Ayuthaya i Lobpuri

De Suvarnabhumi (aeroport de Bangkok) nem fins a Akasvayu, perdó, a Atahualpa, ai no que la Carme em diu que es diu Ayuthaya (ja ho veieu, aprofitem la seva estada per baixar la guàrdia i deixar-nos guiar per ella). Ens hi estem dos dies a aquesta antiga capital del regne de Siam, per veure un munt de wats (temples) que s'escampen per la ciutat i que conformen un parc històric declarat patrimoni per la humanitat; per donar una volta pel riu que encercla la ciutat i que ens permet gaudir al capvespre de la visió de temples més moderns i en actiu; i també de la operació de neteja dels elefants perquè l'endemà estiguin nets i polits per rebre al capdamunt noves fornades de turistes.

D'aquí, un cop de tren ens transporta a Lobpuri, on ens hi aturem per visitar un casal d'okupes (és que mira si ens som d'alternatius!). Estan instal·lats a 5 minuts de l'estació de tren en un barri molt cèntric. S'ho tenen ben muntat. Cap al captard famílies senceres s'esbargeixen al Wat Prang Sam Yot mentre la mainada aprofita les instal·lacions per entretenir-se com si fossin a Port Aventura. Alguns fins i tot hi passen la nit, mentre que la majoria opten per pernoctar als diferents edificis que envolten el temple.

Tenen una relació singular amb la gent autòctona del poble. A diferencia dels okupes d'allà, aquí se'ls tracta a cos de rei, vaja com si fossin els fills del Deu hindu Kala. Tenen els gastos d'allotjament i manutenció (buffet lliure on s'hi pot trobar de tot) pagats i no paguen impostos. Tenen el vist-i-plau de la població per les seves activitats diàries. De fet podríem dir que gairebé els adoren tot i que se'ls ha hagut d'imposar centres condicions. Com que son molt anarkos els ciutadans han hagut de protegir la seva propietat privada a base de reixes a les finestres i portes per evitar un abús de confiança i se'ls intal·lessin a mateix llit. Ja se sap: els dones un dit i t'agafen el braç. També s'ha hagut de combatre la seva intensa mania d'apropiar-se d'allò que no és seu a cops de pedra, llançades amb una arma blanca en vies d'extinció (un tiraxines). És així com la gent munta guàrdies davant la roba estesa amb l'arma a la mà, o eviten robatoris als xiringuitos de menjar més propers al seu radi d'acció o controlen que amb els seus jocs una mica punkarres no destrossin del tot el mobiliari privat i urbà.

En són molts, potser uns 2000, i tenen la ciutat ben bé ocupada, com si fossin gremlins xops de dalt a baix, es passegen desvergonyits per totes bandes, als teulats, ràfecs, a les antenes (també protegides), aires condicionats, cables, semàfors, faroles, toldos, finestres, cotxes i fins i tot diuen que alguns han agafat el trens, sense pagar bitllet, per anar a fer una volta i tornar quan se n'han cansat.

Quan els veig no puc evitar saber que a més de ser uns ocupes són els nostres parents, ho veig en certes actituds seves, les més primitives per exemple em recorden alguna sobretaula de dinars familiars (amb tot el carinyo ;), quan veig l'actitud de les mares protegint als crios evidentment em ve al cap la meva de marona i inevitablement els crios salvatges fent trastades a tort i a dret em recorden als meus nebots: en Xavier, l'Arnau i en David. Em sento propera, còmplice, d'aquest casal d'okupes que han invaït Lobpuri deixant-la com si fos el mismíssim Planeta de los Simios, perdó, en aquest cas de Macacos. Voldria informar-me a on s'ha d'anar per fer-se soci de la entitat. Segur que aquests si que m'hi voldrien!