Hoian

Au village, sans prétention,

J'ai mauvaise réputation.
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi,

Je pass' pour un je-ne-sais-quoi!
Je ne fait pourtant de tort à personne,

En suivant mon chemin de petit bonhomme.

Mais les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux...

Estem al port de Hoian prenent una tiger i un suc de pinya natural al ritme monòton de 4 acords de guitarra i la veu rogallosa den George Brassens. Mentre cau una pluja que, com si fossin records, ho cobreix tot d'una nostàlgia ( traïdora!) de recuperar aquella rutina tant insidiosa i temptadora al mateix temps, dins la qual, a vegades, s'hi descansa tant a gust (vaja, la historia de les cadires, que canten). El pòster de Brassens, Ferré i Brel, que penja a la paret del meu davant, dins el bar del Café des Amis, intensifiquen la sensació alleugeridora de trobar-me espaterrada al sofà del menjador de casa meva.

Els barrets cònics que passen, les motos carregades amb tres o quatre persones, les iaies davant el canal insistint en trobar passatgers, l'olor de peix fresc i fruita tropical, la xafogor intensa en ple mes d'octubre em resituen: estic a Hoian i me n'alegro.

Hoian es un poble portuari que va tenir el seu esplendor durant els segles XVII i XIX competint directament i com a centre neuràlgic en el tràfic de mercaderies amb Macau i Malàisia. Porta d'accés de diferents civilitzacions que varen deixar la seva empremta en els diferents edificis històrics que es poden contemplar, dels primers missioners cristians que a part de la religió varen llegar la cal·ligrafia romanitzada de la llengua vietnamita i d'algun fanàtic de la chanson fransaise.

Actualment és un poble turístic, malgrat tot, tranquil i acollidor, que podria ser Platja d'Aro per la concentració de botigues de roba per metre quadrat que s'escampen com una taca d'oli pel centre de la ciutat. Aquí però, les venedores estan a peu de porta bramant, plis com in, per oferir-te com en un autoservei, roba feta a la teva mida. El procés consisteix en triar el teixit i el model en un llibre on hi ha milers de patrons que escarneixen tots els estils, des del mes playeru fins a l'última tendència de la passarel·la Gaudí, i un sastre, després de repassar-te les mides de dalt a baix passant pel mig, te'l te enllestit per l'endemà. En el cas del calçat l'operació és més ràpida i en una hora pots tenir aquell parell de sabates que feia tant que buscaves (marona aquest cop tampoc hi ha hagut sort!).

El mal temps ens impedeix de realitzar l'escapada que teníem previst fer, consistent en llogar una moto per perdre'ns pels pobles col·lindants i platges. Aprofitem per anar a la perruqueria per rebaixar la mata de cabells que comença a tenir vida pròpia. Ens deixen la mar de guapus després d'utilitzar la màquina de rapar, les tisores, les normals i les de buidar, totes dues oxidades, i fins i tot una navaja per fer retocs. Per passejar per el mercat vora el riu i l'espècie de moll on les peixateres netegen i venen el peix. A la nit, cel·lebrem amb ells la festa de la lluna plena, quan encara la luna s'ha d'emplenar del tot, veient com deixen anar fanalets amb espelmes que desfilen seguint la corrent del riu i arribant a misses dites als dos espectacles de música tradicional fets expressament.

Ens hi estem un dia més del necessari perquè ens ve de gust i aprofitem per veure com la gent continua indiferent amb la seva vida ignorant el fet que les aigües traspassen el moll arribant fins al primer carrer del poble. Es veu que es un fet habitual que el riu, després d'un període de pluges, es desbordi; de manera que ho tenen ben assumit.

Bé, no us atabalo mes i així podeu acabar d'escoltar la cançó.

Non les brav's gens n'aiment pas que

L'on suive une autre route qu'eux,

Tout l'mond' viendra me voir pendu,

Sauf les aveugles, bien entendu.