De Datong a Beijing

La dura experiència del viatge en tren des d'Urumqi a Dunhuang va ser un aperitiu comparat amb el que ens va venir a sobre.

Primer hem de caminar uns deu minuts per arribar al penúltim vagó, el nostre -l'últim de tots està destinat a les mercaderies. Els seients son d'escai marrons -tipus els que tenien rodalies de Renfe fa un temps- i estant disposats en dues fileres de 3 i 2, agrupats per parells al voltant d'una petita taula a modus de compartiment. Ens seiem, a diferència de l'altre cop, juntets. Com a companys de taula ens toquen dues noies 'fines com un pa de mel' que s'ignorem mútuament.

Tant bon punt arrenca el tren (tenim comprovat que és independent de l'hora) tothom considera que és el moment oportú per fer l'àpat del dia. Aleshores la gent comença a treure carmanyoles, pots de te, fruita, pollastres cuits i el que faci falta, deixant les tauletes plenes a vessar.

El plat estrella són les capses de noodles fetes exprés per aquest tipus de viatges: només cal afegir-hi aigua bullint que es pot trobar als extrems dels vagons per tenir la pasta feta a l'instant i contaminar el vagó amb un aroma de menjador escolar. El segon plat fort són les pipes, que són consumides compulsivament deixant el terra folrat amb una catifa de cloves. La noia fina del nostre davant sopa dues potes de pollastre ja cuites i plastificades i ens entretenim veient com les desungla a queixalades i com se les menja cruixents escopint de tant en tant falanges i metatarsos. Això a en Vadó no li sorprèn: es veu que a Sant Hilari i al seu temps era un fet habitual; però jo, ara ho confirmo, sóc de la generació on les llaminadures eren del tipus tigreton o bollicao, segur que menys equilibrats des del punt de vista nutritiu, però des del punt de vista del gust, ja se sap: tants caps, tants barrets.

Passem les dues primeres hores prou distrets amb dos estudiants entusiasmats en fer pràctiques d'un anglès més que macarrònic i que transmeten les preguntes dels passengers dels seients consecutius. Els hi costa ubicar d'on venim (Xipania) en el mapa (com nosaltres quan ens parlen de Gabon, Belice o Taijikistan). Un cop el situen, concretem: Bachelonaaa. A diferencia de l'Àsia Central, que quan sentien el nom de la ciutat immediatament ens cantaven l'alineació del Barça, aquí ens fan referència a la tauromàquia, posant-se els dits índex com a banyes i emetent sons guturals tipus "mu, muuu", escena que nosaltres, molt a desgrat, coregem amb un "olé, olé toro!".

Un cop ens tenen situats, saben la professió, els número de fills que tenim i que cony hi fem a la Xina, aprofito una pausa per treure l'àlbum familiar. L'objecte crida l'atenció dels passengers i els que fins aquell moments aixecaven el cap com un periscopi apuntant en la nostra direcció s'acosten fins a formar una rotllana d'unes 15 persones atentes a la descripció de cada membre de la família. L'àlbum rula com si fos un porro per les seves mans per copsar d'aprop el bon rotllo familiar mentre anem aclarint que els petits no són pas fills nostres sinó nebots.

Primera parada, els estudiants s'acomiaden excitats amb l'adreça del nostre blog com si fos un tresor, i es dóna per acabada la conversa per manca d'intèrprets. Comença aleshores el xou. El vagó es comença a omplir de paquets i gent (inclosa una remesa de quintos) saturant seients, passadissos, l'espai entre els vagons i els rentamans. Seguint escrupolosament la llei de Murphy, un cop estem tots encaixats com si fóssim figures del tetris (i no abans) a un li entra la pixera. Aleshores anar al lavabo es converteix en una cursa d'obstacles digne del l'heroi nacional Liu Xiang. Cal, doncs, anar sortejant bultos, persones que jeuen de cuclilles, els quintos que dormen drets repenjats als respatllers, cames i peus que surten de no se sap d'on fins arribar a la meta: el lavabo. Un cop allà cal tenir la sort que no hi hagi ningú dormint a dins (sincerament, s'ha de tenir valor).

Per animar l'espera la gent, que si al principi tenia cura d'anar a fumar a zones reservades (entre dos vagons), ara per manca de maniobrabilitat encén els cigarros allà on siguin, deixat un ambient, no apte per asmàtics, com si fos la cova del drac. Nomes faltarien unes quantes birres i musica de jazz. Les catifes de pipes completen la seva decoració amb les burilles de cigarret i, perquè no, de tant en tant, algun gargall.

L'ànima de la festa apareix esporàdicament. És el senyor revisor que passa vestit de gala amb un altaveu tipus The Wall increpant a la gent per detalls que considera inoportuns. Tipus nosaltres que (greu error) tenim la motxilla petita la damunt de la taula i l'aprenent de les SS ens penalitza amb una amonestació verbal que, amplificada pel fòtil que du davant de la boca, desperta en Vadó d'un son difícil de recuperar.

Arribem a Beijing a bona hora, les 5h de la matinada (8h mes tard). Els taxis ens volen ensarronar amb tarifes desorbitades com si acabéssim d'arribar. Discutim amb ells fins que assumim que tenen la paella pel mànec i per tant, decidim pagar 2 vegades més del que considerem just (3 vegades menys dels que ens demanaven) per anar a l'hotel, que ves per on ens el trobem ple (Golden Week altra cop). Ens indiquen que al capdavall del hutong n'hi ha un altre, al cap de 10 minuts hi arribem i un cop allà ens surt la vena garrepa i decidim esperar una horeta més (ja no ens ve d'aquí) per no pagar una nit que considerem ja passada. Quan comença a clarejar (quarts de set) ens donen la clau i correm a abraçarnos al llit. Per fi som a Beijing.

Datong

Datong

Datong

Arribem a Datong [prov. de Shanxi] a les 12h de la nit i xops com ànecs. Des de Pingyao no hi ha connexió directe fins a Datong. Cal arribar primer a Taiyuan i canviar d'autobús. En condicions normals és una operació que pot durar una horeta, però érem a vigílies de l'1 d'octubre, diada nacional, dia en que Mao va proclamar a Beijing la República Popular Xina i tret de sortida de la Golden Week, una setmana de festa on milions de xinus es mobilitzen, col·lapsant carreteres, hotels i transports públics, per anar a descobrir les relíquies del seu país. Esperem 6 h a Taiyuan fins que agafem l'ultim bus, ple d'estudiants en plena efervescència, i posem rumb a Datong que ens rep amb un bon ruixat.

1 d'octubre

Al centre de Datong, i paradoxalment, són els grans comerços els encarregats de muntar espectacles destinats, més que a celebrar la victòria comunista, a fomentar els hàbits consumistes de la clientela. Ens trobem amb desfilades de models amb roba que pots comprar al magatzem del darrera, amb desfilades de mòbils duts per hostesses que es passegen amb gràcia i ensenyen l'aparell tot remenant el cul, amb cantants de karaoke, amb bandes musicals militars, amb les mascotes dels jocs olímpics mida gegant entretenint la mainada, amb actuacions d'escapisme, amb una noia acrobàtica fent voltar un gerro i una taula amb els peus, amb timbalers guarnits amb un uniforme de purpurina groga...

Ens passegem aprofitant el dia gris, que no plujós, esquivant la gent entre parades de menjar, de crispetes, de fruita caramel·litzada al moment i castanyes i nous torrades (una olor intensa que ens transporta de dret a les fires), entre paradetes de vidents (que utilitzen el I ching), de xuxes i de joguets. Acabem la vetllada amb els timpans lesionats per culpa de la guerra d'altaveus que consisteix en tenir-los rebentats a la màxima potència per fer de reclam i aconseguir el màxim de clients. Vicissituds d'un capitalisme incipient que es preveu, al ritme que van, ferotge.

2 octubre

Anem de visita turística, sembla que la mateixa idea se'ls ha ocorregut a cents de xinus, a les Coves de Yungang, que consisteixen en 1 km de grutes excavades a la base del turó de Wuzhou Shan. Com tipus cales coves a lo grande on, en comptes de hippiots, s'hi allotjen unes 50.000 estàtues budistes. Tenim la oportunitat de veure per primer cop i ens estat verge, sense restaurar, un tram de la "glan mulalla" situada la capdamunt i en la part posterior de les coves.

Acabem de passar la tarda precisament escrivint i penjant el blog tot esperant el tren de les 21h que ens durà, no sabem en quan de temps, cap a Beijing. Ens espera un viatge llaaaaaaaaaaaarg perquè altre cop ens hem quedat sense llitera (recordem que estem a la Golden Week) i ens toca anar al vago dels despistats. Aiam com ens quedarà el cul...

Pingyao

A Pingyao plou. És una conclusió derivada de tres dies d'experiència i sabem que pot ser precipitada perquè el numero d'observacions no és significatiu estadísticament. Des del punt de vista vivencial però, arribem a una certesa: que plogui a Pingyao és una putada.

Pingyao és un poble encantador al mig de la província de Shanxi. El barri vell està protegit per 6 km de muralla i conserva encara l'aspecte original (si un pot abstreure's de restaurants, bars, llums de neó i venedors de souvenirs) de l'època de les dinasties Ming i Qing, quan va esdevenir un centre mercantil i seu dels primers bancs de Xina. Aquest fet queda demostrat en la exhibició de vàries residències d'antigues famílies, forrades de calers, relacionades amb el món financer.

Pingyao semblaria que està feta expressament per perdre-s'hi, per vaguejar pels seus carrerons estrets, per passejar sense presses intentant destriar l'aroma del passat d'entre munions de tours de xinus dedicats a seguir una guia (amb altaveu inclosa) que desfila al capdavant amb una banderola, encendre tranquil·lament sàndal als temples taoistes i confusians, confessar-se a una de les dues esglésies catòliques, perdre el temps en les incomptables cases tradicionals amb pati inclòs i disposades segons els feng-shui.

Però, ja ho hem dit, a Pingyao plou i per tant hem hagut de fer el mateix però a paso ligero, amb corredisses incloses, buscant aixopluc cada cop que la pluja augmentava, passant llargues estones als bars amb una cervesa local i un banana shake, contemplant el poble a través del vidre, posant a prova la impermeabilitat del calçat i la motxilla, navegant per internet fins quedar marejats, jugant al Majhong, atipant l'esperit literari amb les poesies melangioses, tant a to amb el temps, de l'obi wuan kenobi.

Ens n'anem de Pingyao amb el cor una mica encongit de la humitat d'una pluja mandrosa, que no es deixa caure del tot i amb l'humor empeltat d'un cel blanc, avorrit i tediós.

Després d'aquesta "temporada de pluja i més pluja" esperem amb ànsia trobar-nos amb l'escalfor del sol. Aiam si això ens refà!

PD1: A l'alfredo. La búsqueda como motor de la vida, aquí i allí, en las cosas nimias y en las que parecen extraordinarias. Todas la terapias personales (incluida la nuestra supongo) son bienvenidas y nunca "pesadas". Esperamos oirte de nuevo!

PD2: A la mari mar. A les plantes, independentment que siguin margarites, buganvílies o cactus, els hi agrada que les mimin i que les cuidin. Tan SENZILL com això.

PD3: Als pujolistes ofesos: ep! que ho deia amb tot el carinyo i simpatia que em caracteritza...