Foot massage - Phitsasnulok

Primer ens estoven els peus deixant-los en remull en una palangana, tot seguit ens els netegen amb un sabó granulat tipus defoliador (la veritat no sé si ho fan a tothom o és una tractament especial que em fan després d'escoltar les cobles que cantaven a "grito pelao" els meus peus al desenfundar-los de les bambes). Un cop eixugats ens apliquen ungüent de tigre, amb els vapors del qual aprofitem per desembussar les vies respiratòries superiors.

Estem a Phitsanulok, escarxofades en unes butaques d'uns xiringuitos vora el riu, amb els corresponents certificats decorant les parets, que ofereixen massage per 1 euro l'hora. Després de passar el matí pedalant per la l'antiga ciutat històrica de Sukhothai, a la qual hi hem arribat en un autobús de línia, creiem que les nostres cames i peus ben bé que es mereixen un homenatge.

Hi ha un preludi de fregues suaus, com si pastessin per fer pa, que engloben tot el peu. A continuació amb una eina de fusta semblant a un punxo ens premem aquells punts del peu que, com si fossin un comandament a distància, connecten amb la resta d'òrgans del cos (cervell, pituitària, ulls, orelles, plexe solar, ronyo, estomac, úter, pàncrees, ovaris...) Aquesta operació, que no es mou del peu, beneficia directament a les diferents parts del cos. Resolutiu i sintètic, sí senyor!

Concentro tota la meva atenció en el treball de la massatgista, que prem l'estri contra la carn com si la volgués foradar, intentant detectar algun tipus d'indici revelador (més dolor?, més angúnia?, més pessigolles?) d'alguna mena de dolència. Retinc i memoritzo els punt que m'han semblat conflictiu per més tard comprovar, a través del pòster de les plantes dels peus pintades de diferents colors que hi ha a l'entrada del local, de quina part del cos coixejo. Me'n surten vàries, entre elles l'spleen, que resulta que, en anglés, es deu referir a algun òrgan, quin serà?.

Acabats els peus, ara ja respiren tranquils, passem a les cames que, una mica agarrotades, cedeixen a la pressió dels dits, colces i avantbraços de la massatgista.

Ens acomiaden decidides a provar de nou aquesta costum tant sana i habitual (i barat, que és important) que es fer-te un massatge aquí a Tailàndia.

Ayuthaya i Lobpuri

De Suvarnabhumi (aeroport de Bangkok) nem fins a Akasvayu, perdó, a Atahualpa, ai no que la Carme em diu que es diu Ayuthaya (ja ho veieu, aprofitem la seva estada per baixar la guàrdia i deixar-nos guiar per ella). Ens hi estem dos dies a aquesta antiga capital del regne de Siam, per veure un munt de wats (temples) que s'escampen per la ciutat i que conformen un parc històric declarat patrimoni per la humanitat; per donar una volta pel riu que encercla la ciutat i que ens permet gaudir al capvespre de la visió de temples més moderns i en actiu; i també de la operació de neteja dels elefants perquè l'endemà estiguin nets i polits per rebre al capdamunt noves fornades de turistes.

D'aquí, un cop de tren ens transporta a Lobpuri, on ens hi aturem per visitar un casal d'okupes (és que mira si ens som d'alternatius!). Estan instal·lats a 5 minuts de l'estació de tren en un barri molt cèntric. S'ho tenen ben muntat. Cap al captard famílies senceres s'esbargeixen al Wat Prang Sam Yot mentre la mainada aprofita les instal·lacions per entretenir-se com si fossin a Port Aventura. Alguns fins i tot hi passen la nit, mentre que la majoria opten per pernoctar als diferents edificis que envolten el temple.

Tenen una relació singular amb la gent autòctona del poble. A diferencia dels okupes d'allà, aquí se'ls tracta a cos de rei, vaja com si fossin els fills del Deu hindu Kala. Tenen els gastos d'allotjament i manutenció (buffet lliure on s'hi pot trobar de tot) pagats i no paguen impostos. Tenen el vist-i-plau de la població per les seves activitats diàries. De fet podríem dir que gairebé els adoren tot i que se'ls ha hagut d'imposar centres condicions. Com que son molt anarkos els ciutadans han hagut de protegir la seva propietat privada a base de reixes a les finestres i portes per evitar un abús de confiança i se'ls intal·lessin a mateix llit. Ja se sap: els dones un dit i t'agafen el braç. També s'ha hagut de combatre la seva intensa mania d'apropiar-se d'allò que no és seu a cops de pedra, llançades amb una arma blanca en vies d'extinció (un tiraxines). És així com la gent munta guàrdies davant la roba estesa amb l'arma a la mà, o eviten robatoris als xiringuitos de menjar més propers al seu radi d'acció o controlen que amb els seus jocs una mica punkarres no destrossin del tot el mobiliari privat i urbà.

En són molts, potser uns 2000, i tenen la ciutat ben bé ocupada, com si fossin gremlins xops de dalt a baix, es passegen desvergonyits per totes bandes, als teulats, ràfecs, a les antenes (també protegides), aires condicionats, cables, semàfors, faroles, toldos, finestres, cotxes i fins i tot diuen que alguns han agafat el trens, sense pagar bitllet, per anar a fer una volta i tornar quan se n'han cansat.

Quan els veig no puc evitar saber que a més de ser uns ocupes són els nostres parents, ho veig en certes actituds seves, les més primitives per exemple em recorden alguna sobretaula de dinars familiars (amb tot el carinyo ;), quan veig l'actitud de les mares protegint als crios evidentment em ve al cap la meva de marona i inevitablement els crios salvatges fent trastades a tort i a dret em recorden als meus nebots: en Xavier, l'Arnau i en David. Em sento propera, còmplice, d'aquest casal d'okupes que han invaït Lobpuri deixant-la com si fos el mismíssim Planeta de los Simios, perdó, en aquest cas de Macacos. Voldria informar-me a on s'ha d'anar per fer-se soci de la entitat. Segur que aquests si que m'hi voldrien!

Bangkok

A la capital de la terra tai ens hi porten dos autobusos des de Siam Reap. Fins a la frontera de Cambodja circulem dins una carraca, bastant apretats, per una carretera sense asfaltar. Són 6 horetes que ens passen prou bé, almenys a nosaltres que després del viatge a Sea Monorom tenim callus al cul i a part de l'esperit, que es mostra indiferent als petits sotracs que sembla que molesten tant als altres. Un cop travessada la frontera apareix un autocar decent i l'asfalt. Al cap d'unes 4 hores ens endinsem a Bangkok a través d'un entramat d'autopistes construïdes en diferents nivells com si fossin pisos. L'autobús grimpa fins al tercer pis i des d'allà la ciutat se'ns ofereix farcida d'edificis punxeguts que amenacen de rebentar el cel nocturn, imatge que em transporta al mon del còmic i les ciutats futuristes i sense voler-ho busco impacient cotxes voladors o, almenys, la protecció d'un focus projectat al cel amb la imatge d'un ratpenat siluetejat. L'autobús baixa fins allà on els edificis tenen la porta i ens escup a tots vora Kaho San, zona dels hostals baratos, per entendre'ns. El carrer ens acull desfasat, atapeït de gent i de cartells que competeixen entre si per anunciar -més gros i més lluminós que els altres- bars, restaurants, strong coctails, hostals, thai massages, live music, com si fóssim a Les Vegues. Un carrer pecaminós, verge santa!, d'alcohol, roba barata i rock and roll. Ens hi passegem amb les motxilles a l'espatlla, descol·locats i amb cara de bosquerols perduts a la megalòpolis, a la recerca d'un allotjament. Anem a petar a un hostal en ple merder de manera que les dues nits que hi passem ens adormim en companyia dels rollings, led zeppeling, the doors, and so on, com si tinguéssim actuació en directe a la capçalera del llit.

Ens preguntareu que hi hem vingut a fer. Semblaria que a conèixer la ciutat, doncs no, arribem aquí amb la missió més important de tot el viatge. Recollir l'emissària procedent del nostre pam de terra que queda a un racó del mapa mundi des del punt de vista asiàtic, i que ens porta notícies del món on hi viu la gent que estimem. Vivim un dia que no fa res més que destorbar, esperant l'arribada de la Carme amb la il·lusió del nen petit que espera el regal de reis. Finalment el dia passa i tot arriba...


A Alfredo: Tunísia em va robar el cor i va ser important. Va ser un lloc on vaig recuperar una mica la confiança en mi mateixa i em va donar l'energia per començar a viatjar un altre cop. No va ser fa tant, l'any 2000. Es un país que el recordo de manera molt especial i on vaig experimentar una sensació que podria ser semblant a la felicitat.

Temple de Cao Dai i Tunels de Cu Chi

Tay Ninh – Temple de Cao Dai

A Tay Ninh hi anem de peregrinació a visitar el Temple més important de la religió caodaista, moviment ambiciós que va néixer el 1926 de la ma de Ngo Minh Chieu, i que pretén sintetitzar en una sola lo bo i millor del budisme, taoisme, confucianisme, l’animisme vietnamita, el cristianisme i l'islam. Sí senyor!

A grans trets:
Creuen en un sol Déu, en la comunicació amb els esperits, en el culte als ancestres, mediten i són vegetarians. El seu símbol és un ull diví dins d'un triangle. L’objectiu de la pràctica de la religió és escapar del cicle de reencarnacions i assolir el nirvana.

Creuen que hi ha hagut tres trobades entre Déu i els homes:
Durant la primera Déu li va revelar la veritat i tota la veritat a Lao Tse.
En la segona Déu va transmetre el seu missatge a través dels seus representants, a saber: Buda, Confuci, Mahoma, Jesús i Moisès; missatge que posteriorment va ser pervertit per la fragilitat humana.
La darrera reunió es va produir durant el segle XX i en el marc de la religió Caodaista. Diferents esperits, entre ells una representació internacional composada per Joana d’Arc, Descartes, Lenin, Shakespeare, Pasteur i Victor Hugo (aquest darrer, després de contactes reiterats, va ser considerat a títol pòstum, és clar, cap espiritual de les missions estrangeres) es varen revelar als mèdiums de la secta per donar les instruccions del que seria la última revelació de la veritat divina sobre la terra, converses transcrites i recopilades formant les escriptures de la religió.

Encoratgem als alumnes de Valldemossa a aprofundir en aquesta religió buscant mes informació a través de la xarxa!

A part de visitar el temple assistim a una missa solemne on els diferents monjos, vestits de diferents colors, preguen al ritme de la música vietnamita.

Túnels de Cu Chi

Els túnels de Cuchi són una basta extensió de sòl foradat, uns 250 km aprox., d'unes galeries que deuen mesurar uns 40 cm d'alt per 40 d'ample, i que permetien comunicar els diferents enclaus, aïllats en territori enemic, del vietcong. Al mateix temps que els servia de refugi, era el lloc des d'on realitzaven incursions i atacs sorpresa, per esfumar-se tot seguit sense deixar rastre i provocant el desconcert de l'exèrcit del Vietnam del Sur i d'Estats Units d'Amèrica. Un cop es va descobrir el truco -i després d'intentar destruir-los en va, el sistema de túnels per mitjans convencionals, gossos, exèrcit terrestre, etc...- la zona va ser víctima dels atacs aeris més devastadors on a part de bombes s'hi abocava tota mena d'armes químiques per enverinar o destruir qualsevol cosa que pogués servir per nodrir als talps del vietcong.

Actualment el recinte s'ha convertit en una part més de la ruta turística de la Guerra del Vietnam. Els guies mostren amb orgull el terra foradat, que pot arribar a tenir fins a tres nivells de profunditat, les trampes enginyoses utilitzades per caçar americans com si fossin bestiar i els hangars soterrats on sobrevivia el vietcong. Com a atracció macabre tens la oportunitat , si vols, de disparar per un dolar una bala amb fusells (M16, AK47...) autèntics d'aquell temps -cosa que provoca el furor d'uns quants turistes que disparen com si estiguessin en una parada del tiro a fires, pero a lo grande i omplen l'espai d'un ambient ensordidor que en cas de ser real t'acabaria de donar l'empenta per endinsar-te fins al racó més fosc i asfixiant del qualsevol dels túnels soterrats.

A Cu Chi i contra tot pronòstic ens trobem amb un grup d'Isads (dit d'aquell nascut a Sant Hilari Sacalm) que saluden efusivament a en Vadó Cisteller i el posen al corrent del poble i els seus habitants. Un xerrada intensa que quasi ens fa perdre l'autobús de tornada. "Després d'anys de no veure'ns, nada menus, ens trobem a Vietnam. Qui ho hagués dit. Ai caramba"

Quy Nhon

Un autobús ple de turistes que van a Nha Trang ens abandona a la 1 de la matinada a quatre arreplegats a peu de carretera, allà a on hi hauria d’haver l’estació d'autobusos de Quy Nhon i que, si hi és, no la veiem, a no ser que sigui aquell sofà dues places, d’escai verd oliva col·locat estratègicament a sota una marquesina atrotinada. Afortunadament unes motos ens esperen i ens duen carregats amb les motxilles fins a l’hotel, a uns 10 km.

Hem vingut a petar a Quy Nhon amb la intenció de fer un altu a qualsevol lloc que no estigui massificat pel turisme. El mètode emprat ha estat agafar la guia i escollir un poble sense massa ‘interès’. I ho hem aconseguit. Podríem dir que, encara que fa molt que hi som, per fi hem arribat a Vietnam.

És un poble gran que ressegueix una badia enorme i amb una intensa activitat tant pesquera com de mercaderies. Aprofitem la treva climatològica (la pluja quan cau és fina i dura poc) per llogar una moto durant dia i mig i, ara sí, perdre’ns una mica per carreteres secundàries, d’aquelles que sembla que no portin enlloc.

Enmig dels palmerars d’una platja a les afores descobrim la vida d’un poblet de 4 carrers. Primer ens estudiem mútuament: la mainada es deixa anar i s’entreté amb nosaltres rient i fent ganyotes a la càmera per poder-se contemplar després a la petita pantalla; escena pintoresca i festiva que emmascara una discussió grotesca que un mutilat manté, a cops de roc, amb la seva família. Un contrast que ens deixa amb el cor encongit.

Visitem diferents monuments del regne de Champa que s’escampen vora la ciutat i un turó situat a uns 30 km i que substitueixen, amb més tranquil·litat, la visita que no varem fer a My Son, prop de Hoian. Ens podem passejar completament sols en un recinte de lliure entrada. En tornant ens desviem per corriols que transcorrem entre els arrossars on s’hi passegen els búfals i els martinets blancs.

Cap a la 1 de la tarda i vora la platja s’amunteguen, com si fos la verge del Carme, un grapat de barques de pesca enfeinades a descarregar el peix a unes embarcacions fetes de bambú, rodones com si fossin cloves de nous, que el transporten a cops de rem fins arran de platja. A la sorra la multitud es congrega per celebrar el que seria més o menys la subhasta del peix. Un eixam de barrets cònics pul·lulen amunt i avall negociant amb més o menys agressivitat el preu de la venta mentre les peixateres destrien, escaten i netegen el peix i marisc fresc. Ens passegem impressionats incapaços de decidir on fixar la mirada en un espectacle que es renova contínuament, es com si estiguéssim a dins un formiguer.

Mentre correm per la carretera principal que voreja la costa ens crida l'atenció uns vaixell ancorats que semblen desafiar els esculls rocallosos a pocs metres de la costa. La mar, alterada, els sacseja violentament mentre que de les closques de nous es desprenen joves amb ulleres de buceig que desapareixen sota l’aigua durant una bona estona a la recerca de no sabem què. Ens afegim a un grup de gent que, per uns moments, desvien la mirada de l’espectacle de risc directament cap a les meves cames. Se’ls dibuixa una expressió d'angúnia que constato universal i que es repeteix ja estigui a les carpes de la devesa, al desert del Taklamakan o a la Conxinxina. Els hi comento, amb gestos i onomatopeies vàries que soc víctima dels mosquits i de les meves ungles però que no pateixin que ara, encara que no els hi ho sembli, les tinc prou bé perquè, encara que n’hi hagi, no m’ha picat cap mosquit.

Resolem l’enigma dels pescadors suïcides quan ens aturem a un poblet de pescadors i veiem a la platja com un parell de vaixells descarreguen la ferralla d’un vaixell que es devia enfonsar prop de la costa. Passem la tarda jugant amb la mainada mentre el poble esta abocat a la troballa, els soldadors tallen les peces, es pesen en diferent bascules per calcular els quilos de metall i es transporten per repartir-ho entre les diferents famílies.

Per fi, en aquest poble, ens atipem de sentir arran de pell una vida que transcorre independent a aquells grups de gent, que sovint van en manada, col·leccionistes àvids de sensacions i paisatges exòtics, impacients per poder ensenyar a la tornada en les soporífers sessions de fotos que acompanyen el típic sopar del viatge on el protagonista dissecciona l’aventura en un relat minuciós on sovint hi posa més pa que formatge. O, perquè no, per penjar en algun lloc del ciberespai. I a què ve això ara?!

Hoian

Au village, sans prétention,

J'ai mauvaise réputation.
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi,

Je pass' pour un je-ne-sais-quoi!
Je ne fait pourtant de tort à personne,

En suivant mon chemin de petit bonhomme.

Mais les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux...

Estem al port de Hoian prenent una tiger i un suc de pinya natural al ritme monòton de 4 acords de guitarra i la veu rogallosa den George Brassens. Mentre cau una pluja que, com si fossin records, ho cobreix tot d'una nostàlgia ( traïdora!) de recuperar aquella rutina tant insidiosa i temptadora al mateix temps, dins la qual, a vegades, s'hi descansa tant a gust (vaja, la historia de les cadires, que canten). El pòster de Brassens, Ferré i Brel, que penja a la paret del meu davant, dins el bar del Café des Amis, intensifiquen la sensació alleugeridora de trobar-me espaterrada al sofà del menjador de casa meva.

Els barrets cònics que passen, les motos carregades amb tres o quatre persones, les iaies davant el canal insistint en trobar passatgers, l'olor de peix fresc i fruita tropical, la xafogor intensa en ple mes d'octubre em resituen: estic a Hoian i me n'alegro.

Hoian es un poble portuari que va tenir el seu esplendor durant els segles XVII i XIX competint directament i com a centre neuràlgic en el tràfic de mercaderies amb Macau i Malàisia. Porta d'accés de diferents civilitzacions que varen deixar la seva empremta en els diferents edificis històrics que es poden contemplar, dels primers missioners cristians que a part de la religió varen llegar la cal·ligrafia romanitzada de la llengua vietnamita i d'algun fanàtic de la chanson fransaise.

Actualment és un poble turístic, malgrat tot, tranquil i acollidor, que podria ser Platja d'Aro per la concentració de botigues de roba per metre quadrat que s'escampen com una taca d'oli pel centre de la ciutat. Aquí però, les venedores estan a peu de porta bramant, plis com in, per oferir-te com en un autoservei, roba feta a la teva mida. El procés consisteix en triar el teixit i el model en un llibre on hi ha milers de patrons que escarneixen tots els estils, des del mes playeru fins a l'última tendència de la passarel·la Gaudí, i un sastre, després de repassar-te les mides de dalt a baix passant pel mig, te'l te enllestit per l'endemà. En el cas del calçat l'operació és més ràpida i en una hora pots tenir aquell parell de sabates que feia tant que buscaves (marona aquest cop tampoc hi ha hagut sort!).

El mal temps ens impedeix de realitzar l'escapada que teníem previst fer, consistent en llogar una moto per perdre'ns pels pobles col·lindants i platges. Aprofitem per anar a la perruqueria per rebaixar la mata de cabells que comença a tenir vida pròpia. Ens deixen la mar de guapus després d'utilitzar la màquina de rapar, les tisores, les normals i les de buidar, totes dues oxidades, i fins i tot una navaja per fer retocs. Per passejar per el mercat vora el riu i l'espècie de moll on les peixateres netegen i venen el peix. A la nit, cel·lebrem amb ells la festa de la lluna plena, quan encara la luna s'ha d'emplenar del tot, veient com deixen anar fanalets amb espelmes que desfilen seguint la corrent del riu i arribant a misses dites als dos espectacles de música tradicional fets expressament.

Ens hi estem un dia més del necessari perquè ens ve de gust i aprofitem per veure com la gent continua indiferent amb la seva vida ignorant el fet que les aigües traspassen el moll arribant fins al primer carrer del poble. Es veu que es un fet habitual que el riu, després d'un període de pluges, es desbordi; de manera que ho tenen ben assumit.

Bé, no us atabalo mes i així podeu acabar d'escoltar la cançó.

Non les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux,

Tout l'mond' viendra me voir pendu,

Sauf les aveugles, bien entendu.

Hue

Hue: ciutat del sud que s'extén als marges de la ribera del perfum, un dels principals centres culturals i religiosos del país, escenari de les més cruentes batalles de l'ofensiva del tet on la ciutat va passar, alternativament, d'unes mans a les altres, però en qualsevol cas, va rebre, depenent de per qui estava assetjada, de tots dos costats.

Fem parada i fonda durant dos dies plujosos i ennuvolats, per complir amb els nostres deures de turistes incansables. Visitem la ciutadella que abriga el recinte imperial de Gia Long, una construcció també emmurallada amb una part derruïda per les bombes i l'altre colonitzada per un exercit de molsa i líquens que li donen l'aspecte d'estar ancorada al passat; la Torre de la bandera, que presumeix de ser el màstil més alt del país des d'on hi oneja un parrac vermell enorme amb una estrella groga al mig; la pagoda de Thien Mue, on s'hi pot veure el cotxe amb el qual varen portar al monjo Thich Quang Duc per autoimmolar-se calant-se foc com a protesta per la política del govern sud-vietnamita de Ngo Dinh Diem; passegem per la vora de la ribera del perfum on s'hi poden trobar relíquies de la recent guerra, des de medalles de soldats, a màscares antigàs, passant per fusells, granades i bombes oxidades i florides i, finalment visitem, motoritzats, les tombes imperials, mausoleus que s'escampen disseminats pels voltants de la ciutat, en selecciones només dos, (poc a poc i bona lletra) Khai Dinh, i la de Minh Mang.

Notícia breu de SaPa

Agafem un tren de nit on dormim plàcidament a les nostres lliteres dures per arribar de matinada a Lao Cai. D'allà, havent esmorçat un cafè amb llet (!!!), cop de minibús fins a SaPa, poblet habitat per diferents minories ètniques, situat en un paisatge espectacular ple de turons i terrasses d'arròs. Això darrer ho diu la guia i ens ho creiem però no ho podem contrastar per culpa d'una boira insolent amb pinta d'estar-hi des de fa temps i amb poques ganes d'escampar. Hi arribem amb l'Oriol un fenomenu de Barcelona que varem conèixer en un Bia Hoi del triangle d'Or de Hanoi (on sinó?) amb qui recuperem la llengua i la sensació de que qualsevol cosa, no només és possible, sinó ben fàcil.

Només baixar del minibús la realitat se'ns manifesta com una bufetada. Una bandada de dones i nenes de l'ètnia Black Hmong vestides amb el traje pertinent (i sospitosament pulcre i nou) ens atabalen amb tot tipus de souvenirs i, sense fer cas als nostres educats (en un priuncipi) kong ca'mon (no gràcies), ens segueixen com si fossin les nostres escortes fins ben bé a l'hostal, practicant fins l'últim moment totes les estratègies d'un comercial agressiu.

Un cop fet el chek in que n'hi diuen de ocupar les habitacions, lloguem unes motos per allunyar-nos de la perafernàlia turística i perdre'ns per poblets adjacents on segur que la gent deu tenir una vida pròpia i aliena al turisme. Arribem al poble de Ta Phin, de 4 cases, i just a l'entrada ens reben, amb els souvenirs oberts, una comitiva de dones de l'ètnia Dao i no se'ns desprenen en tota la passejada fins a una gruta, una passeig que es prometia tranquil, i que, en canvi, es converteix en cançó enfadosa amb un estribillo de "no, no, noooo", que coregem en tots els tons possibles.

Col·loquem l'esperança en una altre poble i mentre ens hi dirigim a cop de gas ens sorprèn un xàfec cada cop més intens que ens retorna de dret a l'hotel i xops com ànecs. El temps no promet i fem via cap un bar que es podria trobar en qualsevol lloc de grenyuts guays de Girona. Pel camí ens aborden iaiones, que en el recer de la nocturnitat, ens ofereixen opi, marihuana i el que faci falta amb la naturalitat del camell més expert de la Font de la Pólvora.

L'endemà la boira i un pluja tonta ens conviden a oblidar-nos del treking que havíem de fer i retornem (10h més) amb la cua entre cames i una mica decebuts cap a Hanoi.

No em trec del cap la imatge d'un cochinillu rostit en forma de gos i la visió d'unes potes fregides amb ungles i coixinets exactament iguals als de la Ruka.

PD: després de debatre la qüestio al davant d'una bia i d'un batut de papaya hem decidit contestar a la pel·lícula amb el nom de "El cazador". Dirigida per un tal Cimino i interpretada per un De Niro jovenet.

Una mica de Hanoi

Només de posar-hi els peus ens hi sentim a gust. Ideal per una temporada llarga o per venir a jubilar-s'hi. El casc antic s un entramat de carrers amb vida pròpia per on hi palpiten centenars de motos que, a cops de pitu, sortegen miraculosament turistes, venedors, bicicletes i tot el que envaeixi l'asfalt. Cada cop que l'hem de creuar em ve al cap d'aquell joc de màquines (quan valien 5 durus) en que una granota havia de creuar un riu sense mullar-se aprofitant per saltar sobre les diferents files de troncs que es desplacen surant sobre l'aigua per arribar a l'altre vorera. En el nostre cas seria el mateix però al revés. Primer un s'ha d'omplir d'un decidit esperit suïcida i avançar fent paradetes cada pocs metres per permetre que les motos, un cop ens detecten com a obstacles, ens esquivin amb una habilitat, de moment, rotunda.

Recuperem les baguettes, el cafè amb llet, les oreos i els kitkats, l'anglès, l'amabilitat, els somriures i allò que trobaven tant a faltar: el bar, espai de repòs i d'economia mental ideal per fer l'altu per pair les novetats. D'entre tots ells ens decantem, sense cap dubte pels Bia Hoi, uns baretus que envaeixen la vorera i part de la calçada amb tamborets de plàstic mida escolar i a on s'hi degusta una autèntica cervesa a pressió molt suau i de consum ràpid (ho acatem sense discussió) per manca de conservant i altres additius. Mentrestant, l'espectacle de la ciutat a ritme de gran prix desfila al davant nostre sense haver de pagar cap més entrada que un vas de birra fresca (!!!) que, per acabar-ho de rematar, costa 8 cèntims d'euro. Que n'aprenguin!!!!

Durant el dia combinem visites per diferents museus (d'història i de la dona) i temples, amb passejades vora el llac i poca cosa més. Quan s'acosta l'hora màgica practiquem una mena de botellon a una zona que no hem dubtat en batejar com triangle d'or, composada per tres Bia Hois farcits de vietnamites i blancs, ja siguin güiris que estan de pas, o bé d'altres que s'hi graten les pilotes després d'haver treballat "durament" en organismes de "cooperació" i d'altres que han perdut la noció dels temps enredats pel brevatge miraculós i que amb mirada escumosa observen la ciutat bombollejant com si fossin part de un decorat.

És així com Hanoi, ella sola, se'ns descobreix amb una energia desbordant que ens provoca un sotrac semblant a l'enamorament. Algun dia hi tornarem.

PD: en referència a l'endevinalla en Vadó Cisteller diu que es "apocalispi nau" on el coronel Kurtz és en Marlon Brando, el cunyat d'en Luck Skaiwalker és en Harrison Ford que hi surt poquet i en Willart és en Martin Xin. Jo, disculpeu-me, em sembla que no l'he vista. Quan torni vull fer immediatament un visionat de pelis del Vietnam que segur que n'hi ha moltes.... En Vadó també diu que la banda sonora de De Dors és genial i les conilletes estan molt bones.

BEIJING

Si a Xi'an ja estàvem escagarrinats d'haver de tractar amb 6 milions d'habitants, a Beijing la cosa es magnifica. A part dels 8 i escaig que déu tenir, se li han de sumar un fotimer més que s'han desplaçat a la capital aprofitant la setmana de vacances.

Abordem la ciutat amb seny. Abans de tot fem un pla d'atac seleccionant d'entre les múltiples zones d'interès turístic, les indispensables i les que ens criden l'atenció. Tot plegat queda reduït a 4 visites: la plaça Tiananmen, la Ciutat Prohibida, el Temple dels Lames i la Gran Muralla. D'aquesta manera ens evitem haver d'anar a contratemps amunt i avall per contemplar successions de palaus i temples que al final s'acaben confonent en qualsevol racó de la memòria. Aquesta jugada ens permet, de passada, més temps de passeig pels parcs i per quedar-nos enredats en la maranya de hutongs.

Ciutat prohibida

Visitem la Ciutat Prohibida a empentes i cops de colces agobiats per la hordes xineses que s'escampen com una marea per tot el recinte, aviat dit, tenint en compte les seves dimensions. Veiem els diferents palaus dels emperadors de resquitllada a través d'unes valles que impedeixen d'entrar-hi. Un cop quedem embafats de l'exhibició impúdica de tanta opulència anem a fer país a la sala d'exhibicions especials que esta dedicada, enguany, a la Real Armeria Espanyola (¡ole mis huevos!) i ens ofereix armadures, armes de foc i altres peces utilitzades en jocs de cacera o com a mostra del "poderio espanyol" durant les èpoques de Carles I i Felip II.

Tiananmen

La invasió xina s'extén fins a la plaça de Tiananmen on milers de visitants branden banderoles roges amb fervor patriòtic. Els observa el retrat del tiet Mao, que penja de la porta de la Pau Celestial, amb cara de bonachon (qui ho diria) i que es víctima de milers de objectius (de càmeres de fotografiar, s'entén) que l'apunten directament per obtenir una rèplica, en petit, al costat de la cara d'algun turista o conciutadà per acabar dins un àlbum de fotos de record. Més avall el seu cos momificat s'exhibeix alternant-se amb còpies de cera al seu Mausoleu, cosa que ja no hem gosat visitar perquè a hores d'ara encara estaríem fent cua. Ah! les cues xines!

Temple dels Lames

Visitem el Temple dels Lames on faig la meva peregrinació de rigor als budes del passat, present i futur. Em dedico en cos i ànima al buda del passat inalterable, li ofereixo sàndal i uns quants yuans; als del present i del futur els hi guinyo un ull xiuxiuejant que de moment no haig de menester la seva ajuda perquè puc comptar finalment amb mi.

Hutongs

Els hutongs són carrerons que s'amaguen entre l'asfalt de Beijing i que et transporten en pocs metres a una ciutat paral·lela, amb vivendes d'un sol pis amb patis interiors, lloc ideals per recuperar un clima de certa tranquil·litat enmig de la voràgine de la urbs. Val a dir que dels que hem visitat, la majoria han perdut la seva essència, víctimes de l'ímpetu del govern entestat en voler modernitzar la ciutat de cares a les olimpíades a cops de rajol i blocs de pisos. Els que romanen verges de ciment realment ens han entusiasmat. Cal dir que a Beijing no cal sortir pixat de casa perquè hi ha una xarxa de banys públics impecables escampats per tot arreu, amb indicacions que et faciliten arribar-hi sense tenir la bufeta a punt de rebentar. Ho agraïm perquè ens facilita enormement poder descobrir la ciutat amb calma.

Parcs

Els parcs, com la ciutat, són a lo grande: vastes extensions de zones enjardinades i d'estanys que envolten el temple el qual li dóna el nom. El top ten, el parc del Temple del Cel, zona d'esbarjo on s'hi concentra tot tipus de gents que s'entreté amb el diabolo, balls amb cintes, danses, jocs variats (domino, cartes, mahjong, xianqi), música; i a on els jubilats hi practiquen esport fent us d'uns aparells, amb l'aspecte de parc infantil, ideats per facilitar-los les flexions, abdominals i estiraments.

La Gran Muralla

Ens reservem la Gran Muralla per després de la setmana festiva, per no veure-la invaïda per la multitud autòctona.

Dels diferents trams per visitar-la triem el més proper a la capital i el més accessible a fer amb transport public. Hem de menester un autobús (1:30h) i un minibús (20') per plantar-nos al peu d'una muntanya on al capdamunt s'hi situa la menda, construïda fa uns 2000 anys, amb la finalitat de protegir la xina unificada de Qi Shi Huang dels enemics bàrbars del nord. El resultat és una muralla que a part de ser gran, és sobretot llarga i que transcorre serpentejant fins a perdre's de vista per entre muntanyes i turons.

Ens estalviem caminar de pujada una bona estona agafant un cablecar (telehuevo per entendre's) fins dalt de la muralla. El temps, estupendu, ens acompanya durant les tres hores que dura la passejada. Quan en tenim la pipa plena de tant rajol ens disposem a baixar. Ho fem per un tobogan güiri muntat per una companyia alemanya que ens clava 8 euros per la baixada. Desembutxaquem els quartus per satisfer un desig fort de recuperar sensacions perdudes des del paradís de la infància i ja ens teniu en una mena de plataforma lliscant rampa avall a tota pastillaaaaaaaaa!

Datong

Arribem a Datong [prov. de Shanxi] a les 12h de la nit i xops com ànecs. Des de Pingyao no hi ha connexió directe fins a Datong. Cal arribar primer a Taiyuan i canviar d'autobús. En condicions normals és una operació que pot durar una horeta, però érem a vigílies de l'1 d'octubre, diada nacional, dia en que Mao va proclamar a Beijing la República Popular Xina i tret de sortida de la Golden Week, una setmana de festa on milions de xinus es mobilitzen, col·lapsant carreteres, hotels i transports públics, per anar a descobrir les relíquies del seu país. Esperem 6 h a Taiyuan fins que agafem l'ultim bus, ple d'estudiants en plena efervescència, i posem rumb a Datong que ens rep amb un bon ruixat.

1 d'octubre

Al centre de Datong, i paradoxalment, són els grans comerços els encarregats de muntar espectacles destinats, més que a celebrar la victòria comunista, a fomentar els hàbits consumistes de la clientela. Ens trobem amb desfilades de models amb roba que pots comprar al magatzem del darrera, amb desfilades de mòbils duts per hostesses que es passegen amb gràcia i ensenyen l'aparell tot remenant el cul, amb cantants de karaoke, amb bandes musicals militars, amb les mascotes dels jocs olímpics mida gegant entretenint la mainada, amb actuacions d'escapisme, amb una noia acrobàtica fent voltar un gerro i una taula amb els peus, amb timbalers guarnits amb un uniforme de purpurina groga...

Ens passegem aprofitant el dia gris, que no plujós, esquivant la gent entre parades de menjar, de crispetes, de fruita caramel·litzada al moment i castanyes i nous torrades (una olor intensa que ens transporta de dret a les fires), entre paradetes de vidents (que utilitzen el I ching), de xuxes i de joguets. Acabem la vetllada amb els timpans lesionats per culpa de la guerra d'altaveus que consisteix en tenir-los rebentats a la màxima potència per fer de reclam i aconseguir el màxim de clients. Vicissituds d'un capitalisme incipient que es preveu, al ritme que van, ferotge.

2 octubre

Anem de visita turística, sembla que la mateixa idea se'ls ha ocorregut a cents de xinus, a les Coves de Yungang, que consisteixen en 1 km de grutes excavades a la base del turó de Wuzhou Shan. Com tipus cales coves a lo grande on, en comptes de hippiots, s'hi allotjen unes 50.000 estàtues budistes. Tenim la oportunitat de veure per primer cop i ens estat verge, sense restaurar, un tram de la "glan mulalla" situada la capdamunt i en la part posterior de les coves.

Acabem de passar la tarda precisament escrivint i penjant el blog tot esperant el tren de les 21h que ens durà, no sabem en quan de temps, cap a Beijing. Ens espera un viatge llaaaaaaaaaaaarg perquè altre cop ens hem quedat sense llitera (recordem que estem a la Golden Week) i ens toca anar al vago dels despistats. Aiam com ens quedarà el cul...

Pingyao

A Pingyao plou. És una conclusió derivada de tres dies d'experiència i sabem que pot ser precipitada perquè el numero d'observacions no és significatiu estadísticament. Des del punt de vista vivencial però, arribem a una certesa: que plogui a Pingyao és una putada.

Pingyao és un poble encantador al mig de la província de Shanxi. El barri vell està protegit per 6 km de muralla i conserva encara l'aspecte original (si un pot abstreure's de restaurants, bars, llums de neó i venedors de souvenirs) de l'època de les dinasties Ming i Qing, quan va esdevenir un centre mercantil i seu dels primers bancs de Xina. Aquest fet queda demostrat en la exhibició de vàries residències d'antigues famílies, forrades de calers, relacionades amb el món financer.

Pingyao semblaria que està feta expressament per perdre-s'hi, per vaguejar pels seus carrerons estrets, per passejar sense presses intentant destriar l'aroma del passat d'entre munions de tours de xinus dedicats a seguir una guia (amb altaveu inclosa) que desfila al capdavant amb una banderola, encendre tranquil·lament sàndal als temples taoistes i confusians, confessar-se a una de les dues esglésies catòliques, perdre el temps en les incomptables cases tradicionals amb pati inclòs i disposades segons els feng-shui.

Però, ja ho hem dit, a Pingyao plou i per tant hem hagut de fer el mateix però a paso ligero, amb corredisses incloses, buscant aixopluc cada cop que la pluja augmentava, passant llargues estones als bars amb una cervesa local i un banana shake, contemplant el poble a través del vidre, posant a prova la impermeabilitat del calçat i la motxilla, navegant per internet fins quedar marejats, jugant al Majhong, atipant l'esperit literari amb les poesies melangioses, tant a to amb el temps, de l'obi wuan kenobi.

Ens n'anem de Pingyao amb el cor una mica encongit de la humitat d'una pluja mandrosa, que no es deixa caure del tot i amb l'humor empeltat d'un cel blanc, avorrit i tediós.

Després d'aquesta "temporada de pluja i més pluja" esperem amb ànsia trobar-nos amb l'escalfor del sol. Aiam si això ens refà!

PD1: A l'alfredo. La búsqueda como motor de la vida, aquí i allí, en las cosas nimias y en las que parecen extraordinarias. Todas la terapias personales (incluida la nuestra supongo) son bienvenidas y nunca "pesadas". Esperamos oirte de nuevo!

PD2: A la mari mar. A les plantes, independentment que siguin margarites, buganvílies o cactus, els hi agrada que les mimin i que les cuidin. Tan SENZILL com això.

PD3: Als pujolistes ofesos: ep! que ho deia amb tot el carinyo i simpatia que em caracteritza...

4 pincellades de Xi'an

Fem camí cap a Xi'an província de Shaanxi i punt més oriental de la ruta de la seda on partien o arribaven les caravanes. Sabem què ens espera segons un e-mail rebut del mismíssim Qin Shi Huang juntament amb 6 milions de ciutadants que habiten la metròpolis. Com a Catalunya, a l'època del iaiu Pujol que per sort ja ha quedat enrera, això sí que tocava...

El centre

Malgrat l'enormitat de la ciutat, el centre, que es reconeix per estar delimitat per unes muralles construides durant la dinastia Tang, és prou acollidor i assequible per recorre'l a peu. Passem els dos primers dies tantejant-lo i arribem a la conclusió que estem a Xi'an com podriem estar a Barcelona, Portal de l'Àngel en plena campanya de Nadal. S'han acostumat ràpid al ritme frenètic i la febre consumista (si el tiet Mao aixequés el cap...). Ens deixem portar per la riuada de gent i de tant en tant la corrent ens porta, com per sorpresa, dins d'edificis comercials i descomunals i boutiques de moda on contemplem, amb cara de pagerols i aspecte d'haver sortit de les cavernes, productes chics a preus europeus.

Guerrers de Terracota

L'any 1974 (fa 4 dies) un pagès, foradant la terra per excavar-hi un pou, va trobar un tros de ceràmica. Si hagués foradat 20 metres al voltant d'hagués trobat directament un cap de un dels 6000 soldats que s'amagaven sota el seu camps. No sabem que va passar amb el pagès però el que abans era un paisatge rural ara s'ha convertit en 3 hangars enormes que amaguen un dels descobriments arqueológics més importants del segle XX: un exèrcit de guerrers de terracota. Varen ser construits amb la ambiciosa missió de protegir les despulles de Qin Shi Huang, primer emperador del territori unificat de la Xina, responsable de regularitzar l'escriptura, els pesos i mesures, de construir la gran muralla, d'afavorir la circulació de mercaderies i de perseguir els dissidents, cremar llibres i iniciar exhaustives purgues contra la població.

Altra cop questió d'expectatives. L'hangar 1, és l'únic que val la pena, però les dimensions del recinte, tipus palau Sant Jordi, fa que vegis les figures desde la distància i és una prova de foc per comprovar que no t'ha augmentat la miopia . Més que entreteni-rse amb els detalls, un es sorèn de la increïble quantitat d'aquestes figures (tamany real) a punt per atacar a qualsevol intrús.

En la visita al museu ens quedem amb dos carros de batalla amb tots els detalls haguts i per haver esculpits en bronze.

Piscines de Huaqing

Passem una tarda passejant per les piscines de Huaqing, complexe d'aigües termals on durant la dinastia Tang (com la beguda!) els emperadors i les seves concubines es posaven en remull. Posteriorment, ja entrat el segle XX, s'hi varen reunir dirigents del Partit Nacionalista (KMT) i del partit counista (PCCh) per mirar d'unir forces per aturar la invasió japonesa. L'aliança, però, no va durar el suficient com per impedir-ho.

Mercat de grills

Carreró dedicat al merchandising de tot allò relacionat amb els grills. Semblaria que és poca cosa; doncs no: grills de tota clase i tamanys, cerebrets per pescar-los, diferents tipus de gàbies per guardar-los, potets per posar-hi el seu menjar i bastonets amb plomes o filets en un dels extrems que serveix per encabronar-los fent-los pessigolles a les antenes (com varem poder comprovar al treure el cap entre rotllanes de gent i veient una capseta al mig amb dos d'aquests animals barallant-se).

Mercat de peix

Just al centre de Xi'an, amagat entre botigues de moda i cadenes de fast food s'hi amaga un mercat que ens va deixar embadalits. Un cop passades les primeres parades de fruits secs, arriben els peixaters. A part del peix comú trobem vàries llaminadures vivents: gripaus, tortugues, tot tipus de cranc, krill, cucs marins, crisàlides marines i un tipus de peix amb forma de serp que pelaven i netejaven deixant al peixater esquitxat de sang de dalt a baix.

Hua San

Feia temps que corria per internet un power point de "senderismo por china". Francament em pensava qe era un trucatge. Doncs no: eren fotos de la pujada a peu a Hua San, quatre pics sagrats taoistes a dues hores de Xi'an. Després de l'experiència de les coves de Maiji hi anavem amb el cul apretat i decidits, òbviament, a pujar amb el telefèric, que amb 5 minuts et du al pic nord de 2000m.

Un cop allà comença la caminada fins a la resta dels pics. Tot i haver algun punt crític, assolim el pic central després de passar 3h pujant per unes inacabables escales que s'adapten a tots els obstacles que els hi posa la muntanya: travessen carenes pronunciades, salven desnivells, serpentejen entre boscos.

L'endemà agafem un dia de baixa turística per refer-nos de les seqüeles de la muntanya: tenim els bessons durs com un roc i sembla que als genolls els hi falta lubricant.

Tianshui

Després d'un dia de viatge infernal, una llauna amb aspecte d'autobús ens escup a Tianshui. Ens refem omplint el pap amb uns shuijao, raviolis artesanals fets al vapor farcits de carn, ceba i altres verdures que s'amaneixen amb pebrot picant, all emulsionat, vinagre i salsa de soja. Aiam si això acaba de desembussar algun que altre conducte!.

Al matí següent ens espera una excursió (agafem la carmanyola i les xiruques) a la Muntanya de Maijishan Shiku. És una paret sagrada que cau, o s'aixeca, vertical (depèn de l'angle amb que t'ho mires) amb aspecte de rusc: plena de petites depressions excavades a la roca per donar aixopluc a cents d'estàtues relacionades amb el budisme. Tant bon punt arribo procedeixo amb el ritual del pelegrí cremant 2 paquets d'incens, papers amb mantres escrits i encenent una traca de dues fileres de 20 petards com per anunciar a l' il·luminat que ja som aquí.

Deixant de banda la part historico-cultural, el circuit per visitar-la és digne de comparar amb la més arriscada atracció de fires. Es tracta de passejar-se per un circuit de passadisos i escales, que recorre les diferents coves, fins a 190, i que està col·locat a modus de bastida sobresortint del penyasegat. Per més inri, hi ha dos grups de coves i per accedir al segon grup el circuit travesa justament la part més alta de la muntanya. No és apte, per tant, per malalts del cor i per gent amb una sana aversió a les alçades.

Sembla però que aquestes característiques no les compleix ningú tret de mi, que a una alçada d'uns 100m em ve la pajara i em quedo paralitzada. Aprofito que estic al davant d'una cova amb un buda i dos bodithsavas per fer un petit preg i diposito amb fervor religiós un yuan dins una bústia de donatius, aiam si això m'acaba de donar l'empemta necessària per assolir el meu destí. Una mica si que me'n dóna, justet per atravessar una petita cova i passar a una altra cara de la muntanya. Allà s'estén un passadís que a moments es fa més estret i que permet fer-se la idea que un està suspès al buit. Tiro l'ancora i m'encallo aquest cop arrapada a la paret. Procuro repassar el principi físic pel qual la força d'atracció que la massa del pedrot exerceix sobre mi és inversament proporcional a la distància a la que em trobo i que, encara que no m'ho sembli, ha de ser superior a la força de la fórmula psicòlogica que diu que l'atracció hipnòtica que m'empeny cap al precipici és directament proporcional a l'alçada d'aquest. En Vadó s'avança com un globus sonda per inspeccionar la pista i em confesa que francament impressiona. Aprofito l'estat de shok i de tossuda quietud per reflexionar sobre el punt on em trobo, un balconet d'un metro i mig d'amplada amb un pam de gruix que em separa d'un abisme d'uns 100m. Arribo a la conclusió de que gaudeixo d'una por, no pas patològica (tipus fòbia) sinó sana, fruit de milers d'anys d'evolució, i que finalment i després de que hagin sobreviscut molts aptes, ens ha conformat com a humans i no pas com a cabres. Reculo amb pas vacil·lant, evitant la tentació de tombar-me bocaterrosa i avançar com un llangardaix (reptant), precisament per no contradir-me amb les meves reflexions anteriors. Em pregunto però com és que l'evolució no ha afectat a la resta de xinus que es passejen como pedro por su casa i inclús es repengen a la barana per admirar amb certa distància el treball fet a la roca. Potser tenen incrustat algun gen especial que els immunitza contra les alçades?

Finalment arribem a terra ferma. Ens quedem doncs sense poder veure el segon grup de coves, amb la sensació de ser uns penitents que no han acabar de completar el calvari pero amb la ferma convicció de que qui fa tot el que pot no està obligat a més; i això, per força, ha d'estar contemplat en el manual del bon religiós.

Ens refem de la castració remuntant unes escales de pedra que, a través d'un bosc dens, ens duen fins al jardí botànic. La meva mirada distreta s'il·lumina quan, al marge del camí, enmig de 4 fullaraques, ensopega amb uns colors i formes ben conegudes: lactarius deliciosus: els primers de la temporada!!!! M'empipa no poder comentar exhautivament la jugada amb l'esbart boletaire de la politècnica i encara ens empipa més no tenir a mà una paella, all, julivert i una botifarra de senglar per poder completar el cicle vital dels exemplars que acaba, com us podeu imaginar, al nostre estomac. Llamp-ma-mati.

Retornem a Tianshui on hi passem la tarda. Anem a fer la peregrinació d'en Vadó al temple taoista de Fu Xi. Al voltant del temple una música ens crida l'atenció i passem una estona encantats envoltats de jubilats que s'entretenen tocant instruments i cantant. La visita al temple és fructífera, en Vadó se sent immediatament identificat amb la naturalesa de bosquirol d'en Fu Xi i em comenta que d'entre les possibles opcions li sembla que l'ha encertada. Es queda meditatiu i deixa acabar de fluir la tarda.

PD: a la bella y la bestia: amb aquesta jugada m'has fet escac i mat. M'equivoco? Vadó.

El monestir de Labrang

El monestir de Labrang es un recinte d'uns 3 km2 que s'estén al nord del poble de Xiahe. Va ser fundat al 1709, per Jamyang Zhaypa. Conté temples, residències dels monjos i 6 instituts: medicina, astrologia, dret, budisme i dos de teologia; tot plegat perquè es distreguin, com si fos un internat, els 2000 monjos que hi viuen. Pertany al budisme tibetà (lamaisme) i conctretament a la penya dels Gelupa, del qual en Dalai Lama n'és el cap.

El recinte està envoltat per fileres de rodes de pregària (1174 en total), espècie de cilindre amb sutres i símbols inscrits que els peregrins van voltant mentre reciten mantres i hi passen el rosari budista (de 108 grans). Per pura intuició decideixo afegir-m'hi i és així que completo la volta, sempre en el sentit de les agulles del rellotge, fins al punt que els bíceps del braç dret, de tantes estrebades, semblen els d'en Popeye. Sense saber-ho, es veu que la sola energia de rotació ja exercieix una influència benèfica i purificadora. Vaja que dóna bon Karma. Aprofito també per donar tres voltes a tots els elements que ens anem trobant pel camí dels peregrins. Sobretot a les estupes: símbol tridimensional del Dharma (no l'Elèctrica, sinó l'ensenyament de Buda), que a través de diferents elements geomètrics reflexe la ment il·luminada. Resulta que el sol fet d'estar en contacte amb ella, i amb més emfasi si la rodejes, quedes empeltat d'una energia que et neteja les negativitats i et purifica de penes, patiments i dolors. Després d'haver fet la peregrinació considero que el benefici que m'ha reportat, sense saber-lo, és superior al que mai de la vida hagués gosat demanaar. Em resulta llaminer.

Investigant una mica més, de seguida percebo que la religió em va com un guia. L'objectiu, atenció, es controlar el desig (això sempre, des de Grècia ja), per tal de alliberar-se dels lligams de l'existència (la meva, tu, que esta super nuada), que vol dir desprendre's de l'enveja, la ira, la peresa... (vaja, allò tan empipador que al mateix temps ens fa tant humans). Quin alleugeriment. És just això el que volia ara mateix. Per tant, recitant 4 mantres d'elaboració pròpia intento conectar amb el meu lòbul temporal esquerra, aiam si rebo conexió del meu buda interior. Bon rotllo.

Passem a temes pràctics:

- L'uniforme ja m'agrada, almenys té més vida que el negre de les monges.
- Les dones van amb el cap pelat, ja tinc mitja feina feta; la resta, cop de tisores i a part del benefici de la comoditat resulta que sempre vas ben pentinada.
- L'ambient de l'internat es veu francament distès. Els monjos amaguen entre les túniques mòbils, xuxes,... i alguns calcen puma i adidas. Te'ls trobes rient, jugant i fins i tot jugant al Doom a internet (increïble).
- Se'ls veu refets, de vida, vaja que no passen gana.
- El meu nebot Arnau, que si no és un petit buda, poc n'hi falta, segur que em facilita l'entrada.
- Es dediquen a l'estudi, cosa que mantindrà ocupada la meva ment que sempre demana més i més (acumular, ja ho havia dit).
- Alhora de desxifrar mantres, símbols i textes sagrats escrits en llenguatge simbòlic puc aprofitar la pràctica hermenèutica que he fet desentranyant els misteris de la fe Lacaniana (ep, amb tot el carinyo).
- Almenys el Lamaisme t'ofereix diverses vides, com els gats, de manera que si no l'ensopegues en l'actual encara tens temps d'adreçar-ho en les seguents abans d'arribar al nirvana.
- Parlant de gnts, he vist diversos monjos que en tenen, per tant no crec que hi hagués cap problema per endur-me la Nela, que passaria perfectament com una boddhitsava.


La conclusió és evident. Sento la crida. Vull començar immediatament a buidar-me de totes les negativitats fins quedar ben neta i lluent. A més podria seguir en contacte amb en Vadó ja que les dues religions (taosime i budime tibetà) han rebut influències mutues. Per tant segur que trobaríem una zona d'intersecció a on poder practicar juntets tots els rituals que facin falta.

Així doncs, ja ho tenim pel tros. Ara us deixo que em retiro a meditar uns moments....

PD: torno a demananr perdó, per si un cas, a tots els déus i budes.
PD2: el que he escrit de la religió està simplificat, cada qual sabrà com trobar més informació en cas que li interessi.

Xiahe. Dia 1

Arribem a Xiahe pensant que hem atravessat alguna porta interestelar que ens ha catapultat al cor del Perú per l'aparença de la gent que no són monjos.

Pels cartells ininteligibles en xinès i Sanscrit deduïm que encara som a la Xina. Per tant, o bé està farcida de figurants pel rodatge d'alguna pel·lícula sobre el Perú o bé són els tibetans: morenos, baixets, les dones amb llarguíssimes trenes i amb els petits carregats a les espatlles. Ens decantem per la darrera opció.

Semblaria que el poble ens rep de festa major perquè tothom va vestit amb els trajos regionals.

Els tibetans amb batins folgats (talla XXL) amb l'interior forrat de pell i amb brodats a tot volt, collats per la cintura amb cinturons de cuir amples plens de taches. Només els hi faltaria una espasa per semblar samurais. Es cobreixen el cap amb diverses clases de barrets i les dones van enjoiadissimes.

Els monjos amb una indumentaria que cobreix tota la gamma dels vermells. Consta de 3 parts: una part que cobreix les cames fins als peus, una altra que cobreix el tors (sense mànigues) i finalment una enorme capa que els embolcalla de dalt a baix i que varia en el color: grana, rosa fucsia o grana i blanc (com si fos una bandera).

Ni és festa major, ni un decorat de pel·lícula. És la seva vida real.

Fem parada i fonda en aquest poble tranquil, situat a 3.000 metres d'alçada i envoltat de muntanyes i prats als que s'hi arriba en una passejada. El poble, definitivament ens "llama". A en Vadó (quiet) per deixar fluir l'existència en harmonia amb la natura i jo per anar com una fletxa al monestir de Labrang aiam si trobo respostes als meus dubtes existencials.

Linxia

Haviem dit que deixavem l'islamisme per endinsar-nos en territori budista. Rectifiquem, com els savis.

Linxia, ciutat gens turística del sud-est de Gansu, és coneguda com la Meca de la Xina. Al barri Hui (com s'anomenen els musulmans xinus) entre dues mesquites, n'hi ha una altra. Ens crida l'atenció, però, la seva varietat, des de les contruccions més "saudites" amb cúpules i minarets, fins a les més empeltades de l'estil xinès. En les darreres els minarets, són substituits per una espècie de pagoda situada al costat de la sala de pregàries amb el teulat típic de l'arquitectura tradicional xinesa: a 4 aigües, amb els ràfecs arroplegats cap amunt i les diagonals, que uneixen les diferents vessants, curvades. En quan a l'ornamentació de les parets ens sorprèn veure dibuixos de flors, muntanyes i prats a diferència de les mesquites a les que estem acostumats, on només hi ha traces geomètriques. Distingim que són mesquites per dos detalls: les mitjes llunes coronant els teulats i l'altaveu situat al capdamunt del minaret-pagoda que, amb un so suau i captivador, ens convida, 5 cops al dia, a anar a resar. A Linxia ens hi estem un dia més del que toca per perdren'ns, aquest cop amb calma, pel barri Hui. Apreciem a les dones vels, un tipus de vel molt diferent al que estàvem acostumats. Més que un mocador és una espècie de passamuntanyes negre amb el que s'oculten, apart del cap, el coll. També en veiem algunes que porten una mena de barret cilíndric, una mica aparatós, que els hi dóna l'aspecte a mig camí entre una pastissera i una hostessa d'avió. Els homes es tapen la coronilla amb un barret senzill i blanc.

La ciutat amaga també un complexe taoista amb diferents temples construits de manera esgraonada i ocupant tot el vessant d'un turó. Al capdamunt de tot: l'espigada pagoda.

I per fi comencen a distingir els monjos budistes pel toc de color que aporten les seves túniques granates i rosa fucsia.

Tot aquest matxambrat de religions ja ens va bé perquè feia dies que parlàvem de, com a mètode d'integració, convertir-nos, encara que sigui de manera transitòria, a alguna religió. Que ja seria hora de recuperar la fe.

Vàrem descartar l'islam, no pas per qüestions discriminatòries, sinó per qüestiones pràctiques. Tot i que en Vadó li feia gracia un paradís desbordant de verges, menjar, or i plata i tot allò que un home pugui desitjar, hi ha la pega, greu, de l'abstemisme i d'haver de matinar a trenc d'alba per anar a fer la pregària. Pel que fa a mi, descartar el pernil ibèric i el llom arrebossat de la marona, a més a més d'haver de cobrir el meu estupendu cabell pantene, no m'acaba de fer el pes.

El confucionisme l'eliminem ràpidament pel seu emfasi a la submissió al superior immediat. Tot i que reconeixem que tenim que acabar d'investigar-lo.

Amb el principi de no-acció del taoisme en Vadó de seguida si sent a gust. Recordem que el taoisme es la filosofia fundada per Lao Tse, amb 3 forces: el ying, el yang (interdependents) i el principi integrador el Tao (concepte abstracte, espai buit on tot es manifesta). Li acaba d'anar bé l'objectiu de la longevitat en plenitud i de viure en harmonia amb la natura (com a isard que és, ja hi està mig integrat). Quietut, traquilitat, silenci, deixar fluir... per compensar la dura vida de la parella. Observació de l'entorn (ja té la mirada del fotògraf!), no fer res per fer-ho tot. A més a més la filosofia està resumida en un llibre: el Tao Te King, de poques planes, i que ja se l'ha llegit, feina feta. Per tant semblaria que ja tenim en Vadó convertit.

Per la meva banda no m'acabo de decidir, em sembla que em desesperaria tanta quietud, perquè puc parar el cos fàcilment tumbant-me a la bartola però, i el cap, com aturar-lo? A més entre el blanc i el negre i les dualitats del ying-yang hi trobo a faltar tota l'àmplia gamma de grisos que tant temps m'ha costat d'apreciar. Em sembla que el budisme em pot donar una resposta i per això prefereixo esperar a decidir-me a la pròxima parada: Xiahe on hi ha el monestir de Labrang, un dels 6 més importants del grup dels gorros grocs del Tibet.

PD: per si un cas, demano perdó a tots els deus, en cas que s'hagin sentit ofesos.

PD2: tot el que he escrit de les religions està simplificat.

A l'Alfredo: estamos encantados de que "viajes" con nosotros y te agradecemos la energia que nos has trasmitido con tu mensaje. Tu reflexión sobre la discriminación es muy acertada. Muchas gracias de nuevo.

A la WU LI: li preguem que es dirigiexi al nostre representant legal: al senyor blooger. Pel que fa a nosaltres no ens fem responsables de les nostres pròpies opinions.

A la nurieta: ho sento, em pensava que te l'havia enviaaaaaat!!!!!

Zhangye

Entre dues cadenes muntanyoses (al sud el Qilian Shan -les estibacions de l'altiplà del Tíbet- i al nord les carenes de Mazou entre d'altres) i el desert de Gobi hi ha un llengua de territori anomenada corredor de Hexi, per on passaven les antigues caravanes per accedir a la Xina més oriental. Just al mig, com el dijous, trobem Zhangye. Hi tirem l'ancora uns dies.

Allà veiem un complexe budista amb una cafetera-pagoda, 30m d' estàtua d'un buda dormint flanquejat per un exèrcit d'aspirants al nirvana, i una pagoda de fusta que a la nit guanya potència amb una il·luminació una mica hippieota: combinació de blau i lila.

La ciutat ens ofereix el caliu dels bars, cal dir que és el primer lloc on trobem aquests recintes de la perdició dedicats a fer una copichuela i, si s'esdevé, el pencu. Les dones comencen a fumar i per tant ja no em miren de manera estranya. Mentres fem una birra Tsingtao tenim l'opotunitat de repassar els numeros de l'1 al 10 (yi / ar / san / su / uuu / chiou / che / ba / liou) gràcies a la col·laboració dels autòctons que juguen, ni més ni menys, que als xinos. Qui ho hagues dit! És una variant diferent a la nostra: en comptes de monedes utilitzen els dits d'una mà de manera que de cop les estenen marcant un número (com si juguessin al piedra-papel-tijera) al mateix temps que criden (perquè realment criden) un altre número que per anar bé hauria de ser la suma dels 2 números que marquen les mans. Qui perd beu uns xupitus de cervesa.

En un parc descobrim una munió de gent gran dedicats a desencarcarar el cos fent una mena de ball, en rotllana o de dos en dos (en qualsevol cas més avorrit que una sardana), mentres van ventant uns vanos enormes a l'aire. Ens quedem amb les ganes de saber si són activitats d'entreteniment d'un casal de jubilats o algun altre mena de ritual. Cony d'idioma!.

Ens comprem per fi roba d'abric per encarar la propera parada, ja a les muntanyes. En Vadó troba un anorak calent d'un vermell cridaner que li dona un aspecte a mig camí de pisteur de Font-Romeu i treballador de la brigada de la neteja (depenent de si es posa les ulleres de sol o no). Jo em compro un polar Fashion Tiaonjiao Sport que sembli que acabi de sortir de l'instuitut tenint el record de ser la més repetidora.

El comiat de Zhangye coincideix amb la primera pluja que veiem. Un autobús llitera (sleeper) ens duu en 11 hores a Lanzhou coneguda per ser una de les ciutats més contaminades del món. Durant el trajecte els de les primeres lliteres em demanen una estona els walkmans i es dediquen a passar-se'ls d'orella a orella mentre escolten en Lluís Lach (mira que son cumbas!).

De Lanzhou, sense perdre ni un segon, empalmem amb un autobús que ens du a Linxia, al sud-est de la província de Gansu.

Dunhuang

Le coves de Mogao, patrimoni mundial per l'Unesco, estan situades a uns 30 km de Dunhuang [província de Gansu] a les parets de les montanya de Mingsha. Les grutes més antigues daten del l'any 366 dC, on la gent no va parar de excavar fins al punt que al segle VII ja se'n comptaven unes mil (quines ganes de comptar!). Això fa que el penyassegat, d'uns 2 km de llarg, sembli un formatge gruyere [emmental]. Les coves estan plenes de murals i figures relacionades amb el budisme: bodhitsatvas (sers que estan en camí de la budeitat), apsares (mena de personatges voladors relacionats amb la música), divinitats, monjos, figures protectores (tot al voltant del gran protagonista: en Buda) de tots el tamanys (el més alt fa 30 metes) i tendències (budes hindú, tibetans i xinesos). El fet que les diferents dinasties xines redecoressin les grutes afegint-li uns elements del seu gust fa que es produeixin barreges sorprenents. La que ens deixa més parats és veure un buda panxacontent (Maitreya: el buda que tots tenim el cap i que representa el que vindrà en el futur com a succesor de Siddartrha Gautama) al costat de Lao Tse (fundador de la filosofia/religió del Taoisme).

Altres elements d'interés a Dunhuang són les muntanyes de dunes (la més alta fa 1700 metres, tant enorme com el preu per entrar al recinte fet expressament per veure-les i on ens hi arribem amb un cop de bicicleta), les patates fregides (un bàlsam pel meu paladar de llemeca), la carn de burro (aiam si començarem a tirar coces!), el mercat nocturn (güirilandia) i les comoditats que ens ofereix aquest poble abocat al turisme, sobretot d'interior (després d'aquest temps francament ho he agrait).

Ens preparem per entrar al corredor de Hexi on a partir d'aquí deixarem enrenra l'islamisme per endinsar-nos en la religió budista. Que qui sigui ens agafi confesats!

[7-8 de setembre]

Hotan

Hem de menester 2 dies per arribar a Hotan, oasis situat al sud de la província de Xinjiang. Al nord està flanquejat pel segon dessert més gran del món, el Takla Makan, i al sud per l'altiplà del Tibet. Fem una parada i fonda del tot inecessària a Kirguilik on el feng-shui no ens va ser favorable. L'endemà continuem el trajecte per una carretera recta sense sortides que semblava que no portes enlloc. Al fondo de tot apareix Hotan.

Ens hi entretenim anant a fer un volt per les dunes del dessert.

Anem a visitar, per fi després del disgust de Marguilan, una fàbrica tradicional de seda on comprovem, de primera mà, que efectivament l'extreuen dels capolls de les erugues de seda: aquells cucs que tothom recorda portant al cole a dins d'una caixa plena de forats. Prèviament cal escaldar-los durant uns 30 minuts perquè s'estovin i per enretirar els ineptes. Amb una branca es remenen i es comencen a treure fils que es passen a una màquina que els fila. Després ve el tintatge i finalment es passa al teler on s'hi poden estar dues setmanes teixint tranquilament. Amb les crisàlides mortes en fan medicaments. No varen precisar si se les unten o se les mengen; en qualssevol dels casos prefereixo l'aloe.

Anant a gratar pel riu, seguint el costum local, aiam si ensopegavem amb algun jade o algun altre tipus de pedra similar a les que constantment ens volen vendre, ja sigui en ple carrer, en paradetes al mercat o en les grans botigues de luxe regentades per xinesos a on els jades, jutjant pel preu, deuen ser els autèntics. Després d'endur-nos 4 còdols malparits del riu i vist el fracàs, ens conformem a comprar dos collarets amb dues pedres que poden ser qualsevol cosa pels qui tenen imaginació.

A Hotan tanbé varem ensopegar amb un festa, potser relacionada amb les olimpíades (ningú parlava en català i no ens ho varen poder explicar), que es va celebrar a la plaça major, a sota l'estàtua (que nosaltres li diem de la concòrdia) del tiet Mao donant la ma a un uigur. Era com una exposició de dances tradicionals uigurs, de cantants en play-back barrejat amb una entrega de premis i de diplomes a una colla de ciutadant uigurs que desfilaven acompanyats d'una música que semblava més una marxa militar.

Deixem Hotan en un autobús que ens durà a Urumqi travessant el desset del Takla Makan. Aiam que serà....