Colònies a Arslanbob (I)

El paissatge ha canviat. 5 hores, dos autobusos i un taxi compartit ens situen a 1700m d'altura rodejats de muntanyes, arbres i rierols [Arslanbob]. Ens sentim com si fossim dins un pot de vip vaporup: la frescor ens eixampla els pulmons. Esperem al vespre, amb la mateixa il.lusio que si en Tomàs Molina pronostiques una baixada de temperaturs després de dies de calor asfixiant per posarnos una màniga i dormir arraulits sota una manteta.

Arlanbob - Dia 1

Passejem pel poble per acabar de matar la tarda, trobem el repós en una chaikhana, ens hi apalanquem amb un chai al davant i ens dediquem a la vida contemplativa.

Veiem algun turista estranger, pocs. Per l'aparença (calçat salomon, roba north face, ulleres de sol cridaneres i protector solar de color blanc) deduim que al llarg del dia deuen entretenir-se grimpant com cabretes muntnaya amunt (el pic que veiem aquí al davant, el més alt i tacat de neu fa uns 4000m) per sumar un cim més a la coleccio (be, ni ha que colecciones pics, altres roba, calers, segells, cases, cultura i també viatges. La qüestió és acumular per tal d'omplir aquell espai on sempre hi romandrà la Falta).

Acabem el dia entaulats amb una colla de jubilats que ens conviden a provar una plov estil Andijna que preparen alla mateix. Entaulats es un dir perquè aquí la penya menja al damunt d'unes estructures de fusta en forma de llit de matrimoni. El tipus de teixit determina la utilitat de l'espai: uns coixins llargs i plans es disposen als extrems (és a on la gent s'hi asseu descalça i amb les cames arroplegades) i un mantell central al mateix nivell (que és a on s'hi posa el menjar). Els que no hi estem acostumats hem d'anar en compte quan se'ns enrampen les cames de tant tenir-les cargolades. Per fer els estiraments hem de procurar no traspassar la zona dedicada al menjar.

Els pensionistes, uns 10, han vingut de peregrinació a Arslanbob, lloc sagrat, destí freqüent de turisme interior. La seva amistat es remunta a l'època de l'escola, per tant seria com una espècie d'associació d'exestudiants sense la part forçada dels que insisteixen a allargar uns vincles que fa temps es varen trencar. Tota una vida de visicituts i direccions contràries no ha estat suficient per esborrar-los el camí de tornada, aquell record que et porta directament a la infància.

Entre les diferents professions trobem venedors, un director (no sabem de què), un clergue, un profe de geografia que coneix Catalunya (!!!!!) però que la situa, anticipant-se en el temps o retrocedint a l'època de Macià, com una república independent, i un profe d'angles que és el que evidentment ens ha facilitat tota la comunicació.

Es comença a fer fosc. A través d'un CBT trobem allotjament a la casa d'uns uzbeks, situada a un kilòmetre del poble. Donem gràcies a Alà pel menjar i aprofitem el moment que els hi toca pregar per acomiadar-nos. Ens n'hem d'anar, fem fotos, agafem adreces i els hi donem les gràcies emocionats.

[16 d'agost]