Samarcanda

A Samarcanda hem confirmat la importància de les expectatives, com quan vas al cine i et repeteixen insistentment lo dolenta que es una peli. Resulta que hi vas i un cop arribes als crèdits finals resulta que, què cony!, t'ha agradat. La previsió que un té construïda a base de rumors benintencionats, es tradueix en un biaix que pot jugar-te a favor o en contra però que en qualsevol cas et posiciona des d'una mirada concreta atenta a confirmar o desmentir l'opinió dels altres.

Doncs ha estat fabulós. Els comentaris de "no n'hi ha per tant" no els assumim com a propis. Som conscient que venim de Taskent, per tant, qualsevol cosa es millorable.

Samarcanda és una ciutat de dimensions humanes, passejable, propera, que ens transmet per fi la màgia d'ali baba, de catifes voladores, de sultans, d'Aladins i de Simbats.

Enmig dels inevitables cagarrus soviètics escampats aquí i allà ens trobem els monuments típics, madrasses, mausoleus, mesquites, que ens impressionen ben igual com si ens trobéssim passejant pel bosc i, enmig d'una clariana, un o dos siurenys de quilo i mig.

Dels monuments ens quedem amb el mausoleu Shahr-I-Zindah, lloc de peregrinatge musulmà, on vàrem tenir la llet d'arribar dues hores abans que un autobús ple de nipons armats fins les dents de vídeos i càmeres fotogràfiques. Això ens va permetre "confondre'ns" entre els peregrins procedents de diferents parts de l'Uzbekistan, resar amb ells, passejar entre les tombes dels grans senyors-senyors (familiars de Timur, gent santa...) i entre les petites làpides del cementiri annex, làpides gravades amb el nom i el retrat del difunt que et saluda des de la tomba amb cara de bon humor. L'altre monument estaria construït amb moviment, olors, gests, i coloraines, s'endevina que parlem del Bazaar, un mercat on la gent de Samarcanda hi fa vida i que no deixem de visitar almenys un cop al dia.

El problema de la comunicació ja el sabíem però no per això ens deixa de fer ràbia. Sense el rus, qualsevol interacció es converteix en un caos de signes, gest, xapurreigs de paraules, que et deixa baldat i fet pols, perquè el desig de saber és franc per cada una de les bandes però l'idioma es converteix en un camí tortuós on l'única sortida possible es un resignat rajmat / svasiva / thanks i jair / svidania / good bye. De totes maneres, agosarats que som, a vegades ens deixem anar per la intuició i, de les tres preguntes que ens fan insistentment, amb un rus pronunciat lentament i amb vocalitzacio perfecte, responem ordenadament i d'aquesta manera: Espanya / Yes / No. No sabem si contestem les preguntes pertinents (D'on sou? Sou parella? Teniu fills?) però sembla que les nostres respostes els hi quadren. Ens quedem tots tan amples i avall.

Com anècdota: un interview a la tele Uzbeka.

"Mira Vadó, se'ns acosten uns paparazzi per preguntar com és que la directora de Veïnes els honora amb la seva visita" Doncs no, resulta que ens confonen amb simples turistes i tant sols ens volem preguntar sobre la nostra visita a Samarkand.

Es varen sorprendre una mica que el nostre monument preferit fos el Bazaar. "Historical monuments" ens torna a preguntar l'entrevistadora vestida de diumenge. Ens veiem incapaços de recordar cap dels noms dels pedrots majestuosos que hem vist. Ens excusem, "the name is very dificult, don't remember". Esperem que no sigui un programa tipus Buenafuente & Co perquè realment, vist amb perspectiva, s'hi podrien abonar amb el nostre aspecte de pagerols il·luminats i el nostre anglès que, si ja de per si és macarrònic, davant la càmera i sota pressió, és de l'estil: "Tu Tarzan, Yo Chita"

En fi, very good Samarkand i good bye, "jair" que es diu en Uzbek.