De Chiang Khong a Luang Prabang: el Mekong

Per arribar a Luang Prabang ens decantem per un slow boat que cobreix el trajecte amb la calma que ens demana el riu Mekong que baixa per entre turons, en general sense presses. Tot plegat vol dir dos dies de navegació amb parada i fonda a Pat Vengh. No ens descuidem de comprar, abans d'embarcar, un coixí per minimitzar l'impacte d'uns bancs de fusta durs i mal parits: més curts del compte per poder encabir més fileres. Donem gràcies a Buda de ser de talla petita perquè el que es mou dins la normalitat, en concepte de l'alçada, es veu obligat a anar de través perquè senzillament no licaben les cames arreplegades per manca d'espai entre les dues fileres de bancs.

Dia 1: de Chiang Khong a Pat Vengh

El primer dia la navegació dura unes 7 hores que transcorren tranquil·les per entre bancs de sorra i roques en un entorn culminat pel verd.

Quan fosqueja arribem a Pat Vengh on un estol de nens ens aborda com pirates per carretejar-nos les motxilles a preu d'or. Un cop recuperem l'equipatge ens instal·lem en el primer guesthouse que ens ofereixen amb unes pancartes que mostren unes fotos impecables de l'habitació, anem a sopar i caiem rendits al llit quan els generadors de llum del poble encara funcionen.

Mekong 1: de Chian Khong a Pat Vengh

Dia 2: de Pat Vengh a Luang Prabang

A les 8 del matí salpem en un vaixell una mica més petit, bastant més ple i encara que ens sembli impossible molt més incòmode. La tripulació en total suma més de 110 persones. Com que fem tard no tenim massa opció per triar on encabir-nos. La Carme troba un banc que comparteix al costat d'un neoyorquí que es deplaça amb la bicicleta a coll (hi ha gent per tot). En Vadó i jo ens situem a directament a terra, a la part de proa, lloc destinat a la gent autòctona, la proporció de la qual no arriba ni a un 0,7 per cent. Semblem un autocar abarrotat de turistes en una excursió de final de curs.

El dia 2 naveguem durant unes 7 hores que discorren traaaaaaanquil·les i en un entorn igual d'espectacular que el dia 1. Quan la rampa de les cames i el dolor lumbar sembla insostenible arribem a la ciutat. Desembarquem d'una manera ordenada, sense haver de patir per bosses extraviades, quan el dia cau sobre el Mekong, oferint-nos una posta espectacular com a recompensa per la duresa d'un trajecte que, malgrat tot, ha valgut la pena.

Mekong 2 - De Pat Vengh a Luang Prabang

Mekong Delta Tour

SINH CAFE SAIGON

CAI BE - VINH LONG - CAN THO - CAI RANGLONG XUYEN - CHAU DOC - PHNOMPENH (3 DAYS/2 NIGHTS - DAILY)

Day 1: Depart at 7:45 AM from our office in Saigon to Cai Be by air- conditioned bus. Have a motorized boat ride to see round Cai Be floating market with local people being selling, buying, exchanging goods from their boats. Walk around to see orchard, rice paper making, rice crispiest producing process…Stop for a rest, a free Vietnamese lunch including tropical fruits, traditional music. Boat through a village to see peaceful tranquil life of villagers, admire marvelous natural setting of Mekong delta region. Take a boat trip through some islands and cross Mekong river to Vinh Long. Crossing lower Mekong river to view Can Tho city by ferry. Overnight in Can Tho.

Day 2: Three hours boat trip to discover the beautiful Cai Rang floating market and its surroundings. Visit a vermicelli making shop, a rice husking mill, fruit gardens. Enjoy tropical fruit. See the peaceful life in the rural area. Have lunch before going to Chau Doc. Stop to see the making of insence sticks. Overnight in Chau Doc.

Day 3: Do a 2 hour rowing boat trip to visit Floating Houses with caged figh breeding a village of Cham ethnic minority, Moslem mosque towel weaving. Take a 2 hour boat trip to the Vinh Xuong boarder. Crossing the boarder, take 1 hour high speed boat to LEK LUANG. Then land transfer to Phnom Penh by bus. Finish tour at Capitol office. Departure: 7:45AM - Arrive PhnomPenh: 3:00PM

Price: Ac bus ticket: US$ 32/person Inclusive of entrance

Hoa Lu i Tam Coc

Des de Hanoi mateix, decidim allargar les nostres vacances i deixar-nos endur per les facilitats i el bon preu d'un tour organitzat, aquest cop de menys magnitud. En un dia visitem els temples de la ciutat de Hoa Lu, antiga capital de Vietnam sota la dinastia Dinh; i Tam Coc on dalt d'una canoa de fusta engreixem la llista de turistes que naveguen pel Ngo Dong, un riu que, pel tràfic que té, s'assembla més a una autopista. La barqueta ressegueix un tram de riu amunt per un ciucuit que ens du a travessar uns illots kàrstics, semblants als de Halong però d'aigua dolça, justament per sota aprofitant unes grutes naturals que foraden la roca com si fos un túnel.

Al mig del riu, en una zona de difícil escapatòria ens embesteix, com si fossin pirates a l'abordatge, un escamot de canoes plenes de qualsevol cosa que es pugui vendre. Els hi diem que no volem comprar però insisteixen que el remer té sed. Jo, educada que sóc, li allargo la meva ampolla d'aigua i la rebutja dient entre dents i amb una expressió que no m'acaba de convèncer que prefereix una coca cola. Tot plegat per completar el cicle d'una petita estafa, més vella que el anar a peu, documentada fins i tot a la guia de fa dos anys, que consisteix en comprar-li una llauna al capità i ell tot seguit revendre-la a la mateixa gent, guanyant, cada un, en l'operació mig dolar. Enmig de la confusió nàutica s'embarca una dona i una caixa d'on misteriosament van sortint camisetes, estovalles brodades, postals, gorres i mil virgueries més. La tossuderia de la dona no entén de llengües, ni de la seva pròpia, Kong Cam'on. Al final, d'avorriment, desisteix de fer negoci però encara té energia per demanar una propina no sabem ben be perquè.

Marxem cap a Hue en l'Exprés de la Reunificació, aiam si aconseguim ser alguna cosa més, encara que sigui poc, que un grapat de dolars.

PD: els taurons us els deixem per la costa catalana perquè 4 desalmats ignorants els maregin fins a matar-los. Lamentable.

PD2: Guillem, benvingut. Estava convençuda que t'havia passat el link. Hòstia! A qui més no li dec haver passat? Quan acabi aquesta aventura, si em dieu quan val i on es compra, em poso seny.

PD3: per cert, enhorabona a totes les "Veïnes" pel seu treball impecable que ha ajudat, definitivament, a aixecar una història feta de persones. Crec també que s'hauria de fer una menció especial per la gata de la veïna de dalt que amb el seu porte glamurós va brodar el seu paper en totes les tomes filmades. I quin moment va escollir per llepar-se, coqueta, a sota el coll. I aquell paseillo cap a càmara just després de sonar el mòbil (!!!?) i just abans de saltar del llit. És que està feta una starlet, la, mmmm, Nela, oi que es diu Nela?.

PD4: Takaaaaaaaaa!!!!! Wellcome in our blog. Keep in touch through e-mail. A big hug!!!!

Badia d'Halong

Halong és una badia al golf de Tonking banyada pel mar de la Xina d'on emergeixen, com si fos acné virulent en un rostre rabiosament juvenil, milers d'illots càrstics que no son sinó, segons diuen les males llengües, les dents del llom d'un immens dragó que viu a les profunditats.

Hi arribem organitzats formant part d'un equip de 7 persones: l'Oriol, els majoreros Toto, Luís i Orlando i en Gori, un mallorquí. No vol dir que fins aleshores ho féssim tot a la babalà sinó que aquesta vegada de l'organització se n'ha encarregat una agència de Hanoi, pel mòdic preu de 36 dolars (3dies / 2nits) cosa que entomem com unes petites vacances on totes les decisions (on i què menjar / on dormir i què fer, a vegades tant esgotadores) estan preses amb antelació.

Arribem en un minibús farcit de güiris. Allà establim contacte amb una penya de bascos que de seguida s'estiren els cabells per haver pagat quasi bé el doble de preu pel mateix itinerari. Ai va la hòstia!. Pugem a una embarcació de fusta de tres nivells (camarots / restaurant i tumbones) on ens rebem amb una copa de suc de taronja i una tovalloleta fresca que un cop a les mans i sense saber què fer-ne aprofitem per eixugar-nos les aixelles. Dinem (rotllos vietnamites, sopa, amanida, porc amb pinya i peix recremat) mentre fem via a la primera parada: un illot foradat que enquibeix al seu interior unes coves espectaculars.

Passem la primera nit a l'illa de Cat Ba, hi arribem quan comença a vesprejar però això no ens impedeix anar a paso ligero fins una platja propera per batejar-nos dins les aigües del mar de Xina, ja a l'oceà pacific.

L'endemà ens espera una expedició al parc nacional de l'illa consistent a fer un treking suau per assolir una atalaia situada al capdamunt d'un turó des del qual poder contemplar els turons circumdants tapissats d'exuberant vegetació.

Tarda de caiac a la illa dels monos (que de monos en té això, el nom) on tonifiquem els bíceps a cops de rem.

Tornem a l'hotel per recollir les maletes per fer nit al vaixell. Com que la beguda no està inclosa en les despeses del tour, per iniciativa de l'Oriol i en Vado, previa assamblea general amb bascos, canaris i mallorquí, es decideix per unanimitat negociar un bidó de Bia Hoi. Aquest fet provoca l'expectació de tot aquell que ens veu passar carregats amb 25 l de cervesa fresca a pressió. Contra tot pronòstic ens el deixen pujar al barco i per falta de documentació escrita ens neguem a pagar qualsevol tipus de taxa. Havent sopat comença una festa amb tota la tripulació (menys la rata polisson que treu el cap de tant en tant, tímida ella, sense gosar afegir-se a la moguda) que es desenvolupa de manera tranquil·la i assenyada per falta de graduació alcohòlica de la birra que impedeix de beure'ns del tot l'enteniment.

L'endemà al matí ens deixondim amb un bany que posa punt i final a la nostra estada a la badia. Remuntem illots fins arribar a port. Preferim regalar el bidó buit abans que vendre'l a baix preu a una colla de homes que el reben amb un somriure estupefacte.

PD: sobre el tema del Titànic penso que hauríem de fer una reunió de caràcter urgent per decidir si la Neus i en Vadó, tenint en compte la seva malastrugança en qüestions nàutiques, poden pujar a bordu.

De Datong a Beijing

La dura experiència del viatge en tren des d'Urumqi a Dunhuang va ser un aperitiu comparat amb el que ens va venir a sobre.

Primer hem de caminar uns deu minuts per arribar al penúltim vagó, el nostre -l'últim de tots està destinat a les mercaderies. Els seients son d'escai marrons -tipus els que tenien rodalies de Renfe fa un temps- i estant disposats en dues fileres de 3 i 2, agrupats per parells al voltant d'una petita taula a modus de compartiment. Ens seiem, a diferència de l'altre cop, juntets. Com a companys de taula ens toquen dues noies 'fines com un pa de mel' que s'ignorem mútuament.

Tant bon punt arrenca el tren (tenim comprovat que és independent de l'hora) tothom considera que és el moment oportú per fer l'àpat del dia. Aleshores la gent comença a treure carmanyoles, pots de te, fruita, pollastres cuits i el que faci falta, deixant les tauletes plenes a vessar.

El plat estrella són les capses de noodles fetes exprés per aquest tipus de viatges: només cal afegir-hi aigua bullint que es pot trobar als extrems dels vagons per tenir la pasta feta a l'instant i contaminar el vagó amb un aroma de menjador escolar. El segon plat fort són les pipes, que són consumides compulsivament deixant el terra folrat amb una catifa de cloves. La noia fina del nostre davant sopa dues potes de pollastre ja cuites i plastificades i ens entretenim veient com les desungla a queixalades i com se les menja cruixents escopint de tant en tant falanges i metatarsos. Això a en Vadó no li sorprèn: es veu que a Sant Hilari i al seu temps era un fet habitual; però jo, ara ho confirmo, sóc de la generació on les llaminadures eren del tipus tigreton o bollicao, segur que menys equilibrats des del punt de vista nutritiu, però des del punt de vista del gust, ja se sap: tants caps, tants barrets.

Passem les dues primeres hores prou distrets amb dos estudiants entusiasmats en fer pràctiques d'un anglès més que macarrònic i que transmeten les preguntes dels passengers dels seients consecutius. Els hi costa ubicar d'on venim (Xipania) en el mapa (com nosaltres quan ens parlen de Gabon, Belice o Taijikistan). Un cop el situen, concretem: Bachelonaaa. A diferencia de l'Àsia Central, que quan sentien el nom de la ciutat immediatament ens cantaven l'alineació del Barça, aquí ens fan referència a la tauromàquia, posant-se els dits índex com a banyes i emetent sons guturals tipus "mu, muuu", escena que nosaltres, molt a desgrat, coregem amb un "olé, olé toro!".

Un cop ens tenen situats, saben la professió, els número de fills que tenim i que cony hi fem a la Xina, aprofito una pausa per treure l'àlbum familiar. L'objecte crida l'atenció dels passengers i els que fins aquell moments aixecaven el cap com un periscopi apuntant en la nostra direcció s'acosten fins a formar una rotllana d'unes 15 persones atentes a la descripció de cada membre de la família. L'àlbum rula com si fos un porro per les seves mans per copsar d'aprop el bon rotllo familiar mentre anem aclarint que els petits no són pas fills nostres sinó nebots.

Primera parada, els estudiants s'acomiaden excitats amb l'adreça del nostre blog com si fos un tresor, i es dóna per acabada la conversa per manca d'intèrprets. Comença aleshores el xou. El vagó es comença a omplir de paquets i gent (inclosa una remesa de quintos) saturant seients, passadissos, l'espai entre els vagons i els rentamans. Seguint escrupolosament la llei de Murphy, un cop estem tots encaixats com si fóssim figures del tetris (i no abans) a un li entra la pixera. Aleshores anar al lavabo es converteix en una cursa d'obstacles digne del l'heroi nacional Liu Xiang. Cal, doncs, anar sortejant bultos, persones que jeuen de cuclilles, els quintos que dormen drets repenjats als respatllers, cames i peus que surten de no se sap d'on fins arribar a la meta: el lavabo. Un cop allà cal tenir la sort que no hi hagi ningú dormint a dins (sincerament, s'ha de tenir valor).

Per animar l'espera la gent, que si al principi tenia cura d'anar a fumar a zones reservades (entre dos vagons), ara per manca de maniobrabilitat encén els cigarros allà on siguin, deixat un ambient, no apte per asmàtics, com si fos la cova del drac. Nomes faltarien unes quantes birres i musica de jazz. Les catifes de pipes completen la seva decoració amb les burilles de cigarret i, perquè no, de tant en tant, algun gargall.

L'ànima de la festa apareix esporàdicament. És el senyor revisor que passa vestit de gala amb un altaveu tipus The Wall increpant a la gent per detalls que considera inoportuns. Tipus nosaltres que (greu error) tenim la motxilla petita la damunt de la taula i l'aprenent de les SS ens penalitza amb una amonestació verbal que, amplificada pel fòtil que du davant de la boca, desperta en Vadó d'un son difícil de recuperar.

Arribem a Beijing a bona hora, les 5h de la matinada (8h mes tard). Els taxis ens volen ensarronar amb tarifes desorbitades com si acabéssim d'arribar. Discutim amb ells fins que assumim que tenen la paella pel mànec i per tant, decidim pagar 2 vegades més del que considerem just (3 vegades menys dels que ens demanaven) per anar a l'hotel, que ves per on ens el trobem ple (Golden Week altra cop). Ens indiquen que al capdavall del hutong n'hi ha un altre, al cap de 10 minuts hi arribem i un cop allà ens surt la vena garrepa i decidim esperar una horeta més (ja no ens ve d'aquí) per no pagar una nit que considerem ja passada. Quan comença a clarejar (quarts de set) ens donen la clau i correm a abraçarnos al llit. Per fi som a Beijing.

Urumqi-Dunhuang

Abandonem Urumqi abans que la metròpolis amb els seus gratacels i 2 milions de ciutadants ens aixafi. Entrem en contacte amb el món ferroviari. Per comprar el bitllet que ens du cap a Dunhuang [província de Gansu] fem ben bé una hora de cua procurant que no se'ns coli ningú. Pel dia següent no hi ha lliteres dures; l' inexperiència en porta a agafar els seients. Ens esperem a una waiting room que sembla més la sala d'espera d'un aeroport que no pas de l'estació de trens. Embarquem mitja hora abans de sortir. Caminem 10 minuts fins l'últim vagó de tots, que és l'únic que té seients. Demanem al revisor de pagar un recàrec per anar a les lliteres, però està tot ple, ple. Dins del vagó ens toca la zona més colapsada i animada. Ens toca a prop de tres lloques adictes a les cartes. Necessiten un quart company i això fa que diferents candidats es vagin tornant i juntament amb la posició inicial de la gent al seus seients. Aquest fet ens afavoreix perquè d'estar en un principi separats acabem el viatge anant juntets, que sempre es pateix més a gust. Són les 22 hores, tenim per davant unes 8 hores per intentar trobar alguna postura que ens pugui semblar prou còmode per fer un cop de cap i matar el temps abans de que ell ens mati a nosaltres. No la trobem. Encara que semblava impossible finalment arribem al destí. Allà encara hem d'agafar un minibús que ens durà per una carretera plena de sotracs a Dunhuang, parada clau a la ruta de la seda abans de travessar el dessert del Takla Makan. És un poble acollidor on el turisme d'interior hi arriba en massa atrets per les coves de Mogao, declarades patrimoni mundial per l'Unesco.

[5 de setembre]

De Hotan a Urumqi

La nau que salpa de Hotan té 12 m d'eslora i per sort no té premsa estopa (descartem doncs haver d'achicar sorra). La travessia fins a Urumqi cobreix una distància d'unes 600 milles i està previst arribar-hi amb 20h si les corrents són favorables. Al començament naveguem amb una derrota de 80 graus. Al cap d'unes 5h fem un bordo rumb nord per encarar el canal que parteix el Takla Makan en dues meitats. Tenim un ventet favorable que ens empeny per l'aleta de babor i a estones ens fa escorar una mica. El canal trancorre per onades de dunes que es multipliquen infinit enllà i que fan l'efecte d'un temporal de llevant estàtic. Algunes crestes es desprenen pel vent i fan que la nau quedi xopa de sorra. Per sort el camarot està ben segellat. Es poden veure bancs d'animals que en comptes d'aletes tenen dues gepes i fan cara de bon jan. De tant en tant ancorem en petites cales per anar a fer el riu (a pixar, ja m'enteneu) de rigor. Aleshores la tripulació surt en estampida per buscar algun accident geogràfic per arrecerar-se de les mirades inoportunes. Com que hi ha pocs accidents i la pixera fa estona que apreta i com que el sentit de la privacitat a la Xina definitivament no està de moda, s'opta per compartir el ritual amb aquells del mateix genere. Al cap i a la fi tots som fills de Déu/Alà/Buda o qui sigui.

La cabina interior està farcida de lliteres. Ens toquen les de popa, les pitjors, sense espai per aixecar le cap. Diria que l'adjectiu que s'ajusta millor a la descripció de l'espai es clautrofòbic. Sí senyor.

Arribem senses cap averia al cap de 22 hores al port d'Urumqi, conegut per ser el lloc del planeta més allunyat del mar, cosa que ens garantitza que qualsevol moviment que fem serà encertat.

[2-3 de setembre]

De Osh a Kashgar

A les 20h vàrem enfilar-nos a un autobús-dormitori a Osh rumb a Kashgar.

L'interior estava didivit en tres files de lliteres dobles a on, si tenies el tamany adequat, més aviat del gènere petit, quedaves enclaustrat com un difunt dins del taüt. El trajecte ens va dur per un camí pedregòs i sense asfaltar fins a l'Irkeshtam Pass, coll d'uns 2841m que limita amb Xina. Si et descuidaves, en un sotrac podies acabar dormint al terra.

Els tràmits fronterers varen ser lents, sobretot a la part xinesa: ens varen comprovar rigorosament 4 cops els passaports, una màquina ens va mesurar la temperatura (qüestions del refredat de l'aviram) a través dels ulls (35,8 i 35,9 en Vadó que va més calent), tots a peu dret ens varen fer posar les maletes al davant a punt per ser revisades. El nostre aspecte polsegós i amb cara d'haver passat una nit moguda recordava la d'un grup de deportats. Els policíes, nets i endreçats, feien un treball de xinos repassant minuciosament l'equipatge. Als kirguissos els varen desfer totes les maletes, obrir tots els pots i farcells que portaven, i els punxaven les saques de menjar amb un punxo afilat deixant traus per on regalimaven atmetlles i altres fruits secs. Era com qui comprova amb un escuradents si el pastís de xocolata està ben cuit.

Amb nosaltres i un parell de güiris es varen entretenir amb els llibres, que intelectuals! El meu el varen repassar escrupulosament. "García Márquez", els hi dic amb el dit polse amunt. El hi va cridar l'atencio l'album de fotos familiars. Van ensopegar amb la Marona. "Està bona, eh?" li dic mentre li assenyalo indicant, "My mother". Continuen amb la Neus, en Xavier i l'Arnau. Quan ja estava emocionada, a punt de començar a presentar i a descriure la idiosincràcia de cada personatge, va i tanca l'album. Em va ofendre el seu poc interés, la veritat. Amb en Vadó els hi va interessar la màquina de retratar. Veient d'una hora lluny que tractaven amb un bon fotògraf es varen distrure admirant els seus magnifics treballs.

La frontera es va saldar amb una víctima, una dona amb un nen de 4 ó 5 mesos que la varen fer baixar a terra de ningú a l'espera que algun camioner o el pròxim autobús la retornés a Osh. A la part xina, de dia, de baixada i asfaltada, l'autobús va agafar més velocitat. Incrustada a la llitera, boca amunt, t'havies d'agafar amb les mans a les barres laterals per no derrapar amb el desnivell. Tot plegat provocava la sensació d'estar participant en una prova olímpica de bobsleigh.


A les 16h, 20 hores mes tard, varem arribar puntualment a Kashgar.

[22 d'agost]

De Khiva a Kokand

Cop d'avió fins a Taskent. Compartim taxi des de l'aeroport fins a Kokand, ja a la vall de Fergana, amb dues svetlanes alemanes que hem conegut en els típics hotels de "bon rotllo tiussh", plens de motxillerus peluts, tots ells fets amb un motlle únic (nosaltres inclosos). De fet amb les teutones ens vàrem ignorar des del principi, o més ben dit, elles a nosaltres, que de tota la tropa erem els freakies marginats (qüestions de l'idioma). Finalment, qui ho hagues dit!, vàrem acabar compartint part del viatge amb la resignació típica de quan et toca fer un treball amb algú que no et cau be de la classe.

Un cop a Kokand i després de comprovar que l'únic hotel està closed, baixem del taxi un cop veiem un bar (Chaikhana que en diuen). Ens acomiadem de les svetlanes que continuen fent camí i encomanem una piva (cervesa) i una coca-cola (la vida s'il·lumina!). No hi deuen haver gaires turistes en aquest poble perquè la gent ens fa fotos amb el mòbil, com un parell de personatges pintorescos carregats amb motxilles en un poble sense pensions. Hi ha un senyor que considera que la foto no és suficient i ens grava amb el seu mòbil, "dernier crit". Ens convida a parlar perquè quedi constància que el nostre llenguatge és diferent al d'ells i amb cara de circumstància saludem a casa (marona inclosa) i a tot Catalunya, com si fos una càmera de TV que retransmetés a nivell internacional. Aquest mateix home, un cop enllestida la feina de reporter, se'ns apropa i comença a fer senyals. Assenyala amb l'índex successivament a nosaltres i a ell mateix. Pronuncia DOM, mentre amb les mans i la punta dels dits fa una mena de teulat i inclina el cap lateralment amb els ulls clucs sobre les mans com s'hi dormís. Atenció, aquest deu voler dir: Dormir / Casa / vosaltres i jo. Poz vale. El seguim.

Ens porta a casa seva, una casa amb patí interior emporxat, bastant grossa i arreglada. Ens presenta tota la família, ens porta a veure els 4 pedrots de la ciutat amb el seu cotxe i un parell de fills, ens convida a berenar, sopar, i resupó (de fet no paren de treure'n des de que entrem) i ens convida al casament que tindra lloc el dia 13. D'anglès només en sap la filla, saber-ne és un dir, i això fa que estiguem llargues estones senzillament comtemplant-nos, amb cara d'encantats i somriures de cortesia, com si amb aquest fet es pogués transmetre part dels pensaments via telepàtica.

Més tard arriba el tiet amb un cotxe antic de col·leccionista que han llogat pel proper casament. Carrosseria implacable, de color fosc amb elements decoratius tipus lleopard al capdavant del capó; una mena de Cadillac enorme, estil rus, digne d'haver-s'hi passejat el mateix Kruschev 50 anys enrera. Ens porta a fer un volt i aprofita per presentar-nos la iaia, els tiets, nebots, cosins i la resta de parentela.

Acabem la nit dormint al porxo que s'hi està més fresc, una mica saturats de tanta vida social.

[10 d'agost]

Bukhara – Khiva

El trajecte Bukhara - Khiva se'ns presentava complicat. 7 hores dins un shared taxi travessant el desert del Kyzylkum. Sabíem que no podia ser pitjor que el viatge que vàrem fer de Mali a Bobo-diolasso (Burkina), 9 hores dins un furgo patera amb cabra inclosa al sostre. L'experiència d'aquella excursió ens va fer carregar prou aigua per 2 dies i menjar per anar picant.

Contra tot pronòstic vàrem tenir una llet de "cuions". El jefe de l'hotel ens va arreglar un taxi. Quan el vàrem veure vam pensar: estem salvats!!! Un Hyundai monovolum (de 8 places), amb aire acondicionat (que funcionava) i nevera (incredible!). Tot per nosaltres, com uns senyors. El xofer havia d'anar igualment a Khiva a recollir uns guiris i va aprofitar per carregar-nos i fer-se un sobresou. "Good bisnis" , que en diuen.

[7 d'agost]

Barcelona - Taskent (Odisea a l’Espai)

Cobrim el viatge en unes 15 hores. Fabulós.

4 hores fins a Moscú. L’avió contra tot pronòstic i just al final de la pista es rendeix a les lleis de l'aerodinàmica I com aquell qui res arrenca el vol. Sembla mentida.

Obrim els ulls a Moscú. Objectiu: canvi d’avió i facturar altra cop l'equipatge. En atansem a un mostrador que posa Trànsit. Devem ser nosaltres. Ens adrecem a una iaiona que llegeix una revista de cotilleo, aixeca el cap i ens renya amb la mirada, ho veieu que em molesteu. De seguida una rossa més jove ens atén. Les vostres maletes?, un moment. Agafa el telèfon i com aquell qui res ens diu que les maletes estan a Madrid. Ens mirem amb cara de lluç i ara sí, ens depertem del tot. Cacarejem, no pot ser… me la miro amb un aire de gos apallissat aiam si això pot canviar el destí de les nostres maletes. Amb anglès macarrònic intentem entendre què ha passat. Amb un rus perfecte la noia ens contesta que estan a Madrid i "san se acabo". Una trucada miracle d’última hora l’avisa que, ai no!, no estan pas a Madrid, ja les han trobades i que cap problema. Bufff!!!. Acabam de fer la nova facturació i ens disposem a gaudir d’unes minivacances de 5h a la terminal de Moscú. Nem a fer un Vodka, Vadó!!

La terminal ens ofereix dos espais recreatius per entretenir-nos: dues sales de fumadors d’uns 15 metres quadrats a on més de 20 persones s’hi apilonen com si fos un vagó de metro. Un petit extractor intenta extreure un fum que necessitaria més aviat una mànega de bombers. La gent hi està de pas i es dedica al seu ritual sense gaire entusiasme. M’adormo en una cadira, recargolada sobre la motxilla de ma (em faig el propòsit que a Xina m'apuntaré a ioga aiam si guanyo elasticitat) En Vadó es pensa que em desperta a l'hora dembarcar. Jo em desperto ja a Taskent [capital de Uzbekistan].

3h a Taskent. El vol vola (insisteixo) fins a la capital i aterra amb presició matemàtica entre aquelles dues línies d’asfalt que des de l'avio s'acosten perillosament. A l’aeroport mateix fem el visat. A la terminal aprenem que les files no són indies (un darrera l’altre) sinó uzbeques (tots enxovats i a cops de colze). A tenir paciència davant la parsimonia dels funcionaris d’immigració i a detectar les zones de fumadors que justament es trobem sota una gran cartell de "No smoking". Ho endevinem perquè allà s’hi acosta discretament la gent a fumar, policia inclosa i perquè és el lloc on hi ha els cendrers plens a vessar.