Tianshui

Després d'un dia de viatge infernal, una llauna amb aspecte d'autobús ens escup a Tianshui. Ens refem omplint el pap amb uns shuijao, raviolis artesanals fets al vapor farcits de carn, ceba i altres verdures que s'amaneixen amb pebrot picant, all emulsionat, vinagre i salsa de soja. Aiam si això acaba de desembussar algun que altre conducte!.

Al matí següent ens espera una excursió (agafem la carmanyola i les xiruques) a la Muntanya de Maijishan Shiku. És una paret sagrada que cau, o s'aixeca, vertical (depèn de l'angle amb que t'ho mires) amb aspecte de rusc: plena de petites depressions excavades a la roca per donar aixopluc a cents d'estàtues relacionades amb el budisme. Tant bon punt arribo procedeixo amb el ritual del pelegrí cremant 2 paquets d'incens, papers amb mantres escrits i encenent una traca de dues fileres de 20 petards com per anunciar a l' il·luminat que ja som aquí.

Deixant de banda la part historico-cultural, el circuit per visitar-la és digne de comparar amb la més arriscada atracció de fires. Es tracta de passejar-se per un circuit de passadisos i escales, que recorre les diferents coves, fins a 190, i que està col·locat a modus de bastida sobresortint del penyasegat. Per més inri, hi ha dos grups de coves i per accedir al segon grup el circuit travesa justament la part més alta de la muntanya. No és apte, per tant, per malalts del cor i per gent amb una sana aversió a les alçades.

Sembla però que aquestes característiques no les compleix ningú tret de mi, que a una alçada d'uns 100m em ve la pajara i em quedo paralitzada. Aprofito que estic al davant d'una cova amb un buda i dos bodithsavas per fer un petit preg i diposito amb fervor religiós un yuan dins una bústia de donatius, aiam si això m'acaba de donar l'empemta necessària per assolir el meu destí. Una mica si que me'n dóna, justet per atravessar una petita cova i passar a una altra cara de la muntanya. Allà s'estén un passadís que a moments es fa més estret i que permet fer-se la idea que un està suspès al buit. Tiro l'ancora i m'encallo aquest cop arrapada a la paret. Procuro repassar el principi físic pel qual la força d'atracció que la massa del pedrot exerceix sobre mi és inversament proporcional a la distància a la que em trobo i que, encara que no m'ho sembli, ha de ser superior a la força de la fórmula psicòlogica que diu que l'atracció hipnòtica que m'empeny cap al precipici és directament proporcional a l'alçada d'aquest. En Vadó s'avança com un globus sonda per inspeccionar la pista i em confesa que francament impressiona. Aprofito l'estat de shok i de tossuda quietud per reflexionar sobre el punt on em trobo, un balconet d'un metro i mig d'amplada amb un pam de gruix que em separa d'un abisme d'uns 100m. Arribo a la conclusió de que gaudeixo d'una por, no pas patològica (tipus fòbia) sinó sana, fruit de milers d'anys d'evolució, i que finalment i després de que hagin sobreviscut molts aptes, ens ha conformat com a humans i no pas com a cabres. Reculo amb pas vacil·lant, evitant la tentació de tombar-me bocaterrosa i avançar com un llangardaix (reptant), precisament per no contradir-me amb les meves reflexions anteriors. Em pregunto però com és que l'evolució no ha afectat a la resta de xinus que es passejen como pedro por su casa i inclús es repengen a la barana per admirar amb certa distància el treball fet a la roca. Potser tenen incrustat algun gen especial que els immunitza contra les alçades?

Finalment arribem a terra ferma. Ens quedem doncs sense poder veure el segon grup de coves, amb la sensació de ser uns penitents que no han acabar de completar el calvari pero amb la ferma convicció de que qui fa tot el que pot no està obligat a més; i això, per força, ha d'estar contemplat en el manual del bon religiós.

Ens refem de la castració remuntant unes escales de pedra que, a través d'un bosc dens, ens duen fins al jardí botànic. La meva mirada distreta s'il·lumina quan, al marge del camí, enmig de 4 fullaraques, ensopega amb uns colors i formes ben conegudes: lactarius deliciosus: els primers de la temporada!!!! M'empipa no poder comentar exhautivament la jugada amb l'esbart boletaire de la politècnica i encara ens empipa més no tenir a mà una paella, all, julivert i una botifarra de senglar per poder completar el cicle vital dels exemplars que acaba, com us podeu imaginar, al nostre estomac. Llamp-ma-mati.

Retornem a Tianshui on hi passem la tarda. Anem a fer la peregrinació d'en Vadó al temple taoista de Fu Xi. Al voltant del temple una música ens crida l'atenció i passem una estona encantats envoltats de jubilats que s'entretenen tocant instruments i cantant. La visita al temple és fructífera, en Vadó se sent immediatament identificat amb la naturalesa de bosquirol d'en Fu Xi i em comenta que d'entre les possibles opcions li sembla que l'ha encertada. Es queda meditatiu i deixa acabar de fluir la tarda.

PD: a la bella y la bestia: amb aquesta jugada m'has fet escac i mat. M'equivoco? Vadó.