Després d'un dia de viatge infernal, una llauna amb aspecte d'autobús ens escup a Tianshui. Ens refem omplint el pap amb uns shuijao, raviolis artesanals fets al vapor farcits de carn, ceba i altres verdures que s'amaneixen amb pebrot picant, all emulsionat, vinagre i salsa de soja. Aiam si això acaba de desembussar algun que altre conducte!.
Al matí següent ens espera una excursió (agafem la carmanyola i les xiruques) a la Muntanya de Maijishan Shiku. És una paret sagrada que cau, o s'aixeca, vertical (depèn de l'angle amb que t'ho mires) amb aspecte de rusc: plena de petites depressions excavades a la roca per donar aixopluc a cents d'estàtues relacionades amb el budisme. Tant bon punt arribo procedeixo amb el ritual del pelegrí cremant 2 paquets d'incens, papers amb mantres escrits i encenent una traca de dues fileres de 20 petards com per anunciar a l' il·luminat que ja som aquí.
Deixant de banda la part historico-cultural, el circuit per visitar-la és digne de comparar amb la més arriscada atracció de fires. Es tracta de passejar-se per un circuit de passadisos i escales, que recorre les diferents coves, fins a 190, i que està col·locat a modus de bastida sobresortint del penyasegat. Per més inri, hi ha dos grups de coves i per accedir al segon grup el circuit travesa justament la part més alta de la muntanya. No és apte, per tant, per malalts del cor i per gent amb una sana aversió a les alçades.
Sembla però que aquestes característiques no les compleix ningú tret de mi, que a una alçada d'uns 100m em ve la pajara i em quedo paralitzada. Aprofito que estic al davant d'una cova amb un buda i dos bodithsavas per fer un petit preg i diposito amb fervor religiós un yuan dins una bústia de donatius, aiam si això m'acaba de donar l'empemta necessària per assolir el meu destí. Una mica si que me'n dóna, justet per atravessar una petita cova i passar a una altra cara de la muntanya. Allà s'estén un passadís que a moments es fa més estret i que permet fer-se la idea que un està suspès al buit. Tiro l'ancora i m'encallo aquest cop arrapada a la paret. Procuro repassar el principi físic pel qual la força d'atracció que la massa del pedrot exerceix sobre mi és inversament proporcional a la distància a la que em trobo i que, encara que no m'ho sembli, ha de ser superior a la força de la fórmula psicòlogica que diu que l'atracció hipnòtica que m'empeny cap al precipici és directament proporcional a l'alçada d'aquest. En Vadó s'avança com un globus sonda per inspeccionar la pista i em confesa que francament impressiona. Aprofito l'estat de shok i de tossuda quietud per reflexionar sobre el punt on em trobo, un balconet d'un metro i mig d'amplada amb un pam de gruix que em separa d'un abisme d'uns 100m. Arribo a la conclusió de que gaudeixo d'una por, no pas patològica (tipus fòbia) sinó sana, fruit de milers d'anys d'evolució, i que finalment i després de que hagin sobreviscut molts aptes, ens ha conformat com a humans i no pas com a cabres. Reculo amb pas vacil·lant, evitant la tentació de tombar-me bocaterrosa i avançar com un llangardaix (reptant), precisament per no contradir-me amb les meves reflexions anteriors. Em pregunto però com és que l'evolució no ha afectat a la resta de xinus que es passejen como pedro por su casa i inclús es repengen a la barana per admirar amb certa distància el treball fet a la roca. Potser tenen incrustat algun gen especial que els immunitza contra les alçades?
Finalment arribem a terra ferma. Ens quedem doncs sense poder veure el segon grup de coves, amb la sensació de ser uns penitents que no han acabar de completar el calvari pero amb la ferma convicció de que qui fa tot el que pot no està obligat a més; i això, per força, ha d'estar contemplat en el manual del bon religiós.
Ens refem de la castració remuntant unes escales de pedra que, a través d'un bosc dens, ens duen fins al jardí botànic. La meva mirada distreta s'il·lumina quan, al marge del camí, enmig de 4 fullaraques, ensopega amb uns colors i formes ben conegudes: lactarius deliciosus: els primers de la temporada!!!! M'empipa no poder comentar exhautivament la jugada amb l'esbart boletaire de la politècnica i encara ens empipa més no tenir a mà una paella, all, julivert i una botifarra de senglar per poder completar el cicle vital dels exemplars que acaba, com us podeu imaginar, al nostre estomac. Llamp-ma-mati.
Retornem a Tianshui on hi passem la tarda. Anem a fer la peregrinació d'en Vadó al temple taoista de Fu Xi. Al voltant del temple una música ens crida l'atenció i passem una estona encantats envoltats de jubilats que s'entretenen tocant instruments i cantant. La visita al temple és fructífera, en Vadó se sent immediatament identificat amb la naturalesa de bosquirol d'en Fu Xi i em comenta que d'entre les possibles opcions li sembla que l'ha encertada. Es queda meditatiu i deixa acabar de fluir la tarda.
PD: a la bella y la bestia: amb aquesta jugada m'has fet escac i mat. M'equivoco? Vadó.
Showing posts with label gansu. Show all posts
Showing posts with label gansu. Show all posts
Sunday, September 23, 2007
Thursday, September 20, 2007
El monestir de Labrang
El monestir de Labrang es un recinte d'uns 3 km2 que s'estén al nord del poble de Xiahe. Va ser fundat al 1709, per Jamyang Zhaypa. Conté temples, residències dels monjos i 6 instituts: medicina, astrologia, dret, budisme i dos de teologia; tot plegat perquè es distreguin, com si fos un internat, els 2000 monjos que hi viuen. Pertany al budisme tibetà (lamaisme) i conctretament a la penya dels Gelupa, del qual en Dalai Lama n'és el cap.
El recinte està envoltat per fileres de rodes de pregària (1174 en total), espècie de cilindre amb sutres i símbols inscrits que els peregrins van voltant mentre reciten mantres i hi passen el rosari budista (de 108 grans). Per pura intuició decideixo afegir-m'hi i és així que completo la volta, sempre en el sentit de les agulles del rellotge, fins al punt que els bíceps del braç dret, de tantes estrebades, semblen els d'en Popeye. Sense saber-ho, es veu que la sola energia de rotació ja exercieix una influència benèfica i purificadora. Vaja que dóna bon Karma. Aprofito també per donar tres voltes a tots els elements que ens anem trobant pel camí dels peregrins. Sobretot a les estupes: símbol tridimensional del Dharma (no l'Elèctrica, sinó l'ensenyament de Buda), que a través de diferents elements geomètrics reflexe la ment il·luminada. Resulta que el sol fet d'estar en contacte amb ella, i amb més emfasi si la rodejes, quedes empeltat d'una energia que et neteja les negativitats i et purifica de penes, patiments i dolors. Després d'haver fet la peregrinació considero que el benefici que m'ha reportat, sense saber-lo, és superior al que mai de la vida hagués gosat demanaar. Em resulta llaminer.
Investigant una mica més, de seguida percebo que la religió em va com un guia. L'objectiu, atenció, es controlar el desig (això sempre, des de Grècia ja), per tal de alliberar-se dels lligams de l'existència (la meva, tu, que esta super nuada), que vol dir desprendre's de l'enveja, la ira, la peresa... (vaja, allò tan empipador que al mateix temps ens fa tant humans). Quin alleugeriment. És just això el que volia ara mateix. Per tant, recitant 4 mantres d'elaboració pròpia intento conectar amb el meu lòbul temporal esquerra, aiam si rebo conexió del meu buda interior. Bon rotllo.
Passem a temes pràctics:
- L'uniforme ja m'agrada, almenys té més vida que el negre de les monges.
- Les dones van amb el cap pelat, ja tinc mitja feina feta; la resta, cop de tisores i a part del benefici de la comoditat resulta que sempre vas ben pentinada.
- L'ambient de l'internat es veu francament distès. Els monjos amaguen entre les túniques mòbils, xuxes,... i alguns calcen puma i adidas. Te'ls trobes rient, jugant i fins i tot jugant al Doom a internet (increïble).
- Se'ls veu refets, de vida, vaja que no passen gana.
- El meu nebot Arnau, que si no és un petit buda, poc n'hi falta, segur que em facilita l'entrada.
- Es dediquen a l'estudi, cosa que mantindrà ocupada la meva ment que sempre demana més i més (acumular, ja ho havia dit).
- Alhora de desxifrar mantres, símbols i textes sagrats escrits en llenguatge simbòlic puc aprofitar la pràctica hermenèutica que he fet desentranyant els misteris de la fe Lacaniana (ep, amb tot el carinyo).
- Almenys el Lamaisme t'ofereix diverses vides, com els gats, de manera que si no l'ensopegues en l'actual encara tens temps d'adreçar-ho en les seguents abans d'arribar al nirvana.
- Parlant de gnts, he vist diversos monjos que en tenen, per tant no crec que hi hagués cap problema per endur-me la Nela, que passaria perfectament com una boddhitsava.
La conclusió és evident. Sento la crida. Vull començar immediatament a buidar-me de totes les negativitats fins quedar ben neta i lluent. A més podria seguir en contacte amb en Vadó ja que les dues religions (taosime i budime tibetà) han rebut influències mutues. Per tant segur que trobaríem una zona d'intersecció a on poder practicar juntets tots els rituals que facin falta.
Així doncs, ja ho tenim pel tros. Ara us deixo que em retiro a meditar uns moments....
PD: torno a demananr perdó, per si un cas, a tots els déus i budes.
PD2: el que he escrit de la religió està simplificat, cada qual sabrà com trobar més informació en cas que li interessi.
El recinte està envoltat per fileres de rodes de pregària (1174 en total), espècie de cilindre amb sutres i símbols inscrits que els peregrins van voltant mentre reciten mantres i hi passen el rosari budista (de 108 grans). Per pura intuició decideixo afegir-m'hi i és així que completo la volta, sempre en el sentit de les agulles del rellotge, fins al punt que els bíceps del braç dret, de tantes estrebades, semblen els d'en Popeye. Sense saber-ho, es veu que la sola energia de rotació ja exercieix una influència benèfica i purificadora. Vaja que dóna bon Karma. Aprofito també per donar tres voltes a tots els elements que ens anem trobant pel camí dels peregrins. Sobretot a les estupes: símbol tridimensional del Dharma (no l'Elèctrica, sinó l'ensenyament de Buda), que a través de diferents elements geomètrics reflexe la ment il·luminada. Resulta que el sol fet d'estar en contacte amb ella, i amb més emfasi si la rodejes, quedes empeltat d'una energia que et neteja les negativitats i et purifica de penes, patiments i dolors. Després d'haver fet la peregrinació considero que el benefici que m'ha reportat, sense saber-lo, és superior al que mai de la vida hagués gosat demanaar. Em resulta llaminer.
Investigant una mica més, de seguida percebo que la religió em va com un guia. L'objectiu, atenció, es controlar el desig (això sempre, des de Grècia ja), per tal de alliberar-se dels lligams de l'existència (la meva, tu, que esta super nuada), que vol dir desprendre's de l'enveja, la ira, la peresa... (vaja, allò tan empipador que al mateix temps ens fa tant humans). Quin alleugeriment. És just això el que volia ara mateix. Per tant, recitant 4 mantres d'elaboració pròpia intento conectar amb el meu lòbul temporal esquerra, aiam si rebo conexió del meu buda interior. Bon rotllo.
Passem a temes pràctics:
- L'uniforme ja m'agrada, almenys té més vida que el negre de les monges.
- Les dones van amb el cap pelat, ja tinc mitja feina feta; la resta, cop de tisores i a part del benefici de la comoditat resulta que sempre vas ben pentinada.
- L'ambient de l'internat es veu francament distès. Els monjos amaguen entre les túniques mòbils, xuxes,... i alguns calcen puma i adidas. Te'ls trobes rient, jugant i fins i tot jugant al Doom a internet (increïble).
- Se'ls veu refets, de vida, vaja que no passen gana.
- El meu nebot Arnau, que si no és un petit buda, poc n'hi falta, segur que em facilita l'entrada.
- Es dediquen a l'estudi, cosa que mantindrà ocupada la meva ment que sempre demana més i més (acumular, ja ho havia dit).
- Alhora de desxifrar mantres, símbols i textes sagrats escrits en llenguatge simbòlic puc aprofitar la pràctica hermenèutica que he fet desentranyant els misteris de la fe Lacaniana (ep, amb tot el carinyo).
- Almenys el Lamaisme t'ofereix diverses vides, com els gats, de manera que si no l'ensopegues en l'actual encara tens temps d'adreçar-ho en les seguents abans d'arribar al nirvana.
- Parlant de gnts, he vist diversos monjos que en tenen, per tant no crec que hi hagués cap problema per endur-me la Nela, que passaria perfectament com una boddhitsava.
La conclusió és evident. Sento la crida. Vull començar immediatament a buidar-me de totes les negativitats fins quedar ben neta i lluent. A més podria seguir en contacte amb en Vadó ja que les dues religions (taosime i budime tibetà) han rebut influències mutues. Per tant segur que trobaríem una zona d'intersecció a on poder practicar juntets tots els rituals que facin falta.
Així doncs, ja ho tenim pel tros. Ara us deixo que em retiro a meditar uns moments....
PD: torno a demananr perdó, per si un cas, a tots els déus i budes.
PD2: el que he escrit de la religió està simplificat, cada qual sabrà com trobar més informació en cas que li interessi.
Monday, September 17, 2007
Xiahe. Dia 1
Arribem a Xiahe pensant que hem atravessat alguna porta interestelar que ens ha catapultat al cor del Perú per l'aparença de la gent que no són monjos.
Pels cartells ininteligibles en xinès i Sanscrit deduïm que encara som a la Xina. Per tant, o bé està farcida de figurants pel rodatge d'alguna pel·lícula sobre el Perú o bé són els tibetans: morenos, baixets, les dones amb llarguíssimes trenes i amb els petits carregats a les espatlles. Ens decantem per la darrera opció.
Semblaria que el poble ens rep de festa major perquè tothom va vestit amb els trajos regionals.
Els tibetans amb batins folgats (talla XXL) amb l'interior forrat de pell i amb brodats a tot volt, collats per la cintura amb cinturons de cuir amples plens de taches. Només els hi faltaria una espasa per semblar samurais. Es cobreixen el cap amb diverses clases de barrets i les dones van enjoiadissimes.
Els monjos amb una indumentaria que cobreix tota la gamma dels vermells. Consta de 3 parts: una part que cobreix les cames fins als peus, una altra que cobreix el tors (sense mànigues) i finalment una enorme capa que els embolcalla de dalt a baix i que varia en el color: grana, rosa fucsia o grana i blanc (com si fos una bandera).
Ni és festa major, ni un decorat de pel·lícula. És la seva vida real.
Fem parada i fonda en aquest poble tranquil, situat a 3.000 metres d'alçada i envoltat de muntanyes i prats als que s'hi arriba en una passejada. El poble, definitivament ens "llama". A en Vadó (quiet) per deixar fluir l'existència en harmonia amb la natura i jo per anar com una fletxa al monestir de Labrang aiam si trobo respostes als meus dubtes existencials.
Pels cartells ininteligibles en xinès i Sanscrit deduïm que encara som a la Xina. Per tant, o bé està farcida de figurants pel rodatge d'alguna pel·lícula sobre el Perú o bé són els tibetans: morenos, baixets, les dones amb llarguíssimes trenes i amb els petits carregats a les espatlles. Ens decantem per la darrera opció.
Semblaria que el poble ens rep de festa major perquè tothom va vestit amb els trajos regionals.
Els tibetans amb batins folgats (talla XXL) amb l'interior forrat de pell i amb brodats a tot volt, collats per la cintura amb cinturons de cuir amples plens de taches. Només els hi faltaria una espasa per semblar samurais. Es cobreixen el cap amb diverses clases de barrets i les dones van enjoiadissimes.
Els monjos amb una indumentaria que cobreix tota la gamma dels vermells. Consta de 3 parts: una part que cobreix les cames fins als peus, una altra que cobreix el tors (sense mànigues) i finalment una enorme capa que els embolcalla de dalt a baix i que varia en el color: grana, rosa fucsia o grana i blanc (com si fos una bandera).
Ni és festa major, ni un decorat de pel·lícula. És la seva vida real.
Fem parada i fonda en aquest poble tranquil, situat a 3.000 metres d'alçada i envoltat de muntanyes i prats als que s'hi arriba en una passejada. El poble, definitivament ens "llama". A en Vadó (quiet) per deixar fluir l'existència en harmonia amb la natura i jo per anar com una fletxa al monestir de Labrang aiam si trobo respostes als meus dubtes existencials.
Sunday, September 16, 2007
Linxia
Haviem dit que deixavem l'islamisme per endinsar-nos en territori budista. Rectifiquem, com els savis.
Linxia, ciutat gens turística del sud-est de Gansu, és coneguda com la Meca de la Xina. Al barri Hui (com s'anomenen els musulmans xinus) entre dues mesquites, n'hi ha una altra. Ens crida l'atenció, però, la seva varietat, des de les contruccions més "saudites" amb cúpules i minarets, fins a les més empeltades de l'estil xinès. En les darreres els minarets, són substituits per una espècie de pagoda situada al costat de la sala de pregàries amb el teulat típic de l'arquitectura tradicional xinesa: a 4 aigües, amb els ràfecs arroplegats cap amunt i les diagonals, que uneixen les diferents vessants, curvades. En quan a l'ornamentació de les parets ens sorprèn veure dibuixos de flors, muntanyes i prats a diferència de les mesquites a les que estem acostumats, on només hi ha traces geomètriques. Distingim que són mesquites per dos detalls: les mitjes llunes coronant els teulats i l'altaveu situat al capdamunt del minaret-pagoda que, amb un so suau i captivador, ens convida, 5 cops al dia, a anar a resar. A Linxia ens hi estem un dia més del que toca per perdren'ns, aquest cop amb calma, pel barri Hui. Apreciem a les dones vels, un tipus de vel molt diferent al que estàvem acostumats. Més que un mocador és una espècie de passamuntanyes negre amb el que s'oculten, apart del cap, el coll. També en veiem algunes que porten una mena de barret cilíndric, una mica aparatós, que els hi dóna l'aspecte a mig camí entre una pastissera i una hostessa d'avió. Els homes es tapen la coronilla amb un barret senzill i blanc.
La ciutat amaga també un complexe taoista amb diferents temples construits de manera esgraonada i ocupant tot el vessant d'un turó. Al capdamunt de tot: l'espigada pagoda.
I per fi comencen a distingir els monjos budistes pel toc de color que aporten les seves túniques granates i rosa fucsia.
Tot aquest matxambrat de religions ja ens va bé perquè feia dies que parlàvem de, com a mètode d'integració, convertir-nos, encara que sigui de manera transitòria, a alguna religió. Que ja seria hora de recuperar la fe.
Vàrem descartar l'islam, no pas per qüestions discriminatòries, sinó per qüestiones pràctiques. Tot i que en Vadó li feia gracia un paradís desbordant de verges, menjar, or i plata i tot allò que un home pugui desitjar, hi ha la pega, greu, de l'abstemisme i d'haver de matinar a trenc d'alba per anar a fer la pregària. Pel que fa a mi, descartar el pernil ibèric i el llom arrebossat de la marona, a més a més d'haver de cobrir el meu estupendu cabell pantene, no m'acaba de fer el pes.
El confucionisme l'eliminem ràpidament pel seu emfasi a la submissió al superior immediat. Tot i que reconeixem que tenim que acabar d'investigar-lo.
Amb el principi de no-acció del taoisme en Vadó de seguida si sent a gust. Recordem que el taoisme es la filosofia fundada per Lao Tse, amb 3 forces: el ying, el yang (interdependents) i el principi integrador el Tao (concepte abstracte, espai buit on tot es manifesta). Li acaba d'anar bé l'objectiu de la longevitat en plenitud i de viure en harmonia amb la natura (com a isard que és, ja hi està mig integrat). Quietut, traquilitat, silenci, deixar fluir... per compensar la dura vida de la parella. Observació de l'entorn (ja té la mirada del fotògraf!), no fer res per fer-ho tot. A més a més la filosofia està resumida en un llibre: el Tao Te King, de poques planes, i que ja se l'ha llegit, feina feta. Per tant semblaria que ja tenim en Vadó convertit.
Per la meva banda no m'acabo de decidir, em sembla que em desesperaria tanta quietud, perquè puc parar el cos fàcilment tumbant-me a la bartola però, i el cap, com aturar-lo? A més entre el blanc i el negre i les dualitats del ying-yang hi trobo a faltar tota l'àmplia gamma de grisos que tant temps m'ha costat d'apreciar. Em sembla que el budisme em pot donar una resposta i per això prefereixo esperar a decidir-me a la pròxima parada: Xiahe on hi ha el monestir de Labrang, un dels 6 més importants del grup dels gorros grocs del Tibet.
PD: per si un cas, demano perdó a tots els deus, en cas que s'hagin sentit ofesos.
PD2: tot el que he escrit de les religions està simplificat.
A l'Alfredo: estamos encantados de que "viajes" con nosotros y te agradecemos la energia que nos has trasmitido con tu mensaje. Tu reflexión sobre la discriminación es muy acertada. Muchas gracias de nuevo.
A la WU LI: li preguem que es dirigiexi al nostre representant legal: al senyor blooger. Pel que fa a nosaltres no ens fem responsables de les nostres pròpies opinions.
A la nurieta: ho sento, em pensava que te l'havia enviaaaaaat!!!!!
Friday, September 14, 2007
Zhangye
Entre dues cadenes muntanyoses (al sud el Qilian Shan -les estibacions de l'altiplà del Tíbet- i al nord les carenes de Mazou entre d'altres) i el desert de Gobi hi ha un llengua de territori anomenada corredor de Hexi, per on passaven les antigues caravanes per accedir a la Xina més oriental. Just al mig, com el dijous, trobem Zhangye. Hi tirem l'ancora uns dies.
Allà veiem un complexe budista amb una cafetera-pagoda, 30m d' estàtua d'un buda dormint flanquejat per un exèrcit d'aspirants al nirvana, i una pagoda de fusta que a la nit guanya potència amb una il·luminació una mica hippieota: combinació de blau i lila.
La ciutat ens ofereix el caliu dels bars, cal dir que és el primer lloc on trobem aquests recintes de la perdició dedicats a fer una copichuela i, si s'esdevé, el pencu. Les dones comencen a fumar i per tant ja no em miren de manera estranya. Mentres fem una birra Tsingtao tenim l'opotunitat de repassar els numeros de l'1 al 10 (yi / ar / san / su / uuu / chiou / che / ba / liou) gràcies a la col·laboració dels autòctons que juguen, ni més ni menys, que als xinos. Qui ho hagues dit! És una variant diferent a la nostra: en comptes de monedes utilitzen els dits d'una mà de manera que de cop les estenen marcant un número (com si juguessin al piedra-papel-tijera) al mateix temps que criden (perquè realment criden) un altre número que per anar bé hauria de ser la suma dels 2 números que marquen les mans. Qui perd beu uns xupitus de cervesa.
En un parc descobrim una munió de gent gran dedicats a desencarcarar el cos fent una mena de ball, en rotllana o de dos en dos (en qualsevol cas més avorrit que una sardana), mentres van ventant uns vanos enormes a l'aire. Ens quedem amb les ganes de saber si són activitats d'entreteniment d'un casal de jubilats o algun altre mena de ritual. Cony d'idioma!.
Ens comprem per fi roba d'abric per encarar la propera parada, ja a les muntanyes. En Vadó troba un anorak calent d'un vermell cridaner que li dona un aspecte a mig camí de pisteur de Font-Romeu i treballador de la brigada de la neteja (depenent de si es posa les ulleres de sol o no). Jo em compro un polar Fashion Tiaonjiao Sport que sembli que acabi de sortir de l'instuitut tenint el record de ser la més repetidora.
El comiat de Zhangye coincideix amb la primera pluja que veiem. Un autobús llitera (sleeper) ens duu en 11 hores a Lanzhou coneguda per ser una de les ciutats més contaminades del món. Durant el trajecte els de les primeres lliteres em demanen una estona els walkmans i es dediquen a passar-se'ls d'orella a orella mentre escolten en Lluís Lach (mira que son cumbas!).
Tuesday, September 11, 2007
Sunday, September 9, 2007
Dunhuang
Le coves de Mogao, patrimoni mundial per l'Unesco, estan situades a uns 30 km de Dunhuang [província de Gansu] a les parets de les montanya de Mingsha. Les grutes més antigues daten del l'any 366 dC, on la gent no va parar de excavar fins al punt que al segle VII ja se'n comptaven unes mil (quines ganes de comptar!). Això fa que el penyassegat, d'uns 2 km de llarg, sembli un formatge gruyere [emmental]. Les coves estan plenes de murals i figures relacionades amb el budisme: bodhitsatvas (sers que estan en camí de la budeitat), apsares (mena de personatges voladors relacionats amb la música), divinitats, monjos, figures protectores (tot al voltant del gran protagonista: en Buda) de tots el tamanys (el més alt fa 30 metes) i tendències (budes hindú, tibetans i xinesos). El fet que les diferents dinasties xines redecoressin les grutes afegint-li uns elements del seu gust fa que es produeixin barreges sorprenents. La que ens deixa més parats és veure un buda panxacontent (Maitreya: el buda que tots tenim el cap i que representa el que vindrà en el futur com a succesor de Siddartrha Gautama) al costat de Lao Tse (fundador de la filosofia/religió del Taoisme).
Altres elements d'interés a Dunhuang són les muntanyes de dunes (la més alta fa 1700 metres, tant enorme com el preu per entrar al recinte fet expressament per veure-les i on ens hi arribem amb un cop de bicicleta), les patates fregides (un bàlsam pel meu paladar de llemeca), la carn de burro (aiam si començarem a tirar coces!), el mercat nocturn (güirilandia) i les comoditats que ens ofereix aquest poble abocat al turisme, sobretot d'interior (després d'aquest temps francament ho he agrait).
Ens preparem per entrar al corredor de Hexi on a partir d'aquí deixarem enrenra l'islamisme per endinsar-nos en la religió budista. Que qui sigui ens agafi confesats!
[7-8 de setembre]
[7-8 de setembre]
Urumqi-Dunhuang
Abandonem Urumqi abans que la metròpolis amb els seus gratacels i 2 milions de ciutadants ens aixafi. Entrem en contacte amb el món ferroviari. Per comprar el bitllet que ens du cap a Dunhuang [província de Gansu] fem ben bé una hora de cua procurant que no se'ns coli ningú. Pel dia següent no hi ha lliteres dures; l' inexperiència en porta a agafar els seients. Ens esperem a una waiting room que sembla més la sala d'espera d'un aeroport que no pas de l'estació de trens. Embarquem mitja hora abans de sortir. Caminem 10 minuts fins l'últim vagó de tots, que és l'únic que té seients. Demanem al revisor de pagar un recàrec per anar a les lliteres, però està tot ple, ple. Dins del vagó ens toca la zona més colapsada i animada. Ens toca a prop de tres lloques adictes a les cartes. Necessiten un quart company i això fa que diferents candidats es vagin tornant i juntament amb la posició inicial de la gent al seus seients. Aquest fet ens afavoreix perquè d'estar en un principi separats acabem el viatge anant juntets, que sempre es pateix més a gust. Són les 22 hores, tenim per davant unes 8 hores per intentar trobar alguna postura que ens pugui semblar prou còmode per fer un cop de cap i matar el temps abans de que ell ens mati a nosaltres. No la trobem. Encara que semblava impossible finalment arribem al destí. Allà encara hem d'agafar un minibús que ens durà per una carretera plena de sotracs a Dunhuang, parada clau a la ruta de la seda abans de travessar el dessert del Takla Makan. És un poble acollidor on el turisme d'interior hi arriba en massa atrets per les coves de Mogao, declarades patrimoni mundial per l'Unesco.
[5 de setembre]
[5 de setembre]
Subscribe to:
Posts (Atom)
