany, el doble que els altres. Tots plegats es caracteritzen per fer sobretot muu, muu.

[25-26 d'agost]

Monday, August 27, 2007

Kashgar: punt singular a l'espai-temps

A Kashgar [Xinjiang], punt singular a l'espai-temps, en comptes de cel hi ha un núvol de pols en suspensió que difon una llum tinyosa i opaca que no canvia en tot el dia. Sense la referència solar sembla com si vivíssis la mateixa hora a cada moment, com si s'hagués suspès el temps.

El problema temporal s'agreuja pel fet que els kashgarincs no tenen hora pròpia. Els rellotges anuncíen la de Beijing, a dos fusos de distància. Com si els temps fos una mesura absoluta i la capital en tingués l'exclusiva, recordant a la província que va dues hores de retard.

Així que a la pregunta de "quina hora és" et responen "les 12, beijing time".
I a nosaltres que ens importa l'hora de Beijing? Doncs sí que ens ha d'importar perquè els horaris oficials dels banks, busos, trens i empreses públiques, viuen al ritme que marquen les busques de la gran capital; tot i que per quadrar l'horari comencen i acaben de treballar dues hores més tard. Surrealista.

Vista la trifulca i per tenir el màxim de control, amb en Vadó ens hem repartit els horaris. Ell va amb l'horari oficial i jo amb el local. D'aquesta manera en Vadó s'aixeca a les 10 i jo a les 8, ell dina a les 4 i jo a les 2 i així passem tot el dia fent les coses simultaniament però amb dues hores de desfase.

[23-24 d'agost]

De Osh a Kashgar

A les 20h vàrem enfilar-nos a un autobús-dormitori a Osh rumb a Kashgar.

L'interior estava didivit en tres files de lliteres dobles a on, si tenies el tamany adequat, més aviat del gènere petit, quedaves enclaustrat com un difunt dins del taüt. El trajecte ens va dur per un camí pedregòs i sense asfaltar fins a l'Irkeshtam Pass, coll d'uns 2841m que limita amb Xina. Si et descuidaves, en un sotrac podies acabar dormint al terra.

Els tràmits fronterers varen ser lents, sobretot a la part xinesa: ens varen comprovar rigorosament 4 cops els passaports, una màquina ens va mesurar la temperatura (qüestions del refredat de l'aviram) a través dels ulls (35,8 i 35,9 en Vadó que va més calent), tots a peu dret ens varen fer posar les maletes al davant a punt per ser revisades. El nostre aspecte polsegós i amb cara d'haver passat una nit moguda recordava la d'un grup de deportats. Els policíes, nets i endreçats, feien un treball de xinos repassant minuciosament l'equipatge. Als kirguissos els varen desfer totes les maletes, obrir tots els pots i farcells que portaven, i els punxaven les saques de menjar amb un punxo afilat deixant traus per on regalimaven atmetlles i altres fruits secs. Era com qui comprova amb un escuradents si el pastís de xocolata està ben cuit.

Amb nosaltres i un parell de güiris es varen entretenir amb els llibres, que intelectuals! El meu el varen repassar escrupulosament. "García Márquez", els hi dic amb el dit polse amunt. El hi va cridar l'atencio l'album de fotos familiars. Van ensopegar amb la Marona. "Està bona, eh?" li dic mentre li assenyalo indicant, "My mother". Continuen amb la Neus, en Xavier i l'Arnau. Quan ja estava emocionada, a punt de començar a presentar i a descriure la idiosincràcia de cada personatge, va i tanca l'album. Em va ofendre el seu poc interés, la veritat. Amb en Vadó els hi va interessar la màquina de retratar. Veient d'una hora lluny que tractaven amb un bon fotògraf es varen distrure admirant els seus magnifics treballs.

La frontera es va saldar amb una víctima, una dona amb un nen de 4 ó 5 mesos que la varen fer baixar a terra de ningú a l'espera que algun camioner o el pròxim autobús la retornés a Osh. A la part xina, de dia, de baixada i asfaltada, l'autobús va agafar més velocitat. Incrustada a la llitera, boca amunt, t'havies d'agafar amb les mans a les barres laterals per no derrapar amb el desnivell. Tot plegat provocava la sensació d'estar participant en una prova olímpica de bobsleigh.


A les 16h, 20 hores mes tard, varem arribar puntualment a Kashgar.

[22 d'agost]

Més fotos

Kirguistan

Wednesday, August 22, 2007

Osh de nou

En relaxem a Osh a l'espera de l'autobús que en dura ens 24h a la Xina.

Ens recuperem de la invasió de les puces, que a diferència de les de la Nela, sembla que inoculen un verí que un cop a dins es va desintegrant com un isòtop radioactiu provocant onades intermitents d'una picor rabiosa.

Recuperem la dignitat perduda a Bukhara guanyant una partida d'escacs, jugant amb negres, després d'una jugada magistral d'en Vadó que sacrifica un cavall per guanyar posicions al tauler i rematar la feina 5 jugades més tard.

Ens fem la manicura que ja començàvem a semblar aligots.

En Vadó s'afaita la barba després de veure que no li serveix de camuflatge perquè, a part de besavis i rebesavis de pèl blanc i aura sàvia, l'únic que la porta és ell. No sabem perquè però l'hi han preguntat dues vegades si és d'Israel assenyalant la clapa de pèl que li cobreix la cara, ell! que volia passar desapercebut. Preferim estalviar-nos aquests malentesos. A més a més de posar-se a to amb els xinesos que més aviat deuen ser imberbs i calbs (com a màxim amb una treneta que li curt de la cucurota). Ja ho veurem!

Comprem fum a un noi i ens amara amb una dosi generosa equivalent a 5 paquets de tabac mentre ens beneeix.

Fem un toc amb en Hiro Nakamura (sense olleres ni catana), el seu inseparable amic Ando tots dos disfressats de Kirguissos i amb dues amigues.

Ens trobem per fi catalans, bé castellonencs, acabats de baixar del pic Lenin, sopant a Osh i anant de cul per agafar l'avió al cap de dos dies a Biskek, quin estrès...

[19-22 d'agost]

Arlanbob (II)

Arlanbob - Dia dos - Güiri tur

En Vadó em confesa que als cavalls i altre bestiar d'aquesta magnitud sempre se'ls ha mirat amb respecte i des d'abaix.

"Mai és tard si el cor és jove" li responc. I en Vadó, donant fe de la joventut del seu cor, es calça un cavall entre cama i cama.

I ja el tens allà dalt com un galant cavaller amb la càmera envainada.

Se'n recorda que a la Xina li tocarà fer un curs de flexibilitat perquè les ingles estirades al màxim donen l'obertura justa per cobrir el dors de l'animal.

El güiri tour ens porta a vistar dferents llocs: la cascada petita, el prat amb vista panoràmica, els boscos de nogueres centenàries, fem un altu per preparar un dinar rupestre, tot seguit la gran catarata (un salt d'aigua de 80 metres a una alçada de 2100 metres) i la visita a una jailo (barraca on viuen els nomades).

Durants els trams empinats de corriols estrets i predregosos, una veu, de tant en tant, trenca el silenci:

- Ep, nano, agafa'm aquesta bèstia que passa massa arran del barranc. Cony que encara li picarà una abella al cul i arrencarà a córrer.

Ja ho sap que els cavalls no solen ensopegar quan caminen i que no es coneix notícia que s'hagin tirat barranc avall, però a vegades la nostra pròpia inseguretat es transmet als elements del voltant i es barreja de tal manera que ens resulta difícil destriar-la.

El cavall de'n Vadó, a part de caganer, és un carpanta i de tant en tant s'atura sense contemplacions i ajoca el cap fins al terra a mastegar herba enduent-se les regnes amb ell. Aleshores en Vadó queda suspès al seu lloc de tal manera que, sense la referència de les regnes, la sella es converteix en l'únic punt d'anclatge on s'hi aferra apassionadament mentre crida: shu, shuuuu, shu (equivalent Uzbek del arri, arri) shuuu, agafa-me'l nanu.

Al baixar del cavall un cop s'ha acabat el tour, que tot plegat ha durat unes 8 hores, caminem una bona estona amb les cames aixerrancades com si fóssim toreros mentre la muscultura torna a poc a poc a recuperar la posició inicial.

En Vadó encara no se n'ha fet una opinió exacte sobre el que ha passat: tot un dia fent de genet recalcitrant a un ritme que hagués fet tranquil·lament a peu.

- Mentre hi hagi tracció quadrúpeda deixa el bipedisme endreçat per quan faci falta, que ja en tindrem ocasió.

No n'esta masssa convençut del meus raonaments, però el que s'ha de fer per tenir la dona contenta!!

- La pròxima crec que ja està preparat per agafar un camell.

Em mira amb la cara del penitent que troba que la sentència d'absolució és desproporcionada respecte als pecats confesats.

[17 d'agost]

Arlanbob - Dia tres - Relax

L'excursió a cavall s'ha saldat amb agulletes a músculs que no sabiem ni que existien, amb un herpes labial que m'ha deixat el llavi com un mandinga (m'hauré de plantejar comprar un d'aquests protectors solars de color blanc dels quals me n'he enfotut no fa pas gaire), un constipat que déu ni do (els que no som de l'espècie llenyataire tanta puresa en l'aire ens deu fer mal) i amb un escamot de puces, que amb la mateixa mala llet que Amir Timur o Gengis Khan, han colonitzat en temps rècord les estepes de la nostra carn tendra (comparada amb l'equina, òbviament) i fa que tinguem les cames i cuixes puntejades com un joc de daus. Amb això darrer, però, ja hi estàvem entrenats i fa que el greuge inicial es converteixi en una dolsa nostàlgia de la Nela.

[18 d'agost]

Tuesday, August 21, 2007

Colònies a Arslanbob (I)

El paissatge ha canviat. 5 hores, dos autobusos i un taxi compartit ens situen a 1700m d'altura rodejats de muntanyes, arbres i rierols [Arslanbob]. Ens sentim com si fossim dins un pot de vip vaporup: la frescor ens eixampla els pulmons. Esperem al vespre, amb la mateixa il.lusio que si en Tomàs Molina pronostiques una baixada de temperaturs després de dies de calor asfixiant per posarnos una màniga i dormir arraulits sota una manteta.

Arlanbob - Dia 1

Passejem pel poble per acabar de matar la tarda, trobem el repós en una chaikhana, ens hi apalanquem amb un chai al davant i ens dediquem a la vida contemplativa.

Veiem algun turista estranger, pocs. Per l'aparença (calçat salomon, roba north face, ulleres de sol cridaneres i protector solar de color blanc) deduim que al llarg del dia deuen entretenir-se grimpant com cabretes muntnaya amunt (el pic que veiem aquí al davant, el més alt i tacat de neu fa uns 4000m) per sumar un cim més a la coleccio (be, ni ha que colecciones pics, altres roba, calers, segells, cases, cultura i també viatges. La qüestió és acumular per tal d'omplir aquell espai on sempre hi romandrà la Falta).

Acabem el dia entaulats amb una colla de jubilats que ens conviden a provar una plov estil Andijna que preparen alla mateix. Entaulats es un dir perquè aquí la penya menja al damunt d'unes estructures de fusta en forma de llit de matrimoni. El tipus de teixit determina la utilitat de l'espai: uns coixins llargs i plans es disposen als extrems (és a on la gent s'hi asseu descalça i amb les cames arroplegades) i un mantell central al mateix nivell (que és a on s'hi posa el menjar). Els que no hi estem acostumats hem d'anar en compte quan se'ns enrampen les cames de tant tenir-les cargolades. Per fer els estiraments hem de procurar no traspassar la zona dedicada al menjar.

Els pensionistes, uns 10, han vingut de peregrinació a Arslanbob, lloc sagrat, destí freqüent de turisme interior. La seva amistat es remunta a l'època de l'escola, per tant seria com una espècie d'associació d'exestudiants sense la part forçada dels que insisteixen a allargar uns vincles que fa temps es varen trencar. Tota una vida de visicituts i direccions contràries no ha estat suficient per esborrar-los el camí de tornada, aquell record que et porta directament a la infància.

Entre les diferents professions trobem venedors, un director (no sabem de què), un clergue, un profe de geografia que coneix Catalunya (!!!!!) però que la situa, anticipant-se en el temps o retrocedint a l'època de Macià, com una república independent, i un profe d'angles que és el que evidentment ens ha facilitat tota la comunicació.

Es comença a fer fosc. A través d'un CBT trobem allotjament a la casa d'uns uzbeks, situada a un kilòmetre del poble. Donem gràcies a Alà pel menjar i aprofitem el moment que els hi toca pregar per acomiadar-nos. Ens n'hem d'anar, fem fotos, agafem adreces i els hi donem les gràcies emocionats.

[16 d'agost]

Monday, August 20, 2007

Osch

De Fergana anem directament a Osch (Kyrgistan). Finalment ens excusem a la boda perquè hem passat dues nits a l'hotel del terror i no hem acabat de descansar.

M'estalvio l'incident a l'hora de sortir del país, a la frontera Uzbeka. Guardaré un espai on parlaré especialment dels fills de puta. Aquest és el segon i tots dos policies.

Per nosaltres Osch és:

Resistències / bujies / herbes remeieres / uzbeks / kirguissos / rusos / tàrtars / pastilles a granel / amulets / arrossos de 15 varietats diferents / peix sec, fregit i fresc (?) / carn / caps de xai esberlats / pastissos / mel cristalitzada / safra, cumí, fonoll i 1001 espècies / cordes i cordills / cargols, aixetes, frontisses, interruptors, bombetes / potes de vaca peludes (pel caldo?) / sal en pedra / bàscules on t'hi pots pesar per 2 cèntims (no m'he aprimat!!!!) / langhman (noodles) / escombres de bruc / derivats de la llet: iogurt / formatge fresc / mató / boles de iogurt deshidratat (kurut) / salomon's throne / plantilles per sabates / venedores de fum que cremen una especies de canem (?!) per donar bona sort / passejar / quioscos de begudes fortes (vodka..) / pinyols de arbercoc assecats / productes de neteja: sanex, dove (!), palmolive / condons / barrets / nescafé en bossetes / lavabos a 10 cèntims, curiosos, et saludes amb la companya mentres t'aixugues el cul / nan / carrets de fotos / tinys per roba /piscines de plàstic (!) / estatua de lenin / flors naturals i plastificades / làmpares de fantasia / targetes telefòniques / llibres / rosaris / mapes / llibres / estibes de xancletets / mocadors / texans / colgate / esponeges / juguets / videos / compreses a granel / quioscos de mercat negre de canvi (agrupats en un sector com si fos wall street) / teteres / ulleres de col / pins antics de l'epoca soviètica / esmoladors de fulla / relax / xupitus de vodka / teles a metros / capses de cerilles / tabac / roba / chaikhanes / bisuteria / ventiladors / jocs de te / corans / fruita / verdura / xatarra...

[13-15 d'agost]

Wednesday, August 15, 2007

Tuesday, August 14, 2007

Fergana

Arribem a Fergana, dels tres hotels ens quedem amb el del mig, econòmicament parlant. Una habitació en un 4rt pis d'un mamotreco soviètic. Decadent, fosc, brutot i amb vida pròpia. Si no, no entenem les múltiples erupcions que ens han sortit a la pell després de dormir-hi la primera nit.

A Fergana ens sorpén veure titis amb mini, shorts i pantalons arrapats, en una zona que la guia menciona com a particularment "integrista". Son les russes, territori apart, gent procedent de successives onades d'emigracions que es remunten a l'època zarista, passant per emigracions de russos que fugien dels nazis, fins la darrera, després de la II guerra mundial quan Stalin va traslladar gran part de la industria de part d'Ucraïna cap als territoris de l'Àsia central, amb els treballadors incorporats. En fi, que se les veu de seguida i al seu pas deixen tota una rastellera d'homes amb torticolis i ben trempats (paraula de Vadó)

Excusrsió a Marguilan [12 d'agost]

Per fi podrem veure com fan la seda artesanalment. Cop de taxi i ens deixa davant la porta de la Silk Factory. Chapat, som diumenge!!!! És que no sabem en quin dia vivim. Ens deixem caure abatuts pel bazaar que hi ha al costat. De seguida és vist. Ens entretenim amb un chai (te) fins que se'ns acosta un home que ens diu alguna cosa. El seguim amb inèrcia, aiam què!. Ens endinsem per un carrer lateral, es comença a sentir música i de seguida ensopeguem amb una mena de envelat quadrangular plantificat al mig del carrer, tapissat d'alfombres i de taules on s'hi amunteguen un grapat de dones. Potser un centenar. És com entrar en un calidoscopi, un deliri de colors i estampats tant dels vestits com dels mocadors. La varietat és infinita i les combinacions també: rosa i marró; verd fluorescent i taronja; groc, marró i rosa; vert i blau (que aquí no fa papau!). Tots guarden una harmonia que posa en evidencia els dictats de la moda occidental, tant sosa, que ens diu quin color casa amb l'altre. Una mica més d'alegria i imaginació senyors dissenyadors, que sembla que anem restrets (comentari de bon rotllo).

Ens empenyen cap dins i ens situen a la taula de la primera fila. La compartim amb 6 persones més. Com reis. La taula vessa de menjar: fruites (peres, pomes, meló, xíndria, raïm), iogurts, nan (pa típic de centre Àsia), bombons, caramels, fregits. La culminació és un plat de plov (exquisit arrós amb pastanaga / carbassa i carn).

Ens trobem arran de l'orquestra composada per un percussionista (timbal), una cantant amb un micro i un encarregat de posar la resta d'orquestra en playback. La pista de ball ocupa una 2 m2 i hi surten a ballar les dones, alternant-se les diferents taules. M'hi afegeixo amb esperit guiri tot imitant els seus gests, sobretot el de una iaiona d'uns 60 que se m'acosta amb complicitat mostrant-me com es fa això de remenar els braços i els melucs. Diria que em falta la seva sensualitat però, què cony!, a en Vadó ja li va bé. Resulta que el tenim fent la seva tasca de reportero dicharachero prenent mostres de l'esdeveniment, tant al·lucinat que no sap ni per quin forat mirar.

Corren, de tant en tant, bitllets de 200 sooms (15 cèntims) de mà en mà fins arribar a la pandereta dels musics. No sabem pas que passa: festival de l'Imserso, secció femenina?, el dia internacional del matriarcat? un comiat de solteres? un club de feministes?. La resposta la sabem de seguida un cop la gent ha omplert el pap. Llavors engalanen la pista de ball amb catifes i apareixen dues noies vestides de núvia. Es situen l'una al costat de l'altre. La gent s'apilona entorn d'elles amb regals a les mans, com si fossin els pastors i els tres reis anant a donar la benvinguda al nounat. El primer regal es un pa (nan) per a cada una. Aquestes, en una mena de ritual, se'l passen per sota les aixelles. El pa és una cosa "sagrada" tant a l'Àsia central com a molta part del món. Li toca el torn al sac de farina. Les núvies s'agenollen i se'ls entrega farina. Aleshores s'entretenen grapejant-la dins del mateix sac. La resta ja són el regals típics d'un aixovar: ventiladors, teteres, tasses de te, catifes, especiers, bocerts, planxes i, fins i tot, una tele (per tenir el marit distret?). Les dues noies, en mostra d'agraïment, no paren de fen reverències doblegant la cintura com si tinguessin una molla. Deuen tenir unes abdominals que ni un mes al gimnàs. De tant en tant algú els hi aixeca el vel i el hi fa petons i fins i tot alguna àvia fervent les abraça i les aixeca del terra fent petites sacsejades, elles es deixen fer.

La festa s'acaba i ens n'anem tots. Tornem a Fergana a passar-hi la tarda. Estem esverats. No sabem com agrair tanta hospitalitat.

[11-13 d'agost]

De Khiva a Kokand

Cop d'avió fins a Taskent. Compartim taxi des de l'aeroport fins a Kokand, ja a la vall de Fergana, amb dues svetlanes alemanes que hem conegut en els típics hotels de "bon rotllo tiussh", plens de motxillerus peluts, tots ells fets amb un motlle únic (nosaltres inclosos). De fet amb les teutones ens vàrem ignorar des del principi, o més ben dit, elles a nosaltres, que de tota la tropa erem els freakies marginats (qüestions de l'idioma). Finalment, qui ho hagues dit!, vàrem acabar compartint part del viatge amb la resignació típica de quan et toca fer un treball amb algú que no et cau be de la classe.

Un cop a Kokand i després de comprovar que l'únic hotel està closed, baixem del taxi un cop veiem un bar (Chaikhana que en diuen). Ens acomiadem de les svetlanes que continuen fent camí i encomanem una piva (cervesa) i una coca-cola (la vida s'il·lumina!). No hi deuen haver gaires turistes en aquest poble perquè la gent ens fa fotos amb el mòbil, com un parell de personatges pintorescos carregats amb motxilles en un poble sense pensions. Hi ha un senyor que considera que la foto no és suficient i ens grava amb el seu mòbil, "dernier crit". Ens convida a parlar perquè quedi constància que el nostre llenguatge és diferent al d'ells i amb cara de circumstància saludem a casa (marona inclosa) i a tot Catalunya, com si fos una càmera de TV que retransmetés a nivell internacional. Aquest mateix home, un cop enllestida la feina de reporter, se'ns apropa i comença a fer senyals. Assenyala amb l'índex successivament a nosaltres i a ell mateix. Pronuncia DOM, mentre amb les mans i la punta dels dits fa una mena de teulat i inclina el cap lateralment amb els ulls clucs sobre les mans com s'hi dormís. Atenció, aquest deu voler dir: Dormir / Casa / vosaltres i jo. Poz vale. El seguim.

Ens porta a casa seva, una casa amb patí interior emporxat, bastant grossa i arreglada. Ens presenta tota la família, ens porta a veure els 4 pedrots de la ciutat amb el seu cotxe i un parell de fills, ens convida a berenar, sopar, i resupó (de fet no paren de treure'n des de que entrem) i ens convida al casament que tindra lloc el dia 13. D'anglès només en sap la filla, saber-ne és un dir, i això fa que estiguem llargues estones senzillament comtemplant-nos, amb cara d'encantats i somriures de cortesia, com si amb aquest fet es pogués transmetre part dels pensaments via telepàtica.

Més tard arriba el tiet amb un cotxe antic de col·leccionista que han llogat pel proper casament. Carrosseria implacable, de color fosc amb elements decoratius tipus lleopard al capdavant del capó; una mena de Cadillac enorme, estil rus, digne d'haver-s'hi passejat el mateix Kruschev 50 anys enrera. Ens porta a fer un volt i aprofita per presentar-nos la iaia, els tiets, nebots, cosins i la resta de parentela.

Acabem la nit dormint al porxo que s'hi està més fresc, una mica saturats de tanta vida social.

[10 d'agost]

Sunday, August 12, 2007

Khiva

Ens trobàvem com si fóssim barrufets vivint dins del mateix cor històric de Khiva. Ciutat oasis en què la part vella consisteix en un espai emmurallat, d'un km2 aproximadament, amb 4 portes situades segons els punts cardinals.

Ens fa l'efecte que a Bukara ens devíem posar alguna vacuna que ens havia immunitzat dels monuments perquè ens els miràvem ja amb certa indiferència o, millor dit, cert empatx. Tu diràs: estàvem rodejats, literalment, de madrasses, de mausoleus, de caravanserais, de cúpules, de minarets i d'alters pedrots convenientment col·locats, testimonis de la historia.

Durant gran part
del dia plovia foc, per això la gent anava amb paraigües. No hi ha arbres. Per tant gran part del dia el sol cau zenitalement i no projecta cap ombra per refugiar-nos. Es per això que ens veiem obligats a fer llargues migdiades a l'habitació, amb l'aire acondiacionat (versió prehistòrica) a tota hòstia. La calor ronda els 45 graus i és seca. La humitat la hi posem les persones que sembla que ens anem evaporant de mica en mica. "Ma e troppo caldo" que deia en Mario, un amic italià.

Com a anècdota, la pujada al minaret, que ens va deixar tres dies d'agulletes, i dos partits de voleyball amb uns xavalins que no es devien creure que m'interessessin més que els pedrots inerts.

Dia 10. Tornem a Taskent per encarar la vall de Fergana.


[7-10 d'agost]

Bukhara – Khiva

El trajecte Bukhara - Khiva se'ns presentava complicat. 7 hores dins un shared taxi travessant el desert del Kyzylkum. Sabíem que no podia ser pitjor que el viatge que vàrem fer de Mali a Bobo-diolasso (Burkina), 9 hores dins un furgo patera amb cabra inclosa al sostre. L'experiència d'aquella excursió ens va fer carregar prou aigua per 2 dies i menjar per anar picant.

Contra tot pronòstic vàrem tenir una llet de "cuions". El jefe de l'hotel ens va arreglar un taxi. Quan el vàrem veure vam pensar: estem salvats!!! Un Hyundai monovolum (de 8 places), amb aire acondicionat (que funcionava) i nevera (incredible!). Tot per nosaltres, com uns senyors. El xofer havia d'anar igualment a Khiva a recollir uns guiris i va aprofitar per carregar-nos i fer-se un sobresou. "Good bisnis" , que en diuen.

[7 d'agost]

Wednesday, August 8, 2007

Bukhara. Escac al rei

P4R

Muralla de Bukhara. 40 graus a l'ombra. L'home fa el saque amb la contundència d'un escac. El tauler tremola i amb ell tota la meva rastellera de peons negres que empal·lideixen fins al punt que es confonen amb l'enemic. Encara no he començat a jugar i ja he perdut. Refaig la tropa i ordeno un P4R, que cony! El peó avança dues caselles amb les calces avall i cagat de por.

P4D, implacable, amb el mateix gest decidit. Sense conèixer-me de res ja sap que utilitzant la tàctica psicològica ja té la partida guanyada. Recordo les paraules den Cruyff a la final de la champions: "sortiu i disfruteu". Miro de fer-ho, des d'aquí, a dalt d'una muralla del segle XV, envoltada de mil i una madrasses, caravanserais, mesquites, i les cúpules de rigor. Li marco decidida un P3D, que avança amb gosadia per cobrir la posició del seu amic.

PxP. Joc agressiu, si senyor.

PxP, intercanvi de peons.

L'home sembla que es vulgui venjar perquè no li he comprat les postals antigues de Bukhara, perquè juga agressiu, estil conqueridor. DxD. Se'm fot la la reina, llamp me mati!

RxD. Intercanvi de dames a la tercera jugada. Ai senyor, que patirem.

L'obertura ha estat clara al seu favor, tot i haver intercanviat les mateixes peces, la posició del rei, desemparada I sense possibilitat d'enrocar-se em va fer prendre la decisió de canviar d'estratègia. Provarem la de Starwars: un C3PO I algun R2D2, aiam si el despisto.

Alço el cap de tant en tant per recordar que estic a Bukhara, ciutat mítica de la ruta de la seda, on els monuments, a diferència de Samarcanda, apareixen com a erols de carlets. Més preparada pels turistes, més petitona i més plena de güiris, per tant hem d'anar a buscar els autòctons al bazaar, situat a uns 5 km. Efectivament la penya està allà, feinejant, regatejant, cridant, i menjant. Ens deixem endur per una senyora amb aspecte de marona, que fa estona que
gesticula i intenta dir-nos alguna cosa. La seguim fina a casa seva. Ens presenta a tota la família, ens invita a dinar, ens ensenya la col·lecció antiga de segells del seu home i a fer pa Taijik, ens regala una peca, també un mocador pel cap i a sobre ens dóna les gràcies. A través de la filla petita que mira de parlar anglès li expressem la nostra gratitud. Ens duen en cotxe al barri vell, prop de l'hotel, i adéu siau.

Les gotes de suor em regalimen front avall, suportar temperatures de més de 40 graus i sota pressió no em facilita la jugada, que sembla, d'entre totes les possibles, la pitjor. No em fot el mate del pastor de miracle. El seu joc és ràpid, com si preveies cada moviment meu abans de fer-lo. El meu joc és lent i feixuc, entre d'altres coses perquè m'és difícil distingir els alfils dels cavalls decapitats.

Després de 4 jugades malparides i d'intercanviar diverses peces, arriba un punt en què tinc un peó davant de l'altre com camells en caravana. Un peó blanc més xulo que un 8 els hi barra el pas. Em fa vergonya i tot!. Asfixiats estan, pobrics. Mentrestant, al flanc esquerra, un parell de peons blancs avancen como pedro por su casa cap al fons del tauler. No hi ha jugada que impedeixi la seva transformació en reina ja que la resta de peces brinquen amunt i avall protegint el rei que fa estona que està en escac. Abans d'una humiliació sense precedents, el rei recupera la dignitat, entrega el territori i es deixa caure.

És hora de marxar. Ens premem les mans, li faig una reverència, tot i recordant-li que tenia cert avantatge per haver jugat amb blanques. Li pico l'ullet. Entén perfectament que li estic parlant de broma.

Es hora d'anar cap a Khiva...

Saturday, August 4, 2007

Samarcanda

A Samarcanda hem confirmat la importància de les expectatives, com quan vas al cine i et repeteixen insistentment lo dolenta que es una peli. Resulta que hi vas i un cop arribes als crèdits finals resulta que, què cony!, t'ha agradat. La previsió que un té construïda a base de rumors benintencionats, es tradueix en un biaix que pot jugar-te a favor o en contra però que en qualsevol cas et posiciona des d'una mirada concreta atenta a confirmar o desmentir l'opinió dels altres.

Doncs ha estat fabulós. Els comentaris de "no n'hi ha per tant" no els assumim com a propis. Som conscient que venim de Taskent, per tant, qualsevol cosa es millorable.

Samarcanda és una ciutat de dimensions humanes, passejable, propera, que ens transmet per fi la màgia d'ali baba, de catifes voladores, de sultans, d'Aladins i de Simbats.

Enmig dels inevitables cagarrus soviètics escampats aquí i allà ens trobem els monuments típics, madrasses, mausoleus, mesquites, que ens impressionen ben igual com si ens trobéssim passejant pel bosc i, enmig d'una clariana, un o dos siurenys de quilo i mig.

Dels monuments ens quedem amb el mausoleu Shahr-I-Zindah, lloc de peregrinatge musulmà, on vàrem tenir la llet d'arribar dues hores abans que un autobús ple de nipons armats fins les dents de vídeos i càmeres fotogràfiques. Això ens va permetre "confondre'ns" entre els peregrins procedents de diferents parts de l'Uzbekistan, resar amb ells, passejar entre les tombes dels grans senyors-senyors (familiars de Timur, gent santa...) i entre les petites làpides del cementiri annex, làpides gravades amb el nom i el retrat del difunt que et saluda des de la tomba amb cara de bon humor. L'altre monument estaria construït amb moviment, olors, gests, i coloraines, s'endevina que parlem del Bazaar, un mercat on la gent de Samarcanda hi fa vida i que no deixem de visitar almenys un cop al dia.

El problema de la comunicació ja el sabíem però no per això ens deixa de fer ràbia. Sense el rus, qualsevol interacció es converteix en un caos de signes, gest, xapurreigs de paraules, que et deixa baldat i fet pols, perquè el desig de saber és franc per cada una de les bandes però l'idioma es converteix en un camí tortuós on l'única sortida possible es un resignat rajmat / svasiva / thanks i jair / svidania / good bye. De totes maneres, agosarats que som, a vegades ens deixem anar per la intuició i, de les tres preguntes que ens fan insistentment, amb un rus pronunciat lentament i amb vocalitzacio perfecte, responem ordenadament i d'aquesta manera: Espanya / Yes / No. No sabem si contestem les preguntes pertinents (D'on sou? Sou parella? Teniu fills?) però sembla que les nostres respostes els hi quadren. Ens quedem tots tan amples i avall.

Com anècdota: un interview a la tele Uzbeka.

"Mira Vadó, se'ns acosten uns paparazzi per preguntar com és que la directora de Veïnes els honora amb la seva visita" Doncs no, resulta que ens confonen amb simples turistes i tant sols ens volem preguntar sobre la nostra visita a Samarkand.

Es varen sorprendre una mica que el nostre monument preferit fos el Bazaar. "Historical monuments" ens torna a preguntar l'entrevistadora vestida de diumenge. Ens veiem incapaços de recordar cap dels noms dels pedrots majestuosos que hem vist. Ens excusem, "the name is very dificult, don't remember". Esperem que no sigui un programa tipus Buenafuente & Co perquè realment, vist amb perspectiva, s'hi podrien abonar amb el nostre aspecte de pagerols il·luminats i el nostre anglès que, si ja de per si és macarrònic, davant la càmera i sota pressió, és de l'estil: "Tu Tarzan, Yo Chita"

En fi, very good Samarkand i good bye, "jair" que es diu en Uzbek.

Thursday, August 2, 2007

Taskent - Lost in Translation

Ciutat plana, de desenvolupament horitzontal, saltant-se les lleis més elementals de l'especulació del sól, farcida amb mamotrecos tipus cúpules vàries, palaus decadents, galeries última "moda", edificis burocràtics, grans avingudes de 5 carrils per banda, jardins i parcs a "lo grande". Tots ells mamotrecos espantosos records de l'època soviètica. La història és clara: un terratrèmol va fotre enlaire gran part de la ciutat (uns 300.000 uzbeks es varen quedar sense casa). La impressió que ens dóna és que en plena era soviètica, i tenint en compte la importància de Taskent com a centre d'espionatge, la solidaritat comunista va aportar braços i tecnologia per reconstruir la capital. Amb orgull patriòtic es va aixecar amb la pretensió d'esdevenir una ciutat moderna en ple cor de l'àsia central. Resultat: ortopèdia, gegantisme, desproporció, excessiu.
Tot això ens porta a vaguejar per la ciutat sentint-nos com si estiguéssim sempre a la perifèria d'alguna cosa, a la recerca cada cop més obsessiva de trobar algun tipus de barri vell (old town) que ens doni una mica d'escalfor. El trobem a mitges. Si veiem la ciutat deserta és perquè tots estan al mercat. Allà ens hi trobem a gust. Allà i casi que prou. Ens hem de quedar per fer tràmits pel visat del Kirguizistan. Després farem un canvi de ruta. Anirem primer a Semencarda, ai! Samarcanda.