Bangkok

A la capital de la terra tai ens hi porten dos autobusos des de Siam Reap. Fins a la frontera de Cambodja circulem dins una carraca, bastant apretats, per una carretera sense asfaltar. Són 6 horetes que ens passen prou bé, almenys a nosaltres que després del viatge a Sea Monorom tenim callus al cul i a part de l'esperit, que es mostra indiferent als petits sotracs que sembla que molesten tant als altres. Un cop travessada la frontera apareix un autocar decent i l'asfalt. Al cap d'unes 4 hores ens endinsem a Bangkok a través d'un entramat d'autopistes construïdes en diferents nivells com si fossin pisos. L'autobús grimpa fins al tercer pis i des d'allà la ciutat se'ns ofereix farcida d'edificis punxeguts que amenacen de rebentar el cel nocturn, imatge que em transporta al mon del còmic i les ciutats futuristes i sense voler-ho busco impacient cotxes voladors o, almenys, la protecció d'un focus projectat al cel amb la imatge d'un ratpenat siluetejat. L'autobús baixa fins allà on els edificis tenen la porta i ens escup a tots vora Kaho San, zona dels hostals baratos, per entendre'ns. El carrer ens acull desfasat, atapeït de gent i de cartells que competeixen entre si per anunciar -més gros i més lluminós que els altres- bars, restaurants, strong coctails, hostals, thai massages, live music, com si fóssim a Les Vegues. Un carrer pecaminós, verge santa!, d'alcohol, roba barata i rock and roll. Ens hi passegem amb les motxilles a l'espatlla, descol·locats i amb cara de bosquerols perduts a la megalòpolis, a la recerca d'un allotjament. Anem a petar a un hostal en ple merder de manera que les dues nits que hi passem ens adormim en companyia dels rollings, led zeppeling, the doors, and so on, com si tinguéssim actuació en directe a la capçalera del llit.

Ens preguntareu que hi hem vingut a fer. Semblaria que a conèixer la ciutat, doncs no, arribem aquí amb la missió més important de tot el viatge. Recollir l'emissària procedent del nostre pam de terra que queda a un racó del mapa mundi des del punt de vista asiàtic, i que ens porta notícies del món on hi viu la gent que estimem. Vivim un dia que no fa res més que destorbar, esperant l'arribada de la Carme amb la il·lusió del nen petit que espera el regal de reis. Finalment el dia passa i tot arriba...


A Alfredo: Tunísia em va robar el cor i va ser important. Va ser un lloc on vaig recuperar una mica la confiança en mi mateixa i em va donar l'energia per començar a viatjar un altre cop. No va ser fa tant, l'any 2000. Es un país que el recordo de manera molt especial i on vaig experimentar una sensació que podria ser semblant a la felicitat.