Urumqi-Dunhuang

Abandonem Urumqi abans que la metròpolis amb els seus gratacels i 2 milions de ciutadants ens aixafi. Entrem en contacte amb el món ferroviari. Per comprar el bitllet que ens du cap a Dunhuang [província de Gansu] fem ben bé una hora de cua procurant que no se'ns coli ningú. Pel dia següent no hi ha lliteres dures; l' inexperiència en porta a agafar els seients. Ens esperem a una waiting room que sembla més la sala d'espera d'un aeroport que no pas de l'estació de trens. Embarquem mitja hora abans de sortir. Caminem 10 minuts fins l'últim vagó de tots, que és l'únic que té seients. Demanem al revisor de pagar un recàrec per anar a les lliteres, però està tot ple, ple. Dins del vagó ens toca la zona més colapsada i animada. Ens toca a prop de tres lloques adictes a les cartes. Necessiten un quart company i això fa que diferents candidats es vagin tornant i juntament amb la posició inicial de la gent al seus seients. Aquest fet ens afavoreix perquè d'estar en un principi separats acabem el viatge anant juntets, que sempre es pateix més a gust. Són les 22 hores, tenim per davant unes 8 hores per intentar trobar alguna postura que ens pugui semblar prou còmode per fer un cop de cap i matar el temps abans de que ell ens mati a nosaltres. No la trobem. Encara que semblava impossible finalment arribem al destí. Allà encara hem d'agafar un minibús que ens durà per una carretera plena de sotracs a Dunhuang, parada clau a la ruta de la seda abans de travessar el dessert del Takla Makan. És un poble acollidor on el turisme d'interior hi arriba en massa atrets per les coves de Mogao, declarades patrimoni mundial per l'Unesco.

[5 de setembre]

Hotan fotos

Hotan

De Hotan a Urumqi

La nau que salpa de Hotan té 12 m d'eslora i per sort no té premsa estopa (descartem doncs haver d'achicar sorra). La travessia fins a Urumqi cobreix una distància d'unes 600 milles i està previst arribar-hi amb 20h si les corrents són favorables. Al començament naveguem amb una derrota de 80 graus. Al cap d'unes 5h fem un bordo rumb nord per encarar el canal que parteix el Takla Makan en dues meitats. Tenim un ventet favorable que ens empeny per l'aleta de babor i a estones ens fa escorar una mica. El canal trancorre per onades de dunes que es multipliquen infinit enllà i que fan l'efecte d'un temporal de llevant estàtic. Algunes crestes es desprenen pel vent i fan que la nau quedi xopa de sorra. Per sort el camarot està ben segellat. Es poden veure bancs d'animals que en comptes d'aletes tenen dues gepes i fan cara de bon jan. De tant en tant ancorem en petites cales per anar a fer el riu (a pixar, ja m'enteneu) de rigor. Aleshores la tripulació surt en estampida per buscar algun accident geogràfic per arrecerar-se de les mirades inoportunes. Com que hi ha pocs accidents i la pixera fa estona que apreta i com que el sentit de la privacitat a la Xina definitivament no està de moda, s'opta per compartir el ritual amb aquells del mateix genere. Al cap i a la fi tots som fills de Déu/Alà/Buda o qui sigui.

La cabina interior està farcida de lliteres. Ens toquen les de popa, les pitjors, sense espai per aixecar le cap. Diria que l'adjectiu que s'ajusta millor a la descripció de l'espai es clautrofòbic. Sí senyor.

Arribem senses cap averia al cap de 22 hores al port d'Urumqi, conegut per ser el lloc del planeta més allunyat del mar, cosa que ens garantitza que qualsevol moviment que fem serà encertat.

[2-3 de setembre]

Fotos del Karakul

Karakul Lake

Hotan

Hem de menester 2 dies per arribar a Hotan, oasis situat al sud de la província de Xinjiang. Al nord està flanquejat pel segon dessert més gran del món, el Takla Makan, i al sud per l'altiplà del Tibet. Fem una parada i fonda del tot inecessària a Kirguilik on el feng-shui no ens va ser favorable. L'endemà continuem el trajecte per una carretera recta sense sortides que semblava que no portes enlloc. Al fondo de tot apareix Hotan.

Ens hi entretenim anant a fer un volt per les dunes del dessert.

Anem a visitar, per fi després del disgust de Marguilan, una fàbrica tradicional de seda on comprovem, de primera mà, que efectivament l'extreuen dels capolls de les erugues de seda: aquells cucs que tothom recorda portant al cole a dins d'una caixa plena de forats. Prèviament cal escaldar-los durant uns 30 minuts perquè s'estovin i per enretirar els ineptes. Amb una branca es remenen i es comencen a treure fils que es passen a una màquina que els fila. Després ve el tintatge i finalment es passa al teler on s'hi poden estar dues setmanes teixint tranquilament. Amb les crisàlides mortes en fan medicaments. No varen precisar si se les unten o se les mengen; en qualssevol dels casos prefereixo l'aloe.

Anant a gratar pel riu, seguint el costum local, aiam si ensopegavem amb algun jade o algun altre tipus de pedra similar a les que constantment ens volen vendre, ja sigui en ple carrer, en paradetes al mercat o en les grans botigues de luxe regentades per xinesos a on els jades, jutjant pel preu, deuen ser els autèntics. Després d'endur-nos 4 còdols malparits del riu i vist el fracàs, ens conformem a comprar dos collarets amb dues pedres que poden ser qualsevol cosa pels qui tenen imaginació.

A Hotan tanbé varem ensopegar amb un festa, potser relacionada amb les olimpíades (ningú parlava en català i no ens ho varen poder explicar), que es va celebrar a la plaça major, a sota l'estàtua (que nosaltres li diem de la concòrdia) del tiet Mao donant la ma a un uigur. Era com una exposició de dances tradicionals uigurs, de cantants en play-back barrejat amb una entrega de premis i de diplomes a una colla de ciutadant uigurs que desfilaven acompanyats d'una música que semblava més una marxa militar.

Deixem Hotan en un autobús que ens durà a Urumqi travessant el desset del Takla Makan. Aiam que serà....

Stage al Karakul Lake

Deixem transitòriament Kashgar [prov. Xinjiang] per fer un stage a l'alta muntanya. Ens hi du l'autocar que va al Pakistan. Ben aviat comencem a deixar el dessert i ens endinsem en la serralada del Pamir seguint una carretera asfaltada que aprofita el curs fluvial del riu Ghez. El bus s'enfila sense presses, com si ho fes expressament per deixar-nos badar amb el paisatge. Val a dir que és l'únic paisatge que ha aconseguit neutralitzar l'inevitable somnolència que em provoca el traqueteig del bus i que em transporta directament a l'època dels cotxets i dels bressols, on un moviment similar em catapultava a un son profund i tranquil.

Les muntanyes creixen en alçada, ens envolten parets verticals, comencem a veure pics cada cop més nevats. De sobte el paisatge s'eixampla. És una meseta enorme i humida amb bestiar (cabres, camells) pasturant al peu d'unes muntanyes plenes de dunes de sorra, com un miratge. Finalment ens aturem al llac Karakul, que no és cap insult, amb el certificat de ser el més gran i de més alsada (3600m) del Pamir.

L'espectacle que el rodeja ens deixa "con las paticas colgando" que diuen els de Noguerones. Palplantades, quasi a tocar, inmenses muntanyes nevades foraden el cel. En destaquen dues: el pic Muztagh-ata i el Kongur. En Vadó els veu de 7546m i 7719m respectivament. Jo els veig 3600m més baixos ja que calculo la diferència respecta a l'alçada a on em trobo. Aquest fet, però, no desqualfica gens cap dels metres que s'alcen impertinents en contra la gravetat. Per acabar de coronar el pastís les veiem duplicades ja que es reflexen de caps per avall a les tranquiles aigües del llac.

Passem la nit en un yurta per nosaltres sols. Ens posem tota la roba com si fossin capes de ceba per combatre el fred. Ens en sortim prou bé. La nit s'ennuvola i ens perdem el possible espectacle estelar.

Retornem l'endemà després d'esperar, 3h al peu d'una carretera, un autobús que ja havia passat. Un taxi ens recull i ens torna a Kashgar. Fem parada tècnica. He arreplegat un virus que em té enfebrada al llit bevent té i menjant arròs. Això de les muntanyes, pels que no som llenyataires de Sant Hilari, resulta perillós. A la pròxima potser que em compri un anorak, oi?

Kashgar

Kashgar [prov. Xinjiang] són dues ciutats en una. El casc antic i la part central està poblat bàsicament per uigurs, ètnia que recorda molt més als països de l'àsia central que no pas a la Xina. A partir d'aquest nucli s'estén cirncundant-lo una mena de todo a cien gegant que és la part xinesa. Les dues parts en prou feines es barregen, viuren de costat però són dos mons diferents per molt que el govern i els guies políticament correctes s'entestin a dir que es porten tan i tan bé.

Constatem que aquí la salut dental mereix una importància cabdal ja que a cada cantonada els dentistes paren la consulta, com si fos una botiga, amb un cartell enorme mostrant unes dents blanquíssimes, tipus somriure profident, i des del carrer estant pots contemplar al pacient estirat a la cadira dels horrors mentre el dentista li inspecciona la boca.

Mercat (uigur) dominical de bestiar

Al mercat dominical hi ha dos tipus d'animals: els autòctons i els turistes.

D'entre els turistes trobem varies categories:

Homo Alpinus: procedents de regions muntanyoses del Karakorum Highway, vestits a l'última amb roba tècnica, rellotges amb altímetre i ulleres de sol dernier crit. El grau de cremades de la cara determina l'alcada a on han arribat. Estan sans i hidratats i la carn es dura i fibrosa.

Homo Gregarius: van en ramats de 10 ó 20 unitats i tots segueixen al líders, com en un estol d'ànecs, que es situa al capdavant brandant una banderola. És una espècie de carn madura, ben engreixada tot i que una mica alta en colesterol.

Homo Freakie: sols o en parella, espècie variopinta amb exemplars de tots els gustos, en conjunt una mica atrotinats, peluts i amb panxeta.

Tots ells es caracteritzen per l'avidesa amb que cerquen capturar els instants a través d'un apèndix electrònic que, sense cap mena de pudor ni vergonya, planten al davant de la cara d'algú que consideren prou exòtic com per mereixer ser plasmat en una fotografia. S'ha de dir que ens encomanem una mica d'aquest deliri fotogràfic, tot i que procurem respectar les distàncies, demanar permís i donar les gràcies: normes elementals de la bona educació.

Entre el bestiar autòcton trobem:

Secció ovina: cabres i xais ben pentinats, amb tot el cos esquilat menys la part del cul on els hi deixen un coixinet de llana. Els compradors les examinen mirant el cul i pessigant el pellejo per veure el grau d'hidratació (com la Nela quan va al veterninari).

Secció equina: burros i cavalls.
Burros: la revisió consisteix en mirar-los la dentadura, pessigar-los la cuixa i fer-los córrer una mica.
Cavalls: engalanats de diumenge amb escallerincs i selles amb les millors teles. Un té els dret (a part de remenar-li la boca) de comprovar l'ímpetu amb que estiren dels carros.

Seccio bovina: vaques, vedells i sementals. Aquests darrers es caracteritzen pel seuy tamany, el doble que els altres. Tots plegats es caracteritzen per fer sobretot muu, muu.

[25-26 d'agost]

Kashgar: punt singular a l'espai-temps

A Kashgar [Xinjiang], punt singular a l'espai-temps, en comptes de cel hi ha un núvol de pols en suspensió que difon una llum tinyosa i opaca que no canvia en tot el dia. Sense la referència solar sembla com si vivíssis la mateixa hora a cada moment, com si s'hagués suspès el temps.

El problema temporal s'agreuja pel fet que els kashgarincs no tenen hora pròpia. Els rellotges anuncíen la de Beijing, a dos fusos de distància. Com si els temps fos una mesura absoluta i la capital en tingués l'exclusiva, recordant a la província que va dues hores de retard.

Així que a la pregunta de "quina hora és" et responen "les 12, beijing time".
I a nosaltres que ens importa l'hora de Beijing? Doncs sí que ens ha d'importar perquè els horaris oficials dels banks, busos, trens i empreses públiques, viuen al ritme que marquen les busques de la gran capital; tot i que per quadrar l'horari comencen i acaben de treballar dues hores més tard. Surrealista.

Vista la trifulca i per tenir el màxim de control, amb en Vadó ens hem repartit els horaris. Ell va amb l'horari oficial i jo amb el local. D'aquesta manera en Vadó s'aixeca a les 10 i jo a les 8, ell dina a les 4 i jo a les 2 i així passem tot el dia fent les coses simultaniament però amb dues hores de desfase.

[23-24 d'agost]