BEIJING

Si a Xi'an ja estàvem escagarrinats d'haver de tractar amb 6 milions d'habitants, a Beijing la cosa es magnifica. A part dels 8 i escaig que déu tenir, se li han de sumar un fotimer més que s'han desplaçat a la capital aprofitant la setmana de vacances.

Abordem la ciutat amb seny. Abans de tot fem un pla d'atac seleccionant d'entre les múltiples zones d'interès turístic, les indispensables i les que ens criden l'atenció. Tot plegat queda reduït a 4 visites: la plaça Tiananmen, la Ciutat Prohibida, el Temple dels Lames i la Gran Muralla. D'aquesta manera ens evitem haver d'anar a contratemps amunt i avall per contemplar successions de palaus i temples que al final s'acaben confonent en qualsevol racó de la memòria. Aquesta jugada ens permet, de passada, més temps de passeig pels parcs i per quedar-nos enredats en la maranya de hutongs.

Ciutat prohibida

Visitem la Ciutat Prohibida a empentes i cops de colces agobiats per la hordes xineses que s'escampen com una marea per tot el recinte, aviat dit, tenint en compte les seves dimensions. Veiem els diferents palaus dels emperadors de resquitllada a través d'unes valles que impedeixen d'entrar-hi. Un cop quedem embafats de l'exhibició impúdica de tanta opulència anem a fer país a la sala d'exhibicions especials que esta dedicada, enguany, a la Real Armeria Espanyola (¡ole mis huevos!) i ens ofereix armadures, armes de foc i altres peces utilitzades en jocs de cacera o com a mostra del "poderio espanyol" durant les èpoques de Carles I i Felip II.

Tiananmen

La invasió xina s'extén fins a la plaça de Tiananmen on milers de visitants branden banderoles roges amb fervor patriòtic. Els observa el retrat del tiet Mao, que penja de la porta de la Pau Celestial, amb cara de bonachon (qui ho diria) i que es víctima de milers de objectius (de càmeres de fotografiar, s'entén) que l'apunten directament per obtenir una rèplica, en petit, al costat de la cara d'algun turista o conciutadà per acabar dins un àlbum de fotos de record. Més avall el seu cos momificat s'exhibeix alternant-se amb còpies de cera al seu Mausoleu, cosa que ja no hem gosat visitar perquè a hores d'ara encara estaríem fent cua. Ah! les cues xines!

Temple dels Lames

Visitem el Temple dels Lames on faig la meva peregrinació de rigor als budes del passat, present i futur. Em dedico en cos i ànima al buda del passat inalterable, li ofereixo sàndal i uns quants yuans; als del present i del futur els hi guinyo un ull xiuxiuejant que de moment no haig de menester la seva ajuda perquè puc comptar finalment amb mi.

Hutongs

Els hutongs són carrerons que s'amaguen entre l'asfalt de Beijing i que et transporten en pocs metres a una ciutat paral·lela, amb vivendes d'un sol pis amb patis interiors, lloc ideals per recuperar un clima de certa tranquil·litat enmig de la voràgine de la urbs. Val a dir que dels que hem visitat, la majoria han perdut la seva essència, víctimes de l'ímpetu del govern entestat en voler modernitzar la ciutat de cares a les olimpíades a cops de rajol i blocs de pisos. Els que romanen verges de ciment realment ens han entusiasmat. Cal dir que a Beijing no cal sortir pixat de casa perquè hi ha una xarxa de banys públics impecables escampats per tot arreu, amb indicacions que et faciliten arribar-hi sense tenir la bufeta a punt de rebentar. Ho agraïm perquè ens facilita enormement poder descobrir la ciutat amb calma.

Parcs

Els parcs, com la ciutat, són a lo grande: vastes extensions de zones enjardinades i d'estanys que envolten el temple el qual li dóna el nom. El top ten, el parc del Temple del Cel, zona d'esbarjo on s'hi concentra tot tipus de gents que s'entreté amb el diabolo, balls amb cintes, danses, jocs variats (domino, cartes, mahjong, xianqi), música; i a on els jubilats hi practiquen esport fent us d'uns aparells, amb l'aspecte de parc infantil, ideats per facilitar-los les flexions, abdominals i estiraments.

La Gran Muralla

Ens reservem la Gran Muralla per després de la setmana festiva, per no veure-la invaïda per la multitud autòctona.

Dels diferents trams per visitar-la triem el més proper a la capital i el més accessible a fer amb transport public. Hem de menester un autobús (1:30h) i un minibús (20') per plantar-nos al peu d'una muntanya on al capdamunt s'hi situa la menda, construïda fa uns 2000 anys, amb la finalitat de protegir la xina unificada de Qi Shi Huang dels enemics bàrbars del nord. El resultat és una muralla que a part de ser gran, és sobretot llarga i que transcorre serpentejant fins a perdre's de vista per entre muntanyes i turons.

Ens estalviem caminar de pujada una bona estona agafant un cablecar (telehuevo per entendre's) fins dalt de la muralla. El temps, estupendu, ens acompanya durant les tres hores que dura la passejada. Quan en tenim la pipa plena de tant rajol ens disposem a baixar. Ho fem per un tobogan güiri muntat per una companyia alemanya que ens clava 8 euros per la baixada. Desembutxaquem els quartus per satisfer un desig fort de recuperar sensacions perdudes des del paradís de la infància i ja ens teniu en una mena de plataforma lliscant rampa avall a tota pastillaaaaaaaaa!