Wednesday, December 19, 2007

Tancat per vacances

Clausurem el blog perquè el viatge s'acaba, bé em refereixo a l'excursió, el viatge com a manera de viure, basada en la curiositat i la recerca continuarà sempre. Tornarem a casa per Nadal, com els Ferrero Roche, els Mon Cheri, el calvo de la loteria (encara hi és oi?), els anuncis de Freixenet i Codorniu, els de El Lobo, Antiu Xixona, i tota la gamma de perfums.

Ens reservem, però, la última setmana, per descansar vora el bressol de tots els blaus, a una illa que es diu Koh Tao. Diuen que precisament per allà podrem trobar en Nemo que resulta que viu en pecat amb la seva amiga Dory. Quin parell.

Haurem també de procurar que no ens caigui un coco al cap mentre fem la migdiada sota una palmera a tocar de la platja. A banda d'això aprofitarem fins l'últim moment la benevolència d'aquest clima tropical abans de tornar cap a l'hivern.


Gràcies a tots els que ens heu anat seguint, especialment a aquells que han interactuat amb nosaltres amb els seus comentaris. Ho hem agraït molt sobretot en aquelles etapes del viatge que han estat més dures.




Monday, December 17, 2007

De nou a Bangkok

De Luang Prabang nem cap a Vientiane, capital de Laos, anoteu-ho. Ens hi estem un parell de dies abans de tornar cap a Bangkok amb un cop d'avió (els temps se'ns ha tirat a sobre i la carme li queden pocs dies).

Aqui van els retratus...

Bangkok

Saturday, December 15, 2007

Wednesday, December 12, 2007

De Chiang Khong a Luang Prabang: el Mekong

Per arribar a Luang Prabang ens decantem per un slow boat que cobreix el trajecte amb la calma que ens demana el riu Mekong que baixa per entre turons, en general sense presses. Tot plegat vol dir dos dies de navegació amb parada i fonda a Pat Vengh. No ens descuidem de comprar, abans d'embarcar, un coixí per minimitzar l'impacte d'uns bancs de fusta durs i mal parits: més curts del compte per poder encabir més fileres. Donem gràcies a Buda de ser de talla petita perquè el que es mou dins la normalitat, en concepte de l'alçada, es veu obligat a anar de través perquè senzillament no licaben les cames arreplegades per manca d'espai entre les dues fileres de bancs.

Dia 1: de Chiang Khong a Pat Vengh

El primer dia la navegació dura unes 7 hores que transcorren tranquil·les per entre bancs de sorra i roques en un entorn culminat pel verd.

Quan fosqueja arribem a Pat Vengh on un estol de nens ens aborda com pirates per carretejar-nos les motxilles a preu d'or. Un cop recuperem l'equipatge ens instal·lem en el primer guesthouse que ens ofereixen amb unes pancartes que mostren unes fotos impecables de l'habitació, anem a sopar i caiem rendits al llit quan els generadors de llum del poble encara funcionen.

Mekong 1: de Chian Khong a Pat Vengh



Dia 2: de Pat Vengh a Luang Prabang

A les 8 del matí salpem en un vaixell una mica més petit, bastant més ple i encara que ens sembli impossible molt més incòmode. La tripulació en total suma més de 110 persones. Com que fem tard no tenim massa opció per triar on encabir-nos. La Carme troba un banc que comparteix al costat d'un neoyorquí que es deplaça amb la bicicleta a coll (hi ha gent per tot). En Vadó i jo ens situem a directament a terra, a la part de proa, lloc destinat a la gent autòctona, la proporció de la qual no arriba ni a un 0,7 per cent. Semblem un autocar abarrotat de turistes en una excursió de final de curs.

El dia 2 naveguem durant unes 7 hores que discorren traaaaaaanquil·les i en un entorn igual d'espectacular que el dia 1. Quan la rampa de les cames i el dolor lumbar sembla insostenible arribem a la ciutat. Desembarquem d'una manera ordenada, sense haver de patir per bosses extraviades, quan el dia cau sobre el Mekong, oferint-nos una posta espectacular com a recompensa per la duresa d'un trajecte que, malgrat tot, ha valgut la pena.

Mekong 2 - De Pat Vengh a Luang Prabang

Saturday, December 8, 2007

Chiang Mai Citty

Chiang Mai Citty

Thai massage - Chiang Mai

El massatge tradicional Thai és una barreja de osteopatia, massatge i combat de boxa. Primer ens habituallen amb una roba de fil baldera i còmoda i ens instal·len estirades de panxa amunt en unes colxonetes. Abans de començar les massatgistes ajunten els dos palmells i reciten uns mantres a no sabem qui, cosa que, d'entrada, em provoca cert neguit al pensar que no en fan prou amb les seves mans i s'han d'encomanar a alguna divinitat perquè tot surti be.

Comencen pels peus, sempre de la vida, part essencial i mirall de la resta del cos. S'hi entretenen esprement-los com si volguessin fer suc de taronja, pressionant el taló i el pont per, en definitiva, aconseguir una espècie de relaxació inicial.

Continuen amb la resta del cos. Deixen caure el pes del seu cos sobre les seves mans per aixafar-te contra el matalàs amb tant d'ímpetu que em fa l'efecte que quan ens aixequem la nostra silueta haurà quedat gravada en la superfície com si fos una petjada sobre l'asfalt tendre. Després manipulen les cames fent-les flexionar, els genolls fins arran de nas, i rodar per finalitzar amb un massatge bastant dur on utilitzen a part de les mans i els dits, els peus, els colces i l'avantbraç. Continuen amb els braços, mans i dits procedint amb el mateix ritual de flexió, extensió i massatge.

Ens conviden a posar-nos de bocaterrosa per treballar la part posterior. Apliquen una pressió forta a l'esquena, com si ens volguessin planxar. Em revenen aleshores totes les històries de massatges mal gestionats amb final contracturat que la gent explica que que li ha passat a un amic d'un conegut. A més a més, el meu estómac, precisament avui no està fi i sembla que la concentració de gasos és superior a la seva capacitat, cosa que em fa témer que a mig fer i de tant apretar-me surtin sense cap discreció pel la sortida més pudenta, ja m'enteneu. Intento relaxar-me respirant fondo, deixant la ment en blanc (?) i procurant deixar-me endur però el cos a vegades es rebel·la agarrotant-se per contrarestar la sensació d'angúnia que em provoquen els dits del terapeuta quan insisteixen en certs punts (energètics s'entén) delicats.

És l'hora d'asseure'ns per encarar la recta final. Es situen al nostre darrera per amassar espatlles i coll. Agraeixo les fregues que permeten al meu coll recuperar la posició inicial després d'estar 20 minuts completament girat, com si volgués mirar per sobre l'espatlla, en una posició que els qui dormim panxa enlaire no hi estem a acostumats, i que, amb una mica més de pràctica, em faria apte per fer el casting de la noia del exorcista. Sento una barreja de plaer i rebuig depenent de l'emfasi en que s'aplica la tècnica.

Passem finalment al cap. El massatge em recorda a una sessió de rentat de cabell a la perruqueria tret que en aquest cas no hi ha ni xampú ni suavitzant, que lubriqui la fricció que provoquen els meus cabells, ressecs i nuats, contra el cuir cabellut disminueix, per tant, la sensació de relax.

Finalment amb les mans juntes en posició de resar ens colpegen cap, espatlles i esquena com si fos la traca final d'un espectacle de focs d'artificis. Ens donen les gràcies "jop kun ka" i decidim que el següent serà relaxant més que no pas el tradicional massatge terapèutic.

Retratus de Phitsanulok i Sukhothai

Sukhothai

Foot massage - Phitsasnulok

Primer ens estoven els peus deixant-los en remull en una palangana, tot seguit ens els netegen amb un sabó granulat tipus defoliador (la veritat no sé si ho fan a tothom o és una tractament especial que em fan després d'escoltar les cobles que cantaven a "grito pelao" els meus peus al desenfundar-los de les bambes). Un cop eixugats ens apliquen ungüent de tigre, amb els vapors del qual aprofitem per desembussar les vies respiratòries superiors.

Estem a Phitsanulok, escarxofades en unes butaques d'uns xiringuitos vora el riu, amb els corresponents certificats decorant les parets, que ofereixen massage per 1 euro l'hora. Després de passar el matí pedalant per la l'antiga ciutat històrica de Sukhothai, a la qual hi hem arribat en un autobús de línia, creiem que les nostres cames i peus ben bé que es mereixen un homenatge.

Hi ha un preludi de fregues suaus, com si pastessin per fer pa, que engloben tot el peu. A continuació amb una eina de fusta semblant a un punxo ens premem aquells punts del peu que, com si fossin un comandament a distància, connecten amb la resta d'òrgans del cos (cervell, pituitària, ulls, orelles, plexe solar, ronyo, estomac, úter, pàncrees, ovaris...) Aquesta operació, que no es mou del peu, beneficia directament a les diferents parts del cos. Resolutiu i sintètic, sí senyor!

Concentro tota la meva atenció en el treball de la massatgista, que prem l'estri contra la carn com si la volgués foradar, intentant detectar algun tipus d'indici revelador (més dolor?, més angúnia?, més pessigolles?) d'alguna mena de dolència. Retinc i memoritzo els punt que m'han semblat conflictiu per més tard comprovar, a través del pòster de les plantes dels peus pintades de diferents colors que hi ha a l'entrada del local, de quina part del cos coixejo. Me'n surten vàries, entre elles l'spleen, que resulta que, en anglés, es deu referir a algun òrgan, quin serà?.

Acabats els peus, ara ja respiren tranquils, passem a les cames que, una mica agarrotades, cedeixen a la pressió dels dits, colces i avantbraços de la massatgista.

Ens acomiaden decidides a provar de nou aquesta costum tant sana i habitual (i barat, que és important) que es fer-te un massatge aquí a Tailàndia.

Thursday, November 29, 2007

Ayuthaya i Lobpuri

De Suvarnabhumi (aeroport de Bangkok) nem fins a Akasvayu, perdó, a Atahualpa, ai no que la Carme em diu que es diu Ayuthaya (ja ho veieu, aprofitem la seva estada per baixar la guàrdia i deixar-nos guiar per ella). Ens hi estem dos dies a aquesta antiga capital del regne de Siam, per veure un munt de wats (temples) que s'escampen per la ciutat i que conformen un parc històric declarat patrimoni per la humanitat; per donar una volta pel riu que encercla la ciutat i que ens permet gaudir al capvespre de la visió de temples més moderns i en actiu; i també de la operació de neteja dels elefants perquè l'endemà estiguin nets i polits per rebre al capdamunt noves fornades de turistes.

D'aquí, un cop de tren ens transporta a Lobpuri, on ens hi aturem per visitar un casal d'okupes (és que mira si ens som d'alternatius!). Estan instal·lats a 5 minuts de l'estació de tren en un barri molt cèntric. S'ho tenen ben muntat. Cap al captard famílies senceres s'esbargeixen al Wat Prang Sam Yot mentre la mainada aprofita les instal·lacions per entretenir-se com si fossin a Port Aventura. Alguns fins i tot hi passen la nit, mentre que la majoria opten per pernoctar als diferents edificis que envolten el temple.

Tenen una relació singular amb la gent autòctona del poble. A diferencia dels okupes d'allà, aquí se'ls tracta a cos de rei, vaja com si fossin els fills del Deu hindu Kala. Tenen els gastos d'allotjament i manutenció (buffet lliure on s'hi pot trobar de tot) pagats i no paguen impostos. Tenen el vist-i-plau de la població per les seves activitats diàries. De fet podríem dir que gairebé els adoren tot i que se'ls ha hagut d'imposar centres condicions. Com que son molt anarkos els ciutadans han hagut de protegir la seva propietat privada a base de reixes a les finestres i portes per evitar un abús de confiança i se'ls intal·lessin a mateix llit. Ja se sap: els dones un dit i t'agafen el braç. També s'ha hagut de combatre la seva intensa mania d'apropiar-se d'allò que no és seu a cops de pedra, llançades amb una arma blanca en vies d'extinció (un tiraxines). És així com la gent munta guàrdies davant la roba estesa amb l'arma a la mà, o eviten robatoris als xiringuitos de menjar més propers al seu radi d'acció o controlen que amb els seus jocs una mica punkarres no destrossin del tot el mobiliari privat i urbà.

En són molts, potser uns 2000, i tenen la ciutat ben bé ocupada, com si fossin gremlins xops de dalt a baix, es passegen desvergonyits per totes bandes, als teulats, ràfecs, a les antenes (també protegides), aires condicionats, cables, semàfors, faroles, toldos, finestres, cotxes i fins i tot diuen que alguns han agafat el trens, sense pagar bitllet, per anar a fer una volta i tornar quan se n'han cansat.

Quan els veig no puc evitar saber que a més de ser uns ocupes són els nostres parents, ho veig en certes actituds seves, les més primitives per exemple em recorden alguna sobretaula de dinars familiars (amb tot el carinyo ;), quan veig l'actitud de les mares protegint als crios evidentment em ve al cap la meva de marona i inevitablement els crios salvatges fent trastades a tort i a dret em recorden als meus nebots: en Xavier, l'Arnau i en David. Em sento propera, còmplice, d'aquest casal d'okupes que han invaït Lobpuri deixant-la com si fos el mismíssim Planeta de los Simios, perdó, en aquest cas de Macacos. Voldria informar-me a on s'ha d'anar per fer-se soci de la entitat. Segur que aquests si que m'hi voldrien!

Els parents okupes

Quina Monada

Lopburi

Lobpuri

Ayuthaya

Ayuthaya

Tuesday, November 27, 2007

Saturday, November 24, 2007

Bangkok

A la capital de la terra tai ens hi porten dos autobusos des de Siam Reap. Fins a la frontera de Cambodja circulem dins una carraca, bastant apretats, per una carretera sense asfaltar. Són 6 horetes que ens passen prou bé, almenys a nosaltres que després del viatge a Sea Monorom tenim callus al cul i a part de l'esperit, que es mostra indiferent als petits sotracs que sembla que molesten tant als altres. Un cop travessada la frontera apareix un autocar decent i l'asfalt. Al cap d'unes 4 hores ens endinsem a Bangkok a través d'un entramat d'autopistes construïdes en diferents nivells com si fossin pisos. L'autobús grimpa fins al tercer pis i des d'allà la ciutat se'ns ofereix farcida d'edificis punxeguts que amenacen de rebentar el cel nocturn, imatge que em transporta al mon del còmic i les ciutats futuristes i sense voler-ho busco impacient cotxes voladors o, almenys, la protecció d'un focus projectat al cel amb la imatge d'un ratpenat siluetejat. L'autobús baixa fins allà on els edificis tenen la porta i ens escup a tots vora Kaho San, zona dels hostals baratos, per entendre'ns. El carrer ens acull desfasat, atapeït de gent i de cartells que competeixen entre si per anunciar -més gros i més lluminós que els altres- bars, restaurants, strong coctails, hostals, thai massages, live music, com si fóssim a Les Vegues. Un carrer pecaminós, verge santa!, d'alcohol, roba barata i rock and roll. Ens hi passegem amb les motxilles a l'espatlla, descol·locats i amb cara de bosquerols perduts a la megalòpolis, a la recerca d'un allotjament. Anem a petar a un hostal en ple merder de manera que les dues nits que hi passem ens adormim en companyia dels rollings, led zeppeling, the doors, and so on, com si tinguéssim actuació en directe a la capçalera del llit.

Ens preguntareu que hi hem vingut a fer. Semblaria que a conèixer la ciutat, doncs no, arribem aquí amb la missió més important de tot el viatge. Recollir l'emissària procedent del nostre pam de terra que queda a un racó del mapa mundi des del punt de vista asiàtic, i que ens porta notícies del món on hi viu la gent que estimem. Vivim un dia que no fa res més que destorbar, esperant l'arribada de la Carme amb la il·lusió del nen petit que espera el regal de reis. Finalment el dia passa i tot arriba...


A Alfredo: Tunísia em va robar el cor i va ser important. Va ser un lloc on vaig recuperar una mica la confiança en mi mateixa i em va donar l'energia per començar a viatjar un altre cop. No va ser fa tant, l'any 2000. Es un país que el recordo de manera molt especial i on vaig experimentar una sensació que podria ser semblant a la felicitat.

Friday, November 16, 2007

CAMBODJA


Sen Monorom, província de Mondolkiri
10 de novembre de 2007
Parlant amb el Sr. Dhavid

Expliqueu que el meu país és molt bonic, tenim els temples d'Angkor, la platja de Sihanoukville, la jungla. Encara és una mica pobre si ho compares amb els països veïns per això és bo que vinguin els turistes, ajuden a aixecar el país i, a més, no fan fum com altres empreses... bé, només els del tabac, és clar!, de veritat, que no facin cas a qui diu que és perillós perquè hi ha mines, si que és veritat, però no estan pas a les zones dels turistes, n'hi ha sobretot a la zona fronterera amb Tailanda però ara companyies estrangeres ens estan ajudant a desactivar-les, poc a poc... si potser també n'hi ha a les zones més properes a Vietnam però allà, el que hi ha, son, sobretot, bombes que no varen explotar, del temps de la guerra del Vietnam contra els Estats Units ... però a les zones turístiques no hi ha problema, ja ho veieu, expliqueu lo maco que es el meu país i que ara estem bé, hi ha pau... es veritat que no hi ha gaires infraestructures, ja veus com esta la carretera per arribar fins aquí, no fa pas gaire que estàvem molt més bé, que Cambodja era un país ric, comparable amb Corea i Singapur! però llavors varen venir els Khmers Rouges i van destrossar-ho tot. Sabeu?, al meu pare el varen matar en aquell temps, també el meu oncle i algunes de les meves ties. Buenu, de fet, varen matr a molta gent, moltíssima, prop de la quarta part de la població, uns dos milions de persones, durant els 3 anys, 8 mesos i 20 dies que va durar el regim. La meva família vivíem a Phnom Penh, quan va entrar l'exèrcit a tots els que vivíem a la ciutat ens varen batejar amb el nom de ciutadans del 17 d'abril, (just el dia en que varen entrar) i ens varen enviar a tots cap als camps de les regions mes allunyades del país. Jo d'això no me'n recordo, era petit, ara tinc 34 anys. Ah, som quasi de la mateixa edat ? Jo soc de l'any del Toro, tu deus ser... si! rata... Si aneu a Phonm Penh i visiteu el museu Tuol Sleng veureu fotos de la capital completament deserta, sembla increïble ... ah!, que ja hi heu estat? al museu també? Doncs tot el que vareu veure és veritat, creieu-me, va ser una bogeria, de centres de detenció com aquests (S-21) n'hi havien més, i tant!, escampats pel país, espantós. A la gent sospitosa els portaven alla per interrogar-los, confessaven qualsevol cosa que els soldats volguessin després de ser torturats durant el temps que fes falta, a la gent els hi arrencaven les ungles, els hi posaven electricitat al cos, els penjaven pels peus fins que perdien el coneixement i després els reanimaven submergint-los el cap en un bidó d'aigua podrida per continuar amb l'interrogatori, tot és veritat, un cop havien confessat, si no havien mort ja, els portaven amb els ulls embenats als camps de la mort i un cop alla els mataven a garrotades per estalviar-se de fer-ho amb les seves preuades bales... hi heu anat als killing fields? ja, amb el museu en vareu tenir prou... no te sentit, nosaltres érem part del poble, varen matar al propi poble, tots érem khemrs. No ho entenc.
Quan varen entrar a Phnom Penh varem haver d'omplir un qüestionari amb el nostre perfil, nom, edat, professió. Digueu la veritat, no us passara res, ens varen dir. El meu pare va posar que era policia, el meu oncle també va dir la veritat: que era professor de matemàtiques. No se sabia encara, però qualsevol persona que tingues algun tipus de coneixement era sistemàticament eliminat, professors, metges, infermeres, policies, monjos, escriptors, estudiants, cantants, actors inclús la gent que portava ulleres, increïble no?
Al principi de tot al meu tiu no li va passar res, perquè tenia idees, va col·laborar amb els Khmers en la primera etapa explicant com podien obtenir més bon rendiment de les llavors, com evitar que els animals es mengessin els brots de cultiu i moltes coses més.. però no, de seguida varen considerar-lo perillós i el varen traslladar a treballar al camp on va morir de gana... si, la gent es moria de gana, és estrany oi? ja veieu que tenim peix, arròs, bestiar i molts fruiters... nosaltres ens varen translladar a l'oest, prop de la frontera amb Thailandia, si aneu cap a Thailanda amb autobus, si ? doncs fixeu-vos’hi, veureu la zona a on ens varen portar, jo d'això no me'n recordo, però la meva mare m'ho va explicar, viviem apilonats amb 3000 persones més, ens feien treballar al camps en jornades de 12 a 14 hores diaries i sense cap descans setmanal, ens donaven de menjar dos cops al dia, feiem cua davant una perola de sopa d'arròs, ens tocava un cullerot per cap, si tenies sort i grataven amb la cullera el fons del recipient et tocava una sopa més espesa sinó podia ser practicament només caldo. Jo vivia allà amb la meva mare, la meva àvia i les meves dues tietes, es veu que cadascuna em donava una culleradeta del seu plat per poder-me alimentar. La meva mare sempre em diu que soc un home amb molta sort, es veu que de les 3000 persones que érem em varem sobreviure unes 200. Jo això no ho recordo, era petit, tenia dos o tres anys, la meva mare m'ho explica, es veu que alguna vegada, fins i tot, m'havia donat d'amagat una mica del menjar que els soldats donaven als porcs... de veritat, és veritat, m'ho va exlicar la meva mare. De menjar, n'hi havia, molt, de fet les families traballavem presisament en el cultiu d'arròs i de verdures, pero no eren per nosaltres, que estàvem desnutrits, es veu que eren per la Xina perque havien de saldar comptes de les armes que els hi havien donat. Els rius estaven plens de peixos pero no es podien pescar, els soldats comptaven les fruites dels arbres que voltaven els campament per mirar que l'endemà no n'hi faltés cap! La gent més dèbil, els nadons, els avis, els que estaven malalts, varen ser els primers en morir. De tant en tant ens convocaven a un reunio, ens preguntaven si estavem bé, si estavem tips. Si algun feia algun comentari inapropiat cap al capvespre se l'enduien i no tornava més. La mare, es veu que m'explicava que els duien a treballar en altres camps pero no era veritat, els empressonaven i els mataven... soc afortunat em diu la meva mare, només 200 persones varem sobreviure, els altres els varen matar o varen morir de gana o de malalties, es que no hi havia metges, enlloc del pais, els havien matat a tots perque eren enemics, perque estaven contaminats per la cultura estragera, va ser una bogeria, viviem tots junts en aquell camps pero no podiem parlar, passavem gana, la mare m'explica que la gent treballava com esclaus i després en prou feines els hi donaven menjar, aleshores la gent casava insectes, llangardaixos, qualsevol cosa que es mogues per menjar-s'ho tot... no te sentit, erem Khmers com ells, no puc entendre que volien aconseguir... qualsevol persona per qualsevol motiu es considerava traidor i enemic i el mataven, Varen reclutar la gent de les classes socials mes baixes i amb menys cultura, els que vivien al camp eren el model a seguir perque no estaven contaminats per l'ambient urba, molts dels soldats eren nens, nomes crios. Al meu pare el varen matar per ser policia, jo no el recordo, era petit pero la meva mare me'n parla... tothom, totohom, tothom aqui a cambodja ha perdut familiars durant el regim de Pol Pot... jo, la veritat, estic una mica enfadat amb el mon, no entenc com no sabien que passava aqui, com se'ls hi va escapar a les nacions unides i als EEUU.. els Xinos si, aquest si que no sabien pero a ells l'unic que els interessava era fer negocis el que passes al poble els hi era igual... sabeu?, en aquell temps nomes varen deixar un aeroport obert amb un vol diari, a Beijing!, i nomes funcionava una linea ferrea per transportar tot l’arros i verdura que cultivavem fins l’aeroport .... mes tard varen arrencar els travessers de les vies del tren i les varen subtituir per fusta per enviar ferro a la xina... per aixo ara el sistema ferroviari es tant dolent a Cambodja, abans estava mes be! pero els Khmers Rouge varen desruitr el pais, tot!, varen abolir les escoles, els hospitals, la religio, la radio, el correu, la moneda, les universitats... deien que la universitat es resumia en dos punts: treballar el camp i matar l'enemic... tot va perdre valor, no hi havia moneda, l'unic que tenia preu era l'arros, i prou, ah si!, potser tambe els rellotges, als soldats els hi agradaven molt, els hi podies donar el teu i potser estaven contents, alguns en portaven dos, un a cada canell encara que a l'hora de la veritat no sabien llegir les busques...
Però ara estem be, expliqueu-ho, podríem estar molt millor, és veritat, jo tinc moltes idees però no tinc pas poder, jo he estudiat per ser professor, durant un temps ho vaig ser, però ho vaig deixar, no volia ser pobre, sabeu que cobra un professor al mes?,… 30 dolars !, ja ho veieu, no arriba per res, recordo que les famílies ens donaves calers als mestres per ajudar-nos, jo no els volia, aleshores un dia em varen donar un gosset, increïble, i que volien que en fes !!!, durant un temps em vaig comprar una moto i per les tardes treballava de taxista a Phnom Penh, als vespres anava cada dia una hora a classes d’angles, per això dieu que m’expresso tant be, a secundaria no en ensenyaven pas l’anglès, ni el francès, jo vaig aprendre una mica el rus i el vietnamita... però ara ja no me'n recordo... l’anglès es important, m'ha permès trobar una feina en una companyia japonesa, treballo de taxista per ells, be, faig el que faci falta, els porto en cotxe, faig d'interpret, els hi porto les maletes, els hi obro la porta, no em fa res, es la meva feina i estan contents però a mi els que m’agrada es ensenyar a la mainada, per no vull ser pobre !, sabeu ?... potser algun dia vaig als Estats Units, es el meu somni… el meu sogre viu allà, miraré si puc obtenir un visat, això voldria dir separar-me de la meva dona durant un temps però m’agradaria anar-hi, sobretot per la mainada, tinc dos fills jo, mireu, aquí estan, la nena te 10 anys i el nen 7, vols dir que s'hi assembla a mi, potser si... sabeu, es per ells que m'agradaria viure un temps allà, perquè ells aprenguessin l’anglès, jo mentre treballaria fort per guanyar diners, després tornaria perquè a mi m’agrada viure aquí, jo m’estimo molt el meu país... no se... potser si tot va be... aquí encara som pobres, varem haver de començar de nou, costa aixecar-ho tot, cal tenir paciència, pas a pas, potser jo ja no ho veuré... va tot massa lent, sabeu encara no s'ha jutjat a cap líders dels Khmers Rouges, ara ja seria massa tard, molts ja han mort i d’altres tenen, que se jo, potser 80 anys, no entenc perquè tot ha anat tant lent, o potser si, molta gent esta implicada, molts interessos per alentir-ho tot,... l’any que ve hi haurà eleccions però no crec que canvii res, ... es una llàstima i es injust, molt injust... però ara estem be, hi ha pau, espero que duri molt, que tot el que ha passat ens serveixi de llisó per no repetir-ho, expliqueu-ho als vostres amics, a la gent, però també expliqueu que Cambodja es un país molt bonic i segur, tenim els temples d’Angkor, les platges del sud : Sihanoukville, Kep, Kampot, els dofins d’aigua dolça de Kratie, el riu Mekong, la jungla de Mondolkiri i Kataraki. Expliqueu-ho, que el meu país és molt bonic, que val la pena venir-hi...

  1. El juliol de 2007 va ser jutjat Kang Kek Ieu, més conegut per Duch, responsable del centre de tortures S-21 on hi varen morir unes 14.0oo persones. Va ser imputat per crims contra la humanitat.
  2. El 19 de setembre de 2007 varen detenir Nuon Chea, el camarada nçumero dos dels Khmers Rouge, acusat de crims de guerra i crims contra la humanitat.
  3. El 12 de novembre de 2007, han detingut a l’ex-ministre d’assumptes exteriors del règim, Ieng Sary i la seva dona, Ieng Thirith, ministra d’acció social i educació ( ?) i cunyada de Pol Pot). Estan acusats de crims de guerra i crims contra a humanitat.

Tuesday, November 13, 2007

El Delta del Mekong

Delta del Mekong

La ruta pel delta [del Mekong] va durar tres dies. Arribem a Phonm Penh [Cambodja] baldats però completament entusiasmats amb l'excursió. Diuen que les imatges valen més que mil paraules. M'adhereixo a la dita entre d'altres coses perquè se m'han acabat les paraules per descriure la vida vora al riu. Aquí teniu les fotos!

Mekong Delta Tour

SINH CAFE SAIGON

CAI BE - VINH LONG - CAN THO - CAI RANGLONG XUYEN - CHAU DOC - PHNOMPENH (3 DAYS/2 NIGHTS - DAILY)

Day 1: Depart at 7:45 AM from our office in Saigon to Cai Be by air- conditioned bus. Have a motorized boat ride to see round Cai Be floating market with local people being selling, buying, exchanging goods from their boats. Walk around to see orchard, rice paper making, rice crispiest producing process…Stop for a rest, a free Vietnamese lunch including tropical fruits, traditional music. Boat through a village to see peaceful tranquil life of villagers, admire marvelous natural setting of Mekong delta region. Take a boat trip through some islands and cross Mekong river to Vinh Long. Crossing lower Mekong river to view Can Tho city by ferry. Overnight in Can Tho.

Day 2: Three hours boat trip to discover the beautiful Cai Rang floating market and its surroundings. Visit a vermicelli making shop, a rice husking mill, fruit gardens. Enjoy tropical fruit. See the peaceful life in the rural area. Have lunch before going to Chau Doc. Stop to see the making of insence sticks. Overnight in Chau Doc.

Day 3: Do a 2 hour rowing boat trip to visit Floating Houses with caged figh breeding a village of Cham ethnic minority, Moslem mosque towel weaving. Take a 2 hour boat trip to the Vinh Xuong boarder. Crossing the boarder, take 1 hour high speed boat to LEK LUANG. Then land transfer to Phnom Penh by bus. Finish tour at Capitol office. Departure: 7:45AM - Arrive PhnomPenh: 3:00PM

Price: Ac bus ticket: US$ 32/person Inclusive of entrance



Un tomb per Ho Chi Min / Saigon

Thursday, November 8, 2007

I les fotus...

Temple de Cao Dai i Tunels de Cu Chi

Temple de Cao Dai i Tunels de Cu Chi

Tay Ninh – Temple de Cao Dai

A Tay Ninh hi anem de peregrinació a visitar el Temple més important de la religió caodaista, moviment ambiciós que va néixer el 1926 de la ma de Ngo Minh Chieu, i que pretén sintetitzar en una sola lo bo i millor del budisme, taoisme, confucianisme, l’animisme vietnamita, el cristianisme i l'islam. Sí senyor!

A grans trets:
Creuen en un sol Déu, en la comunicació amb els esperits, en el culte als ancestres, mediten i són vegetarians. El seu símbol és un ull diví dins d'un triangle. L’objectiu de la pràctica de la religió és escapar del cicle de reencarnacions i assolir el nirvana.

Creuen que hi ha hagut tres trobades entre Déu i els homes:
Durant la primera Déu li va revelar la veritat i tota la veritat a Lao Tse.
En la segona Déu va transmetre el seu missatge a través dels seus representants, a saber: Buda, Confuci, Mahoma, Jesús i Moisès; missatge que posteriorment va ser pervertit per la fragilitat humana.
La darrera reunió es va produir durant el segle XX i en el marc de la religió Caodaista. Diferents esperits, entre ells una representació internacional composada per Joana d’Arc, Descartes, Lenin, Shakespeare, Pasteur i Victor Hugo (aquest darrer, després de contactes reiterats, va ser considerat a títol pòstum, és clar, cap espiritual de les missions estrangeres) es varen revelar als mèdiums de la secta per donar les instruccions del que seria la última revelació de la veritat divina sobre la terra, converses transcrites i recopilades formant les escriptures de la religió.

Encoratgem als alumnes de Valldemossa a aprofundir en aquesta religió buscant mes informació a través de la xarxa!

A part de visitar el temple assistim a una missa solemne on els diferents monjos, vestits de diferents colors, preguen al ritme de la música vietnamita.

Túnels de Cu Chi

Els túnels de Cuchi són una basta extensió de sòl foradat, uns 250 km aprox., d'unes galeries que deuen mesurar uns 40 cm d'alt per 40 d'ample, i que permetien comunicar els diferents enclaus, aïllats en territori enemic, del vietcong. Al mateix temps que els servia de refugi, era el lloc des d'on realitzaven incursions i atacs sorpresa, per esfumar-se tot seguit sense deixar rastre i provocant el desconcert de l'exèrcit del Vietnam del Sur i d'Estats Units d'Amèrica. Un cop es va descobrir el truco -i després d'intentar destruir-los en va, el sistema de túnels per mitjans convencionals, gossos, exèrcit terrestre, etc...- la zona va ser víctima dels atacs aeris més devastadors on a part de bombes s'hi abocava tota mena d'armes químiques per enverinar o destruir qualsevol cosa que pogués servir per nodrir als talps del vietcong.

Actualment el recinte s'ha convertit en una part més de la ruta turística de la Guerra del Vietnam. Els guies mostren amb orgull el terra foradat, que pot arribar a tenir fins a tres nivells de profunditat, les trampes enginyoses utilitzades per caçar americans com si fossin bestiar i els hangars soterrats on sobrevivia el vietcong. Com a atracció macabre tens la oportunitat , si vols, de disparar per un dolar una bala amb fusells (M16, AK47...) autèntics d'aquell temps -cosa que provoca el furor d'uns quants turistes que disparen com si estiguessin en una parada del tiro a fires, pero a lo grande i omplen l'espai d'un ambient ensordidor que en cas de ser real t'acabaria de donar l'empenta per endinsar-te fins al racó més fosc i asfixiant del qualsevol dels túnels soterrats.

A Cu Chi i contra tot pronòstic ens trobem amb un grup d'Isads (dit d'aquell nascut a Sant Hilari Sacalm) que saluden efusivament a en Vadó Cisteller i el posen al corrent del poble i els seus habitants. Un xerrada intensa que quasi ens fa perdre l'autobús de tornada. "Després d'anys de no veure'ns, nada menus, ens trobem a Vietnam. Qui ho hagués dit. Ai caramba"

Tuesday, November 6, 2007

Quy Nhon

Quy Nhon

Quy Nhon

Un autobús ple de turistes que van a Nha Trang ens abandona a la 1 de la matinada a quatre arreplegats a peu de carretera, allà a on hi hauria d’haver l’estació d'autobusos de Quy Nhon i que, si hi és, no la veiem, a no ser que sigui aquell sofà dues places, d’escai verd oliva col·locat estratègicament a sota una marquesina atrotinada. Afortunadament unes motos ens esperen i ens duen carregats amb les motxilles fins a l’hotel, a uns 10 km.

Hem vingut a petar a Quy Nhon amb la intenció de fer un altu a qualsevol lloc que no estigui massificat pel turisme. El mètode emprat ha estat agafar la guia i escollir un poble sense massa ‘interès’. I ho hem aconseguit. Podríem dir que, encara que fa molt que hi som, per fi hem arribat a Vietnam.

És un poble gran que ressegueix una badia enorme i amb una intensa activitat tant pesquera com de mercaderies. Aprofitem la treva climatològica (la pluja quan cau és fina i dura poc) per llogar una moto durant dia i mig i, ara sí, perdre’ns una mica per carreteres secundàries, d’aquelles que sembla que no portin enlloc.

Enmig dels palmerars d’una platja a les afores descobrim la vida d’un poblet de 4 carrers. Primer ens estudiem mútuament: la mainada es deixa anar i s’entreté amb nosaltres rient i fent ganyotes a la càmera per poder-se contemplar després a la petita pantalla; escena pintoresca i festiva que emmascara una discussió grotesca que un mutilat manté, a cops de roc, amb la seva família. Un contrast que ens deixa amb el cor encongit.

Visitem diferents monuments del regne de Champa que s’escampen vora la ciutat i un turó situat a uns 30 km i que substitueixen, amb més tranquil·litat, la visita que no varem fer a My Son, prop de Hoian. Ens podem passejar completament sols en un recinte de lliure entrada. En tornant ens desviem per corriols que transcorrem entre els arrossars on s’hi passegen els búfals i els martinets blancs.

Cap a la 1 de la tarda i vora la platja s’amunteguen, com si fos la verge del Carme, un grapat de barques de pesca enfeinades a descarregar el peix a unes embarcacions fetes de bambú, rodones com si fossin cloves de nous, que el transporten a cops de rem fins arran de platja. A la sorra la multitud es congrega per celebrar el que seria més o menys la subhasta del peix. Un eixam de barrets cònics pul·lulen amunt i avall negociant amb més o menys agressivitat el preu de la venta mentre les peixateres destrien, escaten i netegen el peix i marisc fresc. Ens passegem impressionats incapaços de decidir on fixar la mirada en un espectacle que es renova contínuament, es com si estiguéssim a dins un formiguer.

Mentre correm per la carretera principal que voreja la costa ens crida l'atenció uns vaixell ancorats que semblen desafiar els esculls rocallosos a pocs metres de la costa. La mar, alterada, els sacseja violentament mentre que de les closques de nous es desprenen joves amb ulleres de buceig que desapareixen sota l’aigua durant una bona estona a la recerca de no sabem què. Ens afegim a un grup de gent que, per uns moments, desvien la mirada de l’espectacle de risc directament cap a les meves cames. Se’ls dibuixa una expressió d'angúnia que constato universal i que es repeteix ja estigui a les carpes de la devesa, al desert del Taklamakan o a la Conxinxina. Els hi comento, amb gestos i onomatopeies vàries que soc víctima dels mosquits i de les meves ungles però que no pateixin que ara, encara que no els hi ho sembli, les tinc prou bé perquè, encara que n’hi hagi, no m’ha picat cap mosquit.

Resolem l’enigma dels pescadors suïcides quan ens aturem a un poblet de pescadors i veiem a la platja com un parell de vaixells descarreguen la ferralla d’un vaixell que es devia enfonsar prop de la costa. Passem la tarda jugant amb la mainada mentre el poble esta abocat a la troballa, els soldadors tallen les peces, es pesen en diferent bascules per calcular els quilos de metall i es transporten per repartir-ho entre les diferents famílies.

Per fi, en aquest poble, ens atipem de sentir arran de pell una vida que transcorre independent a aquells grups de gent, que sovint van en manada, col·leccionistes àvids de sensacions i paisatges exòtics, impacients per poder ensenyar a la tornada en les soporífers sessions de fotos que acompanyen el típic sopar del viatge on el protagonista dissecciona l’aventura en un relat minuciós on sovint hi posa més pa que formatge. O, perquè no, per penjar en algun lloc del ciberespai. I a què ve això ara?!

Hoian

Hoian

Per cert, per l'Anna, en Guille i en Javi, demanem un punt mes a l'examen pel seu interès i bona disposició.

Tornarem aviat, les fotos les fem tots dos i ens es dificil tricar cap pais en concret. Potser el Monestir de Labrang m'hi quedaria per reflexionar una estona més.

Sunday, November 4, 2007

Hoian

Au village, sans prétention,
J'ai mauvaise réputation.
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi,
Je pass' pour un je-ne-sais-quoi!
Je ne fait pourtant de tort à personne,
En suivant mon chemin de petit bonhomme.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...

Estem al port de Hoian prenent una tiger i un suc de pinya natural al ritme monòton de 4 acords de guitarra i la veu rogallosa den George Brassens. Mentre cau una pluja que, com si fossin records, ho cobreix tot d'una nostàlgia ( traïdora!) de recuperar aquella rutina tant insidiosa i temptadora al mateix temps, dins la qual, a vegades, s'hi descansa tant a gust (vaja, la historia de les cadires, que canten). El pòster de Brassens, Ferré i Brel, que penja a la paret del meu davant, dins el bar del Café des Amis, intensifiquen la sensació alleugeridora de trobar-me espaterrada al sofà del menjador de casa meva.

Els barrets cònics que passen, les motos carregades amb tres o quatre persones, les iaies davant el canal insistint en trobar passatgers, l'olor de peix fresc i fruita tropical, la xafogor intensa en ple mes d'octubre em resituen: estic a Hoian i me n'alegro.

Hoian es un poble portuari que va tenir el seu esplendor durant els segles XVII i XIX competint directament i com a centre neuràlgic en el tràfic de mercaderies amb Macau i Malàisia. Porta d'accés de diferents civilitzacions que varen deixar la seva empremta en els diferents edificis històrics que es poden contemplar, dels primers missioners cristians que a part de la religió varen llegar la cal·ligrafia romanitzada de la llengua vietnamita i d'algun fanàtic de la chanson fransaise.

Actualment és un poble turístic, malgrat tot, tranquil i acollidor, que podria ser Platja d'Aro per la concentració de botigues de roba per metre quadrat que s'escampen com una taca d'oli pel centre de la ciutat. Aquí però, les venedores estan a peu de porta bramant, plis com in, per oferir-te com en un autoservei, roba feta a la teva mida. El procés consisteix en triar el teixit i el model en un llibre on hi ha milers de patrons que escarneixen tots els estils, des del mes playeru fins a l'última tendència de la passarel·la Gaudí, i un sastre, després de repassar-te les mides de dalt a baix passant pel mig, te'l te enllestit per l'endemà. En el cas del calçat l'operació és més ràpida i en una hora pots tenir aquell parell de sabates que feia tant que buscaves (marona aquest cop tampoc hi ha hagut sort!).

El mal temps ens impedeix de realitzar l'escapada que teníem previst fer, consistent en llogar una moto per perdre'ns pels pobles col·lindants i platges. Aprofitem per anar a la perruqueria per rebaixar la mata de cabells que comença a tenir vida pròpia. Ens deixen la mar de guapus després d'utilitzar la màquina de rapar, les tisores, les normals i les de buidar, totes dues oxidades, i fins i tot una navaja per fer retocs. Per passejar per el mercat vora el riu i l'espècie de moll on les peixateres netegen i venen el peix. A la nit, cel·lebrem amb ells la festa de la lluna plena, quan encara la luna s'ha d'emplenar del tot, veient com deixen anar fanalets amb espelmes que desfilen seguint la corrent del riu i arribant a misses dites als dos espectacles de música tradicional fets expressament.

Ens hi estem un dia més del necessari perquè ens ve de gust i aprofitem per veure com la gent continua indiferent amb la seva vida ignorant el fet que les aigües traspassen el moll arribant fins al primer carrer del poble. Es veu que es un fet habitual que el riu, després d'un període de pluges, es desbordi; de manera que ho tenen ben assumit.

Bé, no us atabalo mes i així podeu acabar d'escoltar la cançó.

Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout l'mond' viendra me voir pendu,
Sauf les aveugles, bien entendu.

Wednesday, October 31, 2007

Hoa Lu i Tam Coc pictures!

Tam Coc i Hue

Hue

Hue: ciutat del sud que s'extén als marges de la ribera del perfum, un dels principals centres culturals i religiosos del país, escenari de les més cruentes batalles de l'ofensiva del tet on la ciutat va passar, alternativament, d'unes mans a les altres, però en qualsevol cas, va rebre, depenent de per qui estava assetjada, de tots dos costats.

Fem parada i fonda durant dos dies plujosos i ennuvolats, per complir amb els nostres deures de turistes incansables. Visitem la ciutadella que abriga el recinte imperial de Gia Long, una construcció també emmurallada amb una part derruïda per les bombes i l'altre colonitzada per un exercit de molsa i líquens que li donen l'aspecte d'estar ancorada al passat; la Torre de la bandera, que presumeix de ser el màstil més alt del país des d'on hi oneja un parrac vermell enorme amb una estrella groga al mig; la pagoda de Thien Mue, on s'hi pot veure el cotxe amb el qual varen portar al monjo Thich Quang Duc per autoimmolar-se calant-se foc com a protesta per la política del govern sud-vietnamita de Ngo Dinh Diem; passegem per la vora de la ribera del perfum on s'hi poden trobar relíquies de la recent guerra, des de medalles de soldats, a màscares antigàs, passant per fusells, granades i bombes oxidades i florides i, finalment visitem, motoritzats, les tombes imperials, mausoleus que s'escampen disseminats pels voltants de la ciutat, en selecciones només dos, (poc a poc i bona lletra) Khai Dinh, i la de Minh Mang.

Hoa Lu i Tam Coc

Des de Hanoi mateix, decidim allargar les nostres vacances i deixar-nos endur per les facilitats i el bon preu d'un tour organitzat, aquest cop de menys magnitud. En un dia visitem els temples de la ciutat de Hoa Lu, antiga capital de Vietnam sota la dinastia Dinh; i Tam Coc on dalt d'una canoa de fusta engreixem la llista de turistes que naveguen pel Ngo Dong, un riu que, pel tràfic que té, s'assembla més a una autopista. La barqueta ressegueix un tram de riu amunt per un ciucuit que ens du a travessar uns illots kàrstics, semblants als de Halong però d'aigua dolça, justament per sota aprofitant unes grutes naturals que foraden la roca com si fos un túnel.

Al mig del riu, en una zona de difícil escapatòria ens embesteix, com si fossin pirates a l'abordatge, un escamot de canoes plenes de qualsevol cosa que es pugui vendre. Els hi diem que no volem comprar però insisteixen que el remer té sed. Jo, educada que sóc, li allargo la meva ampolla d'aigua i la rebutja dient entre dents i amb una expressió que no m'acaba de convèncer que prefereix una coca cola. Tot plegat per completar el cicle d'una petita estafa, més vella que el anar a peu, documentada fins i tot a la guia de fa dos anys, que consisteix en comprar-li una llauna al capità i ell tot seguit revendre-la a la mateixa gent, guanyant, cada un, en l'operació mig dolar. Enmig de la confusió nàutica s'embarca una dona i una caixa d'on misteriosament van sortint camisetes, estovalles brodades, postals, gorres i mil virgueries més. La tossuderia de la dona no entén de llengües, ni de la seva pròpia, Kong Cam'on. Al final, d'avorriment, desisteix de fer negoci però encara té energia per demanar una propina no sabem ben be perquè.

Marxem cap a Hue en l'Exprés de la Reunificació, aiam si aconseguim ser alguna cosa més, encara que sigui poc, que un grapat de dolars.

PD: els taurons us els deixem per la costa catalana perquè 4 desalmats ignorants els maregin fins a matar-los. Lamentable.

PD2: Guillem, benvingut. Estava convençuda que t'havia passat el link. Hòstia! A qui més no li dec haver passat? Quan acabi aquesta aventura, si em dieu quan val i on es compra, em poso seny.

PD3: per cert, enhorabona a totes les "Veïnes" pel seu treball impecable que ha ajudat, definitivament, a aixecar una història feta de persones. Crec també que s'hauria de fer una menció especial per la gata de la veïna de dalt que amb el seu porte glamurós va brodar el seu paper en totes les tomes filmades. I quin moment va escollir per llepar-se, coqueta, a sota el coll. I aquell paseillo cap a càmara just després de sonar el mòbil (!!!?) i just abans de saltar del llit. És que està feta una starlet, la, mmmm, Nela, oi que es diu Nela?.

PD4: Takaaaaaaaaa!!!!! Wellcome in our blog. Keep in touch through e-mail. A big hug!!!!

Saturday, October 27, 2007

Les fotos del Tour d'Halong

Badia Halong

Badia d'Halong

Halong és una badia al golf de Tonking banyada pel mar de la Xina d'on emergeixen, com si fos acné virulent en un rostre rabiosament juvenil, milers d'illots càrstics que no son sinó, segons diuen les males llengües, les dents del llom d'un immens dragó que viu a les profunditats.

Hi arribem organitzats formant part d'un equip de 7 persones: l'Oriol, els majoreros Toto, Luís i Orlando i en Gori, un mallorquí. No vol dir que fins aleshores ho féssim tot a la babalà sinó que aquesta vegada de l'organització se n'ha encarregat una agència de Hanoi, pel mòdic preu de 36 dolars (3dies / 2nits) cosa que entomem com unes petites vacances on totes les decisions (on i què menjar / on dormir i què fer, a vegades tant esgotadores) estan preses amb antelació.

Arribem en un minibús farcit de güiris. Allà establim contacte amb una penya de bascos que de seguida s'estiren els cabells per haver pagat quasi bé el doble de preu pel mateix itinerari. Ai va la hòstia!. Pugem a una embarcació de fusta de tres nivells (camarots / restaurant i tumbones) on ens rebem amb una copa de suc de taronja i una tovalloleta fresca que un cop a les mans i sense saber què fer-ne aprofitem per eixugar-nos les aixelles. Dinem (rotllos vietnamites, sopa, amanida, porc amb pinya i peix recremat) mentre fem via a la primera parada: un illot foradat que enquibeix al seu interior unes coves espectaculars.

Passem la primera nit a l'illa de Cat Ba, hi arribem quan comença a vesprejar però això no ens impedeix anar a paso ligero fins una platja propera per batejar-nos dins les aigües del mar de Xina, ja a l'oceà pacific.

L'endemà ens espera una expedició al parc nacional de l'illa consistent a fer un treking suau per assolir una atalaia situada al capdamunt d'un turó des del qual poder contemplar els turons circumdants tapissats d'exuberant vegetació.

Tarda de caiac a la illa dels monos (que de monos en té això, el nom) on tonifiquem els bíceps a cops de rem.

Tornem a l'hotel per recollir les maletes per fer nit al vaixell. Com que la beguda no està inclosa en les despeses del tour, per iniciativa de l'Oriol i en Vado, previa assamblea general amb bascos, canaris i mallorquí, es decideix per unanimitat negociar un bidó de Bia Hoi. Aquest fet provoca l'expectació de tot aquell que ens veu passar carregats amb 25 l de cervesa fresca a pressió. Contra tot pronòstic ens el deixen pujar al barco i per falta de documentació escrita ens neguem a pagar qualsevol tipus de taxa. Havent sopat comença una festa amb tota la tripulació (menys la rata polisson que treu el cap de tant en tant, tímida ella, sense gosar afegir-se a la moguda) que es desenvolupa de manera tranquil·la i assenyada per falta de graduació alcohòlica de la birra que impedeix de beure'ns del tot l'enteniment.

L'endemà al matí ens deixondim amb un bany que posa punt i final a la nostra estada a la badia. Remuntem illots fins arribar a port. Preferim regalar el bidó buit abans que vendre'l a baix preu a una colla de homes que el reben amb un somriure estupefacte.

PD: sobre el tema del Titànic penso que hauríem de fer una reunió de caràcter urgent per decidir si la Neus i en Vadó, tenint en compte la seva malastrugança en qüestions nàutiques, poden pujar a bordu.

Thursday, October 25, 2007

SaPa

Sa Pa

Wednesday, October 24, 2007

Notícia breu de SaPa

Agafem un tren de nit on dormim plàcidament a les nostres lliteres dures per arribar de matinada a Lao Cai. D'allà, havent esmorçat un cafè amb llet (!!!), cop de minibús fins a SaPa, poblet habitat per diferents minories ètniques, situat en un paisatge espectacular ple de turons i terrasses d'arròs. Això darrer ho diu la guia i ens ho creiem però no ho podem contrastar per culpa d'una boira insolent amb pinta d'estar-hi des de fa temps i amb poques ganes d'escampar. Hi arribem amb l'Oriol un fenomenu de Barcelona que varem conèixer en un Bia Hoi del triangle d'Or de Hanoi (on sinó?) amb qui recuperem la llengua i la sensació de que qualsevol cosa, no només és possible, sinó ben fàcil.

Només baixar del minibús la realitat se'ns manifesta com una bufetada. Una bandada de dones i nenes de l'ètnia Black Hmong vestides amb el traje pertinent (i sospitosament pulcre i nou) ens atabalen amb tot tipus de souvenirs i, sense fer cas als nostres educats (en un priuncipi) kong ca'mon (no gràcies), ens segueixen com si fossin les nostres escortes fins ben bé a l'hostal, practicant fins l'últim moment totes les estratègies d'un comercial agressiu.

Un cop fet el chek in que n'hi diuen de ocupar les habitacions, lloguem unes motos per allunyar-nos de la perafernàlia turística i perdre'ns per poblets adjacents on segur que la gent deu tenir una vida pròpia i aliena al turisme. Arribem al poble de Ta Phin, de 4 cases, i just a l'entrada ens reben, amb els souvenirs oberts, una comitiva de dones de l'ètnia Dao i no se'ns desprenen en tota la passejada fins a una gruta, una passeig que es prometia tranquil, i que, en canvi, es converteix en cançó enfadosa amb un estribillo de "no, no, noooo", que coregem en tots els tons possibles.

Col·loquem l'esperança en una altre poble i mentre ens hi dirigim a cop de gas ens sorprèn un xàfec cada cop més intens que ens retorna de dret a l'hotel i xops com ànecs. El temps no promet i fem via cap un bar que es podria trobar en qualsevol lloc de grenyuts guays de Girona. Pel camí ens aborden iaiones, que en el recer de la nocturnitat, ens ofereixen opi, marihuana i el que faci falta amb la naturalitat del camell més expert de la Font de la Pólvora.

L'endemà la boira i un pluja tonta ens conviden a oblidar-nos del treking que havíem de fer i retornem (10h més) amb la cua entre cames i una mica decebuts cap a Hanoi.

No em trec del cap la imatge d'un cochinillu rostit en forma de gos i la visió d'unes potes fregides amb ungles i coixinets exactament iguals als de la Ruka.

PD: després de debatre la qüestio al davant d'una bia i d'un batut de papaya hem decidit contestar a la pel·lícula amb el nom de "El cazador". Dirigida per un tal Cimino i interpretada per un De Niro jovenet.

Monday, October 22, 2007

Sunday, October 21, 2007

Saturday, October 20, 2007

Una mica de Hanoi

Només de posar-hi els peus ens hi sentim a gust. Ideal per una temporada llarga o per venir a jubilar-s'hi. El casc antic s un entramat de carrers amb vida pròpia per on hi palpiten centenars de motos que, a cops de pitu, sortegen miraculosament turistes, venedors, bicicletes i tot el que envaeixi l'asfalt. Cada cop que l'hem de creuar em ve al cap d'aquell joc de màquines (quan valien 5 durus) en que una granota havia de creuar un riu sense mullar-se aprofitant per saltar sobre les diferents files de troncs que es desplacen surant sobre l'aigua per arribar a l'altre vorera. En el nostre cas seria el mateix però al revés. Primer un s'ha d'omplir d'un decidit esperit suïcida i avançar fent paradetes cada pocs metres per permetre que les motos, un cop ens detecten com a obstacles, ens esquivin amb una habilitat, de moment, rotunda.

Recuperem les baguettes, el cafè amb llet, les oreos i els kitkats, l'anglès, l'amabilitat, els somriures i allò que trobaven tant a faltar: el bar, espai de repòs i d'economia mental ideal per fer l'altu per pair les novetats. D'entre tots ells ens decantem, sense cap dubte pels Bia Hoi, uns baretus que envaeixen la vorera i part de la calçada amb tamborets de plàstic mida escolar i a on s'hi degusta una autèntica cervesa a pressió molt suau i de consum ràpid (ho acatem sense discussió) per manca de conservant i altres additius. Mentrestant, l'espectacle de la ciutat a ritme de gran prix desfila al davant nostre sense haver de pagar cap més entrada que un vas de birra fresca (!!!) que, per acabar-ho de rematar, costa 8 cèntims d'euro. Que n'aprenguin!!!!

Durant el dia combinem visites per diferents museus (d'història i de la dona) i temples, amb passejades vora el llac i poca cosa més. Quan s'acosta l'hora màgica practiquem una mena de botellon a una zona que no hem dubtat en batejar com triangle d'or, composada per tres Bia Hois farcits de vietnamites i blancs, ja siguin güiris que estan de pas, o bé d'altres que s'hi graten les pilotes després d'haver treballat "durament" en organismes de "cooperació" i d'altres que han perdut la noció dels temps enredats pel brevatge miraculós i que amb mirada escumosa observen la ciutat bombollejant com si fossin part de un decorat.

És així com Hanoi, ella sola, se'ns descobreix amb una energia desbordant que ens provoca un sotrac semblant a l'enamorament. Algun dia hi tornarem.

PD: en referència a l'endevinalla en Vadó Cisteller diu que es "apocalispi nau" on el coronel Kurtz és en Marlon Brando, el cunyat d'en Luck Skaiwalker és en Harrison Ford que hi surt poquet i en Willart és en Martin Xin. Jo, disculpeu-me, em sembla que no l'he vista. Quan torni vull fer immediatament un visionat de pelis del Vietnam que segur que n'hi ha moltes.... En Vadó també diu que la banda sonora de De Dors és genial i les conilletes estan molt bones.

Friday, October 12, 2007

Final de la primera etapa

A Beijing ens hi estem ben bé una setmaneta per complir amb els nostres deures de turista i per tramitar el visat i bitllet d'avió per anar cap a la Conchinchina (altrament dit: Vietnam) i acomiadar-nos definitivament de la Xina. Segons les previsions inicials el periple continuaria ara cap les províncies de Guanxi i Yunan (sud de la Xina), però les dificultats de comunicació i un tarannà que no hem acabat de comprendre ens conviden a fer un bordu i canviar de rumb. Decidim doncs allargar el nostre passeig pel sud-est asiàtic que, si en un principi passava pel nord del Vietnam, ara s'estén fins al sud, travessa Cambodja i va a petar a Tailandia.

Per tant podríem dir que hem acabat una primera etapa, un port de primera categoria, i n'encetem un altre que a grans trets seria la següent:

Hanoi - Hue - Hoi'an - Ho Chi Ming (Saigon) - Delta del Mekong - Phonm Penh - Siam Reap (Runes d'Ankor) - Nord de Tailandia - Bangkok

I no patiu pel temps, tenim connexió directe amb Céfiro, Vayu i inclús Quetzalcoal, que ens informen de tots els seus moviments.

BEIJING

Si a Xi'an ja estàvem escagarrinats d'haver de tractar amb 6 milions d'habitants, a Beijing la cosa es magnifica. A part dels 8 i escaig que déu tenir, se li han de sumar un fotimer més que s'han desplaçat a la capital aprofitant la setmana de vacances.

Abordem la ciutat amb seny. Abans de tot fem un pla d'atac seleccionant d'entre les múltiples zones d'interès turístic, les indispensables i les que ens criden l'atenció. Tot plegat queda reduït a 4 visites: la plaça Tiananmen, la Ciutat Prohibida, el Temple dels Lames i la Gran Muralla. D'aquesta manera ens evitem haver d'anar a contratemps amunt i avall per contemplar successions de palaus i temples que al final s'acaben confonent en qualsevol racó de la memòria. Aquesta jugada ens permet, de passada, més temps de passeig pels parcs i per quedar-nos enredats en la maranya de hutongs.

Ciutat prohibida

Visitem la Ciutat Prohibida a empentes i cops de colces agobiats per la hordes xineses que s'escampen com una marea per tot el recinte, aviat dit, tenint en compte les seves dimensions. Veiem els diferents palaus dels emperadors de resquitllada a través d'unes valles que impedeixen d'entrar-hi. Un cop quedem embafats de l'exhibició impúdica de tanta opulència anem a fer país a la sala d'exhibicions especials que esta dedicada, enguany, a la Real Armeria Espanyola (¡ole mis huevos!) i ens ofereix armadures, armes de foc i altres peces utilitzades en jocs de cacera o com a mostra del "poderio espanyol" durant les èpoques de Carles I i Felip II.

Tiananmen

La invasió xina s'extén fins a la plaça de Tiananmen on milers de visitants branden banderoles roges amb fervor patriòtic. Els observa el retrat del tiet Mao, que penja de la porta de la Pau Celestial, amb cara de bonachon (qui ho diria) i que es víctima de milers de objectius (de càmeres de fotografiar, s'entén) que l'apunten directament per obtenir una rèplica, en petit, al costat de la cara d'algun turista o conciutadà per acabar dins un àlbum de fotos de record. Més avall el seu cos momificat s'exhibeix alternant-se amb còpies de cera al seu Mausoleu, cosa que ja no hem gosat visitar perquè a hores d'ara encara estaríem fent cua. Ah! les cues xines!

Temple dels Lames

Visitem el Temple dels Lames on faig la meva peregrinació de rigor als budes del passat, present i futur. Em dedico en cos i ànima al buda del passat inalterable, li ofereixo sàndal i uns quants yuans; als del present i del futur els hi guinyo un ull xiuxiuejant que de moment no haig de menester la seva ajuda perquè puc comptar finalment amb mi.

Hutongs

Els hutongs són carrerons que s'amaguen entre l'asfalt de Beijing i que et transporten en pocs metres a una ciutat paral·lela, amb vivendes d'un sol pis amb patis interiors, lloc ideals per recuperar un clima de certa tranquil·litat enmig de la voràgine de la urbs. Val a dir que dels que hem visitat, la majoria han perdut la seva essència, víctimes de l'ímpetu del govern entestat en voler modernitzar la ciutat de cares a les olimpíades a cops de rajol i blocs de pisos. Els que romanen verges de ciment realment ens han entusiasmat. Cal dir que a Beijing no cal sortir pixat de casa perquè hi ha una xarxa de banys públics impecables escampats per tot arreu, amb indicacions que et faciliten arribar-hi sense tenir la bufeta a punt de rebentar. Ho agraïm perquè ens facilita enormement poder descobrir la ciutat amb calma.

Parcs

Els parcs, com la ciutat, són a lo grande: vastes extensions de zones enjardinades i d'estanys que envolten el temple el qual li dóna el nom. El top ten, el parc del Temple del Cel, zona d'esbarjo on s'hi concentra tot tipus de gents que s'entreté amb el diabolo, balls amb cintes, danses, jocs variats (domino, cartes, mahjong, xianqi), música; i a on els jubilats hi practiquen esport fent us d'uns aparells, amb l'aspecte de parc infantil, ideats per facilitar-los les flexions, abdominals i estiraments.

La Gran Muralla

Ens reservem la Gran Muralla per després de la setmana festiva, per no veure-la invaïda per la multitud autòctona.

Dels diferents trams per visitar-la triem el més proper a la capital i el més accessible a fer amb transport public. Hem de menester un autobús (1:30h) i un minibús (20') per plantar-nos al peu d'una muntanya on al capdamunt s'hi situa la menda, construïda fa uns 2000 anys, amb la finalitat de protegir la xina unificada de Qi Shi Huang dels enemics bàrbars del nord. El resultat és una muralla que a part de ser gran, és sobretot llarga i que transcorre serpentejant fins a perdre's de vista per entre muntanyes i turons.

Ens estalviem caminar de pujada una bona estona agafant un cablecar (telehuevo per entendre's) fins dalt de la muralla. El temps, estupendu, ens acompanya durant les tres hores que dura la passejada. Quan en tenim la pipa plena de tant rajol ens disposem a baixar. Ho fem per un tobogan güiri muntat per una companyia alemanya que ens clava 8 euros per la baixada. Desembutxaquem els quartus per satisfer un desig fort de recuperar sensacions perdudes des del paradís de la infància i ja ens teniu en una mena de plataforma lliscant rampa avall a tota pastillaaaaaaaaa!

Thursday, October 11, 2007

A Beijing

Beijing

Sunday, October 7, 2007

De Datong a Beijing

La dura experiència del viatge en tren des d'Urumqi a Dunhuang va ser un aperitiu comparat amb el que ens va venir a sobre.

Primer hem de caminar uns deu minuts per arribar al penúltim vagó, el nostre -l'últim de tots està destinat a les mercaderies. Els seients son d'escai marrons -tipus els que tenien rodalies de Renfe fa un temps- i estant disposats en dues fileres de 3 i 2, agrupats per parells al voltant d'una petita taula a modus de compartiment. Ens seiem, a diferència de l'altre cop, juntets. Com a companys de taula ens toquen dues noies 'fines com un pa de mel' que s'ignorem mútuament.

Tant bon punt arrenca el tren (tenim comprovat que és independent de l'hora) tothom considera que és el moment oportú per fer l'àpat del dia. Aleshores la gent comença a treure carmanyoles, pots de te, fruita, pollastres cuits i el que faci falta, deixant les tauletes plenes a vessar.

El plat estrella són les capses de noodles fetes exprés per aquest tipus de viatges: només cal afegir-hi aigua bullint que es pot trobar als extrems dels vagons per tenir la pasta feta a l'instant i contaminar el vagó amb un aroma de menjador escolar. El segon plat fort són les pipes, que són consumides compulsivament deixant el terra folrat amb una catifa de cloves. La noia fina del nostre davant sopa dues potes de pollastre ja cuites i plastificades i ens entretenim veient com les desungla a queixalades i com se les menja cruixents escopint de tant en tant falanges i metatarsos. Això a en Vadó no li sorprèn: es veu que a Sant Hilari i al seu temps era un fet habitual; però jo, ara ho confirmo, sóc de la generació on les llaminadures eren del tipus tigreton o bollicao, segur que menys equilibrats des del punt de vista nutritiu, però des del punt de vista del gust, ja se sap: tants caps, tants barrets.

Passem les dues primeres hores prou distrets amb dos estudiants entusiasmats en fer pràctiques d'un anglès més que macarrònic i que transmeten les preguntes dels passengers dels seients consecutius. Els hi costa ubicar d'on venim (Xipania) en el mapa (com nosaltres quan ens parlen de Gabon, Belice o Taijikistan). Un cop el situen, concretem: Bachelonaaa. A diferencia de l'Àsia Central, que quan sentien el nom de la ciutat immediatament ens cantaven l'alineació del Barça, aquí ens fan referència a la tauromàquia, posant-se els dits índex com a banyes i emetent sons guturals tipus "mu, muuu", escena que nosaltres, molt a desgrat, coregem amb un "olé, olé toro!".

Un cop ens tenen situats, saben la professió, els número de fills que tenim i que cony hi fem a la Xina, aprofito una pausa per treure l'àlbum familiar. L'objecte crida l'atenció dels passengers i els que fins aquell moments aixecaven el cap com un periscopi apuntant en la nostra direcció s'acosten fins a formar una rotllana d'unes 15 persones atentes a la descripció de cada membre de la família. L'àlbum rula com si fos un porro per les seves mans per copsar d'aprop el bon rotllo familiar mentre anem aclarint que els petits no són pas fills nostres sinó nebots.

Primera parada, els estudiants s'acomiaden excitats amb l'adreça del nostre blog com si fos un tresor, i es dóna per acabada la conversa per manca d'intèrprets. Comença aleshores el xou. El vagó es comença a omplir de paquets i gent (inclosa una remesa de quintos) saturant seients, passadissos, l'espai entre els vagons i els rentamans. Seguint escrupolosament la llei de Murphy, un cop estem tots encaixats com si fóssim figures del tetris (i no abans) a un li entra la pixera. Aleshores anar al lavabo es converteix en una cursa d'obstacles digne del l'heroi nacional Liu Xiang. Cal, doncs, anar sortejant bultos, persones que jeuen de cuclilles, els quintos que dormen drets repenjats als respatllers, cames i peus que surten de no se sap d'on fins arribar a la meta: el lavabo. Un cop allà cal tenir la sort que no hi hagi ningú dormint a dins (sincerament, s'ha de tenir valor).

Per animar l'espera la gent, que si al principi tenia cura d'anar a fumar a zones reservades (entre dos vagons), ara per manca de maniobrabilitat encén els cigarros allà on siguin, deixat un ambient, no apte per asmàtics, com si fos la cova del drac. Nomes faltarien unes quantes birres i musica de jazz. Les catifes de pipes completen la seva decoració amb les burilles de cigarret i, perquè no, de tant en tant, algun gargall.

L'ànima de la festa apareix esporàdicament. És el senyor revisor que passa vestit de gala amb un altaveu tipus The Wall increpant a la gent per detalls que considera inoportuns. Tipus nosaltres que (greu error) tenim la motxilla petita la damunt de la taula i l'aprenent de les SS ens penalitza amb una amonestació verbal que, amplificada pel fòtil que du davant de la boca, desperta en Vadó d'un son difícil de recuperar.

Arribem a Beijing a bona hora, les 5h de la matinada (8h mes tard). Els taxis ens volen ensarronar amb tarifes desorbitades com si acabéssim d'arribar. Discutim amb ells fins que assumim que tenen la paella pel mànec i per tant, decidim pagar 2 vegades més del que considerem just (3 vegades menys dels que ens demanaven) per anar a l'hotel, que ves per on ens el trobem ple (Golden Week altra cop). Ens indiquen que al capdavall del hutong n'hi ha un altre, al cap de 10 minuts hi arribem i un cop allà ens surt la vena garrepa i decidim esperar una horeta més (ja no ens ve d'aquí) per no pagar una nit que considerem ja passada. Quan comença a clarejar (quarts de set) ens donen la clau i correm a abraçarnos al llit. Per fi som a Beijing.