CAMBODJA

Sen Monorom, província de Mondolkiri
10 de novembre de 2007
Parlant amb el Sr. Dhavid

Expliqueu que el meu país és molt bonic, tenim els temples d'Angkor, la platja de Sihanoukville, la jungla. Encara és una mica pobre si ho compares amb els països veïns per això és bo que vinguin els turistes, ajuden a aixecar el país i, a més, no fan fum com altres empreses... bé, només els del tabac, és clar!, de veritat, que no facin cas a qui diu que és perillós perquè hi ha mines, si que és veritat, però no estan pas a les zones dels turistes, n'hi ha sobretot a la zona fronterera amb Tailanda però ara companyies estrangeres ens estan ajudant a desactivar-les, poc a poc... si potser també n'hi ha a les zones més properes a Vietnam però allà, el que hi ha, son, sobretot, bombes que no varen explotar, del temps de la guerra del Vietnam contra els Estats Units ... però a les zones turístiques no hi ha problema, ja ho veieu, expliqueu lo maco que es el meu país i que ara estem bé, hi ha pau... es veritat que no hi ha gaires infraestructures, ja veus com esta la carretera per arribar fins aquí, no fa pas gaire que estàvem molt més bé, que Cambodja era un país ric, comparable amb Corea i Singapur! però llavors varen venir els Khmers Rouges i van destrossar-ho tot. Sabeu?, al meu pare el varen matar en aquell temps, també el meu oncle i algunes de les meves ties. Buenu, de fet, varen matr a molta gent, moltíssima, prop de la quarta part de la població, uns dos milions de persones, durant els 3 anys, 8 mesos i 20 dies que va durar el regim. La meva família vivíem a Phnom Penh, quan va entrar l'exèrcit a tots els que vivíem a la ciutat ens varen batejar amb el nom de ciutadans del 17 d'abril, (just el dia en que varen entrar) i ens varen enviar a tots cap als camps de les regions mes allunyades del país. Jo d'això no me'n recordo, era petit, ara tinc 34 anys. Ah, som quasi de la mateixa edat ? Jo soc de l'any del Toro, tu deus ser... si! rata... Si aneu a Phonm Penh i visiteu el museu Tuol Sleng veureu fotos de la capital completament deserta, sembla increïble ... ah!, que ja hi heu estat? al museu també? Doncs tot el que vareu veure és veritat, creieu-me, va ser una bogeria, de centres de detenció com aquests (S-21) n'hi havien més, i tant!, escampats pel país, espantós. A la gent sospitosa els portaven alla per interrogar-los, confessaven qualsevol cosa que els soldats volguessin després de ser torturats durant el temps que fes falta, a la gent els hi arrencaven les ungles, els hi posaven electricitat al cos, els penjaven pels peus fins que perdien el coneixement i després els reanimaven submergint-los el cap en un bidó d'aigua podrida per continuar amb l'interrogatori, tot és veritat, un cop havien confessat, si no havien mort ja, els portaven amb els ulls embenats als camps de la mort i un cop alla els mataven a garrotades per estalviar-se de fer-ho amb les seves preuades bales... hi heu anat als killing fields? ja, amb el museu en vareu tenir prou... no te sentit, nosaltres érem part del poble, varen matar al propi poble, tots érem khemrs. No ho entenc.
Quan varen entrar a Phnom Penh varem haver d'omplir un qüestionari amb el nostre perfil, nom, edat, professió. Digueu la veritat, no us passara res, ens varen dir. El meu pare va posar que era policia, el meu oncle també va dir la veritat: que era professor de matemàtiques. No se sabia encara, però qualsevol persona que tingues algun tipus de coneixement era sistemàticament eliminat, professors, metges, infermeres, policies, monjos, escriptors, estudiants, cantants, actors inclús la gent que portava ulleres, increïble no?
Al principi de tot al meu tiu no li va passar res, perquè tenia idees, va col·laborar amb els Khmers en la primera etapa explicant com podien obtenir més bon rendiment de les llavors, com evitar que els animals es mengessin els brots de cultiu i moltes coses més.. però no, de seguida varen considerar-lo perillós i el varen traslladar a treballar al camp on va morir de gana... si, la gent es moria de gana, és estrany oi? ja veieu que tenim peix, arròs, bestiar i molts fruiters... nosaltres ens varen translladar a l'oest, prop de la frontera amb Thailandia, si aneu cap a Thailanda amb autobus, si ? doncs fixeu-vos’hi, veureu la zona a on ens varen portar, jo d'això no me'n recordo, però la meva mare m'ho va explicar, viviem apilonats amb 3000 persones més, ens feien treballar al camps en jornades de 12 a 14 hores diaries i sense cap descans setmanal, ens donaven de menjar dos cops al dia, feiem cua davant una perola de sopa d'arròs, ens tocava un cullerot per cap, si tenies sort i grataven amb la cullera el fons del recipient et tocava una sopa més espesa sinó podia ser practicament només caldo. Jo vivia allà amb la meva mare, la meva àvia i les meves dues tietes, es veu que cadascuna em donava una culleradeta del seu plat per poder-me alimentar. La meva mare sempre em diu que soc un home amb molta sort, es veu que de les 3000 persones que érem em varem sobreviure unes 200. Jo això no ho recordo, era petit, tenia dos o tres anys, la meva mare m'ho explica, es veu que alguna vegada, fins i tot, m'havia donat d'amagat una mica del menjar que els soldats donaven als porcs... de veritat, és veritat, m'ho va exlicar la meva mare. De menjar, n'hi havia, molt, de fet les families traballavem presisament en el cultiu d'arròs i de verdures, pero no eren per nosaltres, que estàvem desnutrits, es veu que eren per la Xina perque havien de saldar comptes de les armes que els hi havien donat. Els rius estaven plens de peixos pero no es podien pescar, els soldats comptaven les fruites dels arbres que voltaven els campament per mirar que l'endemà no n'hi faltés cap! La gent més dèbil, els nadons, els avis, els que estaven malalts, varen ser els primers en morir. De tant en tant ens convocaven a un reunio, ens preguntaven si estavem bé, si estavem tips. Si algun feia algun comentari inapropiat cap al capvespre se l'enduien i no tornava més. La mare, es veu que m'explicava que els duien a treballar en altres camps pero no era veritat, els empressonaven i els mataven... soc afortunat em diu la meva mare, només 200 persones varem sobreviure, els altres els varen matar o varen morir de gana o de malalties, es que no hi havia metges, enlloc del pais, els havien matat a tots perque eren enemics, perque estaven contaminats per la cultura estragera, va ser una bogeria, viviem tots junts en aquell camps pero no podiem parlar, passavem gana, la mare m'explica que la gent treballava com esclaus i després en prou feines els hi donaven menjar, aleshores la gent casava insectes, llangardaixos, qualsevol cosa que es mogues per menjar-s'ho tot... no te sentit, erem Khmers com ells, no puc entendre que volien aconseguir... qualsevol persona per qualsevol motiu es considerava traidor i enemic i el mataven, Varen reclutar la gent de les classes socials mes baixes i amb menys cultura, els que vivien al camp eren el model a seguir perque no estaven contaminats per l'ambient urba, molts dels soldats eren nens, nomes crios. Al meu pare el varen matar per ser policia, jo no el recordo, era petit pero la meva mare me'n parla... tothom, totohom, tothom aqui a cambodja ha perdut familiars durant el regim de Pol Pot... jo, la veritat, estic una mica enfadat amb el mon, no entenc com no sabien que passava aqui, com se'ls hi va escapar a les nacions unides i als EEUU.. els Xinos si, aquest si que no sabien pero a ells l'unic que els interessava era fer negocis el que passes al poble els hi era igual... sabeu?, en aquell temps nomes varen deixar un aeroport obert amb un vol diari, a Beijing!, i nomes funcionava una linea ferrea per transportar tot l’arros i verdura que cultivavem fins l’aeroport .... mes tard varen arrencar els travessers de les vies del tren i les varen subtituir per fusta per enviar ferro a la xina... per aixo ara el sistema ferroviari es tant dolent a Cambodja, abans estava mes be! pero els Khmers Rouge varen desruitr el pais, tot!, varen abolir les escoles, els hospitals, la religio, la radio, el correu, la moneda, les universitats... deien que la universitat es resumia en dos punts: treballar el camp i matar l'enemic... tot va perdre valor, no hi havia moneda, l'unic que tenia preu era l'arros, i prou, ah si!, potser tambe els rellotges, als soldats els hi agradaven molt, els hi podies donar el teu i potser estaven contents, alguns en portaven dos, un a cada canell encara que a l'hora de la veritat no sabien llegir les busques...
Però ara estem be, expliqueu-ho, podríem estar molt millor, és veritat, jo tinc moltes idees però no tinc pas poder, jo he estudiat per ser professor, durant un temps ho vaig ser, però ho vaig deixar, no volia ser pobre, sabeu que cobra un professor al mes?,… 30 dolars !, ja ho veieu, no arriba per res, recordo que les famílies ens donaves calers als mestres per ajudar-nos, jo no els volia, aleshores un dia em varen donar un gosset, increïble, i que volien que en fes !!!, durant un temps em vaig comprar una moto i per les tardes treballava de taxista a Phnom Penh, als vespres anava cada dia una hora a classes d’angles, per això dieu que m’expresso tant be, a secundaria no en ensenyaven pas l’anglès, ni el francès, jo vaig aprendre una mica el rus i el vietnamita... però ara ja no me'n recordo... l’anglès es important, m'ha permès trobar una feina en una companyia japonesa, treballo de taxista per ells, be, faig el que faci falta, els porto en cotxe, faig d'interpret, els hi porto les maletes, els hi obro la porta, no em fa res, es la meva feina i estan contents però a mi els que m’agrada es ensenyar a la mainada, per no vull ser pobre !, sabeu ?... potser algun dia vaig als Estats Units, es el meu somni… el meu sogre viu allà, miraré si puc obtenir un visat, això voldria dir separar-me de la meva dona durant un temps però m’agradaria anar-hi, sobretot per la mainada, tinc dos fills jo, mireu, aquí estan, la nena te 10 anys i el nen 7, vols dir que s'hi assembla a mi, potser si... sabeu, es per ells que m'agradaria viure un temps allà, perquè ells aprenguessin l’anglès, jo mentre treballaria fort per guanyar diners, després tornaria perquè a mi m’agrada viure aquí, jo m’estimo molt el meu país... no se... potser si tot va be... aquí encara som pobres, varem haver de començar de nou, costa aixecar-ho tot, cal tenir paciència, pas a pas, potser jo ja no ho veuré... va tot massa lent, sabeu encara no s'ha jutjat a cap líders dels Khmers Rouges, ara ja seria massa tard, molts ja han mort i d’altres tenen, que se jo, potser 80 anys, no entenc perquè tot ha anat tant lent, o potser si, molta gent esta implicada, molts interessos per alentir-ho tot,... l’any que ve hi haurà eleccions però no crec que canvii res, ... es una llàstima i es injust, molt injust... però ara estem be, hi ha pau, espero que duri molt, que tot el que ha passat ens serveixi de llisó per no repetir-ho, expliqueu-ho als vostres amics, a la gent, però també expliqueu que Cambodja es un país molt bonic i segur, tenim els temples d’Angkor, les platges del sud : Sihanoukville, Kep, Kampot, els dofins d’aigua dolça de Kratie, el riu Mekong, la jungla de Mondolkiri i Kataraki. Expliqueu-ho, que el meu país és molt bonic, que val la pena venir-hi...

• Cambodia Mine action Centre: http://www.cmac.org.kh/index.asp
  
• Centre de Documentacio (del genocidi) de Cambodja: http://www.dccam.org/
  

1. El juliol de 2007 va ser jutjat Kang Kek Ieu, més conegut per Duch, responsable del centre de tortures S-21 on hi varen morir unes 14.0oo persones. Va ser imputat per crims contra la humanitat.
2. El 19 de setembre de 2007 varen detenir Nuon Chea, el camarada nçumero dos dels Khmers Rouge, acusat de crims de guerra i crims contra la humanitat.
3. El 12 de novembre de 2007, han detingut a l’ex-ministre d’assumptes exteriors del règim, Ieng Sary i la seva dona, Ieng Thirith, ministra d’acció social i educació ( ?) i cunyada de Pol Pot). Estan acusats de crims de guerra i crims contra a humanitat.