El Delta del Mekong

Delta del Mekong

La ruta pel delta [del Mekong] va durar tres dies. Arribem a Phonm Penh [Cambodja] baldats però completament entusiasmats amb l'excursió. Diuen que les imatges valen més que mil paraules. M'adhereixo a la dita entre d'altres coses perquè se m'han acabat les paraules per descriure la vida vora al riu. Aquí teniu les fotos!

Mekong Delta Tour

SINH CAFE SAIGON

CAI BE - VINH LONG - CAN THO - CAI RANGLONG XUYEN - CHAU DOC - PHNOMPENH (3 DAYS/2 NIGHTS - DAILY)

Day 1: Depart at 7:45 AM from our office in Saigon to Cai Be by air- conditioned bus. Have a motorized boat ride to see round Cai Be floating market with local people being selling, buying, exchanging goods from their boats. Walk around to see orchard, rice paper making, rice crispiest producing process…Stop for a rest, a free Vietnamese lunch including tropical fruits, traditional music. Boat through a village to see peaceful tranquil life of villagers, admire marvelous natural setting of Mekong delta region. Take a boat trip through some islands and cross Mekong river to Vinh Long. Crossing lower Mekong river to view Can Tho city by ferry. Overnight in Can Tho.

Day 2: Three hours boat trip to discover the beautiful Cai Rang floating market and its surroundings. Visit a vermicelli making shop, a rice husking mill, fruit gardens. Enjoy tropical fruit. See the peaceful life in the rural area. Have lunch before going to Chau Doc. Stop to see the making of insence sticks. Overnight in Chau Doc.

Day 3: Do a 2 hour rowing boat trip to visit Floating Houses with caged figh breeding a village of Cham ethnic minority, Moslem mosque towel weaving. Take a 2 hour boat trip to the Vinh Xuong boarder. Crossing the boarder, take 1 hour high speed boat to LEK LUANG. Then land transfer to Phnom Penh by bus. Finish tour at Capitol office. Departure: 7:45AM - Arrive PhnomPenh: 3:00PM

Price: Ac bus ticket: US$ 32/person Inclusive of entrance

Un tomb per Ho Chi Min / Saigon

I les fotus...

Temple de Cao Dai i Tunels de Cu Chi

Temple de Cao Dai i Tunels de Cu Chi

Tay Ninh – Temple de Cao Dai

A Tay Ninh hi anem de peregrinació a visitar el Temple més important de la religió caodaista, moviment ambiciós que va néixer el 1926 de la ma de Ngo Minh Chieu, i que pretén sintetitzar en una sola lo bo i millor del budisme, taoisme, confucianisme, l’animisme vietnamita, el cristianisme i l'islam. Sí senyor!

A grans trets:
Creuen en un sol Déu, en la comunicació amb els esperits, en el culte als ancestres, mediten i són vegetarians. El seu símbol és un ull diví dins d'un triangle. L’objectiu de la pràctica de la religió és escapar del cicle de reencarnacions i assolir el nirvana.

Creuen que hi ha hagut tres trobades entre Déu i els homes:
Durant la primera Déu li va revelar la veritat i tota la veritat a Lao Tse.
En la segona Déu va transmetre el seu missatge a través dels seus representants, a saber: Buda, Confuci, Mahoma, Jesús i Moisès; missatge que posteriorment va ser pervertit per la fragilitat humana.
La darrera reunió es va produir durant el segle XX i en el marc de la religió Caodaista. Diferents esperits, entre ells una representació internacional composada per Joana d’Arc, Descartes, Lenin, Shakespeare, Pasteur i Victor Hugo (aquest darrer, després de contactes reiterats, va ser considerat a títol pòstum, és clar, cap espiritual de les missions estrangeres) es varen revelar als mèdiums de la secta per donar les instruccions del que seria la última revelació de la veritat divina sobre la terra, converses transcrites i recopilades formant les escriptures de la religió.

Encoratgem als alumnes de Valldemossa a aprofundir en aquesta religió buscant mes informació a través de la xarxa!

A part de visitar el temple assistim a una missa solemne on els diferents monjos, vestits de diferents colors, preguen al ritme de la música vietnamita.

Túnels de Cu Chi

Els túnels de Cuchi són una basta extensió de sòl foradat, uns 250 km aprox., d'unes galeries que deuen mesurar uns 40 cm d'alt per 40 d'ample, i que permetien comunicar els diferents enclaus, aïllats en territori enemic, del vietcong. Al mateix temps que els servia de refugi, era el lloc des d'on realitzaven incursions i atacs sorpresa, per esfumar-se tot seguit sense deixar rastre i provocant el desconcert de l'exèrcit del Vietnam del Sur i d'Estats Units d'Amèrica. Un cop es va descobrir el truco -i després d'intentar destruir-los en va, el sistema de túnels per mitjans convencionals, gossos, exèrcit terrestre, etc...- la zona va ser víctima dels atacs aeris més devastadors on a part de bombes s'hi abocava tota mena d'armes químiques per enverinar o destruir qualsevol cosa que pogués servir per nodrir als talps del vietcong.

Actualment el recinte s'ha convertit en una part més de la ruta turística de la Guerra del Vietnam. Els guies mostren amb orgull el terra foradat, que pot arribar a tenir fins a tres nivells de profunditat, les trampes enginyoses utilitzades per caçar americans com si fossin bestiar i els hangars soterrats on sobrevivia el vietcong. Com a atracció macabre tens la oportunitat , si vols, de disparar per un dolar una bala amb fusells (M16, AK47...) autèntics d'aquell temps -cosa que provoca el furor d'uns quants turistes que disparen com si estiguessin en una parada del tiro a fires, pero a lo grande i omplen l'espai d'un ambient ensordidor que en cas de ser real t'acabaria de donar l'empenta per endinsar-te fins al racó més fosc i asfixiant del qualsevol dels túnels soterrats.

A Cu Chi i contra tot pronòstic ens trobem amb un grup d'Isads (dit d'aquell nascut a Sant Hilari Sacalm) que saluden efusivament a en Vadó Cisteller i el posen al corrent del poble i els seus habitants. Un xerrada intensa que quasi ens fa perdre l'autobús de tornada. "Després d'anys de no veure'ns, nada menus, ens trobem a Vietnam. Qui ho hagués dit. Ai caramba"

Quy Nhon

Quy Nhon

Quy Nhon

Un autobús ple de turistes que van a Nha Trang ens abandona a la 1 de la matinada a quatre arreplegats a peu de carretera, allà a on hi hauria d’haver l’estació d'autobusos de Quy Nhon i que, si hi és, no la veiem, a no ser que sigui aquell sofà dues places, d’escai verd oliva col·locat estratègicament a sota una marquesina atrotinada. Afortunadament unes motos ens esperen i ens duen carregats amb les motxilles fins a l’hotel, a uns 10 km.

Hem vingut a petar a Quy Nhon amb la intenció de fer un altu a qualsevol lloc que no estigui massificat pel turisme. El mètode emprat ha estat agafar la guia i escollir un poble sense massa ‘interès’. I ho hem aconseguit. Podríem dir que, encara que fa molt que hi som, per fi hem arribat a Vietnam.

És un poble gran que ressegueix una badia enorme i amb una intensa activitat tant pesquera com de mercaderies. Aprofitem la treva climatològica (la pluja quan cau és fina i dura poc) per llogar una moto durant dia i mig i, ara sí, perdre’ns una mica per carreteres secundàries, d’aquelles que sembla que no portin enlloc.

Enmig dels palmerars d’una platja a les afores descobrim la vida d’un poblet de 4 carrers. Primer ens estudiem mútuament: la mainada es deixa anar i s’entreté amb nosaltres rient i fent ganyotes a la càmera per poder-se contemplar després a la petita pantalla; escena pintoresca i festiva que emmascara una discussió grotesca que un mutilat manté, a cops de roc, amb la seva família. Un contrast que ens deixa amb el cor encongit.

Visitem diferents monuments del regne de Champa que s’escampen vora la ciutat i un turó situat a uns 30 km i que substitueixen, amb més tranquil·litat, la visita que no varem fer a My Son, prop de Hoian. Ens podem passejar completament sols en un recinte de lliure entrada. En tornant ens desviem per corriols que transcorrem entre els arrossars on s’hi passegen els búfals i els martinets blancs.

Cap a la 1 de la tarda i vora la platja s’amunteguen, com si fos la verge del Carme, un grapat de barques de pesca enfeinades a descarregar el peix a unes embarcacions fetes de bambú, rodones com si fossin cloves de nous, que el transporten a cops de rem fins arran de platja. A la sorra la multitud es congrega per celebrar el que seria més o menys la subhasta del peix. Un eixam de barrets cònics pul·lulen amunt i avall negociant amb més o menys agressivitat el preu de la venta mentre les peixateres destrien, escaten i netegen el peix i marisc fresc. Ens passegem impressionats incapaços de decidir on fixar la mirada en un espectacle que es renova contínuament, es com si estiguéssim a dins un formiguer.

Mentre correm per la carretera principal que voreja la costa ens crida l'atenció uns vaixell ancorats que semblen desafiar els esculls rocallosos a pocs metres de la costa. La mar, alterada, els sacseja violentament mentre que de les closques de nous es desprenen joves amb ulleres de buceig que desapareixen sota l’aigua durant una bona estona a la recerca de no sabem què. Ens afegim a un grup de gent que, per uns moments, desvien la mirada de l’espectacle de risc directament cap a les meves cames. Se’ls dibuixa una expressió d'angúnia que constato universal i que es repeteix ja estigui a les carpes de la devesa, al desert del Taklamakan o a la Conxinxina. Els hi comento, amb gestos i onomatopeies vàries que soc víctima dels mosquits i de les meves ungles però que no pateixin que ara, encara que no els hi ho sembli, les tinc prou bé perquè, encara que n’hi hagi, no m’ha picat cap mosquit.

Resolem l’enigma dels pescadors suïcides quan ens aturem a un poblet de pescadors i veiem a la platja com un parell de vaixells descarreguen la ferralla d’un vaixell que es devia enfonsar prop de la costa. Passem la tarda jugant amb la mainada mentre el poble esta abocat a la troballa, els soldadors tallen les peces, es pesen en diferent bascules per calcular els quilos de metall i es transporten per repartir-ho entre les diferents famílies.

Per fi, en aquest poble, ens atipem de sentir arran de pell una vida que transcorre independent a aquells grups de gent, que sovint van en manada, col·leccionistes àvids de sensacions i paisatges exòtics, impacients per poder ensenyar a la tornada en les soporífers sessions de fotos que acompanyen el típic sopar del viatge on el protagonista dissecciona l’aventura en un relat minuciós on sovint hi posa més pa que formatge. O, perquè no, per penjar en algun lloc del ciberespai. I a què ve això ara?!

Hoian

Hoian

Per cert, per l'Anna, en Guille i en Javi, demanem un punt mes a l'examen pel seu interès i bona disposició.

Tornarem aviat, les fotos les fem tots dos i ens es dificil tricar cap pais en concret. Potser el Monestir de Labrang m'hi quedaria per reflexionar una estona més.

Hoian

Au village, sans prétention,

J'ai mauvaise réputation.
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi,

Je pass' pour un je-ne-sais-quoi!
Je ne fait pourtant de tort à personne,

En suivant mon chemin de petit bonhomme.

Mais les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux...

Estem al port de Hoian prenent una tiger i un suc de pinya natural al ritme monòton de 4 acords de guitarra i la veu rogallosa den George Brassens. Mentre cau una pluja que, com si fossin records, ho cobreix tot d'una nostàlgia ( traïdora!) de recuperar aquella rutina tant insidiosa i temptadora al mateix temps, dins la qual, a vegades, s'hi descansa tant a gust (vaja, la historia de les cadires, que canten). El pòster de Brassens, Ferré i Brel, que penja a la paret del meu davant, dins el bar del Café des Amis, intensifiquen la sensació alleugeridora de trobar-me espaterrada al sofà del menjador de casa meva.

Els barrets cònics que passen, les motos carregades amb tres o quatre persones, les iaies davant el canal insistint en trobar passatgers, l'olor de peix fresc i fruita tropical, la xafogor intensa en ple mes d'octubre em resituen: estic a Hoian i me n'alegro.

Hoian es un poble portuari que va tenir el seu esplendor durant els segles XVII i XIX competint directament i com a centre neuràlgic en el tràfic de mercaderies amb Macau i Malàisia. Porta d'accés de diferents civilitzacions que varen deixar la seva empremta en els diferents edificis històrics que es poden contemplar, dels primers missioners cristians que a part de la religió varen llegar la cal·ligrafia romanitzada de la llengua vietnamita i d'algun fanàtic de la chanson fransaise.

Actualment és un poble turístic, malgrat tot, tranquil i acollidor, que podria ser Platja d'Aro per la concentració de botigues de roba per metre quadrat que s'escampen com una taca d'oli pel centre de la ciutat. Aquí però, les venedores estan a peu de porta bramant, plis com in, per oferir-te com en un autoservei, roba feta a la teva mida. El procés consisteix en triar el teixit i el model en un llibre on hi ha milers de patrons que escarneixen tots els estils, des del mes playeru fins a l'última tendència de la passarel·la Gaudí, i un sastre, després de repassar-te les mides de dalt a baix passant pel mig, te'l te enllestit per l'endemà. En el cas del calçat l'operació és més ràpida i en una hora pots tenir aquell parell de sabates que feia tant que buscaves (marona aquest cop tampoc hi ha hagut sort!).

El mal temps ens impedeix de realitzar l'escapada que teníem previst fer, consistent en llogar una moto per perdre'ns pels pobles col·lindants i platges. Aprofitem per anar a la perruqueria per rebaixar la mata de cabells que comença a tenir vida pròpia. Ens deixen la mar de guapus després d'utilitzar la màquina de rapar, les tisores, les normals i les de buidar, totes dues oxidades, i fins i tot una navaja per fer retocs. Per passejar per el mercat vora el riu i l'espècie de moll on les peixateres netegen i venen el peix. A la nit, cel·lebrem amb ells la festa de la lluna plena, quan encara la luna s'ha d'emplenar del tot, veient com deixen anar fanalets amb espelmes que desfilen seguint la corrent del riu i arribant a misses dites als dos espectacles de música tradicional fets expressament.

Ens hi estem un dia més del necessari perquè ens ve de gust i aprofitem per veure com la gent continua indiferent amb la seva vida ignorant el fet que les aigües traspassen el moll arribant fins al primer carrer del poble. Es veu que es un fet habitual que el riu, després d'un període de pluges, es desbordi; de manera que ho tenen ben assumit.

Bé, no us atabalo mes i així podeu acabar d'escoltar la cançó.

Non les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux,

Tout l'mond' viendra me voir pendu,

Sauf les aveugles, bien entendu.

Hoa Lu i Tam Coc pictures!

Tam Coc i Hue

Hue

Hue: ciutat del sud que s'extén als marges de la ribera del perfum, un dels principals centres culturals i religiosos del país, escenari de les més cruentes batalles de l'ofensiva del tet on la ciutat va passar, alternativament, d'unes mans a les altres, però en qualsevol cas, va rebre, depenent de per qui estava assetjada, de tots dos costats.

Fem parada i fonda durant dos dies plujosos i ennuvolats, per complir amb els nostres deures de turistes incansables. Visitem la ciutadella que abriga el recinte imperial de Gia Long, una construcció també emmurallada amb una part derruïda per les bombes i l'altre colonitzada per un exercit de molsa i líquens que li donen l'aspecte d'estar ancorada al passat; la Torre de la bandera, que presumeix de ser el màstil més alt del país des d'on hi oneja un parrac vermell enorme amb una estrella groga al mig; la pagoda de Thien Mue, on s'hi pot veure el cotxe amb el qual varen portar al monjo Thich Quang Duc per autoimmolar-se calant-se foc com a protesta per la política del govern sud-vietnamita de Ngo Dinh Diem; passegem per la vora de la ribera del perfum on s'hi poden trobar relíquies de la recent guerra, des de medalles de soldats, a màscares antigàs, passant per fusells, granades i bombes oxidades i florides i, finalment visitem, motoritzats, les tombes imperials, mausoleus que s'escampen disseminats pels voltants de la ciutat, en selecciones només dos, (poc a poc i bona lletra) Khai Dinh, i la de Minh Mang.

Hoa Lu i Tam Coc

Des de Hanoi mateix, decidim allargar les nostres vacances i deixar-nos endur per les facilitats i el bon preu d'un tour organitzat, aquest cop de menys magnitud. En un dia visitem els temples de la ciutat de Hoa Lu, antiga capital de Vietnam sota la dinastia Dinh; i Tam Coc on dalt d'una canoa de fusta engreixem la llista de turistes que naveguen pel Ngo Dong, un riu que, pel tràfic que té, s'assembla més a una autopista. La barqueta ressegueix un tram de riu amunt per un ciucuit que ens du a travessar uns illots kàrstics, semblants als de Halong però d'aigua dolça, justament per sota aprofitant unes grutes naturals que foraden la roca com si fos un túnel.

Al mig del riu, en una zona de difícil escapatòria ens embesteix, com si fossin pirates a l'abordatge, un escamot de canoes plenes de qualsevol cosa que es pugui vendre. Els hi diem que no volem comprar però insisteixen que el remer té sed. Jo, educada que sóc, li allargo la meva ampolla d'aigua i la rebutja dient entre dents i amb una expressió que no m'acaba de convèncer que prefereix una coca cola. Tot plegat per completar el cicle d'una petita estafa, més vella que el anar a peu, documentada fins i tot a la guia de fa dos anys, que consisteix en comprar-li una llauna al capità i ell tot seguit revendre-la a la mateixa gent, guanyant, cada un, en l'operació mig dolar. Enmig de la confusió nàutica s'embarca una dona i una caixa d'on misteriosament van sortint camisetes, estovalles brodades, postals, gorres i mil virgueries més. La tossuderia de la dona no entén de llengües, ni de la seva pròpia, Kong Cam'on. Al final, d'avorriment, desisteix de fer negoci però encara té energia per demanar una propina no sabem ben be perquè.

Marxem cap a Hue en l'Exprés de la Reunificació, aiam si aconseguim ser alguna cosa més, encara que sigui poc, que un grapat de dolars.

PD: els taurons us els deixem per la costa catalana perquè 4 desalmats ignorants els maregin fins a matar-los. Lamentable.

PD2: Guillem, benvingut. Estava convençuda que t'havia passat el link. Hòstia! A qui més no li dec haver passat? Quan acabi aquesta aventura, si em dieu quan val i on es compra, em poso seny.

PD3: per cert, enhorabona a totes les "Veïnes" pel seu treball impecable que ha ajudat, definitivament, a aixecar una història feta de persones. Crec també que s'hauria de fer una menció especial per la gata de la veïna de dalt que amb el seu porte glamurós va brodar el seu paper en totes les tomes filmades. I quin moment va escollir per llepar-se, coqueta, a sota el coll. I aquell paseillo cap a càmara just després de sonar el mòbil (!!!?) i just abans de saltar del llit. És que està feta una starlet, la, mmmm, Nela, oi que es diu Nela?.

PD4: Takaaaaaaaaa!!!!! Wellcome in our blog. Keep in touch through e-mail. A big hug!!!!

Les fotos del Tour d'Halong

Badia Halong

Badia d'Halong

Halong és una badia al golf de Tonking banyada pel mar de la Xina d'on emergeixen, com si fos acné virulent en un rostre rabiosament juvenil, milers d'illots càrstics que no son sinó, segons diuen les males llengües, les dents del llom d'un immens dragó que viu a les profunditats.

Hi arribem organitzats formant part d'un equip de 7 persones: l'Oriol, els majoreros Toto, Luís i Orlando i en Gori, un mallorquí. No vol dir que fins aleshores ho féssim tot a la babalà sinó que aquesta vegada de l'organització se n'ha encarregat una agència de Hanoi, pel mòdic preu de 36 dolars (3dies / 2nits) cosa que entomem com unes petites vacances on totes les decisions (on i què menjar / on dormir i què fer, a vegades tant esgotadores) estan preses amb antelació.

Arribem en un minibús farcit de güiris. Allà establim contacte amb una penya de bascos que de seguida s'estiren els cabells per haver pagat quasi bé el doble de preu pel mateix itinerari. Ai va la hòstia!. Pugem a una embarcació de fusta de tres nivells (camarots / restaurant i tumbones) on ens rebem amb una copa de suc de taronja i una tovalloleta fresca que un cop a les mans i sense saber què fer-ne aprofitem per eixugar-nos les aixelles. Dinem (rotllos vietnamites, sopa, amanida, porc amb pinya i peix recremat) mentre fem via a la primera parada: un illot foradat que enquibeix al seu interior unes coves espectaculars.

Passem la primera nit a l'illa de Cat Ba, hi arribem quan comença a vesprejar però això no ens impedeix anar a paso ligero fins una platja propera per batejar-nos dins les aigües del mar de Xina, ja a l'oceà pacific.

L'endemà ens espera una expedició al parc nacional de l'illa consistent a fer un treking suau per assolir una atalaia situada al capdamunt d'un turó des del qual poder contemplar els turons circumdants tapissats d'exuberant vegetació.

Tarda de caiac a la illa dels monos (que de monos en té això, el nom) on tonifiquem els bíceps a cops de rem.

Tornem a l'hotel per recollir les maletes per fer nit al vaixell. Com que la beguda no està inclosa en les despeses del tour, per iniciativa de l'Oriol i en Vado, previa assamblea general amb bascos, canaris i mallorquí, es decideix per unanimitat negociar un bidó de Bia Hoi. Aquest fet provoca l'expectació de tot aquell que ens veu passar carregats amb 25 l de cervesa fresca a pressió. Contra tot pronòstic ens el deixen pujar al barco i per falta de documentació escrita ens neguem a pagar qualsevol tipus de taxa. Havent sopat comença una festa amb tota la tripulació (menys la rata polisson que treu el cap de tant en tant, tímida ella, sense gosar afegir-se a la moguda) que es desenvolupa de manera tranquil·la i assenyada per falta de graduació alcohòlica de la birra que impedeix de beure'ns del tot l'enteniment.

L'endemà al matí ens deixondim amb un bany que posa punt i final a la nostra estada a la badia. Remuntem illots fins arribar a port. Preferim regalar el bidó buit abans que vendre'l a baix preu a una colla de homes que el reben amb un somriure estupefacte.

PD: sobre el tema del Titànic penso que hauríem de fer una reunió de caràcter urgent per decidir si la Neus i en Vadó, tenint en compte la seva malastrugança en qüestions nàutiques, poden pujar a bordu.

SaPa

Sa Pa

Notícia breu de SaPa

Agafem un tren de nit on dormim plàcidament a les nostres lliteres dures per arribar de matinada a Lao Cai. D'allà, havent esmorçat un cafè amb llet (!!!), cop de minibús fins a SaPa, poblet habitat per diferents minories ètniques, situat en un paisatge espectacular ple de turons i terrasses d'arròs. Això darrer ho diu la guia i ens ho creiem però no ho podem contrastar per culpa d'una boira insolent amb pinta d'estar-hi des de fa temps i amb poques ganes d'escampar. Hi arribem amb l'Oriol un fenomenu de Barcelona que varem conèixer en un Bia Hoi del triangle d'Or de Hanoi (on sinó?) amb qui recuperem la llengua i la sensació de que qualsevol cosa, no només és possible, sinó ben fàcil.

Només baixar del minibús la realitat se'ns manifesta com una bufetada. Una bandada de dones i nenes de l'ètnia Black Hmong vestides amb el traje pertinent (i sospitosament pulcre i nou) ens atabalen amb tot tipus de souvenirs i, sense fer cas als nostres educats (en un priuncipi) kong ca'mon (no gràcies), ens segueixen com si fossin les nostres escortes fins ben bé a l'hostal, practicant fins l'últim moment totes les estratègies d'un comercial agressiu.

Un cop fet el chek in que n'hi diuen de ocupar les habitacions, lloguem unes motos per allunyar-nos de la perafernàlia turística i perdre'ns per poblets adjacents on segur que la gent deu tenir una vida pròpia i aliena al turisme. Arribem al poble de Ta Phin, de 4 cases, i just a l'entrada ens reben, amb els souvenirs oberts, una comitiva de dones de l'ètnia Dao i no se'ns desprenen en tota la passejada fins a una gruta, una passeig que es prometia tranquil, i que, en canvi, es converteix en cançó enfadosa amb un estribillo de "no, no, noooo", que coregem en tots els tons possibles.

Col·loquem l'esperança en una altre poble i mentre ens hi dirigim a cop de gas ens sorprèn un xàfec cada cop més intens que ens retorna de dret a l'hotel i xops com ànecs. El temps no promet i fem via cap un bar que es podria trobar en qualsevol lloc de grenyuts guays de Girona. Pel camí ens aborden iaiones, que en el recer de la nocturnitat, ens ofereixen opi, marihuana i el que faci falta amb la naturalitat del camell més expert de la Font de la Pólvora.

L'endemà la boira i un pluja tonta ens conviden a oblidar-nos del treking que havíem de fer i retornem (10h més) amb la cua entre cames i una mica decebuts cap a Hanoi.

No em trec del cap la imatge d'un cochinillu rostit en forma de gos i la visió d'unes potes fregides amb ungles i coixinets exactament iguals als de la Ruka.

PD: després de debatre la qüestio al davant d'una bia i d'un batut de papaya hem decidit contestar a la pel·lícula amb el nom de "El cazador". Dirigida per un tal Cimino i interpretada per un De Niro jovenet.

Les fotos de Hanoi

Hanoi

Hanoi des del minibus

Una mica de Hanoi

Només de posar-hi els peus ens hi sentim a gust. Ideal per una temporada llarga o per venir a jubilar-s'hi. El casc antic s un entramat de carrers amb vida pròpia per on hi palpiten centenars de motos que, a cops de pitu, sortegen miraculosament turistes, venedors, bicicletes i tot el que envaeixi l'asfalt. Cada cop que l'hem de creuar em ve al cap d'aquell joc de màquines (quan valien 5 durus) en que una granota havia de creuar un riu sense mullar-se aprofitant per saltar sobre les diferents files de troncs que es desplacen surant sobre l'aigua per arribar a l'altre vorera. En el nostre cas seria el mateix però al revés. Primer un s'ha d'omplir d'un decidit esperit suïcida i avançar fent paradetes cada pocs metres per permetre que les motos, un cop ens detecten com a obstacles, ens esquivin amb una habilitat, de moment, rotunda.

Recuperem les baguettes, el cafè amb llet, les oreos i els kitkats, l'anglès, l'amabilitat, els somriures i allò que trobaven tant a faltar: el bar, espai de repòs i d'economia mental ideal per fer l'altu per pair les novetats. D'entre tots ells ens decantem, sense cap dubte pels Bia Hoi, uns baretus que envaeixen la vorera i part de la calçada amb tamborets de plàstic mida escolar i a on s'hi degusta una autèntica cervesa a pressió molt suau i de consum ràpid (ho acatem sense discussió) per manca de conservant i altres additius. Mentrestant, l'espectacle de la ciutat a ritme de gran prix desfila al davant nostre sense haver de pagar cap més entrada que un vas de birra fresca (!!!) que, per acabar-ho de rematar, costa 8 cèntims d'euro. Que n'aprenguin!!!!

Durant el dia combinem visites per diferents museus (d'història i de la dona) i temples, amb passejades vora el llac i poca cosa més. Quan s'acosta l'hora màgica practiquem una mena de botellon a una zona que no hem dubtat en batejar com triangle d'or, composada per tres Bia Hois farcits de vietnamites i blancs, ja siguin güiris que estan de pas, o bé d'altres que s'hi graten les pilotes després d'haver treballat "durament" en organismes de "cooperació" i d'altres que han perdut la noció dels temps enredats pel brevatge miraculós i que amb mirada escumosa observen la ciutat bombollejant com si fossin part de un decorat.

És així com Hanoi, ella sola, se'ns descobreix amb una energia desbordant que ens provoca un sotrac semblant a l'enamorament. Algun dia hi tornarem.

PD: en referència a l'endevinalla en Vadó Cisteller diu que es "apocalispi nau" on el coronel Kurtz és en Marlon Brando, el cunyat d'en Luck Skaiwalker és en Harrison Ford que hi surt poquet i en Willart és en Martin Xin. Jo, disculpeu-me, em sembla que no l'he vista. Quan torni vull fer immediatament un visionat de pelis del Vietnam que segur que n'hi ha moltes.... En Vadó també diu que la banda sonora de De Dors és genial i les conilletes estan molt bones.