Stage al Karakul Lake

Deixem transitòriament Kashgar [prov. Xinjiang] per fer un stage a l'alta muntanya. Ens hi du l'autocar que va al Pakistan. Ben aviat comencem a deixar el dessert i ens endinsem en la serralada del Pamir seguint una carretera asfaltada que aprofita el curs fluvial del riu Ghez. El bus s'enfila sense presses, com si ho fes expressament per deixar-nos badar amb el paisatge. Val a dir que és l'únic paisatge que ha aconseguit neutralitzar l'inevitable somnolència que em provoca el traqueteig del bus i que em transporta directament a l'època dels cotxets i dels bressols, on un moviment similar em catapultava a un son profund i tranquil.

Les muntanyes creixen en alçada, ens envolten parets verticals, comencem a veure pics cada cop més nevats. De sobte el paisatge s'eixampla. És una meseta enorme i humida amb bestiar (cabres, camells) pasturant al peu d'unes muntanyes plenes de dunes de sorra, com un miratge. Finalment ens aturem al llac Karakul, que no és cap insult, amb el certificat de ser el més gran i de més alsada (3600m) del Pamir.

L'espectacle que el rodeja ens deixa "con las paticas colgando" que diuen els de Noguerones. Palplantades, quasi a tocar, inmenses muntanyes nevades foraden el cel. En destaquen dues: el pic Muztagh-ata i el Kongur. En Vadó els veu de 7546m i 7719m respectivament. Jo els veig 3600m més baixos ja que calculo la diferència respecta a l'alçada a on em trobo. Aquest fet, però, no desqualfica gens cap dels metres que s'alcen impertinents en contra la gravetat. Per acabar de coronar el pastís les veiem duplicades ja que es reflexen de caps per avall a les tranquiles aigües del llac.

Passem la nit en un yurta per nosaltres sols. Ens posem tota la roba com si fossin capes de ceba per combatre el fred. Ens en sortim prou bé. La nit s'ennuvola i ens perdem el possible espectacle estelar.

Retornem l'endemà després d'esperar, 3h al peu d'una carretera, un autobús que ja havia passat. Un taxi ens recull i ens torna a Kashgar. Fem parada tècnica. He arreplegat un virus que em té enfebrada al llit bevent té i menjant arròs. Això de les muntanyes, pels que no som llenyataires de Sant Hilari, resulta perillós. A la pròxima potser que em compri un anorak, oi?