Urumqi-Dunhuang

Abandonem Urumqi abans que la metròpolis amb els seus gratacels i 2 milions de ciutadants ens aixafi. Entrem en contacte amb el món ferroviari. Per comprar el bitllet que ens du cap a Dunhuang [província de Gansu] fem ben bé una hora de cua procurant que no se'ns coli ningú. Pel dia següent no hi ha lliteres dures; l' inexperiència en porta a agafar els seients. Ens esperem a una waiting room que sembla més la sala d'espera d'un aeroport que no pas de l'estació de trens. Embarquem mitja hora abans de sortir. Caminem 10 minuts fins l'últim vagó de tots, que és l'únic que té seients. Demanem al revisor de pagar un recàrec per anar a les lliteres, però està tot ple, ple. Dins del vagó ens toca la zona més colapsada i animada. Ens toca a prop de tres lloques adictes a les cartes. Necessiten un quart company i això fa que diferents candidats es vagin tornant i juntament amb la posició inicial de la gent al seus seients. Aquest fet ens afavoreix perquè d'estar en un principi separats acabem el viatge anant juntets, que sempre es pateix més a gust. Són les 22 hores, tenim per davant unes 8 hores per intentar trobar alguna postura que ens pugui semblar prou còmode per fer un cop de cap i matar el temps abans de que ell ens mati a nosaltres. No la trobem. Encara que semblava impossible finalment arribem al destí. Allà encara hem d'agafar un minibús que ens durà per una carretera plena de sotracs a Dunhuang, parada clau a la ruta de la seda abans de travessar el dessert del Takla Makan. És un poble acollidor on el turisme d'interior hi arriba en massa atrets per les coves de Mogao, declarades patrimoni mundial per l'Unesco.

[5 de setembre]