Bukhara. Escac al rei

P4R

Muralla de Bukhara. 40 graus a l'ombra. L'home fa el saque amb la contundència d'un escac. El tauler tremola i amb ell tota la meva rastellera de peons negres que empal·lideixen fins al punt que es confonen amb l'enemic. Encara no he començat a jugar i ja he perdut. Refaig la tropa i ordeno un P4R, que cony! El peó avança dues caselles amb les calces avall i cagat de por.

P4D, implacable, amb el mateix gest decidit. Sense conèixer-me de res ja sap que utilitzant la tàctica psicològica ja té la partida guanyada. Recordo les paraules den Cruyff a la final de la champions: "sortiu i disfruteu". Miro de fer-ho, des d'aquí, a dalt d'una muralla del segle XV, envoltada de mil i una madrasses, caravanserais, mesquites, i les cúpules de rigor. Li marco decidida un P3D, que avança amb gosadia per cobrir la posició del seu amic.

PxP. Joc agressiu, si senyor.

PxP, intercanvi de peons.

L'home sembla que es vulgui venjar perquè no li he comprat les postals antigues de Bukhara, perquè juga agressiu, estil conqueridor. DxD. Se'm fot la la reina, llamp me mati!

RxD. Intercanvi de dames a la tercera jugada. Ai senyor, que patirem.

L'obertura ha estat clara al seu favor, tot i haver intercanviat les mateixes peces, la posició del rei, desemparada I sense possibilitat d'enrocar-se em va fer prendre la decisió de canviar d'estratègia. Provarem la de Starwars: un C3PO I algun R2D2, aiam si el despisto.

Alço el cap de tant en tant per recordar que estic a Bukhara, ciutat mítica de la ruta de la seda, on els monuments, a diferència de Samarcanda, apareixen com a erols de carlets. Més preparada pels turistes, més petitona i més plena de güiris, per tant hem d'anar a buscar els autòctons al bazaar, situat a uns 5 km. Efectivament la penya està allà, feinejant, regatejant, cridant, i menjant. Ens deixem endur per una senyora amb aspecte de marona, que fa estona que
gesticula i intenta dir-nos alguna cosa. La seguim fina a casa seva. Ens presenta a tota la família, ens invita a dinar, ens ensenya la col·lecció antiga de segells del seu home i a fer pa Taijik, ens regala una peca, també un mocador pel cap i a sobre ens dóna les gràcies. A través de la filla petita que mira de parlar anglès li expressem la nostra gratitud. Ens duen en cotxe al barri vell, prop de l'hotel, i adéu siau.

Les gotes de suor em regalimen front avall, suportar temperatures de més de 40 graus i sota pressió no em facilita la jugada, que sembla, d'entre totes les possibles, la pitjor. No em fot el mate del pastor de miracle. El seu joc és ràpid, com si preveies cada moviment meu abans de fer-lo. El meu joc és lent i feixuc, entre d'altres coses perquè m'és difícil distingir els alfils dels cavalls decapitats.

Després de 4 jugades malparides i d'intercanviar diverses peces, arriba un punt en què tinc un peó davant de l'altre com camells en caravana. Un peó blanc més xulo que un 8 els hi barra el pas. Em fa vergonya i tot!. Asfixiats estan, pobrics. Mentrestant, al flanc esquerra, un parell de peons blancs avancen como pedro por su casa cap al fons del tauler. No hi ha jugada que impedeixi la seva transformació en reina ja que la resta de peces brinquen amunt i avall protegint el rei que fa estona que està en escac. Abans d'una humiliació sense precedents, el rei recupera la dignitat, entrega el territori i es deixa caure.

És hora de marxar. Ens premem les mans, li faig una reverència, tot i recordant-li que tenia cert avantatge per haver jugat amb blanques. Li pico l'ullet. Entén perfectament que li estic parlant de broma.

Es hora d'anar cap a Khiva...