Fem camí cap a Xi'an província de Shaanxi i punt més oriental de la ruta de la seda on partien o arribaven les caravanes. Sabem què ens espera segons un e-mail rebut del mismíssim Qin Shi Huang juntament amb 6 milions de ciutadants que habiten la metròpolis. Com a Catalunya, a l'època del iaiu Pujol que per sort ja ha quedat enrera, això sí que tocava...
El centre
Malgrat l'enormitat de la ciutat, el centre, que es reconeix per estar delimitat per unes muralles construides durant la dinastia Tang, és prou acollidor i assequible per recorre'l a peu. Passem els dos primers dies tantejant-lo i arribem a la conclusió que estem a Xi'an com podriem estar a Barcelona, Portal de l'Àngel en plena campanya de Nadal. S'han acostumat ràpid al ritme frenètic i la febre consumista (si el tiet Mao aixequés el cap...). Ens deixem portar per la riuada de gent i de tant en tant la corrent ens porta, com per sorpresa, dins d'edificis comercials i descomunals i boutiques de moda on contemplem, amb cara de pagerols i aspecte d'haver sortit de les cavernes, productes chics a preus europeus.
Guerrers de Terracota
L'any 1974 (fa 4 dies) un pagès, foradant la terra per excavar-hi un pou, va trobar un tros de ceràmica. Si hagués foradat 20 metres al voltant d'hagués trobat directament un cap de un dels 6000 soldats que s'amagaven sota el seu camps. No sabem que va passar amb el pagès però el que abans era un paisatge rural ara s'ha convertit en 3 hangars enormes que amaguen un dels descobriments arqueológics més importants del segle XX: un exèrcit de guerrers de terracota. Varen ser construits amb la ambiciosa missió de protegir les despulles de Qin Shi Huang, primer emperador del territori unificat de la Xina, responsable de regularitzar l'escriptura, els pesos i mesures, de construir la gran muralla, d'afavorir la circulació de mercaderies i de perseguir els dissidents, cremar llibres i iniciar exhaustives purgues contra la població.
Altra cop questió d'expectatives. L'hangar 1, és l'únic que val la pena, però les dimensions del recinte, tipus palau Sant Jordi, fa que vegis les figures desde la distància i és una prova de foc per comprovar que no t'ha augmentat la miopia . Més que entreteni-rse amb els detalls, un es sorèn de la increïble quantitat d'aquestes figures (tamany real) a punt per atacar a qualsevol intrús.
En la visita al museu ens quedem amb dos carros de batalla amb tots els detalls haguts i per haver esculpits en bronze.
Piscines de Huaqing
Passem una tarda passejant per les piscines de Huaqing, complexe d'aigües termals on durant la dinastia Tang (com la beguda!) els emperadors i les seves concubines es posaven en remull. Posteriorment, ja entrat el segle XX, s'hi varen reunir dirigents del Partit Nacionalista (KMT) i del partit counista (PCCh) per mirar d'unir forces per aturar la invasió japonesa. L'aliança, però, no va durar el suficient com per impedir-ho.
Mercat de grills
Carreró dedicat al merchandising de tot allò relacionat amb els grills. Semblaria que és poca cosa; doncs no: grills de tota clase i tamanys, cerebrets per pescar-los, diferents tipus de gàbies per guardar-los, potets per posar-hi el seu menjar i bastonets amb plomes o filets en un dels extrems que serveix per encabronar-los fent-los pessigolles a les antenes (com varem poder comprovar al treure el cap entre rotllanes de gent i veient una capseta al mig amb dos d'aquests animals barallant-se).
Mercat de peix
Just al centre de Xi'an, amagat entre botigues de moda i cadenes de fast food s'hi amaga un mercat que ens va deixar embadalits. Un cop passades les primeres parades de fruits secs, arriben els peixaters. A part del peix comú trobem vàries llaminadures vivents: gripaus, tortugues, tot tipus de cranc, krill, cucs marins, crisàlides marines i un tipus de peix amb forma de serp que pelaven i netejaven deixant al peixater esquitxat de sang de dalt a baix.
Hua San
Feia temps que corria per internet un power point de "senderismo por china". Francament em pensava qe era un trucatge. Doncs no: eren fotos de la pujada a peu a Hua San, quatre pics sagrats taoistes a dues hores de Xi'an. Després de l'experiència de les coves de Maiji hi anavem amb el cul apretat i decidits, òbviament, a pujar amb el telefèric, que amb 5 minuts et du al pic nord de 2000m.
Un cop allà comença la caminada fins a la resta dels pics. Tot i haver algun punt crític, assolim el pic central després de passar 3h pujant per unes inacabables escales que s'adapten a tots els obstacles que els hi posa la muntanya: travessen carenes pronunciades, salven desnivells, serpentejen entre boscos.
L'endemà agafem un dia de baixa turística per refer-nos de les seqüeles de la muntanya: tenim els bessons durs com un roc i sembla que als genolls els hi falta lubricant.
2 comments:
si tinguèssiu crius no us estranyaria tan això del mercat de grills. La meva àvia en tenia un de la sort que anava de conya. D'entrada no et casaves amb qui no volies, després podies creuar la Gran Via amb els ulls clucs i no et passava res. A mi també em va funcionar força en la lluita contra el Huns, clara que també hi havia en Mushu. Suposo que depenent de la sort que vulguis, la classe social a la que pertanyis i de l'urgència, els grills tindràn diferent preu.
pd1: acabo de rebre un e-mail d'en Nemo que diu que un cop una balena el va confondre amb krill...per sort (o no!) ja que així va arribar a Sidney. Ai els crius!
pd2: veig que els gens xinesos tenen la propietat d'encomenar-se: ja esteu habituats a les alçades!. Tolnareu glocs?
pd3: m'agradaria donar escac i mat amb uns xiangqi que no fossin del 'tot a 100' de les botigues xineses de per aquí :)
I tot parlant de grills...
de part de l'Estellés, recitat per en Motllor, amb en Soler a la guitarra:
"I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se'n, potser, a sentir-se petits,
molt mès petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n'he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s'han mort,
potser ara se'm tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s'esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.
Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle...
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim
de xiquets agafant les móres d'albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d'estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n'anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nadar a la séquia
i es secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l'herba del marge, i eren obscens, i ingenus."
Que la força us acompanyi!!!
Post a Comment