Quy Nhon

Un autobús ple de turistes que van a Nha Trang ens abandona a la 1 de la matinada a quatre arreplegats a peu de carretera, allà a on hi hauria d’haver l’estació d'autobusos de Quy Nhon i que, si hi és, no la veiem, a no ser que sigui aquell sofà dues places, d’escai verd oliva col·locat estratègicament a sota una marquesina atrotinada. Afortunadament unes motos ens esperen i ens duen carregats amb les motxilles fins a l’hotel, a uns 10 km.

Hem vingut a petar a Quy Nhon amb la intenció de fer un altu a qualsevol lloc que no estigui massificat pel turisme. El mètode emprat ha estat agafar la guia i escollir un poble sense massa ‘interès’. I ho hem aconseguit. Podríem dir que, encara que fa molt que hi som, per fi hem arribat a Vietnam.

És un poble gran que ressegueix una badia enorme i amb una intensa activitat tant pesquera com de mercaderies. Aprofitem la treva climatològica (la pluja quan cau és fina i dura poc) per llogar una moto durant dia i mig i, ara sí, perdre’ns una mica per carreteres secundàries, d’aquelles que sembla que no portin enlloc.

Enmig dels palmerars d’una platja a les afores descobrim la vida d’un poblet de 4 carrers. Primer ens estudiem mútuament: la mainada es deixa anar i s’entreté amb nosaltres rient i fent ganyotes a la càmera per poder-se contemplar després a la petita pantalla; escena pintoresca i festiva que emmascara una discussió grotesca que un mutilat manté, a cops de roc, amb la seva família. Un contrast que ens deixa amb el cor encongit.

Visitem diferents monuments del regne de Champa que s’escampen vora la ciutat i un turó situat a uns 30 km i que substitueixen, amb més tranquil·litat, la visita que no varem fer a My Son, prop de Hoian. Ens podem passejar completament sols en un recinte de lliure entrada. En tornant ens desviem per corriols que transcorrem entre els arrossars on s’hi passegen els búfals i els martinets blancs.

Cap a la 1 de la tarda i vora la platja s’amunteguen, com si fos la verge del Carme, un grapat de barques de pesca enfeinades a descarregar el peix a unes embarcacions fetes de bambú, rodones com si fossin cloves de nous, que el transporten a cops de rem fins arran de platja. A la sorra la multitud es congrega per celebrar el que seria més o menys la subhasta del peix. Un eixam de barrets cònics pul·lulen amunt i avall negociant amb més o menys agressivitat el preu de la venta mentre les peixateres destrien, escaten i netegen el peix i marisc fresc. Ens passegem impressionats incapaços de decidir on fixar la mirada en un espectacle que es renova contínuament, es com si estiguéssim a dins un formiguer.

Mentre correm per la carretera principal que voreja la costa ens crida l'atenció uns vaixell ancorats que semblen desafiar els esculls rocallosos a pocs metres de la costa. La mar, alterada, els sacseja violentament mentre que de les closques de nous es desprenen joves amb ulleres de buceig que desapareixen sota l’aigua durant una bona estona a la recerca de no sabem què. Ens afegim a un grup de gent que, per uns moments, desvien la mirada de l’espectacle de risc directament cap a les meves cames. Se’ls dibuixa una expressió d'angúnia que constato universal i que es repeteix ja estigui a les carpes de la devesa, al desert del Taklamakan o a la Conxinxina. Els hi comento, amb gestos i onomatopeies vàries que soc víctima dels mosquits i de les meves ungles però que no pateixin que ara, encara que no els hi ho sembli, les tinc prou bé perquè, encara que n’hi hagi, no m’ha picat cap mosquit.

Resolem l’enigma dels pescadors suïcides quan ens aturem a un poblet de pescadors i veiem a la platja com un parell de vaixells descarreguen la ferralla d’un vaixell que es devia enfonsar prop de la costa. Passem la tarda jugant amb la mainada mentre el poble esta abocat a la troballa, els soldadors tallen les peces, es pesen en diferent bascules per calcular els quilos de metall i es transporten per repartir-ho entre les diferents famílies.

Per fi, en aquest poble, ens atipem de sentir arran de pell una vida que transcorre independent a aquells grups de gent, que sovint van en manada, col·leccionistes àvids de sensacions i paisatges exòtics, impacients per poder ensenyar a la tornada en les soporífers sessions de fotos que acompanyen el típic sopar del viatge on el protagonista dissecciona l’aventura en un relat minuciós on sovint hi posa més pa que formatge. O, perquè no, per penjar en algun lloc del ciberespai. I a què ve això ara?!